SABRINA: QUAN ALCOI REBIA ESTRELLES

És trist, però de vegades ensopegues amb detalls, notícies, que et fan recordar que temps enrere Alcoi era una capital, una ciutat important, almenys pel que fa a espectacles i esdeveniments de primera divisió i no sols futbolera! Ara, som la ciutat dels ponts, del modernisme, de la Cavalcada dels Reis Mags, dels Moros i Cristians, però des d’aquell dia en què Serrat i Sabina van actuar el 2012, no hem tornat a tindre un espectacle musical d’alt nivell, de titular de premsa, diria. En aquest aspecte, ja no som una capital, com passava, per exemple, en el temps on gaudirem del Mediàtic o de multitud d’actuacions en sales de festes, teatres i fins i tot al camp del Collao. A Alcoi hi venia tothom.

Sabrina Salerno / C. Commons

Ara, la llista de celebritats és més aïna reduïda o inexistent, encara que la programació cultural i artística és permanent, amb activitats gairebé cada dia*.

Antigament, les coses eren diferents, com he explicat. I per què ara aquest comentari? Doncs, perquè recentment el meu cosí iberut José Luis Bordera Rodes m’ha passat les pàgines del Diari INFORMACION amb la crònica del concert de Sabrina, amb erra afegida, que vaig escriure jo mateix i que inclou fotos de Rafa Arjones. Quan? El dijous 28 de gener de 1988? On? En la sala Moon Light d’Alcoi (que, per cert, estan arreglant aquestes setmanes, almenys pel que fa a la façana). Per què? Perquè la propietat de la sala la va contractar, en un esdeveniment únic en la província d’Alacant i a més a més, al moment propici, en el punt àlgid de l’artista.

Sabrina Salerno era una cantant més, amb notable popularitat entre gent molt jove, especialment els xiquets, per cançons com Boys, boys, boys, que es va convertir en una icona de l'espectacle perquè en un concert se li va escapar un pit, més o menys intencionadament. De sobte, era un mite, una referència diària dels mitjans de comunicació, que se la rifaven, com es diu en argot. I el Moon Light la va contractar. Notícia bomba perquè era l’únic concert per aquesta part de la península.

Era un dijous a la mitjanit, encara que

es va demorar, segurament perquè les 800 persones que hi van acudir no cobrien els costos del concert… a la 1.15 de la matinada i entre els xiulits del públic, ja desesperat, Sabrina va aparéixer i va pujar a l’escenari. Tot apunta al fet que acabava de cobrar el que li pertocava. Algú va dir a casa que si el concert s’hagués fet a les 7 de la vesprada en el poliesportiu, hi haguera hagut un milió de xiquets… i benefici, segur.

Sabrina tenia un gran equip de seguretat, però els fans es van poder apropar quan l’artista va anar a la part de davant de l’escenari, fent els moviments sensuals que la caracteritzaven. Va cantar els seus temes i el públic va eixir satisfet. L’entrada, com ha recordat José Luis Bordera, costava 3.000 pessetes, un dineral en aquell temps, que moltes persones joves van poder aportar mitjançant les estrenes de Nadal. Ah! Un detall important: tot el públic eren xics; la presència de fèmines va ser testimonial.

Han passat més de trenta-sis anys i les pàgines del diari semblen d’una altra vida, però compleixen la seua funció de testimoni d’un temps, d’una època, d’un esdeveniment important. Sabrina va passar: va vindre per carretera, va sopar a la Venta del Pilar, va fer el concert i va tornar al cotxe: al matí tenia una entrevista rellevant a Barcelona… i el 1988 les carreteres no eren com ara!

* Si algú vol analitzar la situació contemporània pot donar un cop d'ull a la programació Viu l'estiu 2023, que tenia un indubtable interés i qualitat, i preguntar-se quantes persones de Múrcia, Salamanca o Almeria van vindre a Alcoi a gaudir dels espectacles (ah!, no val incloure la família).

50 GRANS LLIBRES I UNA GRAN AUTORA ABSENT*

* Amb la inestimable col·laboració de Jordi Tormo, gran especialista en l'obra d'Isabel-Clara Simó.

