GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

Recentment, l'escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l'IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L'últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

    D'aquest llibre es va parlar molt

L'escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela

a l'acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l'editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l'autora, per descomptat. D'entrada, Pasqual ens va explicar "jo no era escriptora", fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li'l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

    A continuació, es va consolidar amb Marina, "que és el meu best-seller", va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir "una de les primeres persones que viuen dels llibres". Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l'estranger. Els quatre genets de l'Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l'adaptació al cinema.

    Mentrestant, Pasqual es va centrar en L'últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d'amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l'1 d'abril de 1939. Tenia el testimoni d'un iaio, però volia històries de primera mà "i vaig entrevistar a molta gent".

Gemma Pasqual, durant l'acte a l'IES Playa San Juan

Per aquesta causa, "tots els personatges són reals", d'una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

    Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home...). "El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s'estima n'hi va haver com a 250.000", va relatar.

    La vida de l'escriptora podríem dir d'èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. "Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona", va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d'Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se'n recorde d'una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

    És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és "activista", d'acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d'una entitat que va endavant des de 1891.

    Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l'ofici. "Jo no m'enfronte a la pàgina en blanc", perquè fa una tasca de preparació important. "Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta", i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l'oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d'origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final... i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

    Entre aplaudiments i algunes dedicatòries

Col·locació de l'escultura d'Ovidi en Alcoi / M. Candela

de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d'escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d'expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. "Ara està en curs la promoció del segon", va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d'Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l'aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995...

LIKE BLANC: L'INFERN NEGRE

Per herència de l’educació rebuda,

jo pensava que l’infern era d’un color vermell intens -encara que més tard el veia voluptuós- però mitjançant la lectura de Like blanc he arribat a la conclusió que és negre. Negre absolut, com un forat intergalàctic, d’on tot allò que entra mai se’n surt, metafòricament i real. La foscor infinita i eterna, encara són conceptes que expressen el mateix.

    Like blanc és, lògicament, la segona part o continuació de Like blau, una novel·la excepcional tant per la construcció com per les referències que es poden apreciar d’altres relats de ciència-ficció, la major part clàssics absoluts.(https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/10/like-blau-o-la-balada-de-la-ciencia.html)
            El llibre original acabava, com vaig comentar, a l’estil d’Àcid sulfúric, una novel·la impressionant de la francòfona Amèlie Nothomb, una sensació que s’ha confirmat amb Like blanc, perquè tracta d’això, del confinament de l’ésser humà, de la seua degradació com a persona i l’eliminació de sentiments, creences i a la fi tot allò que ens converteix en animals que pensen i tenen consciència de si mateix.??
            Kas viu a l’infern i no desvele cap detall del llibre; apareixen personatges nous i d’altres més

coneguts o conegudes; i també dolents, molt dolents, encara que de vegades ens podem ensopegar amb sorpreses, així com una retrospectiva de com s’ha arribat al món actual, a la distopia. L’única cosa que avançaré és que tot queda obert completament per a un nou volum, i això per a mi també resulta molt interessant, tant per la història com per l’estil de Gemma Pasqual i Escrivà, sempre atractiu i enriquidor (encara que en aquest cas ha abusat una mica de l’expressió en orris, a parer meu, per descomptat).*
            No deixa de ser un gran premi trobar ciència-ficció en valencià i que a més a més resulte satisfactòria, la qual cosa no sempre s’aconsegueix, com també passa en la resta de gèneres literaris. A aquest li tinc especial predilecció i un gran record de l’època juvenil i primera etapa d’adult, amb més de dos-cents llibres d’Isaac Asimov a casa, per exemple.
            Confiem a gaudir prompte del tercer volum!

* Ressenya de l'Associació d'escriptors en llengua catalana.

https://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/obra/like

DE GENT D'ALCOI QUE ESCRIU I ALTRES COSES DISPERSES

A la vida, de vegades, hi ha coincidències.

Jordi Tormo durant la xarrada

Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.

    El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi

Josep-Lluís Santonja i Tordi Tormo

contemporani: Hombres que mueven Alcoy, de Floreal Moltó (https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/05/22/els-homes-que-feien-funcionar-alcoi-radio-alcoy/), un volum que reflecteix brillantment els protagonistes més coneguts d'una de les etapes de creixença més rellevants de la ciutat en tota la seua història.

    Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent

La històrica postal d'Ovidi des de París

als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".

    Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:

Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.

    A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard. 

    I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de

l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.

    Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat

d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.

    De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.

    De la Isabel-Clara va explicar que va

publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.

    Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!

BOMBA H A L'ILLA DE BENIDORM

 

Encara que sóc de lletres, gràcies a Isaac Asimov conec que el sol és com una mena de central nuclear d’una potència inconcebible, impensable. Doncs aquest matí, 20 de juliol, l’eixida al costat de l’illa de Benidorm, des de la perspectiva de la platja de Sant Joan, després d’una albada vermella com el solideu d’un bisbe, ha estat com una mena d’eclosió nuclear, com si les fades del destí haguessen aixecat el vol final.

L’efecte òptic de la situació recorda el núvol de la mort, tristament i mundial conegut després dels atacs d’Hiroshima i Nagasaki, i permet aquestes línies que, més o menys, tracten de recordar allò que escriu Josep Sou al voltant d’imatges d’Antoni Miró, que sens dubte és l’alcoià del dia.

RAY BRADBURY

Cent anys. El 22 d'agost de 1920 va nàixer Ray Bradbury,

Bradbury / W. Commons

un home de lletres d'inoblidable record. De jove, jo preferia Isaac Asimov i fins i tot Robert Heinlein -que més tard em va resultar insuportable, amb alguna excepció aïllada-, però ara tinc clar que la ciència-ficció no era en aquest cas una finalitat sinó més bé un mitjà. Una manera d'expressar les seues inquietuds per la humanitat i el món. I que millor que utilitzar un altre planeta, Mart, com a metàfora.

