"LA TIZA SOBRE LA PIZARRA DURA MÁS QUE LA TINTA DEL BOLÍGRAFO"

 

Las matemáticas son para toda la vida*

La retirada de una pizarra en el edificio universitario del Viaducto saca a la luz las fórmulas que el catedrático de la Politécnica Delfín Calbo escribió para sus alumnos en 1963, con ecuaciones diferenciales e integrales que se siguen explicando hoy en día

M. CANDELA / DIARIO INFORMACION

17·01·13 | 01:00

La pizarra antigua ha aparecido en un aula de la planta baja del edificio universitario del Viaducto. JUANI RUZ

Es posible que algún lector del periódico se lleve hoy una sorpresa, pues entra dentro de lo razonable que fuese alumno de la Escuela de Peritos de Alcoy en el curso 1962-1963 y que, en consecuencia, asistiera a las clases de matemáticas o cálculo de Delfín Calbo, que era además el catedrático. De coincidir todo, puede que algún lector recuerde la clase del 5 de febrero de 1963, cuyo desarrollo ha sido redescubierto estos días al retirarse una pizarra en el edificio universitario del Viaducto, con motivo de la adaptación para albergar la Escuela Municipal de Bellas Artes.

Así, se ha sabido ahora que a principios de 1963 la antigua pizarra que estaba pegada sobre la pared, fue cubierta por otra nueva, pero sin que se llegara a borrar lo que había escrito: una amplia ristra de fórmulas matemáticas, cuya letra se corresponde con bastante claridad con la del catedrático Delfín Calbo, extremo en el que coincidieron ayer el exdirector Enrique Masiá y Ana Moltó, actual secretaria general de la Cámara de Comercio e Industria y que se tituló en Química y Textil y fue alumna del referido profesor.

La aparición ha causado sorpresa entre los descubridores, pero Enrique Masiá se mostró encantado. "Esto es casi de la prehistoria, como las pinturas rupestres de La Sarga", a la vista de una lección que ha permanecido oculta durante medio siglo; de hecho, el aniversario se alcanzará el próximo 5 de febrero. Preguntado acerca de si la letra podría corresponderse con la de su padre, Enrique Masiá Ferrer, profesor en aquella época, aclaró que "evidentemente podría ser, pero no; estoy casi seguro que es la de Delfín Calbo, que era el catedrático de matemáticas 2. Podría ser también la de Adolfo Rius, pero no, es la de Calbo, porque además se corresponde con las materias que impartía". Ana Moltó, por su parte, se mostró "razonablemente segura" de que se trata de apuntes de cálculo o ampliación de cálculo, con el citado catedrático.

En cuanto al contenido de la lección de aquel ya lejano día, Masiá detalló que "nos encontramos ante una serie polinómica de ecuaciones diferenciales, con la serie de Laurent, que se cita en el texto; hay integrales y diferenciales, todo lo cual se sigue explicando hoy en día, aunque de otra manera. Eran asignaturas comunes a todos los peritajes, que por tanto cursaban todos los estudiantes".

El exdirector, que se jubiló el pasado verano, recuerda que inició su andadura en el centro un año más tarde, en la época en que la actual Escuela Politécnica Superior o campus de Alcoy era Escuela de Peritos, e incluiría cinco cursos: selectivo, iniciación y tres años de peritaje, de acuerdo con el Plan de 1957. "Esto nos demuestra que el lápiz sobre el papel y la tiza sobre la pizarra duran más que la tinta de bolígrafo", concluyó.

El texto ya cuenta con un punto de "modernidad", pues alguien ha añadido la frase "Rajoy dame un curro".

Por ahora, está previsto mantener en la pizarra la fecha y parte del texto, según explica Montse Ripoll, directora de la Escuela de Bellas Artes. "La verdad es que nos quedamos muy sorprendidos cuando destapamos la pizarra ya que era muy curioso ver lo que había escrito debajo. De momento, pensamos preservar la fecha y también algunas de las fórmulas, porque está claro que todo tiene un valor cultural", manifestó ayer a este diario.

160 aniversario

Este curioso descubrimiento se produce, además, en un momento en que Alcoy se apresta a conmemorar los 160 años ininterrumpidos de estudios superiores, sobre todo de carácter técnico. Lo que empezó siendo en 1853 la Escuela Industrial Elemental ha pasado por diferentes etapas, e incluso había tenido un precedente como Establecimiento Científico Artístico de la Real Fábrica de Paños; más tarde sería Escuela Superior de Industria y Escuela de Ingeniería Técnica Industrial, hasta llegar a la actual Escuela Politécnica Superior de Alcoy.

* Noticia publicada en el Diario INFORMACION, en la edición del 13 de enero de 2013. La fotografía es de Juani Ruz, el texto de Mario Candela y el titular del reportaje de Paco Bernabeu.

ILLES EXÒTIQUES EN PERILL D'EXTINCIÓ*

Sense cap mena de dubte, la meua il·lusió és anar a Tahití, a les illes  microscòpiques del Pacífic, aquelles que ens transporten al Romanticisme, les palmeres, les platges, les fruites saboroses.  De fet, quan vaig anar al Japó vaig veure cartells publicitaris de Tahití, com aquells que tenim a les nostres terres de les Mallorques o les Canàries.

Tenia l’objectiu de viatjar-hi

Illa de Moorea /Viquipèdia Commons

a la jubilació i fins i tot tinc estalvis, però el món ha canviat i ara no sé si ho podré fer, encara que el desig, la voluntat és gran. Anar-hi uns mesos, perdre’m sota la bonior del temps suau i la sensualitat de les illes desconegudes, menjar sa, gaudir de la llibertat, pensar als pirates que van descobrir aquestes terres…

A més a més, l’escalfament climàtic està posant en perill la supervivència de moltes d’aquestes illes, per la qual cosa poden ser engolides pel Pacífic a curt termini.

