Mostrando entradas con la etiqueta Alcoi. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Alcoi. Mostrar todas las entradas

martes, 11 de agosto de 2026

TEMPESTUOSA TEMPESTA

Ens podem queixar de tot. És la moda

contemporània: perquè està bé, perquè està malament, perquè és tard o d'hora, perquè... Ho deixe a gust del consumidor. La realitat és que el 10 d'agost, a les huit de la tarda, hi havia un gegantesc pi a terra al carrer Isabel II d'Alcoi; a les huit del matí, la via pública estava expedita.

Havia escoltat a la vora de la mitjanit les serradores, amb l'eco des de diferents punts de la ciutat, i al matí, per Santa Rosa i Cervantes, vaig comprovar què s'havia fet i

que estava en marxa una tasca important, amb multitud de gent operativa. També vaig apreciar les prioritats: deixar lliures les vies urbanes i, a continuació, atacar allò que no incomoda o impedeix el quefer quotidià.

Criteri normal. Amando Vilaplana, molts anys regidor de desastres, sempre aconsellava que, en situacions difícils, agafarem la via principal: primer l'autovia, després la nacional, la comarcal, etc. Qüestió de prioritats, per exemple en cas de nevada.

Ara podem protestar, queixar-se d'allò que considerem, de l'Ajuntament, del senyor de Madrid -o de la senyora, segons convinga-, aportar suggeriments, etc., que és el que s'acostuma al segle XXI, però en dotze hores un carrer com Isabel II havia quedat utilitzable, la qual cosa considere és mereixedora de lloança.

També hem vist mostres de

solidaritat, com en el Baradello Gelat, on els veïns van fer força comuna per treure dels carrers els arbres caiguts. Alguna imatge sembla con la plantà del xop que fan en algun poble, però sense festa.


miércoles, 1 de julio de 2026

LLUNA D'ESTIU

Aquests dies, hem tingut una superlluna

d'estiu que, per sort, per molta sort, he anat localitzant al poc de l'eixida, especialment anit i amb perspectiva per damunt de la Zona Alta d'Alcoi, a la vora de la Universitat Politècnica. Res d'especial, perquè ni la càmera ni els meus elementals coneixements fotogràfics -enfocar, aguantar el pols i poc més- no són per a fer miracles.

Siga com siga, les fotos tenen el seu valor,

com he comprovat recentment, mentre revisava imatges de 2000 i 2001, sense cap odissea en l'espai -per parodiar la pel·lícula-, on trobes espais i situacions oblidades i, més especialment, persones, en alguns casos amigues o familiars, que han desaparegut.

Perspectiva i nostàlgia, podríem dir!

domingo, 7 de junio de 2026

NOVES XXIV HORES

He passat aquest matí per les

Guanyadora femenina del 10K
XXIV Hores esportives d'Alcoi -poc importa el nom, com per a mi sempre serà la selectivitat- i, com fa un any, he ensopegat amb el 10 k, que anava de tornada, encara que uns més ràpids que altres. A banda d'això, hi havia un ambient més bé... familiar, per utilitzar una expressió correctament diplomàtica. Sospite que moltes coses han tingut el seu temps i es mantenen per inèrcia, i no parle solament d'aquest esdeveniment: tot podem pensar-ne d'altres, també amb els Moros i Cristians.

    De baixada, he retrobat el museu del Camilo Sesto, la gran aportació al futur d'Alcoi... En uns dies, endavant... Em sembla interessant, però d'ací a l'Olimp em

sembla un xic exagerat, encara que no vull caure en allò que vaig qüestionar al temps de la Llum de les Imatges (un conegut articulista valencià en va criticar l'oportunitat, que no existia en cap de les edicions anteriors. La primera que sobrava era la d'Alcoi. Quina casualitat! De no haver estat per Trini Miró i Rafa Miró, segur que no ens hagués tocat).

    Per això, benvingudes 24 Hores -amb el merescut homenatge a Rafa Priego- i museu camilístic, però res més lluny de la panacea alcoiana per a la prosperitat del segon quart del segle XXI.


