martes, 29 de diciembre de 2020

L'HOSPITAL D'ALCOI PERD UN PUNTAL

En aquests temps endolats -107 morts a Alcoi per la pandèmia en el moment d'escriure aquest text- l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi es disposa a perdre un puntal, una icona, per causa que es retira el seu degà, el metge/especialista més veterà: Rafael Botí Sempere.

Rafael Botí Sempere posa punt final a la seua carrera a l'Hospital d'Alcoi / Foto: M. C.

Botí va estudiar medicina en la Universitat de València i es va titular el 29 de juny de 1977. L'1 d'agost d'aquell any es va incorporar a l'Hospital d'Alcoi com a metge d'Urgències... i fins ara. No ha tingut altra destinació professional i durant quaranta-tres anys i mig ha treballat en aquest centre, on en 1981es va convertir en especialista en Otorrino... (una paraula massa llarga per a un bloc, jajaja).

Absències? Una baixa d'un mes i mig, per causa de la fractura d'un peu. "Vaig estar embenat en guix i no podia venir a treballar", ha explicat en vespres de la seua retirada. La resta del temps, sempre a l'hospital. "He gaudit en la faena, encara que ara, per la Covid, hi ha un ambient diferent, estrany", comenta.

Des d'ara, amb la conclusió del maleït 2020, toca arrancar una nova etapa. Com li arriba a tothom, després d'un cicle professional tan llarg, s'obri una certa incertesa, però segur que la família i la Filà Realistes ho gaudiran. I evidentment, també el protagonista.

domingo, 1 de noviembre de 2020

DISCÓPOLIS

 A mis primeros alumnos les conté que había escrito 30.000 páginas de periódico; más tarde, maticé que quizá fueran 25.000. No lo sé. En 32 años largos de periodismo diario, primero con las Olivetti verdes y más tarde con teclados informáticos varios, se redacta mucho; es imposible precisarlo: desde crónicas sangrientas hasta números extraordinarios para loar las cosas más inverosímiles (quién paga, manda). Y un día se acaba. El mundo periodístico español actual... mejor dejarlo correr.

Don José Miguel López-Discópolis /Twitter

También hay quién hace radio y llega a los 11.111 programas. Comentaba el otro día Don José Miguel López (Discópolis, RNE-Radio 3) el segundo disco que compró en 1969, y yo me acuerdo del primer LP que adquirí: “Sopa de cabeza de cabra”, de los Rolling, en la Navidad de 1973... y me costó 293 pesetas, en una promoción de la feria juvenil de Barcelona. Creo recordar que en aquella época la paga semanal era de un duro o dos como máximo, lo que evidencia las dificultades que teníamos para adquirir música. Por cierto, fue una rareza porque enseguida me pasé a Pink Floyd y los Stones no me han vuelto a hacer tilín hasta muy recientemente.

De Discópolis me gustan hasta los programas que no me gustan, porque música hay de muchas clases, no todos bailamos al mismo ritmo y hay que reflejar la pluralidad del mundo de las canciones, las sinfonías y demás. ¡Qué bonito sería si también se viviese la pluralidad en toda la sociedad!

Cupón ONCE 

Y en esta pincelada, me gustaría recordar dos afirmaciones del presentador que me han interesado particularmente.

La primera, de un programa de cantautores: “Aquí nos ocupamos de Lluís Llach, el músico”, en referencia a que la actividad política de este cantante es otro cantar, mientras instantes después recuperaba la figura del alcoyano Ovidi Montllor, cuya música, en mi opinión, ha resistido muy, muy bien los cinco lustros transcurridos desde su desaparición.

La segunda, de un “Tesoro” dedicado a Mari Trini en enero: “Porque a nosotros, los rockeros y progresivos, Mari Trini nos gustaba”. Entendí muchas cosas con esta afirmación, por ejemplo que la música de la cantautora caravaqueña llegaba muy hondo, aunque luego te pasaras el día con Rick Wakeman, Alan Parsons o Camel, como era mi caso.

En estos tiempos de desesperanza, de dificultad supina, merecen nuestro reconocimiento quienes nos ayudan con el día a día, con el esfuerzo de ofrecer programas dignos e interesantes, como ocurre con Don José Miguel López y Discópolis. La ONCE, en consequencia, merece nuestro aplauso por dedicar el cupón del día 7 de noviembre al programa. Sólo deseo dos cosas: que Discópolis perviva... y que nos toque el cuponazo. ¡Claro!

Un abrazo, gracias y mucha suerte.

sábado, 31 de octubre de 2020

MAQUETES HISTÒRIQUES D'ALCOI

 

Maqueta del projecte original de l'Estambrera / Foto: M. C.

València, la Fira de Mostres, allí on anaven els nostres “industrials” anys enrere carregats amb cortines i altres productes tèxtils que venien arreu del món per quilòmetres o milers d’unitats, va canviar de cara a finals de 2006. Un migdia de finals de novembre, en una fira anomenada “Urbe Desarrollo” es va produir un acte molt important: la presentació formal de la revisió del PGOU, que li va ser entregada al llavors alcalde Jordi Sedano.https://www.levante-emv.com/alacant/3353/alcoi-presenta-2500-viviendas-urbe-desarrollo/250434.html

Alcoi va apostar fort per aquell esdeveniment on presentava 2.500 habitatges en procés de gestació o construcció a la Serra de Mariola: Xirillent Golf, Serelles... Grans projectes en preparació i, a l’exterior del complex, els membres de la Colla Ecologista La Carrasca fent una protesta: reivindicaven una Mariola lliure de ciment.

Més o menys tots sabem com va evolucionar tot allò i on estem en l’actualitat, econòmicament i sanitària, però si recorde aquella jornada va ser especialment perquè es van exposar dos maquetes de grans dimensions. Una, ja coneguda -es podia veure en un aparador al Passeig de Cervantes-, era la de Serelles, però l’altra era innovadora, mai no s’havia exhibit en públic: l’edifici de l’Estambrera, un projecte que va ser molt contestat, com tothom sap, i que encara està per completar.