* Treball escolar de 2n d'ESO de deu línies de full.

SÍ, LA VIDA ÉS AIXÍ, CARLOTA

L’expressiva prosa de Gemma Lienas es

Gemma Lienas / Viquipèdia

deixa veure com de costum en Així és la vida, Carlota, una novel·la de 1989, publicada en la col·lecció L’odissea, d’Editorial Empúries, que continua les aventures o més bé els contratemps iniciats en Cul de Sac, i que a la vegada deixa oberta la porta a futurs esdeveniments.

Sí, Carlota, així és la vida. Així és la realitat al marge dels contes, encara que en la separació dels pares aquesta harmonia no és la que estem acostumats a veure. Més aïna al contrari; però cal assenyalar que en 1989 les coses no eren com ara, o almenys no ho semblaven.

El relat, de 140 pàgines, té un caràcter eminentment juvenil i destinat a un públic que cursa l’actual ESO, que, per tant, té entre tretze i setze anys. Hi trobem les tribulacions d’una jove d’aquesta edat que, com tothom, té dificultats amb una matèria, en aquest cas la llengua, la qual cosa vol dir Lengua Española. Això no deixa de ser curiós, com tampoc que en Vall d’Aran jo fora el profe de Caste…

Tanmateix, hi ha un drama, que ve del relat precedent. Ramon ha tingut un greu accident amb la moto, s’ha obert el cap i està a l’UCI, amb reduïdes perspectives de supervivència. Carlota està per ell i va a visitar-lo amb les amigues, però quan aquest recobra

Portada de les primeres edicions

el sentit no se’n recorda d’ella. Por importa, perquè al final, mentre Ramon es recupera i deixa l’hospital, la xica ha conegut el Jordi, un xic de la classe, qui li explica les anàlisis sintàctics i, com qui no vol, li roba el cor.

Al final acaben eixint junts, després d’una memorable jornada, on Carlota té la primera regla, li fan una gran festa d’aniversari al nou pis de la mare i es fa els primers petons de veritat amb el Jordi. La vida segueix.

El relat ens apropa també a una realitat, almenys d’aquell temps, perquè en els més de trenta anys transcorreguts la societat ha fet un canvi radical. Es tracta de la mare, que marxa i deixa l’home i els fills, la qual cosa no es acceptada ni per la família ni pel conjunt de la societat. Sembla que era i és un privilegi masclista.

Ah! També hi ha una lectura escolar. Ramon repetia els cursos un rere l’altre i s’havia convertit en el camell del centre escolar, per la qual cosa es pot entendre que l’accident amb la moto té un cert component de càstig diví, com també de moralitat pel que fa al concepte de les motos i les drogues entre els jóvens. Un món que potser atractiu, però que té riscos. De vegades massa elevats.

NO HI HAURÀ MÉS PIULADES AL SUD DE CALIFÒRNIA*

No hi haurà més piulades. Un senyor molt potentat ha pagat a pes d’or, després de setmanes d'incertesa, la compra de l’empresa Twitter i el primer que ha fet ha sigut acomiadar milers de treballadors, perquè -segons he llegit- diu que ha estat obligat a desembutxacar un fotimer de milers de milions de dòlars més dels que havia pensat. Una curiosa filosofia, que ha estat generosament presentada: els paga dos mesos de salari a cadascun.

    Molt noble! Quin gest més bonic! Tan esplèndid, que a casa hem decidit deixar de costat aquesta xarxa. Ens hem esborrat ipso facto! L'amo podrà continuar fent allò que considere amb la seua propietat, però serà sense la nostra col·laboració i participació.

Vaig arribar al món de les piulades [intent infructuós d’adaptació del mot anglosaxó totpoderós tuit] per causa de la Capacitació pedagògica de Valencià, aquell curs obligatori per a esdevenir ensenyant en la Comunitat Valenciana que es va introduir temps enrere i que l’actual govern autonòmic va suprimir. Llàstima, perquè per a molta gent ja de certa edat els requisits tecnològic-informàtics van ser un malson, fins al punt que la majoria vam estar obligats de suplicar orientació externa més jove per part de companys o fins i tot de fills. I en el cas d'Anna, era per qüestions professionals i també familiars: la gent més jove té preferència per aquesta xarxa per damunt del Facebook, que és “de iaios”.

Un dels requisits del costat informàtic van ser les piulades, que es presentaven com a eina còmoda, pràctica, útil per a difondre o compartir continguts.

    El seu encant tenia, és veritat. Recorde que en vaig fer fonamentalment d’autors francesos i de notícies del francés, que centrava la meua unitat didàctica.

Una vegada superat l’escull vaig passar a altres coses, fins que en els últims temps havia recuperat les piulades ocasionals. Amb profunda sorpresa, he constatat que les més populars eren les que estaven en francés i parlaven de llibres, com per exemple de la darrera novetat d’Amélie Nothomb! La més seguida, en canvi, era d’un llibre en valencià: La fallera calavera, encara que sospite que va ser per l’entrada, especialment inspirada: Somnien els morts vivents amb ovelles zombis?

Isabel-Clara Simó / Viq. Commons

Un apunt històric. La postrema piulada ha tingut Isabel-Clara Simó com a protagonista, per causa d’una citació de Rodamots el dia de les Ànimes:

La frase del dia.

Hi ha gent que és incapaç d’estimar els vius i es passa la vida en canvi fent lloances dels morts.

Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020)

Una bona manera de concloure una relació.

* En homenatge a una cançó molt popular en la nostra jovenesa, obra d'Albert Hammond.