jueves, 30 de diciembre de 2021

REDACCIÓ INACABADA (AMB KROUGER A LA RÀDIO)

Per una casualitat, vaig trobar recentment una redacció escolar. Era dels temps antics, en un moment on Ana i jo mateix havíem aconseguit atacar els estudis d'anglés, eixa llengua que tan costa amunt se’ns posa als de la nostra generació, que encara érem del vell i benvolgut francés, però que ens vam veure obligats a interrompre per circumstàncies diverses. Prometem de tornar-hi tan aviat com siga possible.

Al meu cas, el text -que podeu veure a la foto adjunta- era el guió per a una conversa,

que en principi s’havia de fer el 21 de desembre de 2016. Finalment, aquell dia va ser el de la finalització de la meua carrera periodística i, com he redescobert aquesta setmana, vaig haver de canviar el contingut. Recorde que aquella tarda, cinc anys enrere, a la classe de l’EOI d’Alcoi, amb la profe Ana Pastor, vaig arribar a explicar-me del que havia passat aquell matí; és a dir, que de “I’m a journalist” havia passat a “I’m unemployed” -encara que tinc el dubte de si toca posar la “a/an”- i de “I work in an office” a “I worked in a office”...

Va ser una mica sorprenent, però la cosa va sortir bé i més tard vam obtenir el títol bàsic d’anglés: eixe que et permet expressar coses com: bon dia, sóc Mario, estic aturat i encantat de conéixer-te, i construir redaccions bàsiques. La cosa va continuar, però es va suspendre en el moment en què vaig iniciar una nova etapa professional (també va succeir amb el francés, però en aquest cas la situació és diferent), i a Ana li canviaren les circumstàncies laborals i també va haver de tocar el dos. Hi tornarem, com MacArthur.

La veritat és que això de l’anglés és una creu permanent i de vegades et trobes amb situacions divertides: quan comprenc allò que diu algú, això vol dir que l’al·ludit el parla molt malament. Un dia, en una xocolateria del centre de Toulouse li vaig demanar al “garçon” que ens atenia si el seu company era espanyol. “No, és romanés, per què ho diu?”. “Perquè parla un anglés tan dolent que entenc el que diu…”

Si voleu saber què és el que vull dir aneu a YouTube on trobareu fragments de la portentosa pel·lícula Le llamaban Trinidad doblada a l’anglés pels mateixos protagonistes italians… Després veniu i m’ho conteu… Sense paraules.


P. D. Vint-i-tres de desembre. Cap a les deu i mitja del matí. Escolte Ràdio Clàssica mentre escric aquest text i un xic d'Alfarrasí, Miquel, demana Krouger de Camilo Pérez Laporta, en homenatge al seu difunt pare, que va ser membre de la banda del poble durant setanta anys! Tocava la flauta i era el pasdoble que més li agradava. La presentadora posa la versió de la banda de la Guàrdia Real, dirigida per Francisco Grau Vergara (teniu el podcast a l’abast). No puc deixar de preguntar-me quantes vegades eixe home l’haurà tocada en la Diana d’Alcoi amb els Mossàrabs/Gats


LOS TERRIBLES SECRETOS DE LAS HADAS

 Las hadas no guardan secretos es el elocuente título que ha escogido Lola Mateo (alter ego de Lola Moreno*, alicantina de San Blas)

para su primera novela, un novelón de 542 páginas que se configura como una sucesión de argumentos dispares, enlazados por un sustrato común: todos tenemos secretos escondidos en el armario. Y cuando alguien los revela, empiezan los problemas, especialmente de autoconciencia, de revisión de episodios de nuestras vidas que pensábamos olvidados o enterrados para siempre y que de nuevo devoran nuestras noches con pesadillas de espanto.

El largo relato se estructura a partir de versiones de cuentos tradicionales, pero la autora huye de las versiones edulcoradas, aquellas de “las niñas quieren ser princesas”, y va al fondo, a los terrores ocultos, por lo que las historias adquieren una perspectiva adulta, en la línea de Stephen King: “un adulto es alguien que vive su vida moviéndose entre charcos de mierda intentando no salpicarse”. La creadora se vale de una despampanante psicòloga para la interpretación de los cuentos, de los aspectos negros y negativos.

