ACOMIADAMENT AMB MÚSICA D'ALCOI

Democràticament, els alcoians

hem decidit eliminar l'àrea de vianants del centre; doncs, divendres a la tarda vaig anar-hi a acomiadar-me, encara que vaig caminar per la vorera. Millor, tornar-se a acostumar. Volia fer una gestió a la Llibreria Llorens, al primer pis, per on vaig entrar un milió de vegades quan treballava dos pisos al damunt. Sempre toca la nostàlgia. I va ser ràpid. A mitjan escala ja vaig veure el que buscava: el disc de Marisa Blanes, Alcoy en el recuerdo, amb una caràtula en blau obscur espectacular. Així que, tot resolt ràpidament. Com sempre.

    En parlàrem, de la conversió en zona de vianants, vull dir. Una xarrada de caràcter privat, que queda per a les memòries que tal vegada publique més endavant; una mena de contra crònica de la dreta econòmica i festera alcoiana contemporània. No cal dir res més. S'espera el plenari per a l'aplicació i endavant. Enhorabona! Ho hem aconseguit! Ara podem començar amb el carril-bici, que el dia que canvie el govern no durarà ni dos dies, com per exemple ja ha passat en Elx. Així ja tindrem la felicitat completa.

    Tinc davant el disc de Marisa Blanes i no gose obrir-lo per a no espatllar la imatge, encara que caldrà escoltar-lo, mentre estudie la llista de temes. Només conec a Ulrich; de la resta no n'havia sentit parlar, tot i això que sabia que havia incorporat una obra d'una compositora, Lola Vitòria, concretament.

    Segurament ha estat la darrera experiència com a vianant per les calçades del centre, que sempre podré aparellar a la música clàssica d'Alcoi i al savoir faire de Marisa. Ho pensaré demà, com aquella dona de la pel·lícula, mentre camine pel passeig de la Platja de Sant Joan, que ara per ara sols és pels vianants, encara que demà qui sap!

EL TELEPROGRAMA, TESTIMONI D'UN TEMPS

A casa la meua iaia Maria, hi era.

Costava un duro, com molt bé es destaca en la portada de l'exemplar número 1, que protagonitza El fugitivo, ni més ni menys, una sèrie mítica. Un dia d'aquests explicaré als meus alumnes que un duro eren 0,03 euros... o siga, l'equivalent actual a 1,95 euros que és el que m'ha costat el número 3.000 de la revista Teleprograma, el TP. (Quin món: el que costava 3 cèntims d'euro són ara dos euros😱).

    Era i és una revista de xicotet format que incorporava tota la programació de la televisió, a partir del 9 d'abril de 1966, data en què es va publicar el primer número. El contingut era senzill: la programació de l'única cadena de la tele i després la UHF, que començava amb la Carta de ajuste, a les 20.45 hores. He trobat un vídeo meravellós d'una persona que fulleja el primer exemplar. Us l'aconselle de veritat.

https://www.youtube.com/watch?v=eRaWvedA-Yw

    El virginiano, Bonanza, Viaje al fondo

del mar... Sèries i noms que ens porten al perdut món de la infantesa, de la ingenuïtat en què ens mantenia l'autarquia de l'època. I després, coses diverses: els famosos, com Teresa Gimperà, la Lola (no cal precisar més), Adamo, etc. I també alguns reportatges, com el del Virginiano, i una fotonovel·la. Un document-testimoni d'un temps.

    Res a veure amb el número 3.000, que retroba en la portada un clàssic com és Matias Prats júnior i en la contraportada al mateix, el dia del seu debut televisiu en 1976; també es recorda al seu pare, figura mítica de la ràdio espanyola. Aquest exemplar reflecteix allò que

Quiosc d'Antonio en la Platja de Sant Joan

 passa en aquests temps: un milió de cadenes i ofertes diverses, que és impossible controlar i seguir. Així, s'ha perdut una cosa bona de llavors: podíem comentar les pel·lícules i els programes en general, perquè tots veiem el mateix. Ara, millor deixar-ho de costat*.

    Sí, nostàlgia. És evident. Encara que m'ha fet il·lusió retrobar al quiosc (en aquest cas, el d'Antonio, a la platja Sant Joan, cantonada Santander/Benidorm) el TP. Desconeixia la seua evolució recent i veig que continua, encara que siga a empentes i rodolons.

    3.000 números setmanals... Un rècord... Una vida!

* Un matí, fa un milió d'anys, vaig arribar al café de l'Ideal i vaig comentar en veu alta: "Que bona la pel·lícula d'anit! (En busca del fuego, de Jean-Jacques Annaud)". Enrique Rico es va girar i va dir: "Molt bona!"

HUMOR GALÀCTIC A ALCOI

Sí, d'humor galàctic va aquesta

Barreres enllumenades com espases làser / M. C.

xicoteta entrada dominical que està inspirada en les barreres d'accés a la Font Roja, que aquest matí estaven aixecades i enllumenades, la qual cosa donava un aspecte que ens recordava Luke Skywalker i Darth Vader en les seues èpiques batalles amb les espases làser.

    Quina llàstima aquesta situació!, perquè una hora més tard hi havia una autèntica caravana de cotxes cap a la Font Roja, la qual cosa no deixa de sorprendre en un parc natural. No hi ha cap control en Alcoi?, m'he preguntat a la dutxa. Almenys, al final hem vist un ciclista...

MIGUEL SARASA, EL REI DELS PROFES

En juny de 2012 vaig publicar una

entrevista al diari INFORMACION. Miguel Sarasa Lores, un alcoià d'adopció que no necessita presentació, s'havia jubilat després d'una mica menys de mig segle de professor. De fet, l'havia començat la carrera en l'Acadèmia Tecnos, en substitució ni més ni menys que de l'enyorat Paco Bernàcer, el 2 d'octubre de 1963. Així que estos dies es compleixen seixanta anys d'aquesta efemèride.

    Aconselle llegir l'entrevista i ser benignes en les repeticions de "por cierto" que hi ha en una mateixa frase: és fàcil justificar-se en la presa dels periodistes a l'hora de redactar, però no és cap excusa. Revisar-la recentment ha sigut per a mi una descoberta, perquè la va preparar i escriure un periodista, en efecte, però ara la llig un professor d'institut... I la perspectiva és molt, però que molt distinta.

    Ara comprenc algunes coses que Sarasa, un home moderat i cortés com cap altre (en realitat com el seu alter ego, Eduardo Latorre), explicava en la part del final per això que fa a l'autoritat del mestre, al comportament dels alumnes i a l'actitud que mantenim els pares en general.

    De vegades he contat a les meues classes que jo vinc de l'escola franquista i que ara m'he hagut d'adaptar a una nova situació social, la qual cosa de vegades és complicada.

La pel·lícula Los chicos del coro reflectix de vegades l'ambientació escolar d'un temps desconegut per a les generacions contemporànies.

    Per això em va sorprendre el to crític de Sarasa en aquella entrevista, una posició que ara puc entendre millor, i per això considere oportú recuperar el text, que continua en la xarxa global. Que el gaudiu com jo mateix he fet!

    I enhorabona a Miguel Sarasa per l'efemèride!

https://www.informacion.es/alcoy/2012/06/02/padres-quieren-les-devuelvas-hijo-6805821.html