LA TRAGÈDIA DEL TREN: EL NADAL DE 1922

El Nadal del 22: la tragèdia del tren*

Panteó de les víctimes al cementeri / A.V.

La catàstrofe ferroviària del Regiment
Biscaia 21, la tarda del 22 de desembre de 1922, ara fa 100 anys, va endolar Alcoi molt particularment i l’Espanya en general, amb la mort de 12 militars i les ferides sofertes per altres 150, de resultes de l’accident patit a Ontinyent per un comboi especial de la línia Xàtiva-Alcoi. L’amplíssima cobertura informativa que el diari ABC va realitzar permet ara reconstruir els fets amb molt de detall, amb la col·laboració d'altres fonts, com la Història d'Alcoi de Julio Berenguer Barceló.

De segur que el títol d’El Nadal més

trist seria una mica hiperbòlic, però expressaria veritablement el sentiment que es va viure a la nostra terra aquell Nadal de 1922, ara fa 100 anys. El Regiment Biscaia 21, que tenia la seu permanent al quarter d’Alcoi, va patir la nit del 22 de desembre un dels moments més tristos de la seua història -si no el que més- amb un tràgic accident ferroviari, que va deixar dotze morts i més de 150 ferits. En la llista està el tinent coroner José Cañamate, cap de la unitat, que està soterrat, com tots els altres, a la mateixa cambra funerària del cementeri municipal.

Cal assenyalar que aquest accident ha estat catalogat com el 58é més greu de la història ferroviària espanyola, segons les dades de l’Associació Castellana-Manchega d’amics del ferrocarril. Una classificació veritablement tenebrosa.

Què va passar en aquell terrible esdeveniment? En realitat, vist amb la llunyania de quasi un segle, podria parlar-se’n d’un episodi de veritable mala sort, sense deixar de costat una quasi segura negligència. La “Història d’Alcoi” de Julio Berenguer Barceló aporta una informació profusa, a partir dels detalls que va publicar el diari “La voz del pueblo”, però recentment he pogut constatar que el periòdic ABC va fer un treball impressionant amb cròniques molt detallades i fotografies de l’accident i del posterior soterrament a Alcoi dels morts, en aquest darrer cas a càrrec del fotògraf Matarredona. Les cròniques telegràfiques sembla que funcionaven d’allò més bé als primers temps del segle XX.

El 22 de desembre de 1922, el Regiment Biscaia 21 tornava de la població de Xest d’unes maniobres i compartia un comboi especial de tren, auspiciat per la Compañia General del Norte, amb una altra unitat; concretament era el Regiment d’Infanteria Otumba 21. De València a Xàtiva, “los soldados iban cantando alegremente”, segons va narrar el diari “La correspondencia

de España” en l’edició del dia 23. El Biscaia 21 va continuar viatge cap a Alcoi, amb dos locomotores i vint-i-dos vagons, fins que entre Ontinyent i Agres, allà on la costera té més pendent, no va poder avançar més. Algunes informacions van parlar d’avaries en una de les màquines, mentre que altres simplement senyalaven la manca de potència de les locomotores o fins i tot que la composició del tren havia estat excessivament carregada.

Davant la impossibilitat de continuar el trajecte, es va decidir dividir el comboi: les màquines amb la meitat dels vagons pujarien fins a Agres, mentre que la resta esperaria que aquelles tornaren i així continuar el viatge. Els vagons van ser assegurats amb pedres i ancorats, però en arrancar, l’impuls del primer segment va fer que el sistema de frenat se soltara i que els vagons de darrere es precipitaren via avall cap a Ontinyent, en una boja carrera. Tothom va ser conscient alhora que el regiment anava a patir un carnatge. De seguida, alguns militars van saltar dels vagons desenfrenats, mentre que el comboi baixava cada vegada a més velocitat. A l’entrada de l’estació d’Ontinyent, els operaris van aconseguir desviar les unitats cap a una via on sols hi havia una màquina -la número 1.413-, contra la que van xocar i es van destrossar. L’alternativa haguera sigut l’impacte contra el tren de mercaderies que acabava d’arribar, amb els materials del regiment. Alguns soldats van decidir saltar quan el desastre era ja ineluctable i van patir greus ferides.

De l’altra secció del comboi, prop d’Agres, el metge del regiment doctor Ballón i diversos portalliteres van decidir començar a baixar a peu per la via cap a Ontinyent, sota la llum de fanals, amb la finalitat de recollir els soldats que s’havien llançat des dels vagons i pogueren estar ferits, i evidentment ajudar en les tasques de rescat a l’estació d’Ontinyent.

