Mostrando entradas con la etiqueta Stephen King. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Stephen King. Mostrar todas las entradas

lunes, 15 de junio de 2026

NEOCLASSICISME SARSUELER

Divendres, a l'hora agònica del dia en què la rogenca llum baixa t'enlluerna en conduir, escoltava Ràdio Clàssica mentre pujava direcció Banyeres. Hi havia un concert del mestre Rodrigo al programa Fila Zero i el presentador comentava l'obra següent, Homenatge a la Tempranica, que va definir com un gran exemple de neoclassicisme sarsueler, una expressió que em va colpejar fort, com aquella de l'arc de descens a Stephen King, mentre documentava El Cadillac de Dolan, una de les obres mestres que té publicades (per cert, ni se vos ocórrega veure una adaptació cinematogràfica que malauradament corre per ahí).

No soc de sarsuela, excepte

per
La corte de Faraó -que excedeix els límits o cànons clàssics del gènere- i una mica per La verbena de la paloma, tal vegada per aquella pel·lícula clàssica amb una Conxa Velasco gairebé adolescent i un galà de manual com Vicent Parra, però sí de la colla de Rodrigo, que ens ha llegat una excel·lent música, reconeguda internacionalment. Imagine que per això vaig parar atenció a allò que explicava el presentador.

Els darrers temps, tinc problemes amb aquesta emissora. Molts programes s’han convertit en magazins i de vegades costa escoltar música. Abans era Sinfonía de la mañana, i ara hi ha un fum. Està molt bé, encara que en sembla que la clientela busca altra cosa: música i context. Recorde que a Garcia del Busto, a les nou del matí, un dia no li entrava l’última obra perquè es va equivocar amb els còmputs temporals o -la hipòtesi més factible- que s’havia enrotllat més del que tocava. Com Pérez d’Arteaga. Als dos casos, com divendres, es tractava d’introduir una obra, no d’altra cosa. A l’estiu, ja a l’abast, la situació millorarà, com va passar el passat. Confie

Sembla que s’ha fet una mena de fusió d’allò que en França són dos emissores diferents: la Clàssica i France Culture, on es poden trobar eminents dissertacions al voltant dels crancs grocs de Madagascar… per posar un exemple, basat en un llibre de Nicole de Buron…

A la fi, reflexions de cap de setmana amb xafogor. No vaig sentir l’obra de Rodrigo més que parcialment, però la posaré aquest ipso facto i també el Concert andalús, que m'encanta, com l’art de Pepe Romero! Guitarra de cinc forquetes!


miércoles, 19 de febrero de 2025

LES FOTOS DEL DIMONI

Si Stephen King va escriure d'un ordinador* que feia desaparéixer les coses -i les persones- en esborrar-les, R. L. Stine, el mestre del terror infantil i juvenil, va imaginar i contar la història d'una càmera de fotos que hi plasmava el futur, però un futur espantós. Una cosa així com de l'ordinador dels déus fins a la càmera de fotos del dimoni.

Una trama de xiquets/adolescents, a l'estil de Verano azul o Los cinco, però esgarrifosa, com normalment fa l'autor i amb final obert, o no tancat, com també li agrada a King.

Lectura a partir dels 9 anys,

encara que un adult pot gaudir-la, fins i tot un jubilat, com és el meu cas. De vegades cal utilitzar la literatura com això, com un mecanisme d'evasió, que també potser d'aprenentatge si ho fas en una llengua com és el francés.

Promet d'intentar-ho en anglés!


Stephen King. Word processor of the Gods. 1985.

R. L. Stine. Photos dangereuses. 1993.


* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2025/01/stephen-king-words-of-hell.html

domingo, 5 de enero de 2025

STEPHEN KING: THE WORDS OF HELL

 THE WORDS OF HELL


About Word processor of the Gods by Stephen King.


I had forgotten Stephen King for a long time. My wife and I loved him, but twenty years ago, we stopped reading his books. We didn’t like his recents novels. In spite of that, I still reread two of his stories: Rita Hayworth and Shawshank Redemption and Dolan’s Cadillac, and The Stand, of course, his biggest novel. The first one is more famous because of the movie, Cadena Perpetua in Spanish and Les évadés in French.