El DVD / W. Commons

Amb moltes preocupacions i amb una realitat contemporània inquietant, la qual cosa reafirma la validesa dels seus llibres, el centenari és un bon dia per a recordar la seua obra. Personalment, a casa revisitarem "Fahrenheit 451", un clàssic de la mà mestra de François Truffaut, i rellegiré alguns capítols de les "Cròniques marcianes".

La premsa ha recollit la commemoració amb múltiples visions. Us deixe l'enllaç amb un interessant article.

https://www.nuvol.com/llibres/ray-bradbury-estrany-i-familia-82322

A. ROLCEST: L’ ASIMOV ALCOIÀ

Arsenio Olcina Esteve /A. Rolcest

El prolífic escriptor nord-americà Isaac Asimov, gran mestre de la ciència-ficció clàssica, va deixar una obra magna de més de 500 llibres de tota mena… Tothom ho sap, encara que la seua figura s’ha eclipsat, com tantes altres coses, d’un temps a aquesta part. Res a veure amb l’oblidada personalitat d'A. Rolcest, que va publicar durant el franquisme fins a 642 novel·les, o “novel·letes”, la major part en les col·leccions populars d’Editorial Bruguera, però un home de qui res se sabia… Fins als començaments de 2015, on es va conéixer -en gran part gràcies a un reportatge que vaig publicar al Diario INFORMACIÓN- que darrere aquest pseudònim s’amagava Arsenio Olcina Esteve, un alcoià anarquista, escriptor des d’abans de la guerra civil i que va viure a València fins al 1997, any de la seua mort.

            Si cinc anys més tard recupere la història és perquè uns mesos enrere vaig aconseguir un dels seus llibres. Un veritable i valuós regal de Nadal! L’esdeveniment es va produir a una llibreria d’ocasió portàtil instal·lada al passeig marítim de Torrevieja. Feia cinc anys que tractava d’aconseguir-ne un i confesse que ha estat difícil: en cada mercadet literari, sempre guaitava aquestes novel·letes, majoritàriament de Marcial Lafuente Estefanía, però també de Clarck Carrados i altres. Mai de Rolcest. Fins a aquell dia. Em vaig sorprendre tant, que vaig buscar en el màgic món de Google si era el nostre autor. I l’era. La vaig comprar per un euro, encara que està marcada en 35 pessetes (d’aquelles de 1980), i la tinc protegida per una borsa de plàstic en un lloc d’honor de la llibreria domèstica.

             “De vuelta a la pradera” és el suggerent títol de la publicació, feta el 1962 en la col·lecció “Búfalo - Serie Azul” d’Editorial Bruguera. Té 96 pàgines i imagine que la norma era no arribar-ne a les 100, per no cansar el lector. També ens informa d’altres novel·les que Olcina havia publicat en aquells temps: onze en col·leccions de l’oest i una al voltant dels serveis secrets, amb el títol de “La orgía del gangster”. Resulta difícil comprendre actualment quina seria la vida d’un anarquista reconegut -i condemnat- durant el franquisme: escriure i escriure, guanyant quatre xavos, perquè en aquest país llegir, no s’ha llegit mai, llevat que siguen ara els guassaps o semblants.

            No el coneixia ningú. I no és una frase feta; és real. Enrique Rubio Cremades, catedràtic de Literatura Espanyola en la Universitat d’Alacant, va confirmar que Arsenio Olcina Esteve / A. Rolcest no figurava al catàleg monumental d’escriptors espanyols del segle XX. No va existir. Tan sols en algunes publicacions històriques anarquistes s’havia esmentat qui s’amagava darrere del pseudònim d’Arsenio Olcina.

A principis de 2015 l’amic Vicente Carchano en va passar un reportatge que havia publicat la Cartelera Turia al voltant dels escriptors valencians que escrivien amb pseudònim durant la dictadura i l’esmentava, la qual cosa em va permetre desmadeixar el fil d’Ariadna i reconstruir la seua trajectòria. La seua vida, ara per ara, segueix sent desconeguda després de la guerra: se suposa que es limitava a escriure i a viure. La qual cosa ja era complicada per a un reputat anarquista.

P. D. A. Rolcest és el pseudònim únic que va utilitzar Arsenio Olcina Esteve, la qual cosa no era normal: els escriptors d’aquestes novel·les acostumaven a tenir-ne diferents. Una cosa semblant, però distinta, li va passar a Isaac Asimov. Al començament de la seua carrera d’escriptor li’n van demanar un i es va negar: va adduir que Asimov ja era bastant estrany als Estats Units d’Amèrica...

Don Cirilo Tormo Durà

Per concloure. Saben qui era un entusiasta lector d’Asimov? El nostre “don” Cirilo Tormo Durà, com va revelar Rafael Moya a la presentació de la biografia del sacerdot, desaparegut el 1995 però encara present a la nostra societat.

-FONTS: Viquipèdia, entrevista amb Enrique Rubio Cremades, reportatge “El anarquista de Alcoy que escribía novelas del Oeste” Diario INFORMACION, 15 de febrer 2015, i diferents webs al voltant de les novel·les populars i l’anarquisme en Espanya.

- Informació exhaustiva al voltant d’Arsenio Olcina/A. Rolcest a l’enllaç:

https://bolsilibrosmemoriablog.wordpress.com/2017/02/16/vida-y-obra-de-a-rolcest/

-FOTOS: De l’autor i amb llicència Viquimèdia Commons.