....................................................

Els millors cinquanta llibres dels últims cinquanta anys en català és el títol d'una acurada selecció que, amb motiu del dia de Sant Jordi, ha fet un nodrit grup d'escriptors i crítics per al suplement Quaderns del diari El País. Com qualsevol tria,

és subjectiva i res cal dir de Mirall trencat, que l'encapçala, o qualsevol de les altres quaranta-nou, part de les quals són les mateixes que molta gent -jo mateix, de fet- hi haguera inclòs, com el Mecanoscrit del segon origen o Invasió subtil i altres contes.

El comentari va per un altre costat, per una absència. No hi figura Isabel-Clara Simó. Cap llibre de l'alcoiana entre els 50 grans llibres? Ni tan sols Júlia, amb reedicions contínues, o Dones o fins i tot La Salvatge? Sorprén una mica -a mi mateix, i més encara a Jordi Tormo- especialment perquè després de la defunció, les reedicions d'obres són permanents, per la qual cosa sempre és objecte d'atenció.

Molt atractiva la referida selecció, siga com siga, de la qual comparteix moltíssims escriptors o escriptores,

com també obres, encara que a la millor jo de Jesus Moncada hagués optat per Calaveres atònites. També hi hauria incorporat les Històries naturals, de Perucho, que li tinc devoció manifesta per ser el primer relat de vampirs escrit en Espanya.

A la fi, l'esmentada selecció és una excusa per recuperar o descobrir autores, autors i llibres que desconeixíem o que ens vindrà de gust llegir una altra vegada.

Aquí teniu l'enllaç amb l'esmentat suplement!

https://elpais.com/quadern/2024-04-19/els-millors-50-llibres-dels-ultims-50-anys.html#?rel=mas

JOC DE TRONS AL CASAL: TRES CAPS EN COMBAT

Hui, dia del descans a Alcoi, encara que amb festivitat de Sant Jordi annexa, s'enceta formalment una batalla que gairebé mai existeix, almenys amb vista al gran públic. Tot es desenvolupa entre bastidors, lluny dels titulars radiofònics o de premsa, encara que enguany és una mica diferent perquè un candidat,

Paco Garcia, Juan A. Canalejas y Luis Sorolla 

Juan Antonio Canalejas, ja ha presentat en públic la seua opció.

Hi ha una segona que està en marxa, de la mà de Luis Sorolla, veterà fester de la Llana, que compta amb significatius reforços, com és el cas de Gonzalo Abad, que també havia pensat en la presidència, però sembla que ha optat per integrar-se en aquesta.

I queda la tercera, la del vicepresident primer, Paco García, que està damunt taula, encara que no està decidida amb total certitud, tot i disposar amb forts suports de l'assemblea general.

El motiu? Paco està obligat a dimitir de la vicepresidència per a optar al càrrec suprem i aquest és un pas que requereix reflexió... I també, contactes previs.

    Què vol dir contactes? Sondejar el món fester i veure el grau de suport real a la seua opció, perquè si el projecte no qualla, el protagonista capdavanter quedaria fora del Casal. Efectivament, cal anar amb la parsimònia de l'elefant, la cautela del linx i la saviesa del ximpanzé.

Pel que he captat -també he fet el meu sondeig- l'opció amb menys perspectives a hores d’ara de ficar-s’ho a la butxaca seria la de Canalejas. Ara bé, si el menú acaba amb tres plats principals, les dues altres opcions es distorsionarien, per allò de la probable dispersió del vot, amb un creixement exponencial de les possibilitats de la primera.

Per la qual cosa, podem assistir a curt termini a contactes d'alt nivell a fi de valorar les posicions i perspectives... I decidir. Imagine, que els dies de la Trilogia també han servit per a saludar amics i coneguts amb més efusió de l'acostumada, una cosa normal en un procés participatiu com aquest, encara que en el Casal mai ha sigut així: o successió espanyola controlada o guerra freda, més o menys subterrània.