But six years ago I found a very amusing story: Word processor of the Gods. It was published in Playboy in January 1983 and later in the short story collection, Skeleton crew.

Can you think that what you wrote on the screen would arrive in the real’s life too? Can you imagine if you wrote my English teacher is Imma (or Amalia) and later you deleted, the words vanished from the screen… and the teacher too? No?

So… He is Stephen King himself. The very king of screams and the heartbeat out of control. This story is very hard and it has a lot of surprises and terrific events.

It’s written in American English and has a lot of informal vocabulary, which is quite hard to understand for me. For example: 

  • pooped (= very tired, "crevé", “esgotat”)

  • bodice-ripper (a romantic and erotic historical novel, from bodice (= "corsage") and ripper (= "déchirer", “esquinçar”))

  • helluva (= "hell of a," meaning "very," e.g., "sacrément", “fotimer”)

  • screw up (= a big mistake, "merdier")

  • yellow dog (= a coward, "salopard", “porc”)

  • shitty (= very bad, "merdique")

  • For Christ’s sake! (= "Pour l’amour de Dieu!")

  • rug-monkey or rug-rat (= a kid, "chiard", “un mocós”)

  • buck (= a dollar).

I have a bilingual edition in English and French. If that suits you…


Mario Candela

(With collaboration of Chat GPT in the revision and correction)

EOI Alcoi - English Cours 1B1 January 2025.


lunes, 15 de julio de 2024

LA SOLITUD TÉ NOM D'OCELL

La solitud té nom d'ocell, o d'heroïna

de poema. Elionor, li diuen Elionor, com aquella de Martí i Pol, i en aquest cas protagonitza Tens un nom d'ocell, d'Anna Rubio Fandós, el segon llibre de Llegir en valencià sense por, que en aquest cas ens parla de la solitud.

    Encara que hi figuren altres personatges, Fani, la terapeuta, més que cap altre, l'autora ens ofereix gairebé un monòleg; això sí, en dos temps diferents, molt diferents... Que caldrà descobrir amb la lectura. Un llibre per a la reflexió i molt necessari en una societat que tendeix cada vegada més a l'aïllament: estem connectats perpètuament al món i més solitaris que mai.

    En algun moment, m'ha vingut al cap Stephen King, recurrent als meus texts, perquè un jo molt major parla al jove que un dia va ser, l'abraça i tracta de fer-li veure la realitat de la vida. Es tracta de Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, l'impressionant relat que fonamenta la pel·lícula Cadena Perpètua.

    I què dir del poema d'Estellés? Quan parla del cementeri, d'aquell que roman al nínxol, mentre el reguitzell funerari ja ha marxat, i es demana metafòricament: Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot? 

domingo, 8 de agosto de 2021

HISTÒRIES DE POR: TERROR EN VALENCIÀ

HISTÒRIES DE POR


Angela Sommer-Bodenburg

Traducció: Francesc Martí, 1996

Dibuixos: Aram Delhom, 2015

Ed. Bromera - 1996

El Micalet Galàctic


…………………………………….



Si vols passar por


Bàrbara

Florià fa dos setmanes que s’està al llit, per una malaltia, concretament una inflamació en la cama “que no se li acabava de curar”, i s’avorria. Els seus pares treballen i està a soles tot el matí. Al migdia, en tornar sa mare, li demana que li conte una història i ella contesta que li’n contarà una “de por!”, a més a més es tracta d’una experiència personal, que li va passar a ella.

El fet va passar temps enrere en una casa que volien llogar, “un pis de tres habitacions, en una antiga mansió rodejada per un jardí gran i descurat” i que “no era molt car”. La mare hi va anar i li va obrir una xiqueta que “lluïa una melena negra i arrissada que li arribava fins a la cintura i duia un vestit blanc amb les vores de randa. La seua cara estava molt pàl·lida”.

La xiqueta li va ensenyar l’habitació dels xiquets i van discutir un poc, fins que arriben els pares, sorpresos de què “la porta estiguera oberta”. Tots dos anaven de negre. Li van mostrar les dependències i la mare està entusiasmada; al final els diu que la seua filla ja li ha mostrat l’habitació dels xiquets, i els pares diuen que la nena, Bàrbara, és morta des de fa un mes, però quan escolten que la descripció correspon, ixen corrent a buscar-la.