Guanyador general de la prova





lunes, 25 de mayo de 2026

VAGA (DOS)

Entra un missatge d’una amiga d'Alacant, docent que està de vaga i corregeix exercicis sense parar des del primer dia -com altres envien activitats als alumnes (la nòmina d'aquest mes i les futures extres, millor no pensar-hi)- i preocupada per les possibles eixides. Jo també, encara que menys perquè a) estic jubilat i b) conec aquesta gent i sabia que qualsevol repte seria inassumible. No negocien mai, com ara fa Trump: açò o bombardege és la màxima imperant. És la veu de l’experiència (el mateix manual, en un altre article, diu que mai es presentarà una moció de censura -com havia d’haver passat fa deu dies en Alcoi- si no és per a guanyar-la; i més enllà, que les manifestacions es compten pels que no van, que són els que em donen suport).

Evidentment, em preocupa

Docents de l'IES La Nucia dissabte en València
la situació i, més que res, la dificultat que hi haurà a assolir un enteniment mínim que, per damunt de tot, ajude a ressituar les aules en un punt on es puga treballar, la qual cosa s’ha complicat moltíssim d’ençà de la pandèmia. Es va veure de seguida: que sis mesos apegats als jocs electrònics costarien de revertir. En la nostra època anaves a les sales de joc i en esgotar-se la poca pasta que teníem, punt. Ara no; ara és infinit.

I després, els informes col·lectius, les programacions d’àrea, els informes individualitzats, les sessions de tutoria, les disquisicions amb els progenitors, les habituals dificultats d’enteniment als centres entre els companys i/o amb les direccions, les avaluacions, els recursos, els partes… i la sensació d’inseguretat, de ser l'últim pet de l’orgue en un sistema on hauries de ser dels primers o tindre el lideratge.

Per això, vaig escriure al principi que no era qüestió de diners, que també, sinó de fàstic in crescendo, d’impotència, i per aquesta dimensió la vaga ha tingut molt de ressò, perquè veus comentaris a doll, però no sols de rojos o demòcrates, segons el país, sinó també de gent que sé amb certesa que combrega amb aquest govern, per qualsevol dels dos apèndixs. Això fa que en llegir els comentaris del govern pense que fiquen totes les pomes al mateix cabàs, sense suposar que també hi són les seues.

En conseqüència, els motius inicials i les reaccions rebudes -que són les normals, quan coneixes el pati- han convertit un moviment més o menys indeterminat en un fenomen de magnitud, que continuarà endavant… fins que la necessitat d'abonar les factures, de sostindre el dia a dia, contribuïsca a l’escampada. Els profes són pencaires i molt pocs podran resistir una llarga vaga. Imagine que açò el govern ho tenia claríssim, però la capacitat d’empipar la gent ha fet que el moviment supere qualsevol previsió.

Ah! I la fi de curs s’apropa inexorablement…**

**A última hora s'ha produït una aprovació sindical parcial, de conseqüències imprevisibles, però no positives. Segons fons ben informades, a hores d'ara, aquests entitats ja han perdut afiliats...


viernes, 15 de mayo de 2026

LLUNA INSINUADA

Aquest matí, gairebé de miracle,

he pillat l'eixida de la Lluna, que -segons la IA- estava minvant, a punt d'arribar a nova, la qual cosa passarà demà. Més o menys, qüestió de pols -a fa temps que no trobe el pal de suport, que igual vaig llençar i no ho recorde-, però una imatge a la vora de l'albada amb una certa gràcia per damunt del centre d'Alcoi, per la zona on s'ha recentment fet una tala d'arbrat antic bastant significativa, però que ha passat desapercebuda!

sábado, 9 de mayo de 2026

VAGA

Temps enrere, abans de ser profe d’institut, em van contar que una dona havia anat a una fàbrica del polígon de Cotes Baixes en Alcoi i havia entregat un currículum del fill. I el seu fill, on està? Li van demanar. A casa, va contestar. No ho vaig entendre fins més tard, quan em vaig incorporar al món docent. És la vida moderna, les responsabilitats dels fills són inexistents: són els pares qui les afronten (fins i tot atacant ensenyants als centres, com va passar recentment al mateix polígon).

El primer estiu de profe -llargues vacances, efectivament, encara que tot és relatiu en aquest món- vam coincidir amb un docent de la Universitat d’Alacant: és que et passes la vida dient: calleu, calleu, calleu… La meua dona em va mirar de gaidó: era el que jo li havia contat de secundària, però en versió universitària.

