SANITAT I (IN)JUSTÍCIA*

* Dedicat especialment a Xelo F. Q. que va treballar, com molts altres professionals, en un centre sanitari la Nit de Cap d’Any, mentre jo mateix i altres milions de persones gaudíem de la vetllada.

Aquesta setmana he intentat en diverses ocasions accedir al centre de salut i especialitats de La Fàbrica, a Alcoi. Ha estat impossible. Les cues per a entrar al complex arribaven perpètuament al carrer, al marge de l’hora de les famosíssimes i tristament impopulars PCR, que es perllongaven fins al centre comercial. Com que això meu no era urgent, ho he deixat córrer. “Ya vendrán tiempos mejores”, espetaria el castís que utilitze de tarda en tarda per a posar en context les expressions tradicionals en castellà.

    El centre de La Fàbrica, referia, ha estat la setmana durant, constantment col·lapsat; abarrotat d’un costat a l’altre per part de persones que requerien assistència sanitària i que, imagine, la situació ho exigia, encara que també pense que segur que hi hauria més gent que compartia la meua situació. 

    

Antiga imatge de La Fàbrica, amb el Grup Monllor i la caserna /ColomerAlcacer Arquit.

Podem imaginar les jornades laborals dels treballadors, sense parar ni a la “pause pipí”, que soltaria, en aquest cas, un castís francés. En un període de festivitats col·lectives, on tothom busca trobar i gaudir de dos o tres dies d’esbargiment, d’esplai, aquesta gent ha vist disparar-se la càrrega laboral, la demanda de serveis, les proves per la Covid, les conseqüències.

    Cues perennes a un costat i a l’altre, inquietud, nervis, cansament, esgotament… i moltes vegades, incomprensió. Sí. La incomprensió més absoluta. Només cal donar un cop d’ull a eixe amic i col·laborador inseparable que tenim actualment anomenat Google. Teclejar centre de salut La Fàbrica i buscar les opinions: feixugament negatives i en general amb una càrrega de contundència molt forta: “Incompetencia i vagancia nivel dios”, “muy mal servicio de atención al público”, “atención pésima”, “todos tus problemas se resumen a estás gorda, adelgaza”, “los médicos de urgencias, olé, però la enfermera de hoy sobraba…” I fins i tot, doloroses, quan es qüestiona -de vegades des de l’anonimat- l’atenció rebuda: “No vayáis a haceros el PCR la enfermera te mete el palo en la boca y también el guante y después se lo mete a otra persona también, si no tenía el covid ahora seguro que lo tengo, panda de inútiles… si lo cojo directo a denunciar…” En aquest últim cas, no és anònima, encara que no he comprovat si el nom i cognom són autèntics, però no estaria de més que ho fera la Conselleria de Sanitat, en defensa de la seua gent, que també és la nostra.

    Aquest és l’esperit dels temps contemporanis: publiquem en les xarxes socials allò que ens ve de gust, sobretot quan es tracta de criticar serveis o opinions, sense reflexionar gens ni mica ni tampoc pensar en si fem un acte de justícia o d’injustícia. Què significa açò? Doncs que des de les restriccions pressupostàries que es van produir a partir de la crisi galàctica de 2008, els serveis públics mai han recuperat índexs de personal acceptables, la qual cosa afecta els cossos de seguretat, els funcionaris d’ací i d’allà i, també, com és el cas, els de la sanitat.

    Així, resulta que cada vegada demanem o exigim més serveis o vivim més temps i les mateixes persones anem més sovint al metge, però les plantilles no estan adaptades. I, a més a més, arriba la Covid i els professionals quasi han sucumbit per una llarga temporada de treball més enllà de qualsevol cosa raonable. Ara, estem protestant al carrer perquè falten professionals, la qual cosa és així i, per tant, la demanda és raonable -encara que s’hi apunten alguns que tenen altres interessos i objectius- a la vegada que ens queixem del funcionament de manera pública en les xarxes.

    S’ha produït alguna conseqüència ara per ara? Doncs, lamentablement, sí. Hi ha treballadors que després de tota una vida de tasca i dedicació han decidit que ja n’hi ha prou, que pengen la bata i marxen cap a casa, la qual cosa suposa que als qui els tocava la jubilació estan sumant-se molts altres més joves, que prefereixen perdre part de la pensió a canvi de marxar a casa i viure tranquils. Podria esmentar noms i cognoms que han pres aquest camí els darrers mesos, de forma majoritària a l’hospital Verge dels Lliris.

    Amb aquesta situació, les autoritats sanitàries es veuen confrontades a un índex de reposició de treballadors major del previst, amb l’agreujant que una metgessa, un infermer, no s’improvisen en tres dies. Calen anys i anys.

    Ah! I més encara: aquest problema també el pateixen països com França i el Regne Unit, que ofereixen sous bastant més elevats, per la qual cosa estan captant part dels nous titulats espanyols. Conseqüència per a nosaltres? Entre una cosa i l’altra, tenim menys professionals, per tant, més dificultats a l’hora de rebre atenció i, també, moltes persones tenen més motius per escriure crítiques contundents, més o menys justes, a les xarxes socials.

    Tots tenim motius per fer crítiques negatives, perquè sempre tens un filet que pots estirar, però també en tenim per al respecte, l’admiració per la feina que unes persones tracten de portar endavant, en moltes ocasions entre la incomprensió dels usuaris. Així vaig tractar jo de reflectir-ho amb un comentari a “Google”.

    Ara és l’albada del diumenge 2 de gener de 2022 i en acabar d’escriure tornaré a passar per la porta del centre de salut, per si de cas… He passat i la cua de les PCR arribava al centre comercial… Hi tornaré.