ALCOI PERD LA SENDA DELS BOUS

Dissabte 29 d'abril de 2023 el Club

Demolició en juliol 2022 de l'antiga porta de la plaça Vella

Taurino de Alcoy ha commemorat, amb un dinar al Círculo Industrial, el seu centenari. Tota una efemèride. Malauradament per als seus interessos -i també dels d'una part de la ciutadania- aquest esdeveniment ha succeït un fet amb certa transcendència història i que no obstant això ha passat bastant desapercebut: la desaparició dels últims vestigis arquitectònics que romanien de la plaça de bous Vella, situada al carrer 

Aspecte original /viquipèdia commons

Onofre Jordà, en Cervantes.

    Aquest fet es va produir el passat juliol. Amb maquinari pesat es va demolir l'entrada principal de l'antiga plaça, que configurava l'atzucac d'Onofre Jordà, a la vegada que es van tombar els edificis industrials en estat de ruïna absoluta que hi havia just darrere. La plaça havia estat construïda el 1863 i doncs ha completament desaparegut 159 anys després. Molta història

La porta principal, a punt de desaparèixer

des de llavors.

    Va ser substituïda a partir del 20 de juny de 1926 per la nova plaça, que he llegit es va construir enfront de l'escorxador per facilitar la manipulació de les peces de carn que anirien al mercat. El 16 de setembre de 1951 va ser venuda per a la construcció d'habitatges i un any més tard va ser enderrocada. L'edifici Alcoi Plaza ocupa el lloc on estaven les quadres.

    Alcoi va quedar sense plaça i el Club Taurino ho va convertir en un lema de campanya, sobretot de la mà 

Treballs de demolició

de l'inesgotable Manolo Bueno Sabater, que, precisament, en 1963 va promoure la ubicació d'una instal·lació portàtil en la plaça Gonzalo Cantó on es van fer diversos festivals. D'alguna manera, la ciutat tractava de superar la síndrome d'abstinència.

    L'1 de maig del 68 el publicista Paco Alba va organitzar un festival benèfic on va intervenir una nombrosa representació dels mitjans de comunicació local... El llibre de Remigio Oltra "Miki" editat l'any

Cartell taurí amb vista on estava la plaça Vella

passat recull nombroses imatges i destaca la classe del periodista Camilo Bito...

    Va ser un interludi fins que el 1993 la fèrria voluntat de Manolo Bueno i els seus col·laboradors, amb el suport d'Enrique Grau, un empresari taurí de Canals i persona de tracte molt agradable, van impulsar un seguici de festivals amb places portàtils muntades en diferents llocs: des del poliesportiu Francisco Laporta a la Zona Nord i Batoi. La primera va ser... apoteòsica, amb quatre mil persones i es van tallar nou orelles. Les següents, més o menys, i sempre enmig d'una acurada polèmica entre els promotors i els ecologistes i defensors dels animals. El Litri, Jesulín d'Ubrique -a qui vaig entrevistar- i El califa van ser alguns dels principals espases que hi torejaren.

    Després d'un desastre econòmic en 2007 -algú va tindre la brillant idea d'organitzar una correguda al costat del Collao a la mateixa hora que jugava l'Alcoiano- i d'un intent de recuperació en 2010, la història taurina en la ciutat va quedar tancada.

Cartel d'Alcoi

Almenys fins al moment present, perquè el futur dirà allò que haja a dir.

    Per la seua banda, el Club Taurino, que va nàixer al carrer Arias Miranda, va inaugurar seu al carrer Sant Miquel en 1967. Allí va romandre fins que la demolició dels immobles de Sant Miquel va obligar a un canvi d'aires a Manolo Bueno, Adrián Espí Valdés i la resta d'entusiastes membres de l'entitat.

    He intentat reflectir en un apunt la coincidència de dos fets, però en cap cas fer una història taurina local. Ni de lluny. Us adjunte alguns articles* de Ràdio Alcoi, Diario INFORMACIÓN, Pàgina 66 i Aramultimèdia, que aporten nodrida informació i fotos, i arranque per un recent de Josep Lluís Santonja, director de l'Arxiu i de la Xarxa de biblioteques municipals, que m'ha aportat l'indici del centenari.

