L'EDUCACIÓ EN TEMPS DE PANDÈMIA

Imatge d'un claustre / M. Candela

El denou de gener, dia de Sant Màrius, per cert, el Diario INFORMACION va publicar a la web un text meu on tractava de reflectir l'ambient, el context pedagògic, en què s'havien desenvolupat les classes en l'IES Jorge Juan d'Alacant la primera setmana lectiva de gener, després de díhuit dies sense activitat, amb una situació greu de pandèmia i amb una situació meteorològica molt difícil.

Ací us adjunte l'enllaç, per si de cas vos resulta interessant.

https://www.informacion.es/opinion/2022/01/19/alumnos-son-heroes-61711951.html

Simplement, una aportació complementària: vaig oblidar escriure que, a banda dels altres inconvenients, està el de les ulleres perpètuament entelades, és a dir, cobertes de baf, amb les dificultats que això comporta.

Continuarem informant...

MERLÍ (EN CINC LÍNIES)

¿Realitat o ficció? ¿Una barreja?

"Merlí" / wikipèdia

Una mica de cada, pense jo. ¿Els instituts i la vida quotidiana són així? Doncs, sí i no. Al primer capítol de Merlí trobem elements de la vida real, com adults obligats a viure a cals pares, separacions matrimonials, incomprensions amb els fills, i també dels instituts: professors amb iniciativa, directors preocupats, ensenyants que dormen fins a les ovelles, el microcosmos dels alumnes… Ficció i també realitat.*

*Activitat escolar fixada a cinc línies de text.

L’HOME QUE ENTENIA DE FUTBOL

Lorenzo entrevista a Juan Pérez Aura /Arxiu M. d'Alcoi

He conegut persones expertes en futbol, gent coneixedora dels mil i un detalls d’aquest esport. I que dir ara dels joves, adolescents, que coneixen noms i miracles dels jugadors de moda, molt millor que qualsevol matèria de classe. A mi em passava també, és clar, però amb els jugadors d’escacs…El periodista/locutor Lorenzo Rubio va ser el meu mestre.
    Al futbol, al gloriós Collao, seiem junts, primer en una llotja, al costat de la presidència, i més tard enmig de la tribuna. Al principi amb Jordi Alentado i posteriorment sols. Ell feia les cròniques per a La Verdad i jo per a l’Agència EFE.

Lorenzo Rubio entenia de futbol com ningú. De vegades s’emprenyava bastant. “Fíjate”, em deia als deu minuts del partit, “el número 7 de los otros nos está machacando; mira como nadie lo para. ¿Qué hace el míster que no lo arregla? Es fácil, sube a este, baja al otro y lo apaña”. I s’emprenyava més encara quan l’entrenador, en aquell temps Juan Muñoz o Luiche, mitja hora més tard feia exactament el que ell havia indicat. “¿Ahora, ahora?”, cridava.

El partit era l’excusa per xarrar. Ens passàvem llibres i ell era un apassionat de la lectura, especialment de Salman Rushdie, que adorava, abans que fóra condemnat pels integristes islàmics i obligat a viure amagat i protegit. Jo aprenia i anava fent cròniques fins que va arribar l’estiu i em va demanar que el substituïra en la corresponsalia de La Verdad durant el mes de juliol. M’ho va vendre molt fàcil: envies cada dia una crònica i tranquil… Més tard em va aclarir que això de treure notícies diàriament no era bufar i fer ampolles, sinó aixecar pedres una rere altra fins que trobares algun tresor, més o menys important.

L'última foto, quatre anys enrere

    Va ser el principi. Després, vam ser amics-competidors, però sempre ens retrobàvem més relaxadament a El Collao, fins que la meua etapa esportiva va concloure, encara que la relació es va convertir en diària per causa de la feina que compartíem i per la que ens disputàvem.

Un dia va decidir que ja n’hi havia prou de sortir del llit cada dia a les 5.30 hores i marxar cap al carrer La Cordeta a fi que tots els alcoians tinguérem la informació local i meteorològica que ens permetia arrancar el dia. Era un ritu per a ell i per a la ciutadania, amb Ràdio Alcoi com a nexe comú. Des de llavors, ens vam veure de tarda en tarda: un dia a la Fira de Cocentaina, un altre al concert d’Any Nou, on, precisament, ens vam fer una foto (em negue a utilitzar l’anglicisme obligat), l’última. Ara fa quatre anys. Un mes després li vaig comunicar que començava a treballar de professor i encara tinc gravat en la memòria el seu comentari: “No te deseo suerte, no la necesitas”.