Maqueta de Serelles / Foto: M. C.

Si faig aquesta entrada al bloc és perquè recentment he localitzat la foto, una imatge digna de l’Arxiu Històric d’Alcoi, perquè és el projecte que, finalment, el govern de Sedano va descartar: un mur de ciment de set plantes que haguera copat el vessant del riu. La “contestació social” va fer que aquest plantejament urbanístic fóra desestimat i substituït per edificis aïllats, però la imatge gràfica de la maqueta original no té preu.

Per descomptat, no arriba a la categoria de la del pont de Calatrava que, amb els plànols, va costar 66.000 euros al poble d’Alcoi, perquè aquell projecte no es va realitzar, però també té el seu puntet. L’única que finalment es va executar en part va ser la de Serelles.

P. d. Del pont de la Vaguada almenys només es va arribar a realitzar un dibuix: ens va resultar més econòmic. Aquesta vel·leïtat que tampoc va aparéixer al món real també fa el seu paper a l’Arxiu Històric.

Dibuix del pont de la Vaguada / Diario Información


domingo, 11 de octubre de 2020

D'ALONSO A NADAL O VAL MÉS TARD QUE...

Portada de L'Équipe, diumenge a la tarda
Era la tarda del diumenge 3 de juliol de 2005. Tornàvem de la segona part d'un casament i feia molta calor: havia sigut als voltants de Saint Emilion, a l'església de Saint-Georges (és evident: als alcoians el destí ens acompanya), i, farcits de cerimònies, amistats, menjar, vi... i de parlar francés, de vegades amb persones amb accents... que semblava parlaven l'alemany o alguna cosa semblant.
Érem molt a prop de Bordeus, darrere el velòdrom on Induràin havia batut el rècord de l'hora, i en entrar a la casa un familiar estava entusiasmat, eufòric: feia uns minuts que "Alonzo" havia guanyat en París, amb Renault ni més ni menys. Que el pilot fóra espanyol no feia res.

L'endemà, el diari L'Équipe, defensor de la França tradicional, o siga com De Gaulle però en paper, feia goig: una portada gegantesca amb Alonso i el Renault, i assenyalava que això no passava des d'Alan Prost en 1983. Per cert, el malaurat Schumacher va quedar tercer.

Encara no feia ni un mes que gairebé un xicon, un mallorquí, Rafa Nadal, havia guanyat Roland Garros, com d'altres espanyols els anys precedents: Ferrero, Albert CostaAlex Corretja, Sergi Bruguera, etc. Ningú pensàvem en allò que estava per arribar; almenys jo sospitava que un tenista més del planter espanyol de terra anava endavant.

Eixida de la carrera de F1 de 2005 aen França / Soymotor

I Nadal no va caure en gràcia. Desconec el motiu, però en París no el volien gaire i sempre donaven suport al rival, especialment si era Federer, que sembla britànic per allò del comportament, l'educació. Correcció britànica. La qüestió del dopatge a l'esport espanyol també va contribuir a difuminar la imatge; de fet, un dia, en un debat al diari Sud-Ouest, vaig preguntar amb molta ironia si quan asseguraven que "tots" es dopen, també inclouen a Alonso i el seu Renault. No vaig rebre cap resposta, la qual cosa em passava sovint en la meua antiga feina.

Convé recordar ara les polèmiques amb el Guignol de Nicolas Canteloup, que van fer eixir ampolles en Espanya, amb intervenció inclosa de l'aleshores ministre d'Exteriors, senyor Garcia Margalló. Un vídeo sobre Nadal va ser la culminació de la campanya.https://www.youtube.com/watch?v=zxonUHKKbgE

Fins al moment present. La reiteració interminable de triomfs, la represa d'etapes després de lesions i també la "simpatia" de Djokovic han acabat convertint a Nadal en un ídol en França, que com a poc té el reconeixement que mereix. Així ho he pogut veure aquesta setmana no ja als diaris, com L'Équipe, sinó molt especialment als comentaris dels lectors, generalment favorables o, com a poc, contraris a seu oposant.

Ja ho diu el proverbi: "val més tard..."

miércoles, 16 de septiembre de 2020

EL GUARDIÀ DE L'ANELL O LA LITERATURA DE LA LLEI D'ÚS

A Vicent Pascual i Granell el conec bé, però dels llibres pedagògics i dels apunts del curs del Diploma de Mestre en Valencià; de la seua literatura no en sabia res fins que el company i mestre Rubén Calderón em va obsequiar “El guardià de l’anell”, un xicotet volum, destinat a un públic juvenil, en aquells temps, estudiant de BUP.

Perquè resulta que el llibre el va escriure i publicar a finals de 1984, és a dir, a l'albada de l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, com esmenten els referits apunts), per la qual cosa és possible deduir que va ser un dels primers de la nova etapa lingüística valenciana. I es percep, perquè hi ha paraules que han evolucionat -com, per exemple, uit (sí, sense la hac)- i també construccions que ara no detecte en els llibres juvenils més recents.

Una de les edicions antigues


També s’aprecia en la paginació, que arriba pels pèls a les huitanta -amb hac, ha ha ha-, mentre que actualment són un xic més grossos. De fet, és el primer que et pregunten a la classe: profe, el llibre quantes pàgines té? Jo sempre conteste el mateix: set-centes. ¿Setecientaaaas, profe? És la resposta incrèdula... I després rebaixes a poc a poc...

“El guardià de l’anell” s’inspira, a parer meu, evidentment, en les llegendes que van sorgir arran la marxa forçosa i forçada dels moriscos, habitants de les terres valencianes expulsats el 1609 cap a l’Àfrica; històries més o menys mítiques de tresors amagats corrents amb l’esperança de tornar temps després i recuperar-los.