* https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/04/17/el-centenari-del-club-taurino-1923-2023-radio-alcoy/

https://www.informacion.es/alcoy/2013/08/17/nueve-decadas-aficion-toros-6597578.html#:~:text=Alcoy%20ha%20tenido%20dos%20plazas,manifiesta%20en%20todos%20sus%20proyectos

https://pagina66.com/art/104026/cuando-alcoy-tenia-mucho-mas-que-una-plaza-de-toros

https://www.informacion.es/alcoy/2010/04/11/alcoy-vuelve-albergar-corrida-tres-7183382.html

https://www.aramultimedia.com/alcoy-y-los-toros-profunda-contradiccio769n

    Si teniu la paciència de seguir els meus texts, ja sabreu que tinc deler pels detalls. N'he trobat dos. El

Reportatge en Diez Minutos

primer, en vespres de les Festes de Sant Jordi, a la cantonada d'Onofre Jordà van penjar un cartell de les corregudes del veí poble de Bocairent... que fitava on estava la porta de la plaça vella. Els bous mai marxen completament.

    I buscant documentació he caigut damunt d'una pàgina de la revista Diez Minutos que recollia el debut com a muleta de... Camilo Sesto. Ni més ni menys. Va ser amb el torer Tinín, que segons he constatat havia estat treballador del seu representant artístic. Açò va succeir allà pel 1974. Així que una crònica taurina alcoiana al complet!

PD Les històriques fotos de la demolició dels últims elements de la plaça vella són originals d'Ana Moltó.

PINDOLADA FESTERA I ALCOIANA. 12. ACOMIADAMENT!

El que va començar com una mena 

Collage sobre la Glòria Infantil

de joguina a principis d'abril, allò de contar cosetes al voltant de les Festes de Moros i Cristians, ha acabat en un serial. I algunes qüestions han resultat sorprenents, fins i tot per a mi, perquè han anat apareixent temes o idees, com la recent disquisició del Dia del Descans o la desfilada d'Ovidi Montllor amb els Mudèjars.

Resulta satisfactori perquè hi ha hagut històries que molta gent desconeixia o havia oblidat, com és el cas de la Filà Templaris i el seu disseny, i més que cap altre l'incident de la Filà Judios amb la seua esquadra d'esclaus -això "de negres" Alcoi ho va introduir més tard- en 1973, explicat en aquest cas amb

Ja pugen els músics!

profusió de detalls. Més tard he aprés que els quatre festers cremats van necessitar més de sis mesos de tractament! Els pobres.

L'assumpte dels pins de la manifestació del calendari ha suscitat sorpresa, com també la foto de la presidència de la Processó General de l'any passat, mentre que el reportatge de la visita d'Albert Fabra a la seu del PP fet des del castell de Festes ha estat la notícia menys visitada.

El tema dels moros en Nova York amb el suport gràfic també ha resultat atractiu. I en aquest cas em veig

Enrique Sevila fa el gest del triomf en Nova York

obligat a afegir un apunt: l'endemà de la publicació vaig anar al cementeri de Cocentaina... i allí em vaig trobar a Enrique Sevila, que va deixar este món sis mesos després. Una veritable tragèdia. En record seu, afegeix una foto de la desfilada on gaudeix de la Festa.

I les pindolades de les Festes de Moros i Cristians es tanquen en aquest punt, encara que avise: si l'any vinent és possible, hi haurà una segona sèrie. Algunes coses han quedat per escriure i he rebut antigues històries inèdites, que cal treballar i tancar.

Gràcies i a reveure!

PD. El blog seguirà, però amb altre ritme i altres temes. Molt prompte parlarem de bous, per exemple!