A la ciutat de la Vall d’Albaida, el desastre era absolut. Instants després de l’aterridor xoc, tothom es va mobilitzar per a ajudar en allò que fóra possible. Treballadors de l’estació i veïns del poble van acudir així que es va donar l’alarma i de seguida van treure set cadàvers i desenes de ferits, més o menys greus, entre els crits i llaments dels damnificats. Setanta ferits van ser enviats a l’hospital i 26 més lleus allotjats en cases particulars i en els tres convents dels pares franciscans. D’Alcoi van eixir  cap a Ontinyent nombrosos vehicles i l’ambulància de la Creu Roja tan prompte com es va tindre coneixement dels gravíssims fets ocorreguts, que van ajudar a traslladar ferits, especialment els oficials. Al final, serien dotze els morts i més de 150 ferits de diversa magnitud. La relació inclou el tinent coronel cap del regiment José Cañamate, el mestre ferrador Luis Villanueva, els sergents Salvador Peidro i Tomàs Aznar i el caporal Francisco Cardona.

L’endemà, a la tarda, un altre comboi especial va ser acomiadat a Ontinyent i va partir cap a Alcoi. Un seguici funerari amb els cadàvers, que va ser rebut més tard a l’estació del Nord per una gentada, silenciosa, endolada. Era el

regiment d’Alcoi, que tornava amb un dia de retard i amb molts fills alcoians morts o ferits. Al matí del dia de la Nit de Nadal, la ciutat estava en silenci. Gens d’ambient festiu. A les 11,30, l’església de Santa Maria va acollir el funeral, plena de gom a gom. L’arxipreste va ser l’oficiant i Remigio Vicedo va protagonitzar l’oració fúnebre. Acabada la missa, es va fer el trasllat dels difunts fins al cementeri, amb la pujada pel carrer Sant Nicolau entre un silenci esfereïdor.

Un testimoni d’excepció, Rafael Terol Aznar, va contar el novembre de 1997 els seus records. “Jo tindria set o huit anys, però recorde que em va impressionar la grandària de la manifestació de dol i el silenci. Ningú no parlava”, va explicar.

Els cadàvers van ser soterrats a l’àrea militar del cementeri d’Alcoi, en un panteó comú on es va afegir una làpida amb els noms dels difunts, promoguda pel regiment i l’ajuntament. Els anys han passat i ara per ara comença a ser difícil identificar les lletres... l’erosió i el temps que no perdonen.

La gravetat de l’accident va provocar reaccions immediates, fins i tot al Consell de Ministres del mateix dia 23 a la tarda. El ministre de Fomento Rafael Gasset va lamentar els fets i va anunciar que havia ordenat una investigació per a “depurar les responsabilitats”. La primera mesura va consistir en l’enviament a Ontinyent de l’enginyer cap de la divisió, Sr. Montagut, i del cap dels servicis dels ferrocarrils, Sr. Valenciano. D’antuvi, el ministre pensava que l’expedició havia sigut organitzada “muy a la ligera”, amb els frens defectuosos o amb més unitats que les locomotores podien arrossegar, a la volta que anunciava que si es detectaven negligències, els autors serien castigats.

Va ser un primer pronunciament, que conduiria a una polèmica nacional, d’unes característiques semblants a aquelles que hem pogut seguir els darrers anys a continuació de tragèdies del mateix caire. La primera pedra va estar a càrrec de l’Ajuntament d’Alcoi, que es va reunir en sessió plenària urgent, va mostrar el seu condol oficial, va decidir finançar el solemne funeral i, al mateix moment, “iniciar una protesta contra la Compañía del Norte para conseguir mejoras en el material”.

D’altra banda, el Sindicat de Ferroviaris va difondre un comunicat a València, molt contundent, en què acusava “a la compañía de ferrocarriles como única responsable de la catástrofe ferroviaria de Onteniente”. Aquest sindicat coincidia amb l’Ajuntament al catalogar com a “deficients” els materials de la línia. D’altra banda, “La voz del pueblo” animava a “establecer responsabilidades más allà de las individuales”, la qual cosa suposava una adhesió clara a la tesi general que apuntava cap a les deficients condicions de la línia i els trens.

Com es comentava al començament, el Nadal més endolat. És difícil de pensar avui com es viuria la nit de Nadal a les cases d’Alcoi, en un temps complicat políticament i amb l’economia domèstica sempre escassa o nul·la. Tal volta siga una expresió hiperbòlica, efectivament, però aquell Nadal està sens dubte en un lloc molt destacat de la llista dels més negres de la ciutat.

Epíleg. El 1924 el rei Alfonso XIII, que havia enviat un representant oficial al funeral, va atorgar a Ontinyent el títol de “Ciudad muy caritativa” en reconeixement la seua tasca d’ajuda a les víctimes d’aquesta tragèdia. Un títol molt merescut, sense cap dubte. Com merescut és avui el record especial al tinent coroner Cañamate, que va romandre al costat dels seus hòmens. I ho va pagar amb la vida. Tot un exemple.