Ah! I un detall fonamental. De quin color caiga la imminent elecció de majorals pot condicionar o afectar de forma decisiva al procés electoral. De fet, ja va passar ara fa just deu anys amb les controvertides validacions de vot pel mòbil, que més tard van obtindre cobertura legal, i que van iniciar el turbulent període que va conduir a la dimissió del president Rafael Tortosa.

Per cert, cal recordar que en la presentació de la revista de festes de 2004 el llavors president Rafael Romà Ripoll va anunciar que es presentava a la reelecció, la qual cosa va justificar amb “l’ofensiva” que en aquell moment s’havia obert al voltant del Casal per la polèmica de la incorporació de la dona, i amb la intenció de deixar clar que l’Associació de Sant Jordi no viuria cap situació d’interinitat o crisi. L'assemblea general es va sentir tan ofesa que va rebutjar la seua candidatura, en una votació històrica, la qual cosa sí que va ocasionar un cicle d’incertesa, fins que el difunt Javier Morales va baixar a l’arena.

Àlea jacta est!

PD. El president Juan José Olcina Navarro, miqui, pot estar content: s'acomiada de la funció, després de huit intensos i pandèmics anys, amb unes Entrades de Moros i Cristians i una Trilogia en conjunt dignes d’entrar en l’Olimp fester.

    Enhorabona, president!

LA FESTA MÍNIMA

Enguany, el calendari d'Alcoi i les

L'esquadra del capità cristià

circumstàncies laborals han reduït el gaudiment fester a la mínima expressió, i encara que he fet una mica de broma al Facebook, en cas d'haver segut 22, 23 i 24... haguera segut pitjor.

Bé, els Músics els vam veure de lluny, mentre pujaven des del riu en Cervantes; la Diana ni la vam albirar i en fet vaig aprofitar per corregir uns treballs de Sant Vicent Ferrer (alguns veritablement interessants, per cert). Els Cristians, en Sant Nicolauet fins als Contrabandistes, al balcó de ca ma mare, encara que la visió va ser parcial.

Dels Moros, el capità, tot i això que allò va ser més llarg que una Entrada sencera de 1967, per posar un exemple. Curiosa l'esquadra i originals alguns grups. Després vam marxar i

El capità moro i la favorita

se'ns va ocórrer veure l'alferes per la tele, la de la Comunitat; les imatges, esplendoroses, però els comentaris. Déu-n'hi-do! He llegit algun comentari a les xarxes que reclamava silenci. Un savi consell.

De Sant Jordi, amb el dubte de si felicitar o no, encara hem vist una filà de la Segona Diana. Al·leluia! I després la processó de la Relíquia, amb la solemnitat acostumada i l'arquebisbe Enrique Benavent, seguida de l'ambient pel centre.

I uns minuts per les botiguetes (com es traduirà "tenderetes" al valencià?, qüestió retòrica, ha, ha, ha).

I ja està. L'any que ve més. Us deixe alguna foto, però si en voleu del Dia dels Trons, caldrà recórrer a altres fonts. En Alacant, el dilluns és dia feiner.

L'arquebisbe Enrique Benavent, durant la processó de la Relíquia

DE MARYSE CONDÉE A RÉGINE DEFORGES

Estime que ni l'una ni l'altra deuen ser conegudes del gran públic espanyol, encara que he vist obituaris a la premsa nacional, normalment poc receptiva amb les llengües perifèriques, però es veu que sí amb les escriptores exòtiques, arran la desaparició de la nonagenària Maryse Condé. El mateix dia, al diari Sudouest vaig llegir un escrit de record de Régine Deforges, per causa del desé aniversari de la seua desaparició.

    Condé, de Guadalupe, era negra

com el carbó i una figura destacada de les lletres francòfones contemporànies*. Titulada a la Sorbona, va ser professora i escriptora, i candidata sense sort al Nobel de Literatura. La vaig descobrir per Traversée de la mangrove, que parla del seu país d'origen, i ara l'acomiadaré amb un llibre de records que tenia pendent: Le coeur à rire et à pleurer. Per cert, la mangrove és la selva impenetrable de Guadalupe.