“Me’n vaig anar d’aquella casa tan de pressa com vaig poder”, conclou la mare, que també li diu que “una setmana després vam trobar aquest pis i ens vam alegrar molt que, en trucar a la porta, no ens obrira un fantasma”.

A les sis, arriba el pare a casa i Florià li pregunta si sap una història de por i al final contesta que “si vols passar por… Bé, et contaré la història de Harry”.*


* Comentari: aquest fantasma infantil
recorda lleugerament les dos xiquetes
d’El resplendor, relat de l’escriptor Stephen King adaptat en una pel·lícula de por que va marcar una època.


Harry

Després de sopar, el pare conta que en secundària va tenir greus problemes amb les matemàtiques, i que el va ajudar un company que era un alumne nou, Harry Ackermann: “era completament diferent a nosaltres i no hi feia lliga amb ningú”. A més a més, “duia sempre la mateixa camisa negra i els mateixos pantalons negres. Els cabells li arribaven quasi fins als muscles i, per l’aspecte que tenien, semblava que no se’ls havia rentat mai. Tenia la cara molt pàl·lida, com de poca salut. I, a més, feia una olor molt estranya”.

Harry va a la casa del pare i l’ajuda amb les matemàtiques, amb molt bons resultats; però, sempre, en acabar, el pare s’adormia, la qual cosa li va passar també de la nit, a l’hora de sopar. La mare el va portar al metge, que va diagnosticar una anèmia aguda i “vaig haver de fer llit durant una setmana”.

Un vampir / El Temps
En tornar a classe. Harry no hi era. El professor li va dir que vivia a l'altre costat de la ciutat, en uns edificis bastant desficaciats, però els veïns no el coneixien. Finalment, el senyor Wieland, persona ja molt major,
li diu que la família Ackermann ja no hi vivia, perquè la mare i la filla van morir de clorosi, que és “una altra forma de dir anèmia”, i Harry va marxar. D’això feia trenta anys. El pare es va espantar molt i mai més no va veure Harry.

Finalment, Florià li demana una altra història, i el pare li diu que la invente ell mateix.*


*Comentari: el tema dels vampirs és emblemàtic al món literari, amb personatges com el comte Dràcula i més recentment les novel·les i pel·lícules de Crepuscle.

En la nostra literatura, Joan Perucho va escriure en Les històries naturals les vivències d’Onofre de Dip, el primer vampir d’Espanya.


El xiquet de la gavardina

L’endemà, la iaia vingué a visitar-lo i com era la mare del seu pare li va preguntar per les matemàtiques, però ella no sabia que Harry l’havia ajudat; tampoc tenien diners per a pagar un professor particular.

Resulta que la iaia va viure una història de por, un dilluns de molt fred i vent: “era ja tard i quan vaig veure que em faltava pa i embotit, ja estaven a punt de tancar les botigues”, per la qual cosa va eixir de casa. En un cantó gairebé xoca amb un xiquet que jugava al sambori, que “duia una gavardina roja i molt bruta, amb una enorme camisa que li tapava el cap”.

El xiquet se sorprén que la iaia li parle i aquesta descobreix que no porta sabates. El xiquet vol que se l’emporte a casa, però la iaia li dóna una espenta i cau; en tornar, veu que la gavardina estava buida. Una veïna li diu que és d’un xiquet que han atropellat fa una hora.

La iaia es va emportar la gavardina, “la vaig rentar i la vaig dur a una d’aquelles institucions que recullen roba vella”, però mai va saber quina cosa havia passat amb el xiquet, perquè “quan et conten una història de por, no has de preguntar mai com ni per què va passar; si no, la història perd tota la seua gràcia”.*


Imatge de Podium Podcast
*Comentari: aquest relat, molt breu,
sembla en la mateixa línia que les llegendes i històries de la xica de la corba o de la carretera.


Wolfgang

Florià segueix avorrit, però sa mare -que descobrim li diuen Sabina- li conta una altra història de por, que li va passar quan tenia més o menys “la mateixa edat que tens tu ara”. La iaia “es va posar molt malalta i es va veure obligada a passar unes setmanes a l’hospital”, per la qual cosa no van poder fer el viatge que totes dues tenien previst i a Sabina la van enviar uns dies amb la tia Matilde “que, des de feia uns mesos, treballava de professora particular per a una família que vivia al camp”.

