CREUERS O DESTRUCTORS?

Divendres, instants després de les set i mitja del matí, transitava per la carretera de La Cantera, aquella on en una altra època el meu oncle baixava a cent vint per hora al seu quatre llaunes, i ara tothom, o quasi, circulem a cinquanta, gràcies als meravellosos radars.

Perspectiva del port d'Alacant amb un creuer atracat /Mario Candela

La vista era espatarrant. Un creuer havia entrat al port d’Alacant, un altre estava de camí a la bocana i un tercer, una mica més xicotet, em va semblar des de la llunyania, romania ja atracat. Vaig tenir la pensada sobtada d’aturar el cotxe i fer quatre fotos quan, amb dol, vaig recordar que l’aparell fotogràfic portàtil que utilitze de tarda en tarda havia quedat a casa.

Així que vaig seguir la baixada i l’entrada al Postiguet fins a arribar a la parròquia de Sant Blai, on vaig aparcar. Divendres és el dia de tornada a casa: el vint-i-u i el Tram queden al marge del projecte diari, que conclou a peu, per davant de l’IES Miguel Hernàndez, vers el Jorge Juan, on estava la gran sorpresa: Un creuer havia atracat

Insòlita perspectiva a Alacant / M. C.

precisament al final del passeig Doctor Gadea i Canalejas, amb la qual cosa la perspectiva des de l’institut era espectacular: semblava que la ciutat hagués crescut de sobte cap al sud. Llàstima de càmera!!

A més a més, l’altre creuer estava fent les maniobres, avant i enrere, com un sis-cents de l’època en blanc i negre que ens ha llegat Chola Arjones, més cap a Llevant, amb la qual cosa l’espectacle estava assegurat. Un xic de sol, al final de l’albada d’una jornada que esdevindria trista i mullada, almenys en Alcoi, va tancar el cercle d’un començament d’un dia diferent. És temps d’avaluacions i tots, alumnes, directius i ensenyants, necessitem moments de détente, com diria un castís francés.

    Mentrestant, supose, perquè no ho vaig veure, que els viatgers dels grans vaixells deixaven a poc a poc el niu i nosaltres repreníem les activitats quotidianes, va sorgir un cert debat. Hi ha companys que viuen al centre d’Alacant; pocs, perquè és una mica com en Alcoi, on gairebé tots hem marxat als barris, amb pisos més amplis i amb més lluminositat; més confortables, tal vegada. Aquestes persones viuen permanentment la realitat del turisme i, per això, vam seguir amb cert interés la demanda judicial que es va plantejar fa un any contra el soroll al nucli antic, amb terrasses que s’han constituït com a part essencial del paisatge urbà, i que són una locomotora econòmica molt forta. Encara que, a quin preu? Els veïns, com deia, van tractar de posar ordre, però un defecte de forma ho va impedir. Que coses, quina manera de deixar de costat les realitats que viuen els residents, que pateixen l’ambient festiu dia i nit!

    Quatre mil persones van

Un altre creuer maniobra al port / M. C.

desembarcar divendres -segons vaig llegir a la nit al Diari iNFORMACION- que van deixar 200.000 euros en una jornada. A quin cost? Es preguntava al matí un docent que viu a l’epicentre del nucli antic. A quin preu per a la ciutat, per a la vida quotidiana dels veïns? És una reflexió poc optimista, perquè allò que interessa, i més encara ara que les coses comencen a anar molt malament, és el rendiment econòmic. Les molèsties a les persones, les incomoditats dels veïns, l’ecosistema, tot això és secundari. Sempre hi ha un defecte de forma a l’abast quan és necessari!

    En diuen creuers; jo veig destructors (i Dani, un conegut profe, ho va prendre literalment: pensava que la sisena flota ianqui havia arribat a Alacant!).

BALADA TRISTA DE CINEMA

Així que vaig llegir dies enrere que la Colònia Requena d’Alacant s’havia transformat en un poble d’Afganistan per a un rodatge cinematogràfic, vaig pensar ipso facto en la coneguda Balada triste de trompeta, que va aprofitar el 2010 l’enfonsament general d’un barri d’Alcoi, El Partidor, per a filmar una ciutat bombardejada.

En Alacant el debat s’ha engegat arran que l’Ajuntament haja llançat les campanes al vol pel rendiment econòmic del projecte, que ha suposat 2,5 milions en ingressos; en Alcoi, perquè es va ajornar la cascada de demolicions d’immobles en procés d’enfonsament a fi de permetre l’execució del projecte d’Alex de la Iglesia.

Imatge del rodatge a Alcoi / Wikipèdia Commons

Personalment, en llegir la notícia inicial de la filmació de The Interpreter, vaig pensar el mateix que al seu moment a Alcoi: la patètica imatge que es trasllada al món de dues ciutats que es projecten com a modernes, avançades, digitals, smarts cities i moltes definicions en anglés més per a mi incomprensibles. I els veïns? Contents per la imatge?

Que es puga dir que Alacant té un barri que passa per un poble perdut d’Afganistan… no veig on pot estar la bona publicitat; com tampoc que en la ciutat més tecnològica de la galàxia coneguda hi haja un nucli antic apte per a ambientar les conseqüències d’un bombardeig com els de la Guerra Civil. Ah! He descobert que ambdues ciutats participen en el programa Smart City!

Ja sé que els ajuntaments -en aquests casos en concret, tots dos gestionats pel mateix partit- i els polítics intenten vendre les coses bones,

Acte de Smart City /Ajuntament d'Alacant

però de vegades la caterva d’assessors de premsa i imatge hauria de pensar un xic abans de promocionar accions que poden tenir un doble sentit.

En tercer lloc, no he pogut deixar de recordar quan, a finals dels anys setanta, en una altra vida, el meu difunt col·lega Vicent Valls va viure a la colònia Santa Isabel, lloc on també podria haver-se filmat un cúmul de pel·lícules i no precisament d’ambientació positiva.

PD Els veïns del Partidor van interpel·lar Alex de la Iglesia durant el rodatge. El director els va atendre amb cordialitat i els va convidar a dinar o a sopar, els va explicar el projecte i va deixar clar que ell mai havia sol·licitat ajornar demolicions i crear mal ambient ni res que semblara. Pel que se’m va contar, oficial i cavaller. Altres en podrien aprendre.