En ESO/Batxiller no hi

Recepció el primer dia de profe. IES Val d'Aran
ha cap responsabilitat: l’examen era difícil, no ho he pogut fer, el/la profe és un inútil -els pares ho diuen més clar, no tenen ni puta idea, el meu fill és perfecte-, yo no he sido (frase popular de Bart Simpson); encara que, això sí, els alumnes de 1r d’ESO em van felicitar amb un gegantí Viva el Alcoyano en la pissarra l’endemà de la històrica eliminació al Real Madrid. Ho havien vist… i el partit havia acabat a les 23.30 passades. Cap problema familiar amb això.

Fa gairebé dos anys que vaig acabar i l’ambient ja estava carregat. El comportament a les classes, la falta de conseqüències de les accions -tot s’intenta resoldre amb reunions col·lectives, programes didàctics/pedagògics específics, resolucions d’inspecció i conselleria que rares vegades fan costat al docent, però cap assumpció de responsabilitat-, la impossibilitat de seguir els programes, l’increment exponencial de la burocràcia/treball administratiu/informes/recursos, etc. fan que la tasca quotidiana siga cada vegada més enrevessada.

També és un problema de diners, però considere que no és la base, encara que milions de profes destinen una part important del seu salari a fer quilòmetres i quilòmetres diaris o a llogar pisos, amb tots els dispendis que això ara comporta. Vaig estar una temporada en Barcelona en 2018; ara pense que no ho faria: les despeses s’ho menjarien tot. Per tot això, la pasta també és important, si bé no és l’element exclusiu. Les classes de primer de batxillerat de més de 35 alumnes constrets poden ser més eloqüents, o les de segon, que ara tenen molt preocupada a la conselleria per això de la selectivitat.

Per concloure, voldria apuntar que, recentment, vaig tindre un contacte amb primària… i sembla que per tot arreu les coses venen mal dades. Ensenyants, normalment dones, amb ferma consciència i voluntat professional, comencen a estar desbordades, per com van les coses: l’ambient s’ha degradat els últims anys i condeix la desmoralització.

Per tant, no és un problema de diners, que també; no és una qüestió d’uns col·lectius dolents que volen fer malbé o treure un profit sindicat o polític -que segur que hi ha algú que ho pretén, com evidentment ho ha fet la conselleria-, és una prova que el sistema fa temps que fa aigua i la línia de defensa són els profes, els incompresos profes.

Sort.

El diari INFORMACION ha publicat l'article. Vos deixe l'enllaç!

https://www.informacion.es/opinion/2026/05/12/vaga-130149583.html

viernes, 1 de mayo de 2026

EL MARAJÁ DEL ABISINIO

De Salvador (Salvador Giner Vidal,

Portada Libro / Foto: Anna Lloret
nacido el 23 de agosto de 1934 en Benimantell y recientemente desaparecido) tenía un gran recuerdo, como también de su familia, porque me trataron estupendamente, y desde luego por su cocina, por su servicio en el Bar Tropical. Era adicto, cuando la economía juvenil me lo permitía, de la sangre en salsa y la palmera de cocacola, y por supuesto de los abisinios, que era una de sus especialidades.

El Bar Tropical forma parte de la historia contemporánea de Alcoy, de la mitología urbana, como otros establecimientos de leyenda. Es curioso, porque hace no mucho que también desapareció Rafael Hernández, que durante décadas gestionó el bar del mercado de San Mateo, cuando Alcoy tenía una única lonja -alias, la plaça- con solo un establecimiento hostelero. Una vez, hace siete lustros, le entrevisté y me contó que era el primero que llegaba al edificio, antes de las cuatro de la madrugada, para que todo estuviera en marcha cuando llegaran los siguientes más tempraneros.

También era un negocio familiar e igualmente eran oriundos de la Marina.

Salvador era gentil, extrovertido, amable -como todos los hosteleros de la vieja guardia- y con su esposa Tavi y su familia hacían unas tapas épicas, en un local exiguo. Todos apreciábamos su cocina y más si cabe cuando cerró, en agosto del 99, si la memoria no me es infiel (es fácil de recordar: coincidió con el triple crimen de Benifallim). Ahora forma parte, como he dicho, de la leyenda urbana.

De vez en cuando coincidíamos o veía su carismático utilitario -un Renault 6 tostado- hasta que volvió a Benimantell, donde ha residido en la última época. Reanudé el contacto recientemente y de manera indirecta, porque Joan Borja inauguró la colección Veus de la

Salvador (arriba, segundo derecha) y Hernández (abajo, primero izquierda) / Página 66
memòria, con una publicación dedicada a Saoret del ros, alter ego de Salvador Giner Vidal. Él y Tavi tuvieron el gigantesco detalle de señalármelo, con una dedicatoria verdaderamente intimista y que comparto, sobre todo, porque me da la sensación que guardaron un buen recuerdo de mi humilde y modesta persona.