Eixe era Lorenzo Rubio Orsi.

DJOKOVIC: CRÒNICA D'UNA IMPRUDÈNCIA

 

Djokovic /wikipèdia commons

Aquest estiu, ens haguera fet molta il·lusió tornar a França, però no ho vam fer. És complicat gestionar això de la Covid-19: sols a Espanya tenim díhuit normatives, una per cada comunitat autònoma. Per aquest motiu i també per seguretat van romandre a casa, com també a Nadal.

    A partir d’aquesta consideració, resulta senzill comprendre que ha passat amb l’assumpte Djokovic en Austràlia, un país on no es pot accedir si no estàs vacunat. Mirat des de la llunyania, era evident que l’absència de vacuna anava a posar problemes. No va ocórrer amb l’organització del torneig de tenis ni amb el govern regional, però sí amb la duana i immigració.

    Si l’objectiu del senyor Djokovic era jugar i eventualment guanyar el torneig, el seny recomanava posar-se la vacuna. Així, haguera tingut l’oportunitat de ser l’home amb més torneigs importants guanyats de la història, mentre que ara és un deportat de l’Austràlia.

ELS REIS D'ORIENT DE PAPELERAS REUNIDAS (I DE LA CAM)

En la infantesa, el 6 de gener era una festa molt contradictòria, amb sentiments oposats. Cal situar-se en el context d'Alcoi. Els xiquets estàvem en vacances des de la vespra de Nadal i tornàvem a les classes el 7 de gener, com ara, encara que enguany siga excepcional en alguns llocs.

Una de les celebracions de Papereres Reunides

    La mainada pot ser que rebera algun detall pel sant, que se celebrava per damunt de l'aniversari, o per l'estiu, però els únics regals de l'any els portaven els Reis d'Orient, en la nit del 5 de gener. Era el dia de les nancys, els escalestrics, els fuertes Comansi, l'Exin Castillos i altres joguines de moda, que els nostres pares s'esforçaven a comprar en les vespres, al Globo i altres botigues tradicionals de la ciutat.

    En aquells temps, on els regals eren dels Reis i els nadons els enviaven de París, el 6 de gener tenia el seu ritual, en alguns casos més carregat de programació. Era, efectivament, l'últim dia de vacances: després de dos setmanes d'inactivitat, d'oci i d'espera de l'arribada dels Reis d'Orient, tan sols teníem l'emoció de les estrenes, normalment en bitllets nous de trinca i que ens duraven tres dies: el vint-i-set de desembre eren ritualment ingressats en la llibreta infantil del Monte de Piedad.

Els reis de "Papeleras" marxen cap al teatre dels Salesians

    Parlava amb algú d'aquest tema aquestos dies: les famílies tractaven d'aconseguir bitlleteria nova, en pessetes i duros, per als obsequis. Ah! I que quede clar, en aquell temps hi havia famílies que muntaven l'arbre de Nadal, però de Papà Noel i Sant Nicolau i tot això, nosaltres no en sabíem res.

Així que, després de les emocions de la nit del 5 de gener, on havíem recorregut les cases dels iaios, es despertàvem i cap als joguets, sense ni prendre el got de llet. La cosa, no obstant això, canviava ràpidament, perquè calia mudar-se per a anar a la festa dels Reis de Papeleras Reunidas, on anaven Melcior, Gaspar i Baltasar, que encara no havien marxat de la ciutat, i entregaven obsequis als fills dels treballadors. Era un acte que organitzava el grup d'empresa, habitualment al teatre dels salesians.

    Més tard, tocava dinar familiar, normalment en casa d'uns iaios, i una vegada a casa encara no podíem gaudir dels joguets, perquè calia desmuntar el pessebre i guardar-lo en les caixes fins l'any vinent. El que deia: dos setmanes menjant-se els dits i sense haver pogut gaudir d'ells, i l'endemà a costura, com diuen en la nostra terra.

Baltasar entrega un obsequi a una xiqueta

    Aquest esdeveniment també se celebrava en el Monte de Piedad-CAM, que, per cert, compartia president en la persona de Jorge Silvestre Andrés. Hui, aquest matí, encara es reuneixen per esmorzar membres del grup d'empresa, en record de la que era la festa més multitudinària de l'any.

    Eren altres temps, distints, segurament millors en alguns aspectes i no tant en altres.

...................................

Vos adjunte el text d'un article al·lusiu que va publicar el Diari INFORMACION, el 4 de gener de 2017, que aporta més informació d'aquestos actes.