La obra es una sinfonía

a múltiples voces, a modo de un concierto grosso, pero con la estructura de un
flashmob, anglicismo de moda que especifica cómo de un narrador o protagonista se pasa a dos, a tres, a cuatro… y así sucesivamente, hasta que se incorporan todos los personajes que aparecen en el relato. En muchos casos, se trata de secundarios que adquieren un inusitado protagonismo, hasta llegar a un clímax final donde la mayoría de los enigmas quedan resueltos, a través de voces distintas. Una marca característica de la obra.

La pluralidad de cuentos que se introducen y las explicaciones posteriores sobre la base literaria, en ocasiones a partir de los diferentes autores que los han relatado, como Grimm o Perrault, otorgan una gran vivacidad al relato y es, precisamente, en la variaciones de historias harto conocidas -El rey Midas, por citar una- donde se encuentra la verdadera esencia de la obra: Lola Moreno se convierte así en novelista a través de una sucesión de cuentos, que van perfilando el intríngulis de la historia. Sí, efectivamente, es una historia de misterio…

Como me ha ocurrido recientemente con otra publicación -Vi i veritat, de Natàlia Gisbert Abad- el hecho de conocer personalmente a la autora otorga una dimensión distinta a la lectura, que lleva a preguntarse contínuamente cuánto hay de personal en las afirmaciones que efectúan los protagonistas, sobre todo las femeninas. ¿Son vivencias, son lecturas, son intereses particulares? Imagino que habrá una suma de todo.

El lenguaje es vivo, ameno, aunque en un volumen inicial de tan considerable tamaño, se registran variaciones de ritmo en distintos planos que, en mi opinión, adquieren sus momentos de brillantez en las variaciones de los cuentos que aporta Lola, que en ningún momento oculta sus cartas y, de hecho, las muestra en la cita poética que abre el libro: “Yo no sé muchas cosas, es verdad./ Pero me han dormido con todos los cuentos… / Y sé todos los cuentos.” León Felipe.


* Lola Moreno es licenciada en Bellas Artes y lectora compulsiva.

Las hadas no guardan secretos. Platero Editorial, SL, colección Platero CollBooks.

Noviembre 2021


Mario Candela

Diciembre 2021


viernes, 17 de diciembre de 2021

COMENTARIS DE SEGUIDORS DEL MADRID AL SORTEIG DE COPA DEL REI:

Hi ha tres punts en comú en les respostes a la piulada oficial que ha fet el Real Madrid on informa del resultat del sorteig de la Copa del Rei, celebrat el 17 de desembre de 2021:

1. “Una altra vegada José Juan, noooooo”.

2. “Li tinc més por a l’Alcoyano que al PSG”.

3. “Aquest sorteig no es pot repetir?”


Real Madrid C.F.
👑🏆 ¡Nos enfrentaremos al en los dieciseisavos de final de #CopaDelRey!

A continuació hi ha dues respostes coincidents.


4. “No me jodas [queda millor en castellà, nota del traductor]”.

5. “Vendetta”.


I, per finalitzar, la més curiosa:


6. “Padre nuestro que estás en los cielos, santificado… [ídem a la nota anterior]”


Amb humor prenadalenc...


miércoles, 15 de diciembre de 2021

L’OBSCURA VERITAT DEL VI

“Sobre la butaca… descansa el pes d’una ombra solitària”. Aquesta frase, en la línia sis, va catapultar l’interés per la novel·la, més enllà de l’autora, del premi, de l’ambientació parcial a Alcoi i a la Comissaria de la Policia Nacional i de les relacions personals; és a dir, va impregnar profundament al lector, que a la fi és l’objectiu primari d’un escriptor: compartir una creació, unes vivències, un esperit.

Vi i veritat és l’atractiu títol que l’alcoiana Natàlia Gisbert Abad ha utilitzat per travessar la porta gran de la literatura, amb l’aval del primer premi de narrativa Isabel-Clara Simó. Un guardó, unes entrevistes, un llibre editat i, per damunt de tot això, una joia narrativa que impressiona per la força de les paraules: cada frase és una sentència… de vegades de mort, com correspon a una novel·la negra, però igualment costumista, divertida i profundament social. Què significa açò? Doncs que els mals endèmics de la nostra societat, la violència cap a les xiquetes i dones, és permanent. No hi ha cap treva i el posicionament de l’autora és rotund contra qualsevol mena de maltractament, és evident (un maltractador és un “dimoni”)

La història és senzilla en principi, a poc a poc es complica i condueix a un final amb una cascada de sorpreses i alguna incertesa que haurà d'imaginar el lector pel seu compte. Una policia que és “una dona jove i desconeguda” es fa càrrec de la Comissaria de la Policia Nacional d’Alcoi, la qual cosa converteix en literari un episodi real, encara que poc conegut: una inspectora, Rocio Carvallo, va ocupar el càrrec en 2014; fins i tot va ser la responsable de les investigacions de la terrible mort d’un nadó a càrrec de la seua mare.