Ahora ha terminado el viaje, pero es consciente de que su legado es eterno. Hay publicaciones que lo señalan, pero básicamente hay memoria, la de todos los que disfrutamos de su cocina y, más que nada, de su carácter y su amistad.


PD. Os adjunto un enlace a un reportaje de Paco Agulló en Página 66, donde tenéis abundante información del Tropical y su historia, y extraigo una foto con los protagonistas destacados de la crónica de hoy.

https://pagina66.com/archive/103566/el-tropical-el-mas-emblematico-de-los-bares


martes, 28 de abril de 2026

DESCANS

El dia del Descans 2026 en Alcoi

Insòlit desmuntatge en el dia del Descans
ha arrancat més matí que la Primera Diana: algú ha tingut la brillant idea de llençar una mascletada a les quatre i poc de la matinada en la zona de l'antic col·legi de Cervantes… Sense paraules. Encara que no era el tema de la dissertació, curta, en qualsevol cas. No és dia per a excessos i elucubracions.

Vaig escriure de les Festes de Moros i Cristians de fa 20 anys, de les coses que van ocórrer, però en vaig guardar una, perquè era post festera. Del dia del Descans, més concretament.

Resulta que al centre d'Alcoi, mentre un eixam de brigades de tota mena tractava de tornar

Retirada immediata del cavall de Sant Jordiet
el poble a la normalitat, i els qui treballàvem normalment anàvem al Savoy o al Reconquista pel café, en un intent de desapegar els parpelles i construir una crònica viable d'alguna cosa.

Aquell llunyà matí, entre tot l'enrenou, una cosa sorprenent cridava l'atenció: havia començat el desmuntatge del castell de Festes. Sorpresa absoluta. Una de les torrasses havia desaparegut a mitjan vesprada, quan encara estava calent de les bengales de Sant Jordiet. I, per cert, el cavall va ser retirat ipso facto.

L'assumpte tenia una explicació: la imminent filmació de la pel·lícula Manolete, que anava a trasbalsar el centre de la ciutat durant setmanes.

Operació de neteja al centre d'Alcoi en 2006
La gent cinematogràfica tenia necessitat de la plaça expedita i per això l'operació castell fora. No tinc tanta memòria: m'ha aparegut una foto.

De la pel·lícula podem parlar un altre dia, però del Descans, poc més cal dir. Jornada de reflexió i contenció, entre les operacions de tornada a la rutina que estan en marxa. Any superat!


lunes, 27 de abril de 2026

NOSTÀLGIA DE 2010

Per pur atzar, he trobat unes fotos de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 2010, que comparteix amb vosaltres. La casualitat vol que els càrrecs festers són les mateixes filaes que enguany. Vos deixe unes imatges, que inviten a la nostàlgia, com tot allò que ens recorda els temps superats!





jueves, 23 de abril de 2026

23 D'ABRIL

Un any ens va enxampar en Vielha

i com que el 23 d’abril és festiu en Catalunya, anàrem a Bagnères-de-Luchon, que tots coneixem pel Tour de França i que està agermanada amb la nostra veïna homònima, però allò que és comú és estar per aquestes terres (encara que l’any passat ens traslladàrem a la platja)...

    A la fi, digressions d’un dia

especial, amb esdeveniments familiars dolorosos de recuperar, onomàstiques actuals i passades -també endolades-, que tampoc és festiu -ni són les Festes de Moros i Cristians-, però ho celebrem com si ho fora. Confesse que em sent una mica fora del cossiol quotidià… Tampoc importa.

Jornada marcada en vermell simbòlic en Alcoi, en qualsevol cas, que majoritàriament commemorem d’alguna manera. Com vaig fer ahir, les imatges fan millor efecte que les paraules. Us en deixe unes quantes del dia de Sant Jordi de 2006.

Bona festivitat i millor lectura!








martes, 21 de abril de 2026

MOCIÓ DE CENSURA (FALLIDA) EN ALCOI

ÚLTIMA HORA: La moció ha fallat, si és que va arribar a arrancar, la qual cosa no s'acaba d'entendre, però... Allà cadascú.

.................................

