Mostrando entradas con la etiqueta francés. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta francés. Mostrar todas las entradas

martes, 17 de noviembre de 2026

PROUST

Des d'abril, he pugnat amb A la recerca del temps perdut; m'hauria agradat fer un doctorat —fins i tot vaig tindre una oferta interessant de la Universitat d'Alacant—, però la vida ha decidit una altra cosa i
eixe objectiu no ha pogut ser. Però ho he aconseguit, després d'una lluita intensa amb els set llibres i més de mil pàgines de notes en lletra minúscula, sense les quals centenars d'idees o informacions no haurien tingut cap sentit. I és per això que l'ús del verb
pugnar és del tot adequat, especialment pel que fa a El costat de Guermantes i Sodoma i Gomorra, que han sigut un autèntic malson; en definitiva, com la segona part de A l'ombra de les jovenetes en flor, on, després de quatre-centes pàgines, van arribar Andrée, Gisèle, Albertine i les altres xicones.
El primer estiu, després d'haver treballat com a professor, vaig llegir el Quixot i em pensava que havia fet una proesa, però res més lluny de la realitat...
Agafar-li el fil a l'estil de Cervantes costa una mica, però després hi ha baralles, viatges, cultura, meditacions també, però res a veure amb això. Proust és una altra cosa. Admire més que ningú el poeta espanyol Pedro Salinas, de la Generació del 27, juntament amb Machado i altres, que va traduir al castellà els primers llibres:
Pel cantó de Swann i el de les xiques en flor. És increïble com va ser capaç de transferir Proust a una altra llengua, de transmetre les idees, els pensaments, les reflexions, tan difícils —quan no impossibles— de captar en francés. En qualsevol cas, eixe serà el meu pròxim projecte, juntament amb Conversació a la Catedral, de Vargas Llosa, que tinc pendent des de la joventut. (De fet, ja n'he treballat més de cent pàgines... i és fort, molt fort. El vocabulari peruà del mestre costa molt de rosegar.)
Temps. L'última paraula de la recerca.
Instant de la conclusio / A. Moltó
En majúscula. Tot un símbol. Com també ho era la cambrera de la baronessa de Putbus, un personatge que queda al marge de les novel·les —em recorda l'Arlesiana—, però que finalment existeix als esbossos finals de
La fugitiva. El temps retrobat, després d'1.400.000 paraules, més o menys, segons les edicions —sense comptar les relectures per a intentar comprendre o retrobar l'anàfora—, temps per a Proust i també per a mi. Confesse que els dos últims mesos han sigut especialment difícils. Ja estava cansat.
Espere tornar prompte al Museu Carnavalet i asseure'm uns minuts al costat del llit per a meditar al voltant d'allò que l'escriptor ha posat en paraules com ningú més no ho ha fet.
Fins que ens retrobem en el Temps!

jueves, 30 de diciembre de 2021

REDACCIÓ INACABADA (AMB KROUGER A LA RÀDIO)

Per una casualitat, vaig trobar recentment una redacció escolar. Era dels temps antics, en un moment on Ana i jo mateix havíem aconseguit atacar els estudis d'anglés, eixa llengua que tan costa amunt se’ns posa als de la nostra generació, que encara érem del vell i benvolgut francés, però que ens vam veure obligats a interrompre per circumstàncies diverses. Prometem de tornar-hi tan aviat com siga possible.

Al meu cas, el text -que podeu veure a la foto adjunta- era el guió per a una conversa,

que en principi s’havia de fer el 21 de desembre de 2016. Finalment, aquell dia va ser el de la finalització de la meua carrera periodística i, com he redescobert aquesta setmana, vaig haver de canviar el contingut. Recorde que aquella tarda, cinc anys enrere, a la classe de l’EOI d’Alcoi, amb la profe Ana Pastor, vaig arribar a explicar-me del que havia passat aquell matí; és a dir, que de “I’m a journalist” havia passat a “I’m unemployed” -encara que tinc el dubte de si toca posar la “a/an”- i de “I work in an office” a “I worked in a office”...