Encara que em sembla una mica estranya la referència a Mahoma, com així els coneixements d’àrab antic d’un jove contemporani, el llibre construeix una interessant història, una aventura, ambientada en La Safor, en el poble de Benifairó, i ens transporta als temps de la mesquita de La Xara, del castell i de les llegendes esmentades.

Edició contemporània

També trobem un món desaparegut, un món que ha evolucionat des de mitjans dels anys huitanta: actualment seria gairebé delictiu que un grup de jóvens adolescents enderroquen una casa al centre del poble, com passa al llibre. En canvi, l’ambientació de les festes de Benifairó, en a penes quatre línies, és extraordinària: coets, menjar a tota hora, balls ”agarrats”, la mare que cuina i cuina, etc.

En conclusió, un llibre pioner de l’expansió acadèmica del valencià, que amb el temps permet analitzar no sols l’evolució de les lectures escolars, sinó també els canvis socials que ha registrat la societat, una societat actualment tecnològica però que ha perdut una part important de la seua autenticitat, la qual cosa no deixa de ser trista.

P. d. L’edició va estar a càrrec del Consorci d’Editors Valencians, SA (Gregal Llibres), la qual cosa m’ha generat la inquietud d’esbrinar perquè l’alcoiana Marfil no va entrar-hi. Si m’assabente d’alguna cosa, ho contaré (“promis, juré, craché”, com diuen els francesos).


viernes, 4 de septiembre de 2020

EL MÀ A MÀ DE GONZÀLEZ I EL CORDOBÉS

La reproducció de la foto no té excessiva qualitat, ni tampoc es coneix amb precisió la font (que, en qualsevol cas, és “Hola” o “Lecturas”), però poc importa perquè es tracta d’un document que no té preu: una altra vegada en aquest blog estem davant d’una imatge que val infinitament més que les paraules que es puguen escriure.
El Cordobés, José Luis González i Martyna Fraysse / Foto: Família González


La vaig rebre temps enrere de la família, concretament del nét Nacho Palmer. I efectivament és una foto familiar o personal, en el sentit que trobem a José Luis González, la seua guitarra a la mà, relaxat, cigarreta als llavis, en plena interpretació presumiblement festiva. No sembla que siga una inextricable peça de Villalobos o Tàrrega; més aina s’apunta a música popular, tal vegada flamenc o un pasdoble. Allò que és insòlit és la companyia: perquè fer un duo de guitarres, un mà a mà, amb Manuel Benítez el Cordobés, té substància, i més encara juntament amb l’esposa del matador Martyna Fraysse, que sembla passar-ho d’allò més bé (felicitat efímera: la popular parella es va divorciar 
posteriorment, després de cinquanta anys de matrimoni).
Ara bé, Nacho em va explicar -i així figura en Viquipèdia- que el mestre de guitarra d'Alcoi es coneixia en música popular, perquè va acompanyar a Imperio Argentina, la qual cosa li va permetre guanyar diners mentre estudiava i es formava. També, mentre es casava: el viatge de noces, el 1956, va ser durant una gira. Per la seua banda, el Cordobés, entre faena i faena, quan guardava l’estoc i la capa, gaudia de l’instrument de les sis cordes, perquè també en sabia. En fet, havia rebut classes d’Antonio Prieto, casualment també anomenat el Cordobés, un paisà seu de gran prestigi i que igualment tenia experiència en altres ambients: havia estat acompanyant de Paco de Lucía.
Paco de Lucía / Foto: Wiquipèdia.Commons

Desconec, en conseqüència, què tocaven, on estaven o què feien en aquella jornada, però el que és clar és que van passar una estona molt agradable. El torero més famós d’una època habilitat com a guitarrista i cantant, i un intèrpret d’allò més seriós, acostumat a les sales de concert, que ens ensenya que també sabia divertir-se quan tocava.

PD. En la Revista de Festes d'enguany es pot trobar una esplèndida foto del Cordobés vestit de "cordonero", obra de Solroca, amb les monges del carrer La Cordeta (les Siervas de María) i -el que més m'ha impactat- amb un meravellós primer pla de Jordi Valor Coloma, que tenia el cor compartit entre aquesta filà i el Club Ajedrez Alcoy.

lunes, 24 de agosto de 2020

ALCOI, EL CINEMA QUE TORNA

A Alcoi, estem d'enhorabona: tornarem a gaudir de cinema, per causa que les multisales del Centre Comercial i d'Oci d'Alzamora inicien una nova etapa. La data? Demà, dimecres, 26 d'agost. L'anunci es pot veure al facebook.

https://www.facebook.com/watch/?v=2673850516202799


És una bona notícia, ja que semblava que el cinema "s'havia envolat d'Alcoi" i ens obligava a viatjar a altres poblacions, com vaig escriure temps enrere.

Era una situació simbòlica de l'evolució d'una ciutat, marcada per cinema, amb moltíssimes sales que formen part de la nostra història.

El regidor de Cultura, Raül Llopis, ens ha explicat que les gestions que ha auspiciat la gerència del referit centre, amb el suport de la regidoria, han conduït a la reobertura per part de la cadena Axion. A més a més, des de l'Ajuntament es contempla un projecte de cine-club que seria veritablement interessant.

A banda de l'eventual crisi particular dels cinemes d'Alcoi, la realitat  és que l'oferta de cine contemporània és decebedora per a sectors importants de la població: pel·lícules d'herois tipus Marvel, les infantils... i poc més. I sense oblidar que l'oferta domèstica de Netflix i companyies del mateix caire és tan desmesurada que deixa poc marge a mirar que hi ha a fora i sortir al cinema.