Notícia bomba d'última hora: tres partits de la corporació municipal han arribat a un principi d'acord per a presentar una moció de censura i assumir el govern de la ciutat d'Alcoi, segons ha pogut confirmar aquest blog de fonts generalment bastant mal informades. La mesura suposarà un canvi d’alcalde i de composició del govern municipal.

Els representants de Partit Crepuscular*, Espasa i Somniar han tancat l'entesa

contra tot pronòstic, durant una reunió conclosa fa una estona en la sala reservada de la Filà Teulains, però que no ha passat desapercebuda per a aquest blog.

Com resulta que les divergències programàtiques impedien qualsevol acord al voltant de les polítiques que es desenvoluparan, el compromís s'ha aconseguit al voltant del territori. Això vol dir que cada partit governarà una part de la ciutat, i que l'alcalde serà mensual: cada mes obtindrà el càrrec un dels partits, i el primer torn serà per sorteig, segurament a la palleta més llarga.

El text definitiu de la moció està en fase de redacció ara per ara, però estem en condicions d'anunciar el repartiment. Així, el PC gestionarà Santa Rosa, el Centre històric i la Zona Alta; Espasa, la Zona Nord i l’Eixample, i Somniar es fa càrrec de Batoi, el Viaducte i la Font Dolça. Queda per tancar les urbanitzacions, encara que Somniar ha exigit l'Estepar i Montesol, mentre que Espasa tindrà el Baradello i Sol i Camp i el PC gestionarà el Sergent i Barxell.

Una resolució insòlita, però sembla que tancada al 100%, amb la idea de registrar oficialment la moció divendres, a fi que puga ser votada dimarts 28 d'abril, a les 9 del matí.

Continuarem informant!


*En record i homenatge al Califlato News, que publicava el periòdic Ciutat d'Alcoi.

sábado, 11 de abril de 2026

VÀTERS GRAVITACIONALS

La nau Orió ha tornat a la Terra, sana i estàlvia, així com els quatre tripulants. Enhorabona. Està en tots els informatius del món, per la qual cosa no cal afegir res més...

Excepte que el gran problema que sembla té la indústria aeroespacial del segle XXI és una cosa aparentment tan senzilla com els vàters. Serà cosa de la gravetat, pense jo.

    Al setembre del 21, els quatre milionaris de la nau Space X es van quedar sense sistema d'evacuació de residus, o siga, sense vàters. I com s'ho feien? Va demanar un alumne de 1r ESO quan vam treballar la notícia a la classe: No ho sé, vaig contestar, com que no es pot obrir la finestra...

    Si ho porte a l'abast és perquè el problema s'ha reproduït ara amb la nau que ha portat astronautes a la Lluna, encara que sembla que en aquest cas tenien maneres de treballar l'assumpte, almenys parcialment. Cal fer servir eufemismes per a no ferir sensibilitats.

    No deixa de ser una curiositat que els grans problemes de les dues naus més importants que en mig segle han viatjat a l'espai hagen estat semblants. I encara sort que no anaven cap a Marte!

    Us adjunte el text que vam treballar a les classes de l'IES Jorge Juan, d'Alacant, en la tardor de 2021, i al final comparteix amb vosaltres el comentari que vaig penjar aquesta setmana, amb una bonica foto de la Lluna des d'Alcoi.

Space X:

Els turistes de l’espai, confrontats a un gran problema... de vàters

Els quatre primers turistes astronautes d’Space X han tornat a la Terra aquest dissabte dihuit de setembre [de 2021] a la nit, després d’haver passat tres dies en l’espai. Si el viatge ha transcorregut amb normalitat, les instal·lacions sanitàries no han resistit.

Dissabte, els quatre turistes Jared Isaacman, Hayley Arceneaux, Sian Proctor i Chris Sembroski han tornat a la Terra en haver-hi conclòs la seua missió Inspiration4. Si l’aterratge s’ha fet sense cap problema, en l’espai, els vàters no estaven operatius, com conta Space.com. El ventilador d’aspiració que havia d’eliminar els residus no estava operatiu.

L’esmentada web precisa que la càpsula Dragó està habitualment preparada per a fer viatjar els astronautes cap a l’estació espacial internacional, un trajecte que dura gairebé vint-i-quatre hores. El problema ha estat que els turistes han estat tres dies en òrbita i les instal·lacions no estaven previstes per un periple més llarg.