En aquest cas és la comissària Maia Serra, “dona i republicana”, nascuda un 29 de febrer, rebutjada pel marit, que també era la seua parella professional en València. Mentre tracta d’adaptar-se a la nova vida, un crim sacseja la capital del Túria, una xica jove desapareix i una família de les més importants, dedicada al vi, és la protagonista. El seu ex li demana auxili professional i ella comença una duplicitat de vida: matí a Alcoi i vesprada a València. Doble jornada laboral més dos hores i mitja de cotxe afegides (per a més detalls, recomane una acurada lectura…)

Al costat de les referències professionals de l’autora -psicòloga i metgessa- i també de les personals, com les cites llatines o gregues (oínos kaí alétheia) estan les del lector, que en aquest cas particular s’ha ocupat de la informació de la Comissaria d'Alcoi al voltant de trenta-cinc anys, per la qual cosa les escales d'accés als despatxos dels caps les coneix, perquè les ha trepitjades un dia si i l’altre també. I això deixa empremta: bons records, bons amics i dolentes històries, en general.

Per últim, és una novel·la difícil, o almenys ho ha estat per a mi. Feia temps que no em veia confrontat a tornar enrere una vegada i una altra, perquè em costava de concretar les anàfores, les represes del text. Per què no està en femení o en plural? Em preguntava… Ah! Perquè el referent és aquell o l’altre, em contestava.

Un llibre sorprenent també pels diferents plans de lectura, alguns íntims, d’altres estrictament narratius, paral·lelismes que semblen de vegades inconnexes, encara que al final es lliguen com una simfonia on tots els instruments i els acords formen un conjunt harmoniós i brillant, amb coherència i cohesió.


Fitxa: Títol: Vi i Veritat

Autora: Natàlia Gisbert Abad

Edició: Bromera / L’Eclèctica - octubre 2021 

Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la - Isabel-Clara Simó


sábado, 27 de noviembre de 2021

DOS CAVALQUEN JUNTS

Eren de la Penya les 9 del matí,

que s'ajuntava a les deu, al bar Ideal, i eren inseparables. Malauradament, han marxat, han mort, amb molt poc temps de diferència. Alguns mesos... Primer va ser Pepe Alijo, amic, home tranquil, educat, polit, seré, sempre amb bones paraules... i l'amo... portava el montepio... Ara, el senyor Company, don José Company, el de launiónalcoyana, igual d'amic i igualment tranquil, seré, educat, polit i discret.

Els dos em contaven històries, esdeveniments, episodis d'altres èpoques, experiències. Coneixien a tothom i eren un pou d'informació. Alijo era amic del xicon de la Torre de les Maçanes que van matar al crim de l'hotel Comerç; eren "camarades" com es deia en aquells temps, i sabia molt de la Cavalcada d'Alcoi, perquè es va ocupar molt de temps de l'organització.

De Company, m'agradava la sensatesa amb què parlava, el seny que mostrava, sempre gesticulant mentre s'expressava. En retirar-se, cada any ens passava algun fotomuntatge nadalenc, com el que il·lustra aquestes línies, aquest dolorós obituari. Perquè són persones que he estimat i que estime, persones que respectava i admirava.

De la penya, que es va dissoldre espontàniament ja fa molt de temps, encara quedem alguns, però sobretot romanen els records, les experiències viscudes amb persones que ens han ensenyat quantitat de coses. I, per descomptat, els bons moments viscuts al voltant d'un café amb llet més o menys descafeïnat i una llesca de pa amb oli o mantega, plens d'humor i de vegades, d'ironia.

Cavalqueu junts, amics!