Los Reyes de “Papeleras” y la CAM

Las grandes empresas, como la productora del “Bambú” o el Monte de Piedad, organizaban actos con regalos para sus hijos el 6 de enero.

Mario Candela

Primero desfilaban Les Pastoretes, luego llegaba el Embajador Real y, por último, los Reyes Magos hacían su entrada en Alcoy en la tarde del 5 de enero.

Una de les celebracions de la CAM

Pero ahí no acababa la celebración, ya que el día 6 por la mañana -como sigue ocurriendo hoy en día- Melchor, Gaspar y Baltasar efectuaban actividades solidarias. Aquí se cerraba el programa oficial, pero paralelamente había otras actividades, algunas de gran calado, como era las fiestas de las grandes empresas, que repartían juguetes a los hijos de los trabajadores, en este caso desaparecidas.

Uno de los eventos más importantes y con más tradición era la llegada de los Reyes Magos de Papeleras Reunidas, SA, una fiesta que se celebró durante muchos años, la última el 6 de enero de 1984. La prestigiosa e histórica mercantil alcoyana desaparecería en julio de ese mismo año, dejando tras de sí un hueco industrial muy importante tanto para la ciudad como para el conjunto de las comarcas de l’Alcoià-Comtat.

Els actes del Monte de Piedad-CAM eren multitudinaris

El acto era sencillo. Reunía a los trabajadores de Papeleras con sus familias y a los Reyes Magos con algunos pajes -todos, miembros de la empresa-. El contestano José Luis Cortell, responsable de la organización durante mucho tiempo, ha recordado estos días que el acto estaba a cargo del grupo de empresa. Se compraban juguetes de moda para los niños y muñecas para las niñas y “detalles” para las mamás, que entregaban los reyes, en muchos casos entre las lágrimas de los más pequeños. Era una mañana familiar y festiva, animada con música -los reyes llegaban acompañados de “L’Entrà dels Reis”-, globos y confeti. Las imágenes de la época, vistas hoy en día, incluso permiten constatar los juguetes que estaban de moda en otros tiempos.

Els reis d'Orient de 2013 en l'acte del Monte de Piedad

El Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Alcoy y su posterior heredera la CAM también señalaba de manera muy especial el 6 de enero, con un acto multitudinario que también organizaba su grupo de empresa. La fisonomía era muy similar al anterior, con el propio Monte de Piedad -hoy, CADA- como marco, pero también la residencia Pintor Sala o el edificio del centro Ovidi Montllor, que era de su propiedad, recuerda Adolfo Seguí, destacado miembro del colectivo. El acto dejó de celebrarse tras la desaparición de la entidad de ahorro.

“Primero lo hacíamos en el salón de actos del sindicato, pero el marco más habitual era el teatro de los salesianos. Una vez también lo organizamos en Cocentaina”, señala José Luis Cortell sobre Papeleras. A la vez recuerda que el grupo de empresa efectuaba muchas actividades durante el año, incluyendo viajes, estancias en residencias de educación y descanso y competiciones múltiples, hasta de ajedrez. De hecho, un equipo de Papeleras participó en el Campeonato de España por equipos de 1965, que ganaría el Club Ajedrez Alcoy.

*Les fotos han estat cedides pels senyors Cortell i Olcina i també són de l'arxiu de l'autor.

SANITAT I (IN)JUSTÍCIA*

* Dedicat especialment a Xelo F. Q. que va treballar, com molts altres professionals, en un centre sanitari la Nit de Cap d’Any, mentre jo mateix i altres milions de persones gaudíem de la vetllada.

Aquesta setmana he intentat en diverses ocasions accedir al centre de salut i especialitats de La Fàbrica, a Alcoi. Ha estat impossible. Les cues per a entrar al complex arribaven perpètuament al carrer, al marge de l’hora de les famosíssimes i tristament impopulars PCR, que es perllongaven fins al centre comercial. Com que això meu no era urgent, ho he deixat córrer. “Ya vendrán tiempos mejores”, espetaria el castís que utilitze de tarda en tarda per a posar en context les expressions tradicionals en castellà.

    El centre de La Fàbrica, referia, ha estat la setmana durant, constantment col·lapsat; abarrotat d’un costat a l’altre per part de persones que requerien assistència sanitària i que, imagine, la situació ho exigia, encara que també pense que segur que hi hauria més gent que compartia la meua situació. 

    

Antiga imatge de La Fàbrica, amb el Grup Monllor i la caserna /ColomerAlcacer Arquit.