Addenda. El 22 d’agost de 1980 el Biscaia 21 va marxar d’Alcoi amb destinació a Bétera, població que el va acollir fins a la seua eliminació, formalitzada el 31 de desembre de 2002. La reorganització d’unitats, a més a més, va conduir a la fusió amb el Regiment Otumba 21 el 1984. Si els dos regiments havien compartit aquell maleït viatge el 1922, a la fi van compartir destí.

I per concloure, un altre esdeveniment trist. El 2003, el regiment ja era història, però un dels seus oficials, el tinent Godofredo López Cristóbal, va ser una de les víctimes del Yakolev-Jak 42, que es va estavellar a Turquia.

Mario Candela / Desembre 2017

Fotos: Diari ABC i Matarredona (la del funeral) i portada del diari La Correspondencia de España.

* Aquest text és el guió, amb alguna esmena, del programa de la sèrie el Racó del crim, que va emetre Ràdio Alcoi ara fa cinc anys, amb la direcció de Quique Ruiz.

https://www.facebook.com/radioalcoy/posts/2085826484783559/

"LA TIZA SOBRE LA PIZARRA DURA MÁS QUE LA TINTA DEL BOLÍGRAFO"

 

Las matemáticas son para toda la vida*

La retirada de una pizarra en el edificio universitario del Viaducto saca a la luz las fórmulas que el catedrático de la Politécnica Delfín Calbo escribió para sus alumnos en 1963, con ecuaciones diferenciales e integrales que se siguen explicando hoy en día

M. CANDELA / DIARIO INFORMACION

17·01·13 | 01:00

La pizarra antigua ha aparecido en un aula de la planta baja del edificio universitario del Viaducto. JUANI RUZ

Es posible que algún lector del periódico se lleve hoy una sorpresa, pues entra dentro de lo razonable que fuese alumno de la Escuela de Peritos de Alcoy en el curso 1962-1963 y que, en consecuencia, asistiera a las clases de matemáticas o cálculo de Delfín Calbo, que era además el catedrático. De coincidir todo, puede que algún lector recuerde la clase del 5 de febrero de 1963, cuyo desarrollo ha sido redescubierto estos días al retirarse una pizarra en el edificio universitario del Viaducto, con motivo de la adaptación para albergar la Escuela Municipal de Bellas Artes.

Así, se ha sabido ahora que a principios de 1963 la antigua pizarra que estaba pegada sobre la pared, fue cubierta por otra nueva, pero sin que se llegara a borrar lo que había escrito: una amplia ristra de fórmulas matemáticas, cuya letra se corresponde con bastante claridad con la del catedrático Delfín Calbo, extremo en el que coincidieron ayer el exdirector Enrique Masiá y Ana Moltó, actual secretaria general de la Cámara de Comercio e Industria y que se tituló en Química y Textil y fue alumna del referido profesor.

La aparición ha causado sorpresa entre los descubridores, pero Enrique Masiá se mostró encantado. "Esto es casi de la prehistoria, como las pinturas rupestres de La Sarga", a la vista de una lección que ha permanecido oculta durante medio siglo; de hecho, el aniversario se alcanzará el próximo 5 de febrero. Preguntado acerca de si la letra podría corresponderse con la de su padre, Enrique Masiá Ferrer, profesor en aquella época, aclaró que "evidentemente podría ser, pero no; estoy casi seguro que es la de Delfín Calbo, que era el catedrático de matemáticas 2. Podría ser también la de Adolfo Rius, pero no, es la de Calbo, porque además se corresponde con las materias que impartía". Ana Moltó, por su parte, se mostró "razonablemente segura" de que se trata de apuntes de cálculo o ampliación de cálculo, con el citado catedrático.

En cuanto al contenido de la lección de aquel ya lejano día, Masiá detalló que "nos encontramos ante una serie polinómica de ecuaciones diferenciales, con la serie de Laurent, que se cita en el texto; hay integrales y diferenciales, todo lo cual se sigue explicando hoy en día, aunque de otra manera. Eran asignaturas comunes a todos los peritajes, que por tanto cursaban todos los estudiantes".

El exdirector, que se jubiló el pasado verano, recuerda que inició su andadura en el centro un año más tarde, en la época en que la actual Escuela Politécnica Superior o campus de Alcoy era Escuela de Peritos, e incluiría cinco cursos: selectivo, iniciación y tres años de peritaje, de acuerdo con el Plan de 1957. "Esto nos demuestra que el lápiz sobre el papel y la tiza sobre la pizarra duran más que la tinta de bolígrafo", concluyó.

El texto ya cuenta con un punto de "modernidad", pues alguien ha añadido la frase "Rajoy dame un curro".

Por ahora, está previsto mantener en la pizarra la fecha y parte del texto, según explica Montse Ripoll, directora de la Escuela de Bellas Artes. "La verdad es que nos quedamos muy sorprendidos cuando destapamos la pizarra ya que era muy curioso ver lo que había escrito debajo. De momento, pensamos preservar la fecha y también algunas de las fórmulas, porque está claro que todo tiene un