EL MISTERI DELS MOROS DE NOVA YORK. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 11

Allò dels Moros i Cristians a Nova York

va ser... és difícil trobar un adjectiu que reflectisca de veritat el que es va viure a la ciutat que mai dorm aquell ja llunyà 12 d'octubre de 2006. Va ser un fet irrepetible, no sols perquè tristament alguns participants han fet el traspàs, sinó també perquè la invitació a obrir la desfilada de la Hispanitat a Espanya es va dirigir cap a Alcoi, la qual cosa és poc probable que es torne a produir. En tercer lloc, hauria de confluir també una predisposició municipal, de l'Associació de Sant Jordi i de la societat alcoiana en general. Podem dir que en aquell moment es van alinear tots els planetes i cometes amb el sol de l'horabaixa i el projecte es va consumar meravellosament. En realitat, va

faltar un detall perquè tot fora i vet aquí un gat, i vet aquí un gos.

    El detall en qüestió va ser l'assumpte dels moros. Amb l'avió de gom a gom cap a Nova York, un mitjà nacional va publicar que els moros no desfilarien a fi de "no ofendre" una ciutat que havia estat particularment castigada pel terrorisme islàmic. Aquesta apreciació va ser com un coet bomba per a l'esperit del viatge, l'ambientació i la desfilada. Tot i que els desmentiments van ser unànimes per part dels organitzadors, la situació estava ja creada i el rebombori va ser internacional.

    No cal més que donar un cop d'ull en Google per veure la unanimitat dels titulars de l'endemà:

"Los cristianos, sin moros, desfilan en Nueva York", amb l'excepció del diari ABC que explicava que un milió de persones havia assistit a l'acte. Supose que la xifra serà correcta. Jo el que us puc explicar és que el nombrós públic era gent llatina; és a dir, que parlàvem castellà. Quan marxava de la Cinquena Avinguda cap a l'hotel, a preparar la crònica i les fotos, angoixat per la diferència horària, vaig veure com ianquis d'origen anglosaxó s'arrimaven cap a la zona, una vegada acabat el dinar/sopar de diumenge, que en aquelles terres s'anomena brunch.

    Els mitjans de la terreta vam anar

per la cosa nostra, la que ens interessava a la majoria: "La Fiesta triunfa en Nueva York", va ser el que vam posar al diari INFORMACION, amb una foto de la primera esquadra i l'Empire State al fons.

    Sensació de polèmica en la Cinquena Avinguda? Gens ni mica. Seguretat especial? Policies aquí i allà -com podeu apreciar en la foto-, però sense la impressió de desplegament angoixós dels temps que vivim actualment, amb barreres contra cotxes i protecció molt acurada. Va ser molt tranquil i emocionant -sobre tot emocionant- això d'anar amunt i avall pel carrer més important del món, veient el pas de les teues Festes i escoltant la música de l'Ambaixador Cristià.

    Anys més tard, en una xarrada informal amb Mario Santacreu, aleshores regidor de Festes, li vaig

estirar la llengua. Ja fa temps que no coincidim, però al marge de la rivalitat o enfrontament que acostuma a haver-hi entre polítics i periodistes, teníem una relació molt grata. Què va passar amb els moros? "Res de res", va contestar. "Va ser decisió nostra perquè calia fer el desfile en dos hores i mitja i el nombre de músics era insuficient per a dividir la banda i tocar dos peces diferents", va explicar amb rotunditat. I utilitze aquest terme perquè va afegir: "t'ho jure per la meua filla (o el meu fill, no ho recorde bé)".

    Ens ho podem creure o no, encara que passats anys i fora de tot, no

li haguera costat res admetre que "en van suggerir que...", per la qual cosa em va fer una impressió de sinceritat, que ara s'ha refrendat. I per què precisament ara?, us podeu preguntar amb tota la raó: perquè he descobert preparant aquesta entrada la crònica que la meua companya del diari Maria Moltó va publicar el vint-i-tres de maig de 2006*, corresponent a la presentació del projecte, és a dir, cinc mesos abans del viatge a Nova York.

    En aquesta crònica es pot llegir gairebé paraula per paraula allò que em va explicar el regidor de Festes, en aquest cas a càrrec de la titular de Turisme, Amparo Ferrando, que comptava amb tots els ets i uts com s'havia acordat preparar l'acte, per quines causes i amb quina finalitat, amb la qual cosa l'assumpte queda tancat per a mi. Això sí, aquest és un món lliure i cadascú pot pensar allò que considere oportú: ací relate un fet i unes impressions i allà cadascú!