Podem imaginar les jornades laborals dels treballadors, sense parar ni a la “pause pipí”, que soltaria, en aquest cas, un castís francés. En un període de festivitats col·lectives, on tothom busca trobar i gaudir de dos o tres dies d’esbargiment, d’esplai, aquesta gent ha vist disparar-se la càrrega laboral, la demanda de serveis, les proves per la Covid, les conseqüències.

    Cues perennes a un costat i a l’altre, inquietud, nervis, cansament, esgotament… i moltes vegades, incomprensió. Sí. La incomprensió més absoluta. Només cal donar un cop d’ull a eixe amic i col·laborador inseparable que tenim actualment anomenat Google. Teclejar centre de salut La Fàbrica i buscar les opinions: feixugament negatives i en general amb una càrrega de contundència molt forta: “Incompetencia i vagancia nivel dios”, “muy mal servicio de atención al público”, “atención pésima”, “todos tus problemas se resumen a estás gorda, adelgaza”, “los médicos de urgencias, olé, però la enfermera de hoy sobraba…” I fins i tot, doloroses, quan es qüestiona -de vegades des de l’anonimat- l’atenció rebuda: “No vayáis a haceros el PCR la enfermera te mete el palo en la boca y también el guante y después se lo mete a otra persona también, si no tenía el covid ahora seguro que lo tengo, panda de inútiles… si lo cojo directo a denunciar…” En aquest últim cas, no és anònima, encara que no he comprovat si el nom i cognom són autèntics, però no estaria de més que ho fera la Conselleria de Sanitat, en defensa de la seua gent, que també és la nostra.

    Aquest és l’esperit dels temps contemporanis: publiquem en les xarxes socials allò que ens ve de gust, sobretot quan es tracta de criticar serveis o opinions, sense reflexionar gens ni mica ni tampoc pensar en si fem un acte de justícia o d’injustícia. Què significa açò? Doncs que des de les restriccions pressupostàries que es van produir a partir de la crisi galàctica de 2008, els serveis públics mai han recuperat índexs de personal acceptables, la qual cosa afecta els cossos de seguretat, els funcionaris d’ací i d’allà i, també, com és el cas, els de la sanitat.

    Així, resulta que cada vegada demanem o exigim més serveis o vivim més temps i les mateixes persones anem més sovint al metge, però les plantilles no estan adaptades. I, a més a més, arriba la Covid i els professionals quasi han sucumbit per una llarga temporada de treball més enllà de qualsevol cosa raonable. Ara, estem protestant al carrer perquè falten professionals, la qual cosa és així i, per tant, la demanda és raonable -encara que s’hi apunten alguns que tenen altres interessos i objectius- a la vegada que ens queixem del funcionament de manera pública en les xarxes.

    S’ha produït alguna conseqüència ara per ara? Doncs, lamentablement, sí. Hi ha treballadors que després de tota una vida de tasca i dedicació han decidit que ja n’hi ha prou, que pengen la bata i marxen cap a casa, la qual cosa suposa que als qui els tocava la jubilació estan sumant-se molts altres més joves, que prefereixen perdre part de la pensió a canvi de marxar a casa i viure tranquils. Podria esmentar noms i cognoms que han pres aquest camí els darrers mesos, de forma majoritària a l’hospital Verge dels Lliris.

    Amb aquesta situació, les autoritats sanitàries es veuen confrontades a un índex de reposició de treballadors major del previst, amb l’agreujant que una metgessa, un infermer, no s’improvisen en tres dies. Calen anys i anys.

    Ah! I més encara: aquest problema també el pateixen països com França i el Regne Unit, que ofereixen sous bastant més elevats, per la qual cosa estan captant part dels nous titulats espanyols. Conseqüència per a nosaltres? Entre una cosa i l’altra, tenim menys professionals, per tant, més dificultats a l’hora de rebre atenció i, també, moltes persones tenen més motius per escriure crítiques contundents, més o menys justes, a les xarxes socials.

    Tots tenim motius per fer crítiques negatives, perquè sempre tens un filet que pots estirar, però també en tenim per al respecte, l’admiració per la feina que unes persones tracten de portar endavant, en moltes ocasions entre la incomprensió dels usuaris. Així vaig tractar jo de reflectir-ho amb un comentari a “Google”.

    Ara és l’albada del diumenge 2 de gener de 2022 i en acabar d’escriure tornaré a passar per la porta del centre de salut, per si de cas… He passat i la cua de les PCR arribava al centre comercial… Hi tornaré.