Siga com siga, estem d'enhorabona i tractem col·lectivament de fer un esforç i permetre la continuïtat de les multisales locals.


sábado, 22 de agosto de 2020

RAY BRADBURY

Cent anys. El 22 d'agost de 1920 va nàixer Ray Bradbury,

Bradbury / W. Commons
un home de lletres d'inoblidable record. De jove, jo preferia Isaac Asimov i fins i tot Robert Heinlein -que més tard em va resultar insuportable, amb alguna excepció aïllada-, però ara tinc clar que la ciència-ficció no era en aquest cas una finalitat sinó més bé un mitjà. Una manera d'expressar les seues inquietuds per la humanitat i el món. I que millor que utilitzar un altre planeta, Mart, com a metàfora.

El DVD / W. Commons
Amb moltes preocupacions i amb una realitat contemporània inquietant, la qual cosa reafirma la validesa dels seus llibres, el centenari és un bon dia per a recordar la seua obra. Personalment, a casa revisitarem "Fahrenheit 451", un clàssic de la mà mestra de François Truffaut, i rellegiré alguns capítols de les "Cròniques marcianes".

La premsa ha recollit la commemoració amb múltiples visions. Us deixe l'enllaç amb un interessant article.

https://www.nuvol.com/llibres/ray-bradbury-estrany-i-familia-82322


martes, 28 de julio de 2020

EL TERRATRÉMOL MUNICIPAL DE 2000

Ara fa vint anys que Alcoi va viure un dels episodis més importants de la història democràtica municipal, amb el canvi que es va produir a l'alcaldia: la sortida de José Sanus i la incorporació de Miguel Peralta, amb el ball corresponent de partits i de govern: l'era del PSPV-PSOE va deixar pas al cicle del PP.

Miguel Peralta i José Sanus, l'endemà del canvi a l'alcaldia /Foto: M. Candela

Així va concloure una etapa que havia arrancat a les municipals del 79 i que va significar la consolidació de la corporació municipal democràtica.

Aquell episodi va suposar també la ruptura d’un govern d’esquerres i un autèntic terratrémol de la política local, els efectes del qual encara es deixen sentir, si bé des de les municipals de l’any passat es pot considerar que ha començat un nou cicle.

Aquella operació, la de finals de juliol de 2000, no sols va tenir repercussió en el món polític: va abastar tots els àmbits de la societat, per la qual cosa entenc que cal considerar-la com una de les més importants de la trajectòria municipal alcoiana.


miércoles, 22 de julio de 2020

A. ROLCEST: L’ ASIMOV ALCOIÀ


Arsenio Olcina Esteve /A. Rolcest
El prolífic escriptor nord-americà Isaac Asimov, gran mestre de la ciència-ficció clàssica, va deixar una obra magna de més de 500 llibres de tota mena… Tothom ho sap, encara que la seua figura s’ha eclipsat, com tantes altres coses, d’un temps a aquesta part. Res a veure amb l’oblidada personalitat d'A. Rolcest, que va publicar durant el franquisme fins a 642 novel·les, o “novel·letes”, la major part en les col·leccions populars d’Editorial Bruguera, però un home de qui res se sabia… Fins als començaments de 2015, on es va conéixer -en gran part gràcies a un reportatge que vaig publicar al Diario INFORMACIÓN- que darrere aquest pseudònim s’amagava Arsenio Olcina Esteve, un alcoià anarquista, escriptor des d’abans de la guerra civil i que va viure a València fins al 1997, any de la seua mort.
            Si cinc anys més tard recupere la història és perquè uns mesos enrere vaig aconseguir un dels seus llibres. Un veritable i valuós regal de Nadal! L’esdeveniment es va produir a una llibreria d’ocasió portàtil instal·lada al passeig marítim de Torrevieja. Feia cinc anys que tractava d’aconseguir-ne un i confesse que ha estat difícil: en cada mercadet literari, sempre guaitava aquestes novel·letes, majoritàriament de Marcial Lafuente Estefanía, però també de Clarck Carrados i altres. Mai de Rolcest. Fins a aquell dia. Em vaig sorprendre tant, que vaig buscar en el màgic món de Google si era el nostre autor. I l’era. La vaig comprar per un euro, encara que està marcada en 35 pessetes (d’aquelles de 1980), i la tinc protegida per una borsa de plàstic en un lloc d’honor de la llibreria domèstica.
             De vuelta a la pradera” és el suggerent títol de la publicació, feta el 1962 en la col·lecció “Búfalo - Serie Azul” d’Editorial Bruguera. Té 96 pàgines i imagine que la norma era no arribar-ne a les 100, per no cansar el lector. També ens informa d’altres novel·les que Olcina havia publicat en aquells temps: onze en col·leccions de l’oest i una al voltant dels serveis secrets, amb el títol de “La orgía del gangster”. Resulta difícil comprendre actualment quina seria la vida d’un anarquista reconegut -i condemnat- durant el franquisme: escriure i escriure, guanyant quatre xavos, perquè en aquest país llegir, no s’ha llegit mai, llevat que siguen ara els guassaps o semblants.
            No el coneixia ningú. I no és una frase feta; és real. Enrique Rubio Cremades, catedràtic de Literatura Espanyola en la Universitat d’Alacant, va confirmar que Arsenio Olcina Esteve / A. Rolcest no figurava al catàleg monumental d’escriptors espanyols del segle XX. No va existir. Tan sols en algunes publicacions històriques anarquistes s’havia esmentat qui s’amagava darrere del pseudònim d’Arsenio Olcina.
A principis de 2015 l’amic Vicente Carchano en va passar un reportatge que havia publicat la Cartelera Turia al voltant dels escriptors valencians que escrivien amb pseudònim durant la dictadura i l’esmentava, la qual cosa em va permetre desmadeixar el fil d’Ariadna i reconstruir la seua trajectòria. La seua vida, ara per ara, segueix sent desconeguda després de la guerra: se suposa que es limitava a escriure i a viure. La qual cosa ja era complicada per a un reputat anarquista.