EXPERIÈNCIA EN VERSIÓ ORIGINAL

Mario Candela i Sílvia Botella / A B
Interessant en grau superlatiu ha resultat l'experiència de l'EOI d'Alcoi amb col·laboració de la UA i la Mútua Levante -quin espectacular saló d'actes, per cert!- d'organitzar projeccions de cinema en versió original i col·loquis posteriors.
Encara queda un capítol la setmana vinent, amb el valencià, la qual cosa és també atractiva, perquè el cinema en aquesta llengua resulta difícil de trobar. Tothom aposta per llengües majoritàries amb més rendibilitat econòmica, sense entrar en qüestions polítiques.

La directora de l'EOI Alma Blasco i, especialment, la meua amiga Sílvia Botella, cap de l'àrea de francés, em van confiar el col·loqui de la projecció en aquesta llengua, la qual cosa en origen em va espantar una mica, i més encara en veure la sala amb un nombrós públic, però pense que finalment tot va eixir bé, més o menys.

El llargmetratge escollit va ser Le Mystère

Cartell de l'esdeveniment

Henri Pick
, que en castellà es va titular La biblioteca de los libros rechazados, que en realitat és un original i ben estructurat film d'aventures, un polar que diuen els francesos, és a dir, policíaca... I amb un rerefons amorós i qüestions socials que Sílvia, diferents membres del públic i jo mateix vam sotmetre a debat. Ah! Recomane també la lectura de la novel·la, de David Foenkinos perquè, com és habitual, aporta altres visions, altres característiques.

Imatge de l'acte / A. Moltó
Els assistents parlàrem des de l'afer Carmen Mola fins a la facilitat de trobar ara pel·lícules en llengua original, la qual cosa és senzilla gràcies a les plataformes digitals, i facilita enormement l'estudi pràctic de les llengües, que és el que actualment ens demana el Consell d'Europa.

Molt instructiu, com deia, molt amé, molt curiós i també plurilingüe, perquè s'hi va parlar en francés, evidentment, i en valencià, castellà... I alguns vam marxar amb bons consells anotats i la voluntat ferme d'anar a la propera emissió, que serà en valencià i on hi participa Carles Castillo. No n'eixireu decebuts!


lunes, 22 de noviembre de 2021

ENTRE TUTANKAMON I RÀDIO ALCOI

Dissabte, Ràdio Alcoi va commemorar el 90 aniversari de les seues emissions; hui, dilluns 22 de novembre, fa noranta-nou anys que va ser descoberta la tomba de Tutankamon. La primera efemèride és molt important i de la segona, no cal parlar-ne (en 2022, que serà el centenari, segur que tenim una allau de notícies, comentaris, reportatges, llibres, vídeos, etc.)

Imatge de l'accés a la tomba de Tutankamon amb la cua de Ramsés VI al fons / A. Moltó

Noranta anys d'emissions ininterrompudes és un esdeveniment a prendre en consideració i més en els tristos i tràgics temps que ens toca viure, absolutament catastròfics per als mitjans de comunicació, que senzillament lluiten per la seua supervivència. Des dels temps de la República, la Guerra Civil i l'autocràcia franquista fins a arribar a l'actual monarquia constitucional, Ràdio Alcoi ha estat un referent de la ciutat i la comarca, que no cal esmicolar ací.

I amb una coincidència temporal, arriba la vespra del centenari de la descoberta de la tomba de Tutankamon, a la Vall dels Reis, a l'Egipte. Un esdeveniment que tradicionalment m'ha interessat i que tinc programat treballar amb els meus alumnes d'ESO aquesta mateixa setmana.

L'accés en 1922 / Viquimèdia Commnons

Curiosament, el viatge que vam fer a l'Egipte va estar organitzat per l'Associació de la Premsa d'Alacant i, així, visitàrem la barca de Kheops amb Esther Viscarra i el seu inseparable Jaume i els temples de Karnak i Luxor amb el meu company directe Vicente Crespo, que malauradament va morir pocs mesos després d'una fulminant i dolentíssima malaltia.

La baixada a la tomba durant, amb els setze famosíssimis graons, li explicava a Ana les sensacions que tenia Howard Carter mentre hi entrava, sense saber quina cosa li esperava: estaria buida? Hi hauria faraó? Finalment, les coses van sortir bé. Després, nosaltres vam passejar cap a la tomba de Tutmosis III, però estava tancada.

