domingo, 31 de octubre de 2021

LOLO, EL GUITARRISTA

Resulta difícil de imaginar hoy en día,

Carátula del DVD de Los chicos del Preu

pero en la película Los chicos del Preu, de 1967, al personaje de Lolo (Manuel García Salcedo) no le dejaban cantar; solo podía tocar la guitarra. Y también atacaba “instrumentos” como la nuez, la goma elástica con la boca y, en general, hacía música con cualquier cosa que se le pusiera por delante. Lo decía el director del elitista de colegio de Madrid donde Lolo cursaba el Preu, con el fin de convencer de sus grandes dotes a un iracundo José Luis López Vázquez, que de ninguna manera quería un hijo melenudo, músico, yeyé, todo lo cual, más o menos, venía a ser lo mismo.

Lolo era Camilo Blanes.

En la película, toca la guitarra, en realidad varias, con Karina como cantante estelar. Los dos triunfaron más tarde en la música... Pero suspendieron el Preu cinematográfico, lo que son las cosas. En un momento dado, la madre,

Lolo, con sus padres cinematográficos / Sensacine.com

la actriz Margot Cottens, apunta datos auténticos como que el chico nunca estudió música: lo sabe espontáneamente. Porque fue así. Camilo Sesto jamás pisó un conservatorio.

La película, de 1967, revisitada en 2021... Tiene un tufillo a comedia tonta, que trata de reflejar la idílica situación de la juventud española en la época en un colegio elitista e improbable, donde se combinan chicas bien sin carnet pero con coche con los que chicos que llegan del pueblo, en este caso, Tomelloso, en un tren de vagones de madera y que echaba humo. Huele a las líneas que se cerrarían en el 69, como nuestro Xitxarra.

La ficha del DVD subraya a las claras que el ambiente nada tenía que ver con la realidad del momento,

Cartel de Hamelín

con huelgas en universidades, el cierre del Diario Madrid e, incluso, el primer atentado de ETA, cuyo final está siendo recordado y debatido estos días. De cualquier manera, la película sí refleja dos aspectos inmortales de los jóvenes estudiantes: las relaciones amorosas y el miedo escénico ante la espada de Damocles que supone el aprobado o el suspenso.

Como fuera, Los chicos del Preu pone en escena una época, un tiempo pasado, con Karina de protagonista estelar, como lo sería en realidad tres años más tarde, y con un genio musical apuntado, pero en este caso sin aparente perspectiva de futuro. En realidad fue todo lo contrario, porque un lustro después Lolo consolidaba una carrera musical que le llevaría al Olimpo y le convertiría en un mito. Aquí, Pedro Lazaga y su equipo resbalaron y mucho, pero son la cosas de la vida, como cuando la casa discográfica Decca rechazó a los Beatles, o cuando la editorial Gallimard desestimó la publicación del primer volumen de En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust, siendo André Gide uno de los miembros de la comisión encargada del veredicto.

Cartel original de Los chicos del Preu

Lolo demuestra en la película su habilidad como guitarrista, con diversas variantes del instrumento hispano por excelencia y al final triunfa con su grupo, mientras el polifacético José Luis Vázquez, ya en el redil de la modernidad, firma el primer contrato para una gira (en este caso, como en tantos otros, el poderoso caballero don dinero deja de lado las ideas). Una premonición con el contexto de Los Botines, aunque la carrera al estrellato sería individual.

Esta película, además, no sería la última incursión cinematográfica de Camilo Sesto, ya que intervino, con Los Botines, en Hamelín, una producción de 1969, dirigida por Luis María Delgado y protagonizada por Miguel Ríos, nada más y nada menos. He visto en youtube una actuación del grupo, conforme al estilo yeyé de la época, pero la ambientación de la película invita al olvido inmediato y absoluto, como por otro lado parece ha ocurrido con toda justicia. Curiosidad histórica y nada más.

Entre 1979 y 1980, de acuerdo con el

Cartel de La playa del amor

pozo infinito de sabiduría más o menos necesaria que aporta Google, el cantante alcoyano participó en tres películas argentinas, pero lo hizo como artista invitado y no como actor más o menos protagonista. Así, figura en los créditos de La playa del amor, con la colaboración añadida de su amiga Ángela Carrasco y de Rocío Dúrcal; en Las vacaciones del amor y en La discoteca del amor, en esta última también con la artista que haría el papel de María Magdalena en Jesucristo Superstar. Carezco de referencias concretas de estas películas, pero dados los títulos, no acaba de resultar extraño.

En resumen, Los chicos del Preu se configura como la única incursión real del cantante en el mundo

Cartel de La discoteca del amor

de la gran pantalla, con un papel de actor juvenil en el que actúa, pero no canta. Todo un desatino.

