TEMPESTUOSA TEMPESTA

Ens podem queixar de tot. És la moda

contemporània: perquè està bé, perquè està malament, perquè és tard o d'hora, perquè... Ho deixe a gust del consumidor. La realitat és que el 10 d'agost, a les huit de la tarda, hi havia un gegantesc pi a terra al carrer Isabel II d'Alcoi; a les huit del matí, la via pública estava expedita.

Havia escoltat a la vora de la mitjanit les serradores, amb l'eco des de diferents punts de la ciutat, i al matí, per Santa Rosa i Cervantes, vaig comprovar què s'havia fet i

que estava en marxa una tasca important, amb multitud de gent operativa. També vaig apreciar les prioritats: deixar lliures les vies urbanes i, a continuació, atacar allò que no incomoda o impedeix el quefer quotidià.

Criteri normal. Amando Vilaplana, molts anys regidor de desastres, sempre aconsellava que, en situacions difícils, agafarem la via principal: primer l'autovia, després la nacional, la comarcal, etc. Qüestió de prioritats, per exemple en cas de nevada.

Ara podem protestar, queixar-se d'allò que considerem, de l'Ajuntament, del senyor de Madrid -o de la senyora, segons convinga-, aportar suggeriments, etc., que és el que s'acostuma al segle XXI, però en dotze hores un carrer com Isabel II havia quedat utilitzable, la qual cosa considere és mereixedora de lloança.

També hem vist mostres de

solidaritat, com en el Baradello Gelat, on els veïns van fer força comuna per treure dels carrers els arbres caiguts. Alguna imatge sembla con la plantà del xop que fan en algun poble, però sense festa.

TONI FONT

M'assabente de gaidó que ha faltat Toni Font (oficialment, En Antonio Font Gandia), amb qui no coincidia després de moltíssim temps, però de qui tenia notícies

eventuals, fonamentalment dels amics de Tallers Comelca. Van ser mil-i-unes batalletes més o menys formals en els temps que estava al capdavant de la dreta local, fins i tot en l'Ajuntament, i especialment recorde els bons moments que vam compartir en la feina i la diversió.

    Havia estat en la presidència del C. D. Alcoyano i el cor el tenia blanc-i-blau, amb un especial record per a l'anècdota amb el rei emèrit al Collao ("así que este es el famoso campo de la moral del Alcoyano") li va dir, mentre l'agafava per les espatlles.

    També era home la construcció i de les Festes, encara que imagine que al residir en l'Albir, on m'han comentat que l'han soterrat, les dedicacions serien altres. Siga com siga, no és la meua intenció fer una biografia ni tampoc un obituari, sinó únicament dedicar unes paraules a una persona amb qui he tingut una relació molt grata.

    Va acomiadar-se de l'Ajuntament amb una frase històrica: "Volveré". No va tornar, però sempre el vam recordar i hui recupere i li dedique una foto que ens vam fer en Festes (l'altre dia, com aquell que diu!).

A reveure!

TEMPUS FUGIT

Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé

La postrema classe

com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.

    Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha

Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia

a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.

    Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!

    Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir

L'àpat, a la Filà Vascos

de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!

    A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i

La celebració, amb la referida cadira al davant

demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.

    

PURA NOSTÀLGIA

Aquest matí he tornat a l’Ajuntament (d’Alcoi, evidentment). Feia gairebé huit anys que no el trepitjava, almenys en l’anomenada “planta noble”. I ha sigut emotiu. Molts anys, més de 32, d’anar-hi cada dia, fins a dos o tres vegades; com que tenia l’oficina just enfront… Ni vint metres de porta a porta.

M’ha sorprés l’odorat del saló dels plenaris. No ha canviat gens ni mica. El mateix efluvi

Amb Toni Francés a l'Alcaldia d'Alcoi / D. M.

a fusta de qualitat, que a penes arribava a captar en els plenaris de set hores… quan Mestre, Rafael Moya i Pérez i Tomàs -alter ego de Josep Sou- se les soltaven en llatí culte. Després van vindre altres temps, on els discursos eren menys elitistes… Ara no sé com són, i confesse que tampoc tinc molt interés.

Havia quedat amb Toni Francés, a l’Alcaldia, com ho havíem fet temps enrere, i també amb Jordi Sedano, Miguel Peralta i Josep Sanus, sobretot amb aquest últim. Ens hem posat un poc al dia, hem xerrat de l’actualitat i cadascú ha continuat amb les seues tasques; les meues, poc concretes, per allò de la retirada.

He sortit amb nostàlgia i he ensopegat amb Sergi Rodriguez, amb qui vaig compartir un milió d’històries del dia a dia municipal i polític, mentre pensava en les esperes a l’antesala, per motius ben diferents, però on sempre retrobaves algú que et contava alguna cosa i podies escriure-la per al diari de l’endemà.