P. D. A. Rolcest és el pseudònim únic que va utilitzar Arsenio Olcina Esteve, la qual cosa no era normal: els escriptors d’aquestes novel·les acostumaven a tenir-ne diferents. Una cosa semblant, però distinta, li va passar a Isaac Asimov. Al començament de la seua carrera d’escriptor li’n van demanar un i es va negar: va adduir que Asimov ja era bastant estrany als Estats Units d’Amèrica...
Don Cirilo Tormo Durà
Per concloure. Saben qui era un entusiasta lector d’Asimov? El nostre “don” Cirilo Tormo Durà, com va revelar Rafael Moya a la presentació de la biografia del sacerdot, desaparegut el 1995 però encara present a la nostra societat.

-FONTS: Viquipèdia, entrevista amb Enrique Rubio Cremades, reportatge “El anarquista de Alcoy que escribía novelas del Oeste” Diario INFORMACION, 15 de febrer 2015, i diferents webs al voltant de les novel·les populars i l’anarquisme en Espanya.
- Informació exhaustiva al voltant d’Arsenio Olcina/A. Rolcest a l’enllaç:

-FOTOS: De l’autor i amb llicència Viquimèdia Commons.

domingo, 19 de julio de 2020

BANC SABADELL DESMANTELLA LA CAPITAL DE LA CAM

La seu central de la CAM estava a Alacant, però Alcoi n'era la capital, un heretatge motivat per l’extint Monte de Piedad y Caja de Ahorros, fundat el 1875, que fóra el fonament, en realitat un dels més importants, d’una entitat que va perir per arriscades aventures financeres pendents encara d’elucidar a hores d’ara. A més a més, Alcoi era l’única zona on la CAM superava el 50% de quota de mercat, la qual cosa vol dir que de cada cèntim que es gestionava en aquestes comarques, més de la meitat passava per aquesta entitat.

Tancada l'oficina Santa Rosa-Oliver / Foto M. C.

Per aquesta causa, la infraestructura de la CAM a Alcoi era molt important i va arribar a disposar fins a dotze oficines, de la 1001 (la central, el referit Monte de Piedad) fins a la 1012, que era la de la part baixa del carrer Santa Rosa. I no cal parlar-ne de la transcendència de les seues activitats culturals i socials, que eren permanents i molt nombroses.

Amb la desaparició de la direcció de l’àrea social, la ciutat va rebre un cop a la línia de flotació, però ningú pensàvem en una possible fallida com la que es va produir el 22 de juliol de 2011 i en la posterior adjudicació -pel preu simbòlic d’un euro- al Banc Sabadell. Ahí, Alcoi va perdre tant que encara, nou anys més tard, és complicat fer una valoració, almenys per la meua part. Vull dir, una valoració de la magnitud del desastre econòmic, social, cultural, institucional, etc.

Ara, aquest estiu, estem patint una nova fase del cop, que no és altra que el desmantellament de l’estructura econòmica de l’antiga CAM, la qual cosa vol dir en llenguatge corrent el tancament de les oficines. Així, en Alcoi, desapareix el recinte del Camí i també la dependència en la cantonada Santa Rosa-Oliver, que ha estat clausurada molt recentment.

D’acord amb les informacions disponibles, de les dotze oficines de la CAM (més una que tenia el Banc Sabadell) es passarà a cinc: Santa Rosa, Avinguda l’Alameda, Avinguda País Valencià, carrer València i carrer Sabadell, la qual cosa suposa una reducció de serveis, que per altra banda es veu notablement reduïda pels efectes de la pandèmia (pel que fa a l’atenció als clients).

La seu històrica del Monte de Piedad / Foto: viquipèdia

El cos em demanava escriure de bancs, perquè per aquestes dates és l’aniversari de la fallida de la Caixa de Crèdit d’Alcoi, que es va produir el 23 de juliol de 1993 i l’objectiu es va consumar en veure l'esmentada sucursal del Sabadell tancada. L’oficina maldita, perquè primer va acollir la Caixa de Crèdit d’Alcoi, que va fer fallida; després, la CAM, que va arribar al mateix destí, i ara el Banc Sabadell, que passa per moments molt complicats (com es pot constatar amb la cotització de les accions).

El propietari del local, una persona alcoiana molt coneguda, ja fa anys que tenia pensat fer algun tipus d’exorcisme al local, però desconec si va arribar a fer-ho.

En conclusió, un nou capítol negre de la història econòmica alcoiana, amb una repercussió infinitament més gran que la dels cines, que a hores d'ara romanen tancats i sense notícies d'una hipotètica reobertura.

No vull ser ocell de mal averany, però al marge de la nefasta conjuntura general, el que és cert és que per Alcoi sembla que no passem bons temps. Que milloren!


domingo, 12 de julio de 2020

ALCOI, CINEMA QUE S'ENVOLA

Alcoi ha esdevingut una ciutat sense cinema? És molt possible. La realitat, és a dir, allò que és tangible, empíricament constatable, és que hui, la resposta és sí; demà, veurem, encara que, en aquesta qüestió, em sent pessimista, perquè els antecedents i la situació no són favorables.

L'operadora ha retirat els cartells de les pel·lícules de la façana / Foto: Mario C.

He descobert en les últimes hores que la primera funció de cine es va fer a Alcoi, concretament, al Teatre Principal, va ser el 1896, la qual cosa suposa 124 anys d’història més o menys ininterrompuda de diversió i cultura. Quan per no haver-hi, no hi havia ni tele (quina sort!), el cinema era l’únic mitjà pel qual els nostres rebesavis tenien l’oportunitat de gaudir d’altres mons, i per això l’èxit de les pel·lícules que mostraven meravelles naturals, com el Carib, les illes del Pacífic o l’Everest (com va ocórrer al Capitol el matí de la gran nevada del 13 d’abril del 1958).