    Per concloure, un detall simpàtic. En maig

de 2008 les Festes van viatjar a Tòquio a un acte de promoció, també en representació d'Espanya. En aquest cas van desfilar els moros i també us adjunte la crònica de presentació del projecte, per cert, signada per mi**. Una esquadra mora va desfilar a les portes de l'hotel... que estava al costat mateix de l'ambaixada dels Estats Units. En conseqüència, els moros no van desfilar en Nova York, però poc va faltar per a fer-ho en territori ianqui...

    Una mica d'humor fester! (postfester, en realitat!).

*https://www.levante-emv.com/alacant/2006/05/23/moros-cristianos-alcoi-abriran-desfile-13719116.html

**https://www.levante-emv.com/alacant/2008/05/08/moros-tokio-13437230.html

PD. A banda de la crònica, afegeix una selecció de les fotos d'aquell viatge i aquella desfilada per les terres novaiorqueses. He inclós la reproducció gegant de la portada del diari, exhibida en la celebració del seu 75é aniversari.

DESCANS AMB NOSTÀLGIA. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI 10.

Per circumstàncies, aquest matí

Sant Jordiet 2023

he passat de bona hora pel centre d'Alcoi. Dia del descans de les Festes de Moros i Cristians. I he estat envaït per la nostàlgia: més de tres dècades durant, hi he anat cada matí del 25 d'abril o del dia corresponent, d'acord amb la qüestió aleatòria de la Setmana Santa.

    Algunes coses no canvien. Tota l'hostaleria tancada, excepte una fleca de Sant Llorenç que també serveix café, mentre el comerç tractava d'arrancar cicle. Les voreres, amb quantitat de residus d'eixa pasta tan típicament o exclusiva alcoiana formada pel confeti, la pólvora, la brutícia i l'aigua, que encarà romandrà en el temps, tot i això els esforços de la gent del servei de neteja.

    Hi havia tribunes desaparegudes, com la de País Valencià, metre altres encara hi estaven, com la de la

Processó General

façana del Centre de salut de la Plaça, i diferents operaris treballaven en altres desmuntatges. Punt final, com comentava, encara que les escoles tornaran demà, com molta gent que ha agafat el descans, més o menys pel seu compte.

    Les coses, no obstant això, han canviat. Ara no som un món exclusiu on podem fer i desfer, i un munt de persones van ser obligades a marxar diumenge a la tarda per qüestions professionals o estudiantils, mentre que d'altres simplement no han pogut gaudir de l'esdeveniment: hi ha nombrosos alcoians per terres llunyanes, no sols d'Alcoi sinó del conjunt d'Espanya. Tots tenim algú pels voltants perquè tots ens hem hagut d'espavilar en aquesta època convulsa.

    Nostàlgia. Nostàlgia dels temps

Preparació de l'arrancà de la Processó General

que es difuminen en la llunyania, quan començava aquesta jornada amb l'obligada visita al cap de la Policia Local, al carrer Casablanca. Manolo Rodríguez tractava de posar ordre entre tots els papers, atestats, incidents i actuacions heterogènies de la Trilogia, encara que de bon matí, per arrancar, jo sols buscava el que era extraordinari o gros. Les qüestions rutinàries no corrien pressa.

    Normalment, acabàvem amb un café

Processó General/alferes cristià

al Savoy, que està al costat i que era l'únic bar/restaurant obert al centre d'Alcoi. Hi havia una explicació: com ara, aquest establiment ja tenia servei de pensió i hotel. Un dia vam acabar a l'hotel Reconquista, la qual cosa ens va obligar a creuar el pont de Sant Jordi, però no recorde el motiu.

    Coses que tornen a la memòria, com l'any 2006 que a les nou del matí van començar a desmuntar el castell, la qual cosa vaig observar esbalaït des del meu lloc de feina. Aquesta cosa insòlita en la història local tenia un motiu al darrere: l'imminent rodatge de la pel·lícula Manolete, aquella que no es va arribar a estrenar mai en Espanya després d'haver trasbalsat la ciutat durant molts dies.