Font: La Dépêche.fr 21 de setembre del 2021

Traducció: M. Candela

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2026/04/lluna-revisitada.html

martes, 7 de abril de 2026

LLUNA REVISITADA

La Lluna, hui, des d'Alcoi
Llàstima que la situació geo-política ens haja espatllat la tornada a la Lluna, perquè allò que va passar el 1969 va ser cabdal per a la meua generació. Teníem deu anys, més o menys, i les fotos, les imatges, els cromos que corrien de mà en mà, ens van impactar. Per cert, també hi havia una guerra, la del Vietnam... que sembla molt llunyana, però respon a interessos similars.

    Per això, aquest matí, quan he vist la Lluna per sobre la xemeneia de Matarredona -una clàssica indústria tèxtil d'Alcoi, ara recuperada per Vídua de Rafael Gandia- he tractat de fer una foto, que més o menys ha resultat. No es veu la nau espacial Orió dels EUA, encara que en alguna part deu ser.

    Un moment important, transcendent,

La nau Orió aquest matí /NASA Vilaweb

i també real. Fa un parell d'anys una nau de l'Índia va fotografiar el que queda de l'Apol·lo XI, ho dic pel que fa als incrèduls, amants de les conspiracions, etc. Jo també tinc una certa devoció per les coses rares, però a altres nivells. La terra no és plana, Amstrong va trepitjar la Lluna i l'escalfament global ens deixarà sense platges.


PD. Temps enrere va haver-hi una tràgica notícia al voltant d'un dels pioners de la lluna, que comparteix amb vosaltres, per curiositat.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2024/06/sempre-hi-ha-dos-cadavers-de-mes-o-tres.html

Que tinguin bona lluna! Recordant aquell mític presentador gastronòmic de l'origen de TV3.

domingo, 5 de abril de 2026

CRANCS DE PASQUA

De tradicions de Pasqua, tothom en gaudeix. Per tot arreu de les terres cristianes. Ara, més o menys celebrem la Setmana Santa, la Quaresma, el dejuni, l’abstinència, la Pasqua, etc. Jo, dissabte a la nit, a la platja Sant Joan, em vaig adormir entre els càntics megafònics de la vigília de resurrecció de mitjanit que, per cert, en cap moment em van resultar molests. El retor de la parròquia de Sant Pere, Rubén, fa les homilies amb altaveus i li n’he escoltat moltes, en general acurades.

Nosaltres, els alcoians, tenim la Glòria, el gros pregó dels moros i cristians, però com el conjunt dels valencians

Plat de crancs de Martinique
també saboregem la mona, una coca amb ou en el centre. Per què? Com em va explicar el professor & periodista Alfons Pérez fa un parell d’anys l’ou era part de la gallina, doncs era carn, doncs… prohibit. I per això la vam afegir a la coca pasqual.

En altres indrets, el protagonisme és de la xocolata, siga amb pastís o amb ous amb la forma del conill de la tele, per posar un exemple. Més enllà, els amaguen al jardí perquè els xiquets els troben… de tot, a la fi. I en les Antilles, mengen crancs, especialment el dilluns de Resurrecció.

Sembla que durant la colonització del Carib, als esclaus nadius els imposaven la Quaresma dels amos, la qual cosa significava… el dejuni. Com que els illencs continuaven amb la recerca i captura, que era la seua feina, amb la Pasqua disposaven d'una grossa acumulació i van decidir utilitzar-los com a plat principal, especialment el dilluns.

Una curiositat gastronòmica, religiosa, cultural, social, etc.

Per altra banda, Lourdes va viure una tragèdia en la tarda de Pasqua, arran que el xòfer d'un autobús de pelegrins italians va morir esclafat pel seu vehicle, probablement per algun defecte en el sistema de frenada. En una santa ciutat acostumada als miracles -fa uns mesos se'n va confirmar un de nou- s'ha viscut ara una tragèdia.



jueves, 19 de marzo de 2026

ST PATRICK'S MADE IN ALCOI

En Alcoi ho celebrem tot.

    Sant Jordi, la Cavalcada dels Reis d'Orient, Sant Antoni, la Verge dels Lliris, la Setmana Santa,

la Pasqua Florida, el Dia d'Andalusia, el Rocío, Sant Miquel, el carnaval, Tots Sants -i ara també la carabassa taronja importada-, Sant Valentí... La llista és infinita. Darrerament, hem inventat el Modernisme, que era un dia, després una setmana i imagine que acabarà incorporant el Mig Any. Per cert, enguany el Mig Any és de luxe. "Vestits", que és el terme escaient en Alcoi; no cap altre. Una premonició: aquesta novetat eixirà tan bé, quedarem tots tan bocabadats... que romandrà al calendari... El temps ho dirà.