Octubre de 2003 va ser una data crítica per la història cinematogràfica local, perquè es va inaugurar el Centre Comercial i d’Oci Alzamora, que incloïa un grup de petites sales d’exhibició: Alcoi es convertia, de sobte, en una ciutat moderna. L’endemà, vàrem descobrir la lletra petita del contracte: les últimes dues sales tradicionals que quedaven, el Principal i, sobretot, el Calderón, havien plegat de manera definitiva. A més a més, els preus, les tarifes, es “modernitzaven”, la qual cosa vol dir que pujaven com a un 60%, si la memòria no em falla, però les condicions d’exhibició milloraven (això és el que ens varen contar als periodistes quan tímidament vàrem preguntar).

Quatre anys més tard, va obrir el complex comercial d’El Altet, encapçalat pel totpoderós Carrefour, que també incorporava un paquet de sales de cinema. Aquell dia va arrancar la decadència o el final de l’edat daurada -si és que havia arribat a existir- dels cinemes alcoians: amb dos grups de sales semblants a escassa distància, el futur s’havia complicat de sobte.

I així es va veure a poc a poc: estrenes anticipades i tarifes o abonaments més competitius a Cocentaina van provocar l’eixida de l’operadora alcoiana el 2013 i la substitució per cines Axion, gràcies -al Cèsar allò que és del Cèsar- a la tasca personal que va dur endavant l’aleshores gerent del centre, Paco Bustos, tristament desaparegut a finals de maig. La situació no va millorar i a més a més els nous hàbits socials de Netflix i HBO i la repetició de pel·lícules d’herois, prolongació dels videojocs domèstics, van mantenir o empitjorar la situació.

Tan sols cal donar un cop d’ull a un article de Tipografia la Moderna, signat fa poc més d’un any pel periodista Javier Llopis, que il·lustra la penosa situació dels cinemes alcoians. http://www.tipografialamoderna.com/cultura/me-cago-en-el-septimo-arte/

Setze mesos després, no tenim sales en curs (i no és per causa de la pandèmia: les de Cocentaina són obertes, com també la resta de l’operadora alcoiana), la qual cosa em porta a la malenconia, al pessimisme, de què escrivia al principi.

No podem deixar de rumiar al voltant de si aquesta situació és un tancament definitiu, una altra desaparició com tantes que hem viscut en aquesta ciutat. I seria de les grosses, perquè el cinema ens deixa darrere vivències personals i col·lectives, històries i també economia que s’envola.

Quina tristor més gran!


*Buscant documentació per aquest text he trobat una curiosa informació al voltant de l'antic cinema de la Caserna d'Infanteria d'Alçamora, que feia funcions per als militars.


martes, 7 de julio de 2020

QUINZE ANYS SENSE AMANDO BLANQUER

Sí, quinze anys. En aquest Sant Fermí descafeïnat que celebrem hui commemorem quinze anys de la desaparició d'un compositor, Amando Blanquer Ponsoda, d'un alcoià, d'un conegut o amic, d'un home amb un sentit de l'humor que m'encantava, i amb qui vaig tenir l'ocasió de compartir l'ambient de la primera "entraeta" de la seua vida.
Amando Blanquer, en la seua primera "entraeta" en 2002 / Foto: Mario C.
Sí, quinze anys. Aquest 7 de juliol és un bon dia per recordar la seua obra, la "nostra", la dels moros i cristians, però també la "clàssica", de vegades difícil de comprendre per a les persones -com jo mateix- que de solfa, ni una nota.

viernes, 3 de julio de 2020

TRENTA ANYS DEL CAMPUS D'ALCOI

Encara que no ho semble, el Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV) està de commemoració: en aquests temps hauria de bufar els trenta ciris al pastís d’aniversari, encara que la data precisa de concepció siga ignota. El juliol de 1991 la Generalitat Valenciana va acordar la compra de l’edifici industrial de Ferràndiz, la qual cosa podria ser considerada com a data oficial de naixença, però en realitat no és així: abans va haver-n'hi una altra més important encara si cap: el dia que es va decidir ubicar el Campus Universitari d’Alcoi al centre de la ciutat. Hui, ben endins del segle XXI, ningú no ho contesta, però aleshores va ser un acord revolucionari i molt, molt polèmic.

La plaça del Campus d'Alcoi / Foto UPV

Alcoi i el conjunt de l’entorn gaudeixen el 2020 d’un Campus Universitari que és cobejat per tot arreu: dos edificis moderns al centre històric, amb enllumenat natural i totes les instal·lacions tecnològiques necessàries, més un altre annex més recent amb equipament complementari i esportiu. Un col·legi major també al nucli urbà i una oferta consolidada d'habitatges adaptats als estudiants. I el que és tant o més important, una proposta educativa atractiva i experimentada, tradicional i alhora moderna, que manté intacte l’interés dels quasi 2.500 alumnes en un temps en què les universitats estan obligades a pugnar en una lluita gairebé fratricida per les matrícules.

Tot açò ara és una realitat, però l'any 1990 les coses no eren així. Alcoi gaudia d’una Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial (EUITIA), que era hereva de l’antiga Escuela de Peritos, que al seu torn continuava els estudis que el 1928 havia instaurat la mítica Real Fábrica de Paños: Alcoi era ciutat pionera al món industrial espanyol i necessitava tècnics qualificats -no sols per al tèxtil, també per al metall i el paper- que han estat formats constantment durant quasi dos segles.

José Sanus / Foto M. C.