    Ah! I el Dia del descans ja tenim un tema estrella per a xarrar pels descosits: ha tornat el carril-bici!

    

COSES QUE ET PODEN PASSAR A LES ENTRADES. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 9

El títol és una variació del

Immortal primera esquadra femenina de la Filà Llana

d'una pel·lícula de gàngsters: Cosas que te pueden passar en Denver cuando estás muerto, que m'encanta i per això he parodiat. Representa una barreja de quotidianitat i de sorpreses, tot alhora. Com trobar-te a Gori Casasempere, el gat... Cosa molt inesperada, o també a Javier Ferre, el verd gat (que no a l'inrevés, on l'adjectivació del substantiu ens donaria un nou color a la filà Mossàrabs, ha, ha, ha). I, sobretot,

Doble esquadra de la Lleganya

al pàter Ismael Ortiz, amb Indalecio Carbonell i Alex al balcó d'enfront, en Sant Nicolauet. Tota una sorpresa, que ens recorda el dromedari de l'any passat!

També és un dia on retrobes la família, sempre amb algun aniversari que altre dolorós. Això ens passa a tots. Entre un café i altre, arriba el capità, eixe que va patir un gros ensurt després de rebre les claus, i filaes amb gent i més gent, com els Almogàvares, de sobrenom la Lleganya, que han patit una transformació termonuclear.

Qui hagués pensat anys enrere que aquesta filà tindria doble esquadra en l'Entrada? Ningú. Ni en un malson per una indigestió d'olleta passada... Ja va ocórrer l'any passat, però tenia la neta al braç i no vaig poder immortalitzar el moment; enguany sí que he arribat. I no sols la sorprenent doble esquadra sinó també el conjunt del seguici,

Diana Marrakesch en Sant Nicolauet

veritablement al·lucinant per als que hem seguit de molt a prop la seua trajectòria.

No vaig fallar al debut de la gloriera, encara que va ser gràcies a l'ajuda del destí en forma de pluja que va obligar a dues suspensions de l'acte, però sols he pogut veure en vídeos i fotos l'arrancada de l'esquadra de la Diana d'ahir, completament femenina.

En canvi, sí que vam presenciar per País Valencià la baixada triomfal de l'esquadra de la Llana integrada

Formació del capità cristià

per xiques, amb molta emoció per part de tots. A l'arribada al pont de Cervantes, les llàgrimes anaven a balquena. Tots érem conscients de la importància del moment perquè és tracta de la degana de les filaes. Tot açò, a més a més, ho vam viure a la casa dels Alba, de la Lleganya, però també de la Llana, mentre Lola, màter familias, recordava els 34 anys transcorreguts de la capitania familiar, amb l'enyorat Paco Alba com a protagonista estel·lar!

Vam acabar a casa i vam donar un cop d'ull a la tele -sense so, la qual cosa recomane per una mera qüestió de salut mental-, i vam veure baixar a tren,

El capità moro de la Filà Ligeros

amb marcialitat, sense la més mínima aturada, a l'esquadra de l'alferes moro dels Mudèjars, que semblava inspirada en els més dolents trols o éssers malèfics de les pel·lícules del Hòbbit o El senyor dels anells!

Poc més que contar. Vam veure algun polític que altre, com a l'alcalde Toni Francés en la Diana i al Sr. Carles Pastor -aspirant al càrrec- en l'Entrada i poc més, però tampoc vam fixar-nos massa... Parlarem d'invitats en una altra píndola, probablement l'any vinent, perquè després de Festes tinc altres activitats en curs!

Gori el "Gat"

A cals Alba

Bon dia Sant Jordi.

P D. Ací teniu algunes imatges de la jornada, personals i col·lectives, és a dir, de Festes de Moros i Cristians d'Alcoi.

OVIDI, EL MORO MUDÈJAR. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI 8.

Arranque el Dia dels Músics amb un esmorzar -quina tradició més alcoiana- amb els amics de Comelca. Bon àpat, excel·lent café amb llet, millor companyia, i fer-se un tip de riure, que d'això es tracta. Relaxació o détente, com diuen els nostres veïns francesos. També hi ha intercanvi d'anècdotes, d'històries, de vivències d'uns i altres, com ha estat el cas de Juano Borrell, un

Ovidi Montllor, moro Mudèjar / Arxiu Filà Mudèjars

fester Mudèjar, que va compartir esquadra colze a colze amb Ovidi Montllor, que també n'era. Història d'Alcoi i de les Festes de Moros i Cristians, com ens agrada per ací.