La llavors xiqueta va viatjar en tren sola, però ningú no va anar a esperar-la. Va preguntar al cap d’estació el camí i la va trobar, mentre recordava les paraules de la carta de tia Matilda: “t’advertisc que no t’has d’estranyar gens pel comportament de les persones que viuen en aquesta casa”.

La referida casa era “blanca i gran” i la tia li va dir que no havia pogut anar a l’estació perquè “Wolfgang, el meu alumne, s’ha perdut pel jardí i hem hagut d’anar tots a buscar-lo”, concretament pel jardí que té la mansió, que és un laberint que “té més de cent anys… és molt gran i per això no has d’entrar-hi mai sola”.

La realitat és que Wolfgang es convertix en un home-llop quan apareix la lluna plena, la qual cosa coincideix eixe mateix dia. Després d’un sopar difícil, perquè el xic menja la carn amb els dits, Sabina i la tia Matilde es tanquen amb clau i pany a la seua habitació, però no poden dormir perquè aquell udola tota la nit.

En plena nit, la tia va a la seua cambra i també la madrastra, que vol tallar-li les ungles i pentinar-lo, però al final Wolfgang “es va abalançar damunt de sa mare i li va arrapar la cara i el coll” i després es va llançar per la finestra i va trencar els vidres. “Mai més no tornarem a veure Wolfgang”.

Sabina i la tia van tornar a casa l’endemà i els mobles li’ls van enviar “amb un camió de mudances”.

Al final, ens assabentem que Florià està escrivint una història de por.*


*Comentari. L’home que es converteix en llop amb la lluna plena és un mite característic de la nostra societat, sorgit o reforçat durant el romanticisme, en la segona meitat del segle XIX.

La transformació / Wiki Fandom

En la sèrie de novel·les i pel·lícules de
Harry Potter trobem el personatge de Remus Lupin, amic del pare del protagonista, que és un home llop (Harry Potter i el presoner d’Ascaban).


I van desaparéixer carena enllà

Florià va passar tot el dia enllestint la seua història de por i a la nit, els pares, “encuriosits”, van anar a la seua habitació a escoltar-la.

Un grup de nens petits, els pares i la mestra fan a un prat la festa de fi de curs i de cicle de la guarderia. Hi ha molt de menjar i beure i un xiquet, Jonàs, es posa malalt i vomita de seguida. Més tard, demanen als adults de jugar amb ells, però la mestra, Ulla, i també la mare de Sara i el pare de Maurici diuen que no, i fins i tot es burlen d’ells.

Finalment, Ulla, es va proposar fer una processó de fanalets i tots en filera “ascendien un turonet que hi havia enmig del parc”, fins que les llums van “desaparéixer carena enllà”. Quaranta-cinc minuts més tard, els pares van a buscar-los; tanmateix, sols troben Jonàs, que ha tornat a canviar la pesseta. La resta ha desaparegut per sempre.

La mare diu que els pares sí que es preocupen pels fills, mentre Florià li recorda una festa on una xiqueta, Lena, gairebé s’ofega al llac, i la van rescatar els altres nens.

Al final, el xiquet confessa que vol escriure més històries de por.*

*Comentari: Històries de xiquets en grups que s’envolen en la nit sense mai reaparéixer jo no en conec més, però podem recordar el relat i pel·lícules de la història Els xiquets del panís, original de Stephen King, que ens conten d’un grup de nens veritablement dolents. 


Si vols passar més por


La xiqueta de la bola màgica

La mare porta un regal a Florià, que és una esfera màgica: “dins la bola hi havia un osset gitat en un llit i llegint un llibre”. Sabina l’ha comprada perquè li recorda una història de por o “com a mínim, una història misteriosa”, que li havia succeït vint anys enrere, quan era una xiqueta que “tossia molt sovint”, per la qual cosa una tardor els pares la van enviar a un sanatori infantil suís, amb aire pur i tractament.

