Apocalipsis, cuando Stephen King acierta.

Es verdaderamente inquietante, pero lo que ha pasado en Italia me ha hecho tener pesadillas con una novela de Stephen King: "Apocalipsis" (The stand).

Portada de la novela "Apocalipsis" / Creative Commons

Allí, el escritor norteamericano mató al 99'99% de la población mundial a partir de un hecho puntual: la fuga precipitada de Charlie, vigilante en un laboratorio de investigación bacterológica de Nevada que, en el epicentro de una crisis por la propagación de un virus de la gripe mutado, quiso poner a salvo a su familia.
¿Les resulta conocido? Porque los periódicos no dejan de hablar estos días del terremoto que vive Italia a partir de un ciudadano de origen chino, que ha propagado el "coronavirus" de forma exponencial. Muertos, enfermos a miles y un país paralizado, con el coste social y económico que todo esto supone.
Lo que en verdad me preocupa es que Stephen King tiene clara tendencia a acertar.

Fotograma de la película y dos detalles del cómic/ Creative Commons

Me explico. A raíz del 11 S recuerdo que unos raperos tuvieron que retirar la portada de un disco con las Torres Gemelas en llamas, pero entonces nadie se fijó en que en la novela "El futigivo" King destruyó el edificio de la cadena de televisión estrellando un avión de pasajeros (en la adaptación cinematográfica -que fue excelente, por cierto- Schwarzenegger mató al presentador del espantoso concurso).
Queda esperar que esta anticipación del rey del terror no se cumpla, aunque resulta inquietante. En la ficción era el "Capitán trotamundos" o "Capitán muerte"... Nosotros lo llamamos "Coronavirus".

Amélie Nothomb

P. D. Hay otro concurso tipo "reality show" imaginado por un escritor, todavía más repugnante: el que creó la francófona Amélie Nothomb para su libro "Ácido sulfúrico", por si alguien tiene curiosidad.

Gaspatxo de Castalla: per a llepar-se'n els bigotis!

Feia com trenta anys (o gairebé quaranta) que no havíem tingut l'oportunitat d'assaborir el gaspatxo de Castalla.

El gaspatxo de Castalla

I això que en teníem un gran record, perquè l'últim l'havia cuinat la senyora Dolores, la iaia dels meus cosins. Sembla una altra vida. De vegades, les circumstàncies no acompanyen i el temps passa i te'n recordes quan passa alguna cosa. Tots enyorem la sangueta del Tropical, que, si la memòria no em falla, va tancar a finals d'agost de 1999 (l'endemà del triple crim de Benifallim, per això me'n recorde), o qualsevol aperitiu del Torrero, i segur que més d'un quan es va assabentar del desastre gastronòmic que arribava se'n va penedir de no haver-hi anat més sovint.

Evidentment, és llei de vida, però, per fortuna, això no ens ha passat amb el gaspatxo. No amb el de l'esmentada senyora, desapareguda fa molt de temps, però sí amb un altre, en concret el del restaurant Nou Trinquet, on vàrem anar recentment per un històric esdeveniment familiar. Després d'un aperitiu atractiu, va arribar-hi el gaspatxo, que, confesse, em va fer molta il·lusió. I puc garantir que hi tornaré i no passarà molt de temps.

Un gaspatxo excel·lent, que vam menjar amb veritable gust. Podem buscar crítiques gastronòmiques i segur que hi ha indrets on es poden trobar meravelles, no ho dubte, però les opinions que he captat a la xarxa coincideixen amb mi: una menja refinada i selecta. Per a llepar-se'n els bigotis!

Fins aviat!

San Juan Bosco, més que una festa

Ahir va ser 31 de gener, festivitat de San Juan Bosco, un dia marcat en lletres d'or al calendari de tots qui, com jo mateix, hem format o formem part de la gran família. Qui m'hagués dit que ara, a la vellesa, viuria la festivitat a una aula com a professor! Precisament ahir, a 3r d'ESO estàvem parlant d'un altre sant, molt diferent, Sant Vicent Ferrer, una de les figures clau de la literatura valenciana, i vam veure un fragment de la pel·lícula "portentosa".

La Cuna del Mesías 2003

Jo, dels salesians, del món dels salesians, parlava sovint amb José L. Córcoles Bordera, amb qui vaig compartir café matutí durant trenta anys. Discrepàvem en gairebé tot, però coincidíem en una cosa: l'educació als salesians marca, independentment que després estigues present o te n'allunyes. I també ho feia amb Rafa Sanus, i més o menys els criteris eren equivalents.
I això que la nostra generació -i més encara la de Còrcoles o el meu pare- vam viure l'etapa franquista, on els mestres, foren salesians o cooperadors, estaven obligats a tractar amb molta duresa a l'alumnat. I no ho sóc jo qui trau aquesta conclusió. Miguel Sarasa Lores, retirat després de quaranta-nou anys com a docent, em va contar en una entrevista que al principi era "obligatori" pegar als alumnes (i, també, que, al final de la seua etapa, els alumnes podien agredir els professors). En cap de les dues situacions passava res. Un canvi radical. Sí, els alumnes estàvem indefensos perquè ens tractaven com ens tractaven... i en casa hi donaven suport; ara, passa una cosa semblant: els estudiants poden maltractar els professors... i, normalment, tenen el vistiplau familiar.
Un canvi d'època, però, pel que sé, els valors que mantenen els salesians no han variat. Ah! Sí, una cosa molt important: el col·legi és mixt, la qual cosa la generació de Córcoles i en part la nostra, mai hagueren somniat. Aquest tema, conseqüència de l'aplicació de la LODE el 1985, em va costar una primera discussió professional amb la direcció del centre, que no ho veia notícia (la segona va ser, probablement, el dia més trist de la història del col·legi, per la tràgica mort accidental d'un infant al camet).

Teatre, amb Córcoles i Miguel Segura en primer pla

Quan parle de valors em refereix a viure amb respecte, a Tesalín,"La cuna del Mesías" i la promoció del teatre en general, al MAO, i fins i tot a l'ambientació de la Societat d'Antics Alumnes, tota una institució local.
Per descomptat, a Alcoi hi ha dos centres educatius, encara que, per als "de tota la vida" l'article determinant va amb aquell que ja ha arribat als noranta-un anys; l'altre, el de Juan XXIII, va pel mig segle... i confesse, avui, que vaig estar a l'acte de la primera pedra, que va presidir l'arquebisbe de València, encara que no sé si va ser Marcelino Olaechea o José María García Lahiguera. Una primera pedra del col·legi i també del barri, en una jornada fonamental per a la ciutat.
Són, a la fi, reflexions, pensaments, sensacions, al voltant d'una festivitat que em trasllada a la infantesa, especialment a les imatges que conserve del partit de futbol entre els salesians -arromangant-se la sotana, aleshores obligatòria- i els alumnes del PREU.

La meua generació...

P. d. És impossible esmentar les persones que conec o he conegut vinculades al centre. Vull citar-ne tres. Una, "don" Blas, perquè fa uns mesos vaig descobrir la seua tomba al cementeri; la segona, "don" Vicente, perquè el veig cada diumenge al poliesportiu i l'altra, Camilo Sesto, perquè a les seues "Memories" va fer un testimoni impressionant del seu pas pel centre (ah! I és un document honest, perquè de la mateixa manera que ataca a alguns professors "maltractadors", fa elogis d'altres, pel seu tarannà).

Fotos: La primera de l'autor del text, la segona i la tercera, d'origen desconegut.