Després, una mica de follia, un matí a la babalà: impressió de fotos, mercat de Sant Roc, pollastres rostits i croquetes de bacallà. Com estaven de bones! Ens han recordat els temps dels vermudets al Tropical, amb la sangueta i els callos, encara que Fernando ha contat que ell anava divendres i assaboria l'ensalada russa. La veritat és que Saoro i Tavi -que ara viuen en Benimantell- ho feien tot de cinc tenedors, encara que amb la nostàlgia d'allò que hem perdut pel camí de la vida tot ens resulta d'allò més exquisit*.

Després, marxa cap al centre, amb salutació als amics de la perruqueria del Cantó del Pinyó i pujada a Sant Nicolauet, entre els clàxons de la bogeria de vehicles a un

Detall musical de la Glòria Infantil

costat i l'altre, enmig dels camions descarregant vàters. Sí, vàters! "Porque Alcoy huele a Fiestas", vaig escriure un dia, anys enrere. La baixada, per Sant Francesc fins a l'edifici Modernista de la Cambra de Comerç i Indústria i a la plaça de Dins, ja ben animada, amb alguns responsables municipals com Vanessa Moltó i Maria Baca: molt temps feia de l'última xarradeta tranquil·la!

Coses de la vida, a migdia Correus estava tranquil. Recollir un paquet -de més de sis quilos- i arrossegar-lo cap a casa, entre músics de pobles que ja s'encaminaven cap a la seua tasca intensiva de la Trilogia. Dinar, una petita sesta, més café i preparació per a la Festa, que gaudirem més o menys intensament!

* Enllaç a un interessant reportatge sobre el Bar Tropical, a càrrec de Pàgina 66.

https://pagina66.com/art/103566/el-tropical-el-mas-emblematico-de-los-bares

EL PELUQUERO DE LA MORAL DEL ALCOYANO

Aquello de La moral del Alcoyano 

Manolo en plena faena, con su hijo David al fondo

es un típico tópico. Incluso el rey Juan Carlos conocía la expresión. El día que su helicóptero aterrizó en El Collao de Alcoy en diciembre de 1976, le pasó el brazo por los hombros al presidente Antonio Font -que era bastante más bajito- y le dijo: "así que este es el famoso campo de La moral del Alcoyano". Pero si alguien es merecedor de esta expresión es, sin ninguna duda, Manolo Serrano, el socio número 1 del club desde hace más de tres años.

¿Por què? Porque Manolo Serrano ha vuelto a trabajar. De hecho lo està haciendo estos días porque ha regresado a la peluquería de la calle San Lorenzo, conocida como la del Cantó del Pinyo, enclave que ocupó durante décadas. El señor Serrano decidió jubilarse en mayo de 2020, durante la pandemia de COVID-19, cuando estaba a punto de cumplir 82 años. Había cotizado nada menos que 65...

¿Es verdad que los viejos guerreros nunca mueren? Sí, en su caso, así es. Serrano ha colgado los hábitos de la jubilación y ha recuperado la bata de peluquero porque este mes de abril ha vuelto a trabajar en su establecimiento de toda la vida, al lado de su hijo David, mediante el correspondiente contrato laboral indefinido. Allí estaba esta mañana [martes 18 de abril de 2023], afeitando a un cliente, sin haber perdido la más mínima destreza. Debe ser como aquello que dicen de ir en bicicleta...

Imagen del pasado verano en Alcoy

El contrato es indefinido... pero no durará toda la vida. De hecho, se trata de un refuerzo en una época de muchísimo trabajo como son las vísperas de las Fiestas de Moros y Cristianos y probablemente el ciclo haya terminado para el 16 de mayo, dia en que el protagonista cumplirá 85 años. Sin duda, debe ser un caso bastante insólito y mucho menos con el socio número 1 del Club Deportivo Alcoyano.