    Simultàniament, una crònica marcava els deu anys** sense Régine Deforgues, una escriptora francesa particular, polèmica, reivindicativa, coneguda sobretot per la sèrie de novel·les a partir de La byciclette bleue. En principi era una trilogia sobre l'ocupació nazi de França, que us recomane perquè encara que les aventures de Léa Delmas, d'una família productora de vi en Bordeus, són factives, el rerefons, el marc, és autèntic. Moltes o gran part de les coses que conta van passar, segons ens va explicar la profe de francés Dominique Bouriez, de Ludoexpression. De la primera novel·la existeix una versió cinematogràfica, que va protagonitzar

Laetitia Casta, però desconec si es pot trobar en alguna de les nostres llengües oficials, encara que bastants llibres estan editats en castellà.

    Dos noms de la literatura veritablement interessants a descobrir si encara no ho hem fet!

*https://ca.wikipedia.org/wiki/Maryse_Cond%C3%A9

**Casualitats de la vida. El llepó del Facebook m'ha ensenyat hui una foto de fa deu anys, dia per dia: entrant a a Sorbona als exàmens del C1 de francés... Coincidència remarcable, sense dubte!

SENSE CONNEXIÓ O LA SENSACIÓ DE DÉJÀ-VU

Òbric el primer llibre de lectura

del trimestre: Sense connexió, de Jaume Monzó, editat per Sembra Llibres 2020.  Com una massa que descarrega un milió de newtons sobre el cap i em deixa atabalat, llegesc esbalaït la taula de continguts: no m’ho crec; he tornat a la joventut, als barracons de la UA, a les classes d’Alpera i Alemany. És el Mecanoscrit del segon origen, la novel·la que més he llegit en català i possiblement en castellà (encara que, en aquest cas, caldria contar les vegades d’Una buena pandilla, de Joan Butler, un clàssic estiuenc).

L’autor Monzó utilitza el mateix esquema que Pedrolo: Quadern de la destrucció, etc., per a introduir-nos en els continguts. Havia agafat el llibre com un més, com una tasca de la feina. Ara ja no necessite cafeïna: estic ben despert i atent! Més encara, en començar el text, que és un tuit (això que es va intentar dir una piulada, en valencià, amb poc o cap èxit), a càrrec d’una certa Verge i bruna: “Carme, una xica de dèsset anys, verge i bruna. Hui comença la meua nova vida i també la vida d’aquest perfil.”

Per què em resulta colpidora aquesta introducció, perquè el referit Mecanoscrit arranca amb: “ L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…”, que també comença una nova vida, encara que en eixe moment precís encara no ho sabia. Li faltava una estoneta per a descobrir-ho. Contaré coses, però recomane la lectura d’aquesta obra de Pedrolo, molt interessant, i a més a més a la capsa de sorpreses de youtube* podem trobar una adaptació televisiva més que atractiva!

*https://www.youtube.com/watch?v=dSontSkjrZ4&list=PLV0GHyIZ-nXcnBkSeKg2WJu_Nbsz96GUj

Carme ens dona de seguida la pista, amb el segon origen i el mecanoscrit, encara que la tauleta tàctil on escric, de l’era quaternària, no em deixa posar

Edició cl

l’arrova... Coses que passen… La xica ens posa en situació ràpidament: ha hagut de canviar del poble a la ciutat, per la feina del pare, i no li han demanat opinió. Segur que a molts us ha passat: es modifica la situació familiar i has de canviar de món: sense amics o amigues, sense habitació, sense nuvi/núvia… sense vida. I com ella diu, “no és el mateix fer amics quan tens cinc anys i vas a l’escoleta, que quan en tens dèsset i comences en un nou institut”. Per a rematar la feina, hi ha un “armari” pel mig i tots sabem de quina cosa parla!