En aquells temps, reprenem el fil, en Alcoi es va concebre la necessitat de renovar i ampliar el recinte universitari, llavors limitat a l’històric edifici del Viaducte, que havia estat gestat a principis del segle XX, inaugurat el 1923 i en servici des de la postguerra. I en aquest punt va haver-hi un pronunciament, una decisió contundent per part de tres persones que podríem dir són els pares del disseny del Campus que coneixem actualment: el rector Justo Nieto Nieto

El rector Justo Nieto
, el gerent de la UPV José Antonio Pérez García y l'alcalde José Sanus.Tots tres van apostar pel Campus Universitari en el centre històric, a partir de l’edifici de Ferràndiz, la qual cosa va ocasionar una forta disputa amb gran part de l’equip directiu i del professorat de l'EUITIA, inclòs l’aleshores director Roberto García Payá. Els docents apostaven per un campus al Viaducte, amb una ampliació al barranc de la Riba, i rebutjaven la derivació cap al centre.

La polèmica, més o menys soterrada i intensa, va continuar fins a l’obertura de l’edifici de Carbonell en 2006, moment en què el Viaducte es va deixar definitivament de costat i tota la comunitat educativa es va concentrar en la plaça Ferràndiz i Carbonell, endavant coneguda com la plaça del Campus. Trenta anys enrere es podien contemplar correctament ambdues opcions, segur que amb raons vàlides en cada costat, però actualment no hi ha color: seria impossible entendre la ciutat i el Campus Universitari d’una altra manera o en un altre lloc.

José Ant. Pérez /Diari La Veu

Per concloure, cal assenyalar que l’Ajuntament havia decidit assumir amb fons propis el cost econòmic de la compra del recinte de Ferràndiz -de fet, el contracte estava preparat- però l’alcalde Sanus va aconseguir la implicació del govern de la Generalitat Valenciana en el projecte i la institució autonòmica va finançar íntegrament l’operació, mentre la UPV es va fer càrrec de la rehabilitació i la remodelació de l’edifici.


FONTS: - Wikipèdia, història Universitària d'Alcoi (web del Campus), arxius personals i entrevistes vàries (especialment, amb D. Enrique Masiá Buades)



lunes, 22 de junio de 2020

Esquadra esPPecial

En rares ocasions, trobes alguna fotografia que et provoca un estremiment. Aquest sentiment pot obeir a moltes causes, però normalment ocorre per les persones que hi són, pel lloc o pel moment en què va estar captada; de vegades, per l’excepcionalitat, que li atorga un caràcter únic.

Una "entraeta" històrica / Foto David España-Arxiu Diario INFORMACION

És el que ocorre amb aquesta imatge de les “entraetes” de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, captada per David España i que forma part de l’arxiu del Diario INFORMACION. L'exalcalde Jorge Sedano no va donar crèdit als seus ulls quan la va veure, uns dies enrere.

El capità moro de 2006, Antonio Aracil, ens fa la referència que és la Filà Cordón i hi ha altres membres seus, inclòs el primer tro, David Ponsoda; el cap és, ni més ni menys, Javier Morales, aleshores president de l’Associació de Sant Jordi. Si continuem el cop d'ull cap a l’esquerra, és on trobem per què es tracta d’una veritable “Esquadra esPPecial”.

En primer lloc, ens ensopeguem amb Joaquín Ripoll, president de la Diputació i també màxim responsable del PP en la província d’Alacant. A continuació, l'esmentat Jorge Sedano, en aquell temps alcalde d’Alcoi i que més tard va canviar d’aires, colze a colze -i mai més ben dit- amb Eduardo Zaplana, que fora “llanero i president”, Miguel Peralta, en aquell moment conseller del govern de la Generalitat Valenciana, i més enllà Julio de España, que també va ser president de la Diputació, entre d’altres càrrecs. De España, uròleg de professió, va treballar molt de temps a l’hospital Verge dels Lliris d’Alcoi, abans de llançar la seua carrera política.

Darrere d'aquesta insòlita esquadra podem localitzar igualment algunes cares molt conegudes, com el director d’orquestra Jordi Bernácer, amb Juan Tomás Silvestre al seu costat, i més a la dreta els membres del servei de seguritat de Zaplana.

Una esquadra, una època (amb llums i moltes ombres).


sábado, 20 de junio de 2020

LA ETERNA SOMBRA DEL VIENTO

Habrías tenido que estar sometido a un largo período de hibernación, como mínimo dos o tres años, para no haber oído hablar de "La sombra del viento", de Ruiz Zafón,
Ruiz Zafón / Wikimedia Commnos
un clásico de la literatura contemporánea, del mundillo de lectura frecuente esencialmente femenino que se ha configurado en los últimos treinta años. "Los pilares de la tierra", "El código Da Vinci", "El alquimista", "Los hombres que no amaban a las mujeres" e incluso "Las 50 sombras de Grey" forman parte de este selecto club, junto, por supuesto, al gran éxito de Ruiz Zafón.
Confieso que mi descubrimiento fue distinto, porque otra de sus obras, "Marina"
es una de las lecturas obligatorias o recomendadas en Lengua y Litteratura Castellana de cuarto curso de ESO, y fue la primera novela que leí cuando me incorporé como profesor al Institut Val d'Aran.
Desde las primeras páginas me sumergí en una ambientación apasionante, que describía de manera real y brillante la Barcelona que había conocido en 1983, durante el año que "viví" en la Capitanía General, en el Paseo Colón, por cortesía del Ejército de tierra y aquello que llamábamos la mili. Más tarde, conté a mis alumnos que la lectura me había recordado "Mariona Rebull" en sus descripciones de la Ciudad Condal y, más adelante todavía, descubrí que algunos críticos literarios consideran estas dos novelas y "La ciudad de los prodigios" como las que mejor ambientan una ancestral Barcelona preolímpica, hoy desaparecida en su mayor parte.
Con posterioridad, saboreamos en casa otros títulos como "El príncipe de la niebla", también con una ambientación mágica, pero "Marina" siempre será algo especial, un recuerdo de un escritor interesante, desaparecido demasiado prematuramente. Demasiado.
Al menos, tenemos sus libros.