Un día, hace ya bastantes años, le pregunté por qué seguía si se podía jubilar con toda tranquilidad y su respuesta fue muy clara: "me gusta lo que hago, los clientes son amigos, conversamos... Estoy a gusto". Y lo sigue estando, porque esta mañana era igual que siempre, como lo había visto durante décadas cuando entraba o salía de la delegación del Diario INFORMACION, porque estábamos en esquinas opuestas.

Mucha suerte, amigo!

P. D. Estos días se ha hablado de otro alcoyano, en este caso recientemente desaparecido, como era Juan José Soriano (J.J. Soriano) que también era conocido con esta expresión, que igualmente se aplica a Ismael Mayor, el periodista deportivo de Radio Alcoy, nuestro "Capitán pulmón".

Tres espíritus fuertes, sin duda alguna.

ELS PINS DEL CALENDARI DEL 97. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 7

Un cèntric establiment comercial

d’Alcoi -Arte 23- va posar ara fa un any a disposició dels seus clients diferents col·leccions d’insígnies, fonamentalment de l'àmbit de la Festa de Moros i Cristians, i que, com a gran sorpresa, van incloure els 4.000 pins que es van fabricar per a la manifestació del calendari fester de 1997 i que, per diferents motius, mai es van repartir. Unes insígnies que, a hores d’ara, tenen un indubtable valor històric per a la ciutat, més enllà del disseny i l’objectiu original.

    La mesura es va formalitzar en vespres de les Festes 2022, per causa de la desaparició o cessament de l’activitat del taller artesà que estava especialitzat en l’elaboració d’aquesta mena de productes. El propietari va proposar a l’esmentat establiment especialitzat donar eixida els productes sobrants, la qual cosa està en marxa. Una bona oportunitat per a completar col·leccions o adquirir insígnies que ens poden resultar interessants o atractives.

    

La gran sorpresa d’aquesta operació va estar marcada pels 4.000 pins que van ser confeccionats per a la manifestació del calendari fester de 1997, aquella protesta popular que no sols va permetre institucionalitzar les dades de la Trilogia d’Alcoi al 22, 23 i 24 d'abril, sinó que, a més a més, va suposar una reconfiguració del panorama polític que va conduir al canvi que es va produir a Alcoi el juliol de 2000.

    Tanmateix, ara la qüestió no va de política ni de debat sinó d’un fet curiós que ha sorgit més de vint-i-cinc anys després d’aquella iniciativa popular. L'organització va encarregar 4.000 pins per als manifestants, però en l’últim moment va sorgir un desacord que va impedir que l’operació es consumara, per la qual cosa el fabricant els va depositar a casa seua… i allí han romàs fins a la primavera de 2022.

    Aquest comerç, especialitzar en heràldica i aquesta mena de productes, els ha posat a l’abast dels clients, la qual cosa pot permetre disposar d’un objecte que més enllà del valor material, ha assolit un indubtable valor històric i sentimental. El disseny inclou la imatge tradicional de Sant Jordi en color daurat i les tres dates: 22, 23 i 24. Tot un símbol d’un temps, d’una festa.

    A començaments d’any 2022

tenia l’objectiu d’haver escrit algunes entrades per causa d’efemèrides, la primera de les quals hagués estat les bodes de plata d’aquesta manifestació, però per circumstàncies de faena no va estar possible. Ara en recupere una, encara que no de la manera que hagués pensat, sinó amb una notícia per la qual hagués sospirat en la meua antiga vida!

    Ja ho va dir aquell gran cavaller, don Quixot: cosas veredes…

PD. A la memòria d'Alejandro Satorre Payà, persona

vinculada directament a aquest procés social i fester, en el vessant oposat d'allò que s'explica en aquesta història, i que aquests dies ha rebut l'homenatge i acomiadament definitiu de tota la gent que l'estimava.

Evidentment, aquesta entrada va dedicada a Alejandro, amb qui vaig compartir un milió de cafés al Bar Ideal i de qui vaig aprendre un fum de coses de la vida i de la Festa! A reveure, amic Marrakesch!

Foto: J. Fernàndez.