Dos notas finales. Las canciones que interpreta el grupo son de Los Pekenikes y la música o banda sonora, de Antón García Abril, que también creó la de otra destacada obra cinematográfica que he tenido entre manos recientemente: Sor Citroën. Curiosamente, ambas son del mismo año.



sábado, 23 de octubre de 2021

LA VÍDUA NEGRA DEL CARRER CASABLANCA

Els assassins en sèrie semblava que vivien en Texas o en algun altre indret de la més profunda terra dels ianquis, o les novel·les d’Agatha Christie, però un dia descobreixes que el veí o la veïna del costat ho són o estan en la llista de sospitosos. En una ocasió, el coratge d’un jutge d’instrucció d’Alcoi va traure a la llum un home que es dedicava a matar persones, ací i en altres terres. Era un home corrent, un més del poble, un entre tants.

Conxi va viure una temporada al carrer Casablanca / M. Candela

Però, recordant a Jordi Pujol -per cert, quin final més trist!- “això hui no toca”. En parlarem un altre dia.En aquests moments, l’actualitat mana, cal parlar de l’assassina anomenada la vídua negra d’Alacant, encara que en realitat no està provat completament que tinga un reguitzell de crims, perquè falten resolucions judicials que tardaran el seu temps.
D’entrada, el Tribunal Suprem ha refrendat la culpabilitat de Conxi, una xica menuda, rossa, en aparença normal i corrent, en el primer crim: va matar a l’home dos setmanes després del casament. Ara tindrà uns vint anys per a meditar al voltant d’això en la presó, en tant li arriben altres sentències.Conxi és d’Onil i anava en cadira de rodes. No podia caminar, però es va aixecar per a fer el “boca a boca” a l’home moribund. Feia cinc anys que tenia la mobilitat reduïda, però això no li va impedir viure al carrer Casablanca d’Alcoi ni tampoc pujar a la delegació d’Alcoi del Diari INFORMACION, que està a un tercer pis (sense ascensor, és clar!). Va ser una entrevista circumstancial: un problema d’habitatge, per la qual feia una reclamació i una reivindicació pública. Per circumstàncies, vaig fer una foto aquell dia…
Caravana en Ibi / Revista Escaparate
Qui anava a pensar que aquella imatge de 2009 seria una prova anys més tard: estava dempeus, mentre que assegurava a la policia que no podia marxar. Jo no recorde haver-la tornada a veure, més que als diaris. La seua protesta es va resoldre, perquè una magistrada de l’Audiència va baixar a la plaça on feia la protesta i li va parlar, i després va continuar amb la seua vida. Quina vida, sembla!
Això és perquè el 2016 va morir un home a Ibi, degollat per un germà, i ella estava implicada en la història, tanmateix no queda clar si als fets criminals. Vivia en una caravana a les portes de casa del difunt, que havia estat el seu tercer marit…
Una història encara per escriure al capítol dels fets dolents i macabres de les nostres terres: Alcoi, Onil, Ibi, l'Albufereta, Alacant…*


- Més informació als enllaços següents:
Reportatge exhaustiu del diari Las Provincias
Notícia d'Ibi de la revista Escaparate
Notícia condemna al Diario INFORMACION


sábado, 9 de octubre de 2021

LIKE BLAU O LA BALADA DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ

Poques vegades -tal vegada mai- un llibre, una novel·la, fa eclosió en molt poques pàgines tants records, sentiments, lectures d’altres temps, de molts anys enrere.

Gemma Pasqual / Bromera

Això és, precisament, el que ha succeït només arrancar la lectura de Like Blau, de Gemma Pasqual i Escrivà, editat per Bromera, per recomanació de la gent del Departament de Valencià de l’IES Jorge Juan i especialment de la seua cap, Carme Cases. “És un llibre que agrada molt als alumnes”, va comentar. No m’estranya, perquè enganxa des de la primera pàgina i aporta un tema de molta actualitat… o no.


M’explique. Només començar, quan el capitost diu això d’“oh, món feliç”, la memòria d’Un món feliç, d’Aldous Huxley és òbvia i fonamental, tant pel que fa a la novel·la com a la sèrie. Sí, la sèrie, perquè es va emetre per TVE una adaptació televisiva en 1980, als temps de la “tele única” on tothom veia el mateix, per la qual cosa va tenir gran repercussió. Evidentment, també la novel·la, de lectura obligada i permanent.

Al robot li diuen Robbie, com al seu company del primer relat de Jo, robot d’Isaac Asimov, probablement l’autor que més ha escrit al voltant d’aquest tema, en un temps -a partir dels anys cinquanta- en què les màquines intel·ligents no estaven a l’abast de tothom, com ocorre al segle XXI.