Com a detall de conclusió: la foto d'Ana Moltó mostra darrere una llarga cua de persones esperant l'entrada a la tomba de Ramsés VI, un fet molt important perquè la seua popularitat va demorar al llarg de sis anys les excavacions en el punt on, en només dos dies, es va descobrir el soterrament de Nebkeperura, més popularment conegut com a Tutankamon.



viernes, 12 de noviembre de 2021

LA CABINA 2.0 (VERSIÓ 2021)

Una experiència nova, tancat a la cabina de l’ascensor d’un gratacel oblidat, en mig del no-res, sense cap soroll que trenque la monotonia, l’angúnia de la situació. M’ha semblat escoltar l’altre elevador. És evident, si un no va, puges a l’altre, però mai no comproves si hi ha algun cadàver momificat dins de l’altre. Tots tenim pressa en la vida contemporània i anem al nostre alé, sense reflexionar.

La primera imatge que m’ha vingut a la ment és José Luis López Vázquez en la

celebèrrima cabina telefònica, d’allò més destacat que va produir el cinema espanyol durant el franquisme, i que va passar la implacable censura. I és estrany, perquè era un càntic a la predestinació, a l’estil de la filosofia dels grecs, poc harmonitzat amb les creences ultracatòliques predominants i oficials a l’època.

L’home que no pot lluitar contra el destí. La cabina que s’enfonsa sense que cap arma puga combatre l’atac indestructible i la resolució final, inexorable. Hui toca parlar bé de López Vázquez, després del seu paperet en Los chicos del Preu (un títol, per cert, gens inclusiu, i políticament correcte, d’acord amb les mesures sobre el llenguatge que es van aprovar en Múrcia fa uns dies). En aquest cas, l’actor fa un paper amb tota la dignitat i força, molt lluny d’altres que millor oblidar, com d’altres protagonistes cinematogràfics de la Transició espanyola.

He sentit alguna veu a l’escala, però ha marxat, amb l’altre ascensor, evidentment. He fet dos cops a la porta i un crit simbòlic, més que res per assenyalar la meua presència, per buscar la solidaritat d’un so tranquil·litzant, com el Comte de Montecristo que li parlava


al carceller per escoltar una veu. Pobre Edmund Dantés, tants anys i anys tancat sense saber per què estava allí ni tampoc com acabaria.

No es pot negar el paral·lelisme. Encara que Dantés/Montecristo tenia una gerra a manera d’orinal. Caldria plantejar-ho a la reunió següent de la comunitat de veïns? Seria un complement interessant per als elevadors, especialment aquells que cada setmana tenen alguna avaria, com és el nostre cas. Pujava i, de sobte, s’ha parat; els llums han deixat de funcionar, la patada amb què arrancava el 600 tampoc ha servit de res, per la qual cosa he fet sonar l’alarma. Al poc, una veu m’ha demanat les dades: qui sóc, on visc, certificat de penals… una mica surrealista. Després, ha decidit cridar al tècnic. Vindrà hui? No ho sé.

Més veus i l’altre ascensor. El que deia al principi: un dia trobaran el que quede, uns quants ossos i un muntonet de pols… És el moment de citar la Bíblia, amb aquell versicle que tots coneixem: “en pols eres i en pols et convertiràs”...

Parada obligatòria. L’alarma automàtica ha avisat: l’hora de la pastilla diària. I se sent algun soroll. El tècnic? No ho crec. A aquesta hora, si ve d’Alacant, amb tot el trànsit de l’entrada dels col·legis i instituts, serà complicat. Per cert, què passarà amb els meus alumnes? Tinc previstos exàmens amb un grup de 2n ESO i un altre de 4t (de les Llegendes Valencianes i d’Aloma, per si algú té una certa curiositat).

Arriba el tècnic. Era ell. Felicitacions. Un petit soroll i l’ascensor que baixa, la porta s’obri, la vida torna… Pujava o baixava? Demana l’expert. Doncs, crec que pujava… Allí s’ha quedat l’home, mentre posava en marxa un detallat estudi de l’ossamenta de l'ascensor, que té més de mig segle de viatges a l’esquena.

Finalment, he tingut més fortuna que López Vázquez, almenys aquesta vegada.


sábado, 6 de noviembre de 2021

MONTGOMERY CLIFT O LES DOS CARES DE LA VIDA

Montgomery Clift /Viquimèdia Commons
Per començar, cal assenyalar que ha estat necessari un treball de classe perquè jo descobresca qui era en veritat el meu actor favorit, que no és altre que Montgomery Clift, més que res pel paper que fa a D’aquí a l’eternitat, el gran clàssic de 1953.

Si precise una mica més, Harrisson Ford és l’actor que més he seguit, per allò de les pel·lícules de La Guerra de les Galàxies i d’Indiana Jones, però Montgomery Clift cada vegada em resulta més atractiu pel seu paper de

soldat en la cinta referida. En realitat, és una d’aquelles produccions que s’han convertit en un mite.

Per concloure, apunte que he esbrinat que aquest actor té dues parts en la seua vida: una d’icona de Hollywood, d’estel ric i famós, i una altra de persona malalta, enganxada als opiacis i a l’alcohol, que es va arrossegar fins a la seua mort a 45 anys.


Font: Viquipèdia.


domingo, 31 de octubre de 2021

LOLO, EL GUITARRISTA

Resulta difícil de imaginar hoy en día,

Carátula del DVD de Los chicos del Preu

pero en la película Los chicos del Preu, de 1967, al personaje de Lolo (Manuel García Salcedo) no le dejaban cantar; solo podía tocar la guitarra. Y también atacaba “instrumentos” como la nuez, la goma elástica con la boca y, en general, hacía música con cualquier cosa que se le pusiera por delante. Lo decía el director del elitista de colegio de Madrid donde Lolo cursaba el Preu, con el fin de convencer de sus grandes dotes a un iracundo José Luis López Vázquez, que de ninguna manera quería un hijo melenudo, músico, yeyé, todo lo cual, más o menos, venía a ser lo mismo.

Lolo era Camilo Blanes.

En la película, toca la guitarra, en realidad varias, con Karina como cantante estelar. Los dos triunfaron más tarde en la música... Pero suspendieron el Preu cinematográfico, lo que son las cosas. En un momento dado, la madre,

Lolo, con sus padres cinematográficos / Sensacine.com

la actriz Margot Cottens, apunta datos auténticos como que el chico nunca estudió música: lo sabe espontáneamente. Porque fue así. Camilo Sesto jamás pisó un conservatorio.

La película, de 1967, revisitada en 2021... Tiene un tufillo a comedia tonta, que trata de reflejar la idílica situación de la juventud española en la época en un colegio elitista e improbable, donde se combinan chicas bien sin carnet pero con coche con los que chicos que llegan del pueblo, en este caso, Tomelloso, en un tren de vagones de madera y que echaba humo. Huele a las líneas que se cerrarían en el 69, como nuestro Xitxarra.

La ficha del DVD subraya a las claras que el ambiente nada tenía que ver con la realidad del momento,

Cartel de Hamelín

con huelgas en universidades, el cierre del Diario Madrid e, incluso, el primer atentado de ETA, cuyo final está siendo recordado y debatido estos días. De cualquier manera, la película sí refleja dos aspectos inmortales de los jóvenes estudiantes: las relaciones amorosas y el miedo escénico ante la espada de Damocles que supone el aprobado o el suspenso.

Como fuera, Los chicos del Preu pone en escena una época, un tiempo pasado, con Karina de protagonista estelar, como lo sería en realidad tres años más tarde, y con un genio musical apuntado, pero en este caso sin aparente perspectiva de futuro. En realidad fue todo lo contrario, porque un lustro después Lolo consolidaba una carrera musical que le llevaría al Olimpo y le convertiría en un mito. Aquí, Pedro Lazaga y su equipo resbalaron y mucho, pero son la cosas de la vida, como cuando la casa discográfica Decca rechazó a los Beatles, o cuando la editorial Gallimard desestimó la publicación del primer volumen de En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust, siendo André Gide uno de los miembros de la comisión encargada del veredicto.

Cartel original de Los chicos del Preu

Lolo demuestra en la película su habilidad como guitarrista, con diversas variantes del instrumento hispano por excelencia y al final triunfa con su grupo, mientras el polifacético José Luis Vázquez, ya en el redil de la modernidad, firma el primer contrato para una gira (en este caso, como en tantos otros, el poderoso caballero don dinero deja de lado las ideas). Una premonición con el contexto de Los Botines, aunque la carrera al estrellato sería individual.

Esta película, además, no sería la última incursión cinematográfica de Camilo Sesto, ya que intervino, con Los Botines, en Hamelín, una producción de 1969, dirigida por Luis María Delgado y protagonizada por Miguel Ríos, nada más y nada menos. He visto en youtube una actuación del grupo, conforme al estilo yeyé de la época, pero la ambientación de la película invita al olvido inmediato y absoluto, como por otro lado parece ha ocurrido con toda justicia. Curiosidad histórica y nada más.

Entre 1979 y 1980, de acuerdo con el

Cartel de La playa del amor

pozo infinito de sabiduría más o menos necesaria que aporta Google, el cantante alcoyano participó en tres películas argentinas, pero lo hizo como artista invitado y no como actor más o menos protagonista. Así, figura en los créditos de La playa del amor, con la colaboración añadida de su amiga Ángela Carrasco y de Rocío Dúrcal; en Las vacaciones del amor y en La discoteca del amor, en esta última también con la artista que haría el papel de María Magdalena en Jesucristo Superstar. Carezco de referencias concretas de estas películas, pero dados los títulos, no acaba de resultar extraño.

En resumen, Los chicos del Preu se configura como la única incursión real del cantante en el mundo

Cartel de La discoteca del amor

de la gran pantalla, con un papel de actor juvenil en el que actúa, pero no canta. Todo un desatino.

Dos notas finales. Las canciones que interpreta el grupo son de Los Pekenikes y la música o banda sonora, de Antón García Abril, que también creó la de otra destacada obra cinematográfica que he tenido entre manos recientemente: Sor Citroën. Curiosamente, ambas son del mismo año.



sábado, 23 de octubre de 2021

LA VÍDUA NEGRA DEL CARRER CASABLANCA

Els assassins en sèrie semblava que vivien en Texas o en algun altre indret de la més profunda terra dels ianquis, o les novel·les d’Agatha Christie, però un dia descobreixes que el veí o la veïna del costat ho són o estan en la llista de sospitosos. En una ocasió, el coratge d’un jutge d’instrucció d’Alcoi va traure a la llum un home que es dedicava a matar persones, ací i en altres terres. Era un home corrent, un més del poble, un entre tants.

Conxi va viure una temporada al carrer Casablanca / M. Candela

Però, recordant a Jordi Pujol -per cert, quin final més trist!- “això hui no toca”. En parlarem un altre dia.En aquests moments, l’actualitat mana, cal parlar de l’assassina anomenada la vídua negra d’Alacant, encara que en realitat no està provat completament que tinga un reguitzell de crims, perquè falten resolucions judicials que tardaran el seu temps.
D’entrada, el Tribunal Suprem ha refrendat la culpabilitat de Conxi, una xica menuda, rossa, en aparença normal i corrent, en el primer crim: va matar a l’home dos setmanes després del casament. Ara tindrà uns vint anys per a meditar al voltant d’això en la presó, en tant li arriben altres sentències.Conxi és d’Onil i anava en cadira de rodes. No podia caminar, però es va aixecar per a fer el “boca a boca” a l’home moribund. Feia cinc anys que tenia la mobilitat reduïda, però això no li va impedir viure al carrer Casablanca d’Alcoi ni tampoc pujar a la delegació d’Alcoi del Diari INFORMACION, que està a un tercer pis (sense ascensor, és clar!). Va ser una entrevista circumstancial: un problema d’habitatge, per la qual feia una reclamació i una reivindicació pública. Per circumstàncies, vaig fer una foto aquell dia…
Caravana en Ibi / Revista Escaparate
Qui anava a pensar que aquella imatge de 2009 seria una prova anys més tard: estava dempeus, mentre que assegurava a la policia que no podia marxar. Jo no recorde haver-la tornada a veure, més que als diaris. La seua protesta es va resoldre, perquè una magistrada de l’Audiència va baixar a la plaça on feia la protesta i li va parlar, i després va continuar amb la seua vida. Quina vida, sembla!
Això és perquè el 2016 va morir un home a Ibi, degollat per un germà, i ella estava implicada en la història, tanmateix no queda clar si als fets criminals. Vivia en una caravana a les portes de casa del difunt, que havia estat el seu tercer marit…
Una història encara per escriure al capítol dels fets dolents i macabres de les nostres terres: Alcoi, Onil, Ibi, l'Albufereta, Alacant…*


- Més informació als enllaços següents:
Reportatge exhaustiu del diari Las Provincias
Notícia d'Ibi de la revista Escaparate
Notícia condemna al Diario INFORMACION