Això que he dit, pura nostàlgia d’un temps que ja roman molt llunyà!

A LA PLATJA (DE SANT JOAN D’ALACANT)

Un altre estiu a la platja, sota

Nova zona hippy a la platja de Sant Jon

el colpejament fulgurant d’una onada de calor, la primera veritablement grossa del cicle. Sant Joan d’Alacant una vegada més... i van unes quantes. Sempre hi detectes canvis, encara que ara com ara estic més al dia de la zona, i novetats més o menys esperades. Com ha passat amb això dels hippys i les seues botigues, que enguany s’han muntat just al davant de Torres Blancas. Una decisió municipal que sembla no ha agradat massa als veïns, acostumats a la calma. He llegit un article sobre aquest tema al diari INFORMACION, on el representant dels hippys no ha fet molts amics pel barri: “algú s’ha de fotre”. (Avís: la traducció, adaptada al context, és meua).

Les botigues o tenderetes són les mateixes que hi havia davant Las Sirenas, que descansen aquest estiu, i col·locades en el mateix ordre. Segur que a la concurrència del Texaco li va bé! Per cert, el passeig estava de gom a gom i acollia en aquell moment una petita desfilada promocional d’aquest pub, que és sense cap dubte el rei de la platja, tot l’any.

Una estoneta abans, sufocat al balcó de casa, escolte la missa de la parròquia de Sant Pere gràcies a la megafonia. Comença la prèdica amb humor: “Cómo lleváis el calor?”, pregunta retòricament el retor, que segons em conten és nou. Més tard, parla de la festa de la Santa Faç, de la celebració, però perd una mica el fil. Tinc el cap en altres coses.

Al matí vaig cap al consultori

L'onatge ha deixat un cúmul d'algues

i de camí em trobe amb un altre esdeveniment: la històrica botiga de raquetes de tenis, que estava actualment enfront del Peret, ja no hi és! Que trist! El final d’una època: un clàssic de la platja de Sant Joan que es perd. Ara, s’ha implantat una cafeteria o semblant.

És el signe dels temps. En General Marvà, entre les obres, veig que també desapareix un veterà establiment de venda de catifes perses. Al seu lloc, s’anuncia una clínica per a gossos. El missatge és evident: ja no renovem les catifes domèstiques -que tampoc es fabricaran a Crevillent o on siga- però tenim ca a casa.

I a la plata, onatge i brutícia, la qual cosa arriba sovint, al mateix temps que cares conegudes d’altres estiuades, encara que de la nostra època quaternària som pocs.

Continuarem informant, si hi ha quelcom a dir.

Addendes: 1. Oblit gros! L’Ajuntament

Obres en General Marvá

d’Alacant recomana el Tram pel tema de les obres, la qual cosa està molt bé. De fet, jo també l’havia pensada. No obstant això, dimarts, a l'anada i a la tornada, la Línia 4 només tenia un comboi... No cal explicar com anàvem: com a sardines escalfades en llauna.

Millor dos combois, pense jo.

2. Al consultori mèdic, no va comparéixer gent que anava al meu voltant. Què passa? Demanem cita i no hi anem? No som seriosos perquè són les vacances, la platja? I després ens queixem que no ens han agafat el telèfon a la primera o que ens han fet esperar mitja hora.

Una mica de formalitat per part de tots estaria bé, pense jo (també).

EN PLENA GLÒRIA (TEXT I IMATGES SIMBÒLIQUES). PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI 4.

En plena Glòria. El títol del sainet

Collage amb les al·leluies recollides

que Joan Valls i Jordà va imaginar amb la seua acostumada mestria serveix per a il·lustrar la Glòria d'Alcoi 2023, en un matí solellós, tranquil, amb festers, festeres, heralds, acompanyament musical amb varietat d'estils* i públic, molt públic, en general mudat com un margalló, una expressió formal, però molt típica o gairebé d'aquestes terres.

De fet, Rodamots la recull: https://rodamots.cat/mudat-com-un-margallo/i, significativament, els dos exemples que cita venen d'aquestes terres alcoianes: Amàlia Garrigós i Jordi Raül Verdú.

Una herald del reguitzell de la Glòria

Com ha aparegut un apunt lingüístic, cal assenyalar que en Cocentaina aquesta expressió té una variant: mudat com un alcoià, el diumenge de Pasqua, imagine. Qüestions de veïnat!

Arrancada amb públic, un solt brillant a l'àrea del Casal de Sant Jordi i més públic, pujada tranquil·la per País Valencià i baixada triomfal per Sant Nicolau, amb totes les benediccions possibles. Una traca o mascletada final va tancar el matí oficial de festa, que no el dia: faltaven dinars, berenars de mona i entradetes, que van eixir de bona hora.