Va tindre “una febre molt alta i vaig haver de passar uns quants dies al llit”, mentre “tots els xiquets i totes les infermeres se n’havien anat ja” i en “aquella enorme casota de la muntanya” sols “ens hi havíem quedat els porters, un matrimoni d’ancians, i jo mateixa”. En baixar la febre, el senyor Segeberg, el porter, la va acompanyar a l’estació i com que faltava mitja hora per al tren i hi havia altres persones, li va dir que marxara i va quedar sola.

Poc després, va començar a tenir molt de fred i va entrar a la sala d’espera, on hi havia un foc encés i una persona, una xiqueta: “duia un vestit de color rosa, de seda, que no semblava gens adequat… amb llaços i amb un coll de randa”, que la va invitar a arrimar-se i li va portar una cadira. Després, va obrir una maleta, amb mil utensilis, i li va donar una esfera màgica, amb “moltíssims flocs de neu” i també “una xiqueta que duia un vestit de color rosa…” que era ella mateixa. “És un regal del meu avi”, va dir. I també era molt antiga.

La mare -llavors, xiqueta- va “sentir un xiulet estrident” que era el seu tren que marxava. Va cridar al senyor Segeberg que la va recollir i portar a la casota. Més tard, van saber que “hi havia hagut un greu accident ferroviari i el tren accidentat era, justament, el que jo havia perdut”, per la qual cosa “aquella xiqueta m’ha salvat la vida”. Preguntada per la nena, la va descriure i resulta que era la néta del propietari, morta cinquanta anys enrere de fred una nit que va eixir de la casa.

Sabina va recaure i va passar una setmana al llit amb “febra molt alta”, fins que el seu pare va anar a buscar-la. “És com si aquella xiqueta haguera volgut protegir-te”, va dir Florià, mentre la mare no aclareix si és una història vertadera: “totes les històries que no diuen cap mentida són vertaderes”.*


*Comentari: relats o llegendes de

La xiqueta del sisé sentit / Fotogramas
xiquets morts que segueixen en la terra i en trobem en la pel·lícula El sisé sentit o també en La promesa cadàver, en aquest cas en un film d’animació.


Escac, oncle Herbert!

Ara és el torn del pare, que també va patir una experiència de joventut, com a mínim sorprenent. L’oncle Herbert vivia al poble del Turó del Duc, on no hi havia telèfon i cap persona tenia televisió, i del que “la seua dona, la tia Lisa, havia mort aquella primavera”, per la qual cosa els pares van decidir enviar el xiquet en les vacances escolars d’estiu. L’oncle va dir que serien unes bones vacances perquè “al Turó del Duc encara hi havia gnoms i fades”, així com “animals raríssims i plantes desconegudes”.

El xiquet va arribar a l’estació comarcal i l’oncle no hi era, però una dona el va portar en cotxe al poble. A la casa no hi havia ningú, encara que va poder entrar per la cuina. Una estona després arriba l’oncle que tenia “aspecte malaltís”, que li va fer un poquet de menjar i li va demanar gitar-se, però primer van fer una partida d’escacs, que va guanyar l’infant davant el desinterés del familiar.

Partida d'escacs / Van Heyden

Herbert va dormir vestit i al matí ja no hi era. En canvi, arriben els pares, perquè l’alcalde havia informat de la mort de l’oncle Herbert quatre dies abans, però la carta li havia arribat a una veïna per error. Els pares no creuen la història que l’oncle havia estat a la casa, però el xiquet en sortir escolta el cant dels ocells, que no ho feien a la seua arribada.

Florià decideix que vol aprendre a jugar als escacs i li ho demana al pare.*


*Comentari: els escacs són ara de moda per causa de la sèrie de Netflix Gambit de dama, però aquest relat ens permet retrobar un món, bastant recent, on encara les cases no tenien telèfon -especialment als pobles- ni aparell familiar de televisió.


Adéu

Els pares de Florià marxen al teatre i Cristina, “una xica del veïnat… que estudiava per a ser mestra”, es queda al càrrec, no sense les protestes del xic: “jo no vull una cangur!” i que, després de pensar-ho, accedeix a contar-li una història de por.