El llibre, que es llig en un bufit -el primer que se li pregunta al profe és quantes pàgines té i jo sempre tire a l’alça- manté l’estructura de l’esmentat de Pedrolo i trasllada la situació a un institut de València, concretament de Russafa, però que podria ser qualsevol centre de secundària de la Comunitat, amb els seus tipus característics, els problemes generals, començant per l’assetjament, i l’ambientació en general. Carme troba molta incomprensió, pateix l’atac de les primas donnas de la classe… i l’assumpte acaba com acaba… Caldrà llegir-lo fins al final per a descobrir-ho. Els que seguiu els comentaris dels llibres ja sabeu que introdueix i analitze aspectes generals, però mai de la vida anticipe els esdeveniments.

Un volum d’àgil lectura*, que respon als esquemes de les xarxes socials actuals, amb molt poc text, icones d’ambientació i canvis ràpids, com el món que vivim. Una obra a descobrir, d’un autor de la Font d’En Carròs, un poble que em recorda el camí a Xàbia, on vaig treballar una llarga temporada.

* Sí que faig un avançament (en caps cas utilitzaré l’anglicisme de moda) al voltant de la trama: el final fa mal al cor. Avise!

Mario Candela

IES Playa San Juan - Departament de Llengua valenciana i literatura

Abril 2024

LES DOS CARES DE LA REVISTA DE FESTES. PÍNDOLES FESTERES 13.

La revista de festes dels moros i cristians de l'Associació de Sant Jordi d’Alcoi té dos cares, encara que no ho semble, i enguany tenim la satisfacció de veure que tant una com l’altra són autòctones. La portada és de Xavi Terol i la

contraportada, de L’Espanyola. Aquest matís també té història, perquè, tradicionalment, la pàgina que tancava el llibre era made in Alcoi: Papereres Reunides, que l’editava, més tard i la Caixa d’Estalvis. Tant una com l’altra han desaparegut i es nota en l’economia local.

                En les publicacions dels darrers anys, les portades estan clares, però desconec si algú ha fet una anàlisi de la pàgina oposada, que en 2021 va ser de la Generalitat Valenciana, tot un detall! En 2022 i 23 la va assumir la multinacional Carrefour, que pareix té un establiment per terres del Comtat, i ara L’Espanyola se n’ha fet càrrec, la qual cosa em sembla força interessant.

                Per cert, la interpretació

subtil que faria un antic periodista podria ser que hi ha hagut batalla per aquest objectiu, si prenem en consideració que la pàgina 3 de la revista és del Serpis. Aquest és un emplaçament molt important en qualsevulla publicació escrita i també és motiu de goig que una altra firma tradicional i rellevant de la ciutat estiga destacada.

                El que també té transcendència és el fet de l’homenatge a Xavi Terol, amb qui vaig compartir els durs inicis al Diari INFORMACION i que disposa d’un ull molt característic tant per a la festa com per a la vida quotidiana. Un any es va reforçar la redacció i un redactor i un fotògraf d’Alacant

Xavi Terol / Foto: ASJ

es van sumar a l’equip. La redacció central va escollir els tres dies una foto per a la primera pàgina... Les tres imatges van ser de X. Terol -el seu nom de guerra- encara que els que llavors manaven en la capital pensaven que les havia pres l’altre. Coses que passen.

Xavi: enhorabona per la portada i més encara per la gaubança de la jubilació!

UNA IAIA ATÒMICA

- La policia italiana intercepta una conductora de 103 anys que tenia el permís caducat i circulava sense segur.

- La dona es desplaça ara en bicicleta mentre gestiona comprar-se una Vespa.

………………………..

Els carabinieris italians -equivalents a la nostra Guàrdia Civil- van interceptar el passat 11 de març, a la una de la matinada, un cotxe que feia maniobres estranyes i que va resultar que era conduït per una iaia de 103 anys… que, a més a més, tenia el permís de circulació caducat des de feia dos i el vehicle no disposava de segur. Els agents, que la van multar, van confiscar el turisme i la van portar a casa seua. Com que no té el cotxe -que, per cert, és un Fiat Panda- la dona, Giuseppina Molinari o Giose per als amics, ara utilitza la bicicleta en tant es compra una Vespa, la moto italiana més autèntica.