    Avui és el 19 de mars,

festiu a la Comunitat Valenciana -evidentment!- i dia dels pares i els Peps, o siga el 30% de la població major de 40 anys. Al segle XXI sembla que els josés i les maries han decaigut. Siga com siga, festa gran, que per a alguns, continua la d'ahir, perquè dimecres a l'Escola d'Idiomes (EOI) la gent d'anglés va celebrar el dia de Sant Patrick, amb algunes activitats i ball, preparat i impulsat per les entusiastes teachers del departament, que caràcter i bona voluntat en tenen a doll.

    Em va motivar a recuperar els discs de trenta anys arrere de Bill Whelan i Riverdance, que van ser la bomba, mentre una companya de Muro, Lola, parlava de la


seua devoció per The Pogues. Jo confesse que tenia més predilecció per Enya.

    Així que vam fer una classe diferent, encara que el listening em va eixir malament i del test de St. Patrick's no vaig encertar ni la de l'equivocació. Per descomptat, la festa va ser sense cervesa!

    Enhorabona i fins dilluns!

sábado, 14 de marzo de 2026

EPISODI TRÀGIC

Alcoy va ser escenari divendres d'un greu episodi

en un institut, que manté un professor hospitalitzat per una salvatge agressió.

Vos comparteix un article que ha publicat el Diari Información.


ATENTADO EN ALCOY

¿Podéis imaginar que mordéis una oreja al guardia civil que os pone una multa porque el rojo del semáforo os importunaba, o que al trabajador del centro de salud que os da la cita para quince días le soltáis dos directos a la mandíbula, o que al fiscal del caso le pegáis una patada en las partes bajas?… Pues es todo lo mismo: atentado a funcionario público en el ejercicio de sus funciones. Artículo 550 del Código Penal vigente, que también, también, abarca a los profesores que están en un aula, al frente de una clase.

Lo explico por lo que ha pasado en Alcoy, que ha generado tremenda inquietud entre el colectivo profesional, porque las medidas para evitarlo o gestionarlo nunca suelen ser definitivas. Se abrirá una comisión, se estudiarán medidas que protejan al alumno y su entorno, o se le apartará de esa clase en concreto, pero no de las demás (lo digo por un caso que ha habido estos días por tierras alicantinas), por lo que el lunes estará en el instituto como si tal cosa.

Todo esto, sin considerar lo que se decida sobre los agresores. El delito es grave, penado con cárcel, de la que se cumple, no de la que te libras. Atentado a la autoridad constatado: el docente está en el hospital, salvajemente agredido y con una oreja de menos. Prisión incondicional en el castillo de If sería lo mínimo, ¿no?, pero decidirá su señoría, que, por cierto, está protegido por la misma norma.

De tantos años de hacer periodismo de tribunales se me pegó la cosa judicial y un día me dediqué a investigar qué pasaría en caso de agresión a un profesor (que podía ser yo mismo), porque no lo teníamos claro. Lo encontré rápido: artículo 550 del Código Penal, claro y contundente. Mis compañeros de institutos me miraban sorprendidos y se lo apuntaban, sobre todo porque la ley no distingue el tipo de contrato o la categoría, sino la función.

En consecuencia, imagino que el empresario jefe, o sea, la Conselleria de Educación de la Generalitat Valenciana, ya habrá designado un equipo jurídico para ocuparse del caso, defender al docente y perseguir a los agresores, que según las últimas noticias estaban ayer tarde en la Comisaría de Alcoy, que lleva el caso por jurisdicción.

No sé qué instituto es ni me interesa, ni sé quién es el docente; no tiene importancia alguna. Es el que le tocó esa plaza por interinidad, titularidad o simplemente porque estaba de guardia con el grupo en cuestión. Si el peso de la ley no cae con toda contundencia encima de los agresores y se defiende al agredido incluso con exageración, persistirá el ambiente que había anoche en los corrillos -ahora telemáticos- de profesores: desencanto, desesperanza y desolación.


https://www.informacion.es/opinion/2026/03/14/atentado-alcoy-127953945.html


Mario Candela

Marzo 2026




miércoles, 4 de marzo de 2026

ENTIERRA COMO PUEDAS

Fa una eternitat, o això em sembla, quan era periodista, escrivia sovint del cementeri d'Alcoi. És un assumpte important, transcendent, que interessa moltíssim a la gent, i resulta que jo pujava molts matins a fer esport i esmorzava al bar del poliesportiu, on també anaven els treballadors de la ciutat dels morts contemporània; igualment, hi entraven policies que tornaven del gimnàs, que alguna cosa contaven i que en general arribava a les meues orelles, encara que açò és una altra història.