Un dia complet, que havia

Una de les formacions cristianes

arrancat a l'albada amb els Xiulitets!

*Em va sorprendre que la Unió Musical utilitzara el pasdoble Traidor moro nefando, compost per Fernando Tormo Ibáñez en 1956 i que vam descobrir l'any passat durant la Processó General. Un títol, sense cap dubte, que crida l'atenció.

El sergent moro i la seua formació

La música, element necessari i imprescindible de les Festes

PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 1. LA INSÒLITA PRESIDÈNCIA DE PROCESSÓ

Una imatge presa per pura 

Bas, Campos i Ortiz en la Processó 2022

casualitat, en la recta final de la Processó General de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 2022, té ara un indubtable valor històric o informatiu -que tampoc cal ser hiperbòlic- per diferents circumstàncies.

D'una banda, l'absència del president Juan José Olcina, per raons de salut, va motivar que Paco Campos, que s'acomiadava, ostentara la màxima representació de l'Associació de Sant Jordi; el vicepresident segon Vicent J. Bas -recentment dimitit- estava a la seua dreta i a l'esquerra, la regidora Carolina Ortiz, que s'hi va sumar.

Per cert, la ràdio àrab (=vox populi en versió francesa) diu que Ortiz farà enguany les últimes Festes com a responsable municipal, però jo ja no soc periodista en actiu, així que no dispose de cap confirmació.

Així que una imatge sense interés especial, més enllà de ser representativa de l'acte de la Trilogia, un any més tard resulta molt interessant, sobretot perquè és única i irrepetible.

UNA SÈRIE (REAL) DE CATASTRÒFIQUES CALAMITATS*

Poques vegades, a parer meu, evidentment, s’ha produït una concatenació de desgràcies i esdeveniments luctuosos tan important en un curt espai de temps i amb un perímetre tan reduït, que abasta de manera bàsica els voltants d’Alcoi i la Platja de Sant Joan, els meus llocs de residència actual, amb puntuals estades al Baradello Gelat.

    Tot va començar amb un accident de trànsit, en principi fortuït, però que després ha esdevingut poc menys que criminal per les circumstàncies afegides.

Imatge del sinistre / DGT

Va ser a prop de la Font dels Patos, en la carretera de Bocairent abans de la segona entrada al Baradello Gelat, on un cotxe va col·lidir amb una moto, amb el resultat de les dos persones de la moto greument ferides. L’home que conduïa la moto, de seixanta-tres anys, jubilat des de feia poc i fester de la Filà Andaluces, va morir per causa de les greus ferides sofertes. Aquest divendres coneixíem que la conductora del cotxe ha estat detinguda per la Guàrdia Civil després d’haver-se comprovat que el nivell d’alcohol en la seua sang triplicava el màxim que preveu la legislació vigent. Aquesta dona portava dos xiquets al cotxe i sembla que va perdre el control, perquè es va estavellar contra un senyal de trànsit a l'altre costat de la carretera i malauradament també contra la moto.

Després, en la matinada de dissabte, en una zona de festa nocturna a la Platja de Sant Joan, a Alacant, un jove campeller era mort d’un cop de puny per part d’una altra persona, que va ser detinguda hores més tard per la Policia Nacional: s’havia escapolit cames ajudeu-me. Sembla que anteriorment hi havia hagut una baralla, però s’apunta que la mort va ser per una agressió directa a l’exterior d’un conegut local festiu.

A les dos de la matinada del diumenge, Alcoi es vestia de dol. Un home assassinava -presumptament, és clar, mentre no hi haja confirmació oficial- a la seua parella de vint-i-huit anys en un pis de la Zona Nord.

Minuts de dol a Alcoi / Foto: Ajuntament d'Alcoi

Després, aquest home es va llençar des d’un cinqué pis i a hores d’ara es troba a l’hospital Verge dels Lliris en estat crític; està detingut i vigilat per la Policia Nacional.

A banda de tot açò, la serra de La Carrasqueta ha estat escenari de dos accidents molts semblants, en el termini d’una setmana: dos motoristes han mort després d’haver xocat contra la barana de la carretera. La defunció del segon s’ha confirmat aquest dilluns al matí, com ha apuntat el Diari INFORMACION en la seua edició digital.

Aquest diari també es fa ressò d’una baralla amb una catana en Petrer.

Sens dubte uns dies negres, d'inaudita violència gratuïta de vegades i també de pèrdues difícils. En el cas de La Carrasqueta, farà com a trenta anys que vaig escriure un reportatge per les queixes de conductors, ajuntaments i també de la Guàrdia Civil per les “competicions” i els excessos de velocitat per part de motocicletes, que havien ocasionat diferents morts. Sembla que les advertències contínues no han tingut resultats positius.

Tot el condol per a totes les víctimes!

* Títol inspirat en una pel·lícula de 2004