Va ser una mica sorprenent, però la cosa va sortir bé i més tard vam obtenir el títol bàsic d’anglés: eixe que et permet expressar coses com: bon dia, sóc Mario, estic aturat i encantat de conéixer-te, i construir redaccions bàsiques. La cosa va continuar, però es va suspendre en el moment en què vaig iniciar una nova etapa professional (també va succeir amb el francés, però en aquest cas la situació és diferent), i a Ana li canviaren les circumstàncies laborals i també va haver de tocar el dos. Hi tornarem, com MacArthur.

La veritat és que això de l’anglés és una creu permanent i de vegades et trobes amb situacions divertides: quan comprenc allò que diu algú, això vol dir que l’al·ludit el parla molt malament. Un dia, en una xocolateria del centre de Toulouse li vaig demanar al “garçon” que ens atenia si el seu company era espanyol. “No, és romanés, per què ho diu?”. “Perquè parla un anglés tan dolent que entenc el que diu…”

Si voleu saber què és el que vull dir aneu a YouTube on trobareu fragments de la portentosa pel·lícula Le llamaban Trinidad doblada a l’anglés pels mateixos protagonistes italians… Després veniu i m’ho conteu… Sense paraules.


P. D. Vint-i-tres de desembre. Cap a les deu i mitja del matí. Escolte Ràdio Clàssica mentre escric aquest text i un xic d'Alfarrasí, Miquel, demana Krouger de Camilo Pérez Laporta, en homenatge al seu difunt pare, que va ser membre de la banda del poble durant setanta anys! Tocava la flauta i era el pasdoble que més li agradava. La presentadora posa la versió de la banda de la Guàrdia Real, dirigida per Francisco Grau Vergara (teniu el podcast a l’abast). No puc deixar de preguntar-me quantes vegades eixe home l’haurà tocada en la Diana d’Alcoi amb els Mossàrabs/Gats…


sábado, 27 de noviembre de 2021

EXPERIÈNCIA EN VERSIÓ ORIGINAL

Mario Candela i Sílvia Botella / A B
Interessant en grau superlatiu ha resultat l'experiència de l'EOI d'Alcoi amb col·laboració de la UA i la Mútua Levante -quin espectacular saló d'actes, per cert!- d'organitzar projeccions de cinema en versió original i col·loquis posteriors.
Encara queda un capítol la setmana vinent, amb el valencià, la qual cosa és també atractiva, perquè el cinema en aquesta llengua resulta difícil de trobar. Tothom aposta per llengües majoritàries amb més rendibilitat econòmica, sense entrar en qüestions polítiques.

La directora de l'EOI Alma Blasco i, especialment, la meua amiga Sílvia Botella, cap de l'àrea de francés, em van confiar el col·loqui de la projecció en aquesta llengua, la qual cosa en origen em va espantar una mica, i més encara en veure la sala amb un nombrós públic, però pense que finalment tot va eixir bé, més o menys.

El llargmetratge escollit va ser Le Mystère

Cartell de l'esdeveniment

Henri Pick
, que en castellà es va titular La biblioteca de los libros rechazados, que en realitat és un original i ben estructurat film d'aventures, un polar que diuen els francesos, és a dir, policíaca... I amb un rerefons amorós i qüestions socials que Sílvia, diferents membres del públic i jo mateix vam sotmetre a debat. Ah! Recomane també la lectura de la novel·la, de David Foenkinos perquè, com és habitual, aporta altres visions, altres característiques.

Imatge de l'acte / A. Moltó
Els assistents parlàrem des de l'afer Carmen Mola fins a la facilitat de trobar ara pel·lícules en llengua original, la qual cosa és senzilla gràcies a les plataformes digitals, i facilita enormement l'estudi pràctic de les llengües, que és el que actualment ens demana el Consell d'Europa.

Molt instructiu, com deia, molt amé, molt curiós i també plurilingüe, perquè s'hi va parlar en francés, evidentment, i en valencià, castellà... I alguns vam marxar amb bons consells anotats i la voluntat ferme d'anar a la propera emissió, que serà en valencià i on hi participa Carles Castillo. No n'eixireu decebuts!