La disposició dels edificis, la nació, ciutat o país en què es desenvolupa l’acció, recorda la pel·lícula Cuando el destino nos alcance, impresentable adaptació al castellà de l’original anglés Soylent Green, distopia que està basada en el llibre ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! de Harry Harrison, publicada en 1966. La mateixa o semblant ambientació es presenta a un altre clàssic de la ciència-ficció com és Juramento de


fidelidad, de Larry Niven i Jerry Pournelle, de 1981, un relat on els habitants d’un immoble gegantí renuncien a part de la seua intimitat i els seus drets a canvi de més seguretat.

Falta el Gran Hermano, l’altre gran clàssic de la narrativa anglosaxona de projecció futura com és encara 1984, de George Orwell. L’ull que tot ho veu, ja siga voluntari -com en els programes de televisió contemporanis- o obligat, com succeeix en algunes novel·les o societats reals, el que és més trist. Evidentment, també passa en Like blau, una novel·la on no falten els tirans, encara que en la pàgina 90 no sabem quina és la realitat del món que se'ns presenta.


L’obelisc em fa pensar en una ciutat com Washington després d’algun tipus de cataclisme, però cal esperar esdeveniments futurs…

La ciutat i les estrelles d’Arthur C. Clarke inclou igualment una societat feliç -utòpicament feliç, caldria precisar- que necessita eventuals incentius o estímuls per no caure en una decadència que ja és més que evident. Ah! I el canvi de qualificacions acadèmiques que fan les bessones via internet el vam descobrir en la primera gran pel·lícula de ciència-ficció que tracta els seus perills: Juegos de Guerra, que data de 1983. David, el protagonista, fa el mateix amb un equipament amb disquets de 5,5 polsades, hui ja prehistòrics.

"Juegos de guerra" / Neo Teo

Cal precisar que hi ha una novel·la, però està basada en el guió cinematogràfic de Lawrence Lasker i Walter F. Parkes i no a l’inrevés, com normalment passa.

Gemma Pasqual ens va incorporant nous elements i temes, encara que no es tracta aquí d’anticipar allò que succeeix més endavant (em negue a utilitzar el barbarisme anglosaxó de moda per a desvelar que l'assassí era el majordom). Hi ha una resistència al poder establert, conseqüència d’una catàstrofe planetària que coneixem cap a la pàgina 100. Fonts literàries o cinematogràfiques de resistents en tenim per tot arreu i referides a una pluralitat de temes; per continuar amb la temàtica, podem esmentar V, una explosiva sèrie televisiva, que també és de 1983 i on assistim a la invasió de la Terra per part d’unes sargantanes gegants, però disfressades de persones. La imatge de la dolenta Diana

Diana i la rata / viquimèdia commons

-la cap dels invasors- tragant-se un ratolí va marcar tota una generació.

Més tard arribem a un altre títol mític que no podia estar absent en un relat tan simbòlic com aquest: Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, una altra distopia que figura a l'Olimp de la literatura mundial i no sols de ciència-ficció. Parla de la crema de llibres i encara que l’autor va parlar de diverses de motivacions diverses, la referència a les imatges del govern nazi d’Alemanya són nítides; nosaltres, a Espanya, també podríem parlar de la censura en la dictadura franquista: no calia destruir llibres perquè no s’editava cap cosa que no tingués el Nihil obstat, de l’església i el govern. En aquest cas hi ha una pel·lícula de 1966, dirigida per François Truffaut, que ha guanyat credibilitat i dignificació amb el pas del temps.

En la recta final del llibre, es precisa la qüestió de la dictadura, com va sorgir, en quines circumstàncies i quins són els seus objectius, i coneixem detalls concrets, com l’existència  de cambres d’aïllament sensorials, on la protagonista està tancada amb llum perpètua i sense cap referència exterior, en la línia de la xiqueta Lisbeth Salander, protagonista de la sèrie de novel·les Millenium.

Igualment, assistim, terroritzats, a un element que ja intuiem, per proximitat a la novel·la/pel·lícula

Títol espanyol de Soylent Green

Soylent Green, com és el destí dels majors, els malalts, els discapacitats i, en general, d’aquells que no assoleixen els mínims que els que manen entenen necessaris per a ser “rendible”. El “tren càpsula” ens retorna dramàticament als trens de la mort que anaven als camps d’extermini nazis, que hem llegit i vist en quantitat de novel·les i pel·lícules.

I, al final, un món obert, com a mínim a l’esperança i al mateix temps a la desesperança*, que recupera la música -també cremada, encara que de manera simbòlica- amb un himne de resistència actualment molt popular per una sèrie televisiva amb gran repercussió mundial. Segur que la teniu al cap!

Que gaudiu de la novel·la com jo mateix!


Amélie Notomb /viq. commons
* Una escriptora francòfona molt popular,
Amélie Nothomb, té una novel·la Acide sulfurique, molt interessant al voltant del que passa al final de Like Blau.


- Fonts: viquipèdia i arxius personals de l’autor.


Mario Candela

IES Jorge Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura

Setembre / 9 d’Octubre 2021