Fa quinze mesos, a un amic

Catacumbes d'Alcoi
no el van poder soterrar en un nínxol en Nadal perquè no hi havia disponibilitat; bé, sí, a les catacumbes, tot i això que seria discutible. Finalment, va ser incinerat, la qual cosa el difunt no volia de cap de les maneres. Aquest tipus d’incidència s'ha repetit sovint i ens aporta el títol de la pel·lícula:
entierra como puedas. I a preu de piràmide, com vaig escriure fa un temps*.

Si reprenc el tema és perquè recentment em vaig assabentar que en quinze mesos no se n'ha fet cap; repeteix, cap; insisteix, cap, iniciativa d'ampliació del cementiri. Jo pensava que a hores d'ara estaríem amb un pla especial aprovat, en fase d’expropiació o compra de terrenys, etc. Res de res. I la meua font és de magnitud estratosfèrica. Perdó, s'ha anunciat una ampliació de 100 nínxols i escaig. Millor dir non comment.

Aquella mateixa vesprada, em vaig trobar a Jordi Sedano mentre eixia de l'Escola d'idiomes i vam parlar-ne. L'exalcalde va contar que a Rafa Miró, regidor encarregat, li va deixar ben clar el primer dia que eixe tema era el principal i ahí no es podia cometre cap errada. Aquest esperit va concloure amb l'ampliació al fons, de millers de tombes, que va quedar col·lapsada durant la pandèmia.

És comprensible que la situació es desbordara, però han transcorregut sis anys, temps de sobra per a haver duplicat o triplicat la superfície. Quina és la conclusió? Que no es vol ampliar, que l'aposta va cap a la incineració obligatòria. Respectable. Confie que ho mediten la legislatura vinent quan estiguen al banc de l'oposició, perquè -i coincideix de gom a gom amb Sedano, la qual cosa no arriba sovint- aquesta història pica i molt.

Un soterrament indegut pot deixar de costat vint vots de la família… I multiplica. Allà cadascú.

Ah! No tot pesa al govern. Tenim un alt dignatari de la Diputació al saló de plenaris, que normalment finança aquest tipus de projectes. Podria haver anat de cara (“aquí van 3 milions…”), encara que, imagine, és més productiu deixar l'altre enfonsar-se i adjudicar-se els rèdits (amb el permís de l'altre partit, és clar).

Doncs, el titular: Entierra como puedas… Com la pel·lícula, ja sabeu quina!

PD. La situació ha arribat al punt de desallotjar (desnonar?) un nínxol al matí i soterrar un difunt recent a migdia...

jueves, 26 de febrero de 2026

ESTALAGMITA CAP AL CEL*

Com el monòlit de la pel·lícula 2001 -aquell que revolta i atrau els simis- ens ha aparegut en Cervantes d’Alcoi una estructura cap a alguna part, cap a enlloc, cap al cel… que cadascú afegeixa allò que li semble convenient. Amb l’ascensor del riu passa alguna cosa semblant com en el carril bici, encara que en aquest cas hi ha una diferència fonamental. Aquest projecte prové de la consolidació del llit dels rius i si la memòria no em falla, el va rellançar un dels governs del PP perquè recorde perfectament la roda de premsa de Fernando Pastor, llavors cap suprem de l’àrea urbanística municipal. Això no li lleva força al debat de l’oportunitat, l’emplaçament i qualsevol altre que els ciutadans d’Alcoi tinguem a bé posar en marxa.

Siga com vulga, ens ha aparegut una estalagmita verda enmig del pont que segur farà parlar a curt termini. Efectivament, afecta el paisatge, com també ho fa l’Hotel Reconquista, lloc on havia d’haver-se construït l’Institut Pare Vitòria, però eixes són altres històries i que no venen al cas ara per ara.

Salut per a gaudir-lo, mentre

Fotograma de 2001
sorgeixen algunes qüestions. Els gossos estaran autoritzats? Serà de pagament? Tindrà horari? Hi haurà ascensorista de cerimònia?

Calle perquè comence a desvariar més del que toca.


* En record de la cançò de Led Zeppelin.