Tot açò va passar sis mesos enrere, quan Cristina treballava fent les pràctiques a la casa de la família Stein, que tenia tres fills: Anna i Marc i el petit Benjamí, “que encara anava a la guarderia”. Diferents vegades, Cristina posa roba a la llavadora i en treure-la troba
diferents peces de vestir d’un altre xicon, que després desapareixen mentre estaven esteses a les golfes. Finalment, les troba totes a l’armari de la senyora Stein, però aquella nit, mentre sopaven, apareix
Sebastià amb tota la roba posada i marxa després de dir que “he vingut per això, per dir-te que estic molt bé”.

La senyora Stein li explica que és fill seu, que el va tenir metre estudiava i el va donar en adopció, però que en aparéixer les peces de roba, va sospitar de seguida que eren seues i va buscar a la dona que va gestionar l’adopció: el xic havia mort la setmana precedent per una “estranya malaltia en la sang”.

Florià es posa content perquè el no té una malaltia en la sang sinó “que només tinc una inflamació i que ja estic quasi curat”.*


*Comentari: em ve a la memòria

Fotograma de Ghost
la pel·lícula Ghost, de 1990, que es parla d’un fantasma que roman en la seua ciutat, perquè té una feina per acabar, concretament evitar que qui l’ha assassinat a ell mate també a la seua dona.


La senyora A

El doctor Krüger, el metge de capçalera de Florià, va anar a visitar-lo dilluns i li va dir que “la ferida de la cama ja quasi estava curada” i com que no té pressa, vist que és l’últim pacient del dia, li proposa contar una de les “coses prou enigmàtiques” que han passat a la seua consulta, concretament la més estranya, la que va protagonitzar la senyora A.

Aquesta persona, una pacient des de feia més de deu anys, va entrar a la consulta sense trucar i després va marxar de seguida, mentre deia al metge: “doctor, ajude’m!” Aquest va sortir i no la va veure, ni tampoc va contestar al telèfon, per la qual cosa va agafar el cotxe i va anar a veure-la. Gràcies a una veïna que tenia clau va poder entrar i va trobar que la dona, de seixanta-cinc anys, estava a terra, inconscient; a l’hospital van descobrir que tenia una greu fractura de cama i commoció cerebral.

Projecció astral / Invides

Temps després, mentre es recuperava, li va contar que en caure a terra i en veure que el telèfon estava molt allunyat, va pensar en el metge amb totes les seues forces i repetia en veu alta: “doctor, ajude’m”. Tres mesos més tard li van donar l’alta, però no va tornar a sa casa: va ingressar en un asil d’ancians “perquè… allí viuria més tranquil·lament i aconseguiria més fàcilment l’ajuda necessària si li passava alguna cosa”.

En fet, la senyora A va viure fins als noranta anys.

Al final del conte, descobrim que Florià ha escrit una altra història de por:*


*Comentari: es pot projectar el cos en un moment crític? Una bona qüestió… Aquest fenomen es denomina projecció astral o experiència extracorporal i pot haver estat protagonitzada per persones a punt de morir. Hi ha una pel·lícula (L’home blau) on es produeix aquest fenomen.


Sírius

Els pares de Tom lloguen per al mes de vacances una casa a la “vora de la mar”, però la realitat és que l’aigua està a sis quilòmetres, per la qual cosa decideixen llogar unes bicicletes. No obstant això, els pares no volen anar amb les bicicletes ni gairebé eixir de casa, la qual cosa molesta a Tom, que s’avorreix.

Finalment, marxa pel seu compte i coneix algú, un suposat xic bastant enigmàtic, del que descobrim que no li agraden els gelats, ni els refrescos, ni banyar-se al mar. Tom confessa que sols li ve de gust parlar de naus espacials i que llig els pensaments, i amb això provoca la rialla del pare.

Un dia que plou “a bots i barrals” Tom no torna i no aconsegueixen trobar-lo. Una dona molt velleta diu que va veure anar-se’n un ovni, però ningú no li va fer cas.

Al final, la mare protesta del tractament als pares en el relat, però Florià diu que des de fa uns dies no té cap queixa. La mare proposa convidar a venir als amics i el metge li diu que pot començar a abandonar el llit, en principi per mitja hora.


Florià conclou la història amb l’anunci que continuarà amb la creació d’històries de por.*


*Comentari: Podem dir que Tom ha conegut un company de l’ET, l’extraterrestre més famós de la història de la Terra.


Alcoi/Baradello Gelat

Agost 2021