P. D. Documentándome para ajustar estas líneas he descubierto que "Cien años de soledad" se ha vendido menos que "Las 50 sombras de Grey". ¡Qué mundo más triste!

sábado, 13 de junio de 2020

SEMINARI VIRTUAL AMB LOLA

Visca! M'he estrenat aquesta setmana en un seminari en línia, això que generalment s'anomena "Webinar" per causa de la colonització lingüística que patim des dels temps de The Beatles, però que pense podem reconduir a la nostra llengua... encara que segurament ja serà massa tard. Ha estat per gentilesa de Bromera i amb Lola Moreno Lozano com a mestra de cerimònies, i veritablement ha resultat interessant. https://www.youtube.com/watch?v=b_lt-FoTwB8&list=PL6Ar9Ii2DlNlPOw5LLp6aEoAxv99KEWJW&index=8&t=3302s


Travessem una fi de curs insòlita i si tenim la sort de gaudir d’una vacant per al vinent ens trobarem amb reptes de consideració, un dels quals serà el de l'educació per àmbits. Aquest és el motiu pel qual vaig accedir al màgic món dels seminaris virtuals, amb una "profe" molt eixerida que va explicar amb exquisida claredat allò que jo volia saber.

Lola Moreno / Twitter

Vaig deduir que estem més o menys al nivell operatiu de la setmana de projectes de Catalunya, on totes les assignatures es treballen a partir d'un concepte, d'un tema, d'un objectiu, però en aquest cas amb una perspectiva global i amb continuïtat durant tot el curs.

Així, he pogut agafar una base de treball, que espere aprofundir les setmanes vinents, al costat d’altres àmbits, en aquest cas informàtics. Cal assenyalar que la meua generació forma part no ja de la prehistòria, sinó del paleolític inferior informàtic; venim de l’aula amb guix, pissarra, llibreta i llapis (encara que al meu poble -i pense que a molts altres- l’anomenàvem “llapissera”), i un tracte a l’alumnat que als nens actuals els resulta increïble quan ho contes.

Videoconferència, classe a distància, i el que més li agrada a la meua companya docent Olivia, la Pechakucha, un malson comú durant la capacitació del valencià, que per cert ara va de caiguda… Amb l’esforç i la pasta que ens va costar! A la fi, són conceptes i eines modernes que cal assolir i aplicar, que és allò que interessa de debò.

Nous temps, nous reptes! (versió al segle XXI del clàssic “O tempora, o mores”)


sábado, 6 de junio de 2020

SAN ROQUE: VER PARA CREER

La Fase 2 ya nos permite algunas alegrías como recuperar el hebdomadario desayuno del sábado en el mercado San Roque de Alcoy: el café con leche, las tostadas variopintas, los churros -porras por otro lares- y también la camaradería con otros parroquianos.

San Roque, esta mañana / Foto: M. C.
Desde el 14 de marzo, tan cerca y tan lejos, que no habíamos podido disfrutar de este lujo. Sí, es así: un desayuno ahora es un ritual de culto que hemos esperado desesperadamente.


A pocos metros del mercado, en el puente homónimo, llega la sorpresa morrocotuda: la estética de la iglesia del santo, la del barrio, la vida de Don Cirilo, que ha sido completamente absorbida por el edificio colindante en construcción. Ambos hemos dejado caer la misma expresión de incredulidad, completamente estupefactos. ¿Cómo ha sido posible tal cosa? No seré yo quién ponga adjetivos en estos tiempos que corren.

Tres horas después no ceso de preguntarme: ¿tanto follón para llegar a esto? Porque no olvidemos que estamos ante la ultimísima pieza de un puzle que se gestó a finales de los años ochenta, merced a un histórico acuerdo entre el Arzobispado de Valencia, a través de Don Cirilo, y el Ayuntamiento de Alcoy, gobernado por José Sanus. En pocas palabras, el pueblo de Alcoy obtenía la propiedad del Barranquet de Soler, donde se iba a construir el gran complejo deportivo de Santa Rosa/Ensanche, pero que más tarde el gobierno de Jorge Sedano decidió destinar a usos sociales, concretamente a un centro de enfermos mentales, que suponemos algún día será una realidad.

Por su parte, el Arzobispado obtenía la posibilidad de construir viviendas en el patio y el complejo del antiguo colegio San Roque, una vez el centro se unificase, lo que finalmente ocurrió. Así, se construyó un bloque de viviendas y ahora está en marcha el segundo, que es el que, literalmente, oculta la iglesia. Esta magna operación incorporaba también la sustitución del templo de San Roque, construido a partir de 1915, por otro nuevo, con una estructura circular, adaptada a los ritos de la comunidad de los Kikos.

Aspecto anterior del templo / Imagen Parroquia San Roque
Cuando el proceso de derribo de la iglesia estaba en tramitación, un amplio colectivo de feligreses se sublevó y expresó su rotunda oposición a la iniciativa. La movilización, encabezada por Roberto Blanes, q.e.p.d., fue contundente y tras una controversia encendida, el Arzobispado optó por desechar el proyecto y mantener la estructura de la actual iglesia. Las aguas volvieron a su cauce ipso facto.


Visto lo visto con el proyecto, ahora cabe preguntarse: ¿para qué? El campanario ha quedado completamente escondido por el nuevo inmueble, lo cual quita todo sentido a la decisión de mantener el templo, que únicamente se pretendía preservar por su valor sentimental con respecto a una estética concreta. Todo esto hoy está olvidado, pero generó en su momento auténticos ríos de tinta y muchos quebraderos de cabeza a una institución poco habituada a la rebelión de sus bases (los que protestaban eran de misa diaria).

P. D. Hubo otra permuta urbanística, la de Aceitunas El Serpis, que todos apoyamos, pero que también nos dejó con un sabor amargo cuando se construyó la fábrica en El Castellar, con un diseño completamente inapropiado desde el punto de vista estético. Ahora sucede exactamente lo mismo. La historia se repite.