De vegades, els servidors de l’ordre públic s’emporten sorpreses, com els ha passat recentment als carabinieris de Bondeno, una població de 13.000 habitants, cap al nord d’Itàlia, arran la recepció d’una telefonada que denunciava que un vehicle feia maniobres estranyes. El van localitzar de seguida i amb sorpresa van veure que la dona que conduïa era nascuda en 1920, encara que el permís feia dos anys que estava caducat, perquè els italians que superen els 80 anys han de passar una revisió mèdica cada dos perquè siga renovat, la qual cosa aquesta persona no havia fet. Giouseppina agafava el seu vehicle amb normalitat, segons s’ha comprovat.

La protagonista va explicar que anava a una altra població

Imatge d'un Panda clàssic

a visitar uns amics, però els agents van comprovar que “estava desorientada i recorria els mateixos carrers”, per la qual cosa la van acompanyar a sa casa, on va retornar sana i estàlvia.

S’ha acabat la crònica? No ho penseu. Ara, aquesta senyora ha pres la bicicleta per anar a veure els seus amics, la qual cosa sembla que fa amb total normalitat; mentrestant, ha encarregat una Vespa, que és el vehicle de dos rodes històric per excel·lència d’Itàlia, i que pensa conduir per a les activitats diàries.

https://www.tf1info.fr/international/cette-mamie-grand-mere-centenaire-de-103-ans-est-la-delinquante-la-plus-celebre-d-italie-2289526.html*

L’alcalde de Ferrare, que és originari del mateix poble que la protagonista, ha expressat la seua solidaritat. Considera que en lloc d’una sanció mereix una condecoració i que és un exemple per a tothom, encara que, personalment, pense que alguna cosa s’hauria de dir al voltant de la seguretat del trànsit, si conduïa a la una de la matinada sense tenir clara la destinació i fent maniobres poc convencionals.

Com podeu imaginar, Giuseppina Molinari, s’ha convertit en protagonista de la notícia de la setmana i ha estat objecte d’entrevistes i reportatges als diaris i a la televisió. Fins i tot els mitjans estrangers, com el diari Sudouest de França, s’han fet ressò d’aquesta història, que és de les que s’anomenen humanes en l’argot periodístic. Ah! I el 19 de març… 104 anys!

* Adjunte una notícia de la televisió francesa, que inclou una entrevista amb la senyora protagonista d’aquesta història.

Fonts: Diari Sudouest i TF1 - Traducció i adaptació: M. Candela

IES Playa San Juan / Departament de Llengua i Literatura Valenciana - Març 2024

GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

Recentment, l'escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l'IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L'últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

    D'aquest llibre es va parlar molt

L'escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela

a l'acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l'editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l'autora, per descomptat. D'entrada, Pasqual ens va explicar "jo no era escriptora", fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li'l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

    A continuació, es va consolidar amb Marina, "que és el meu best-seller", va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir "una de les primeres persones que viuen dels llibres". Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l'estranger. Els quatre genets de l'Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l'adaptació al cinema.

    Mentrestant, Pasqual es va centrar en L'últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d'amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l'1 d'abril de 1939. Tenia el testimoni d'un iaio, però volia històries de primera mà "i vaig entrevistar a molta gent".

Gemma Pasqual, durant l'acte a l'IES Playa San Juan

Per aquesta causa, "tots els personatges són reals", d'una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

    Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home...). "El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s'estima n'hi va haver com a 250.000", va relatar.

    La vida de l'escriptora podríem dir d'èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. "Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona", va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d'Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se'n recorde d'una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

    És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és "activista", d'acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d'una entitat que va endavant des de 1891.

    Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l'ofici. "Jo no m'enfronte a la pàgina en blanc", perquè fa una tasca de preparació important. "Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta", i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l'oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d'origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final... i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

    Entre aplaudiments i algunes dedicatòries

Col·locació de l'escultura d'Ovidi en Alcoi / M. Candela

de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d'escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d'expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. "Ara està en curs la promoció del segon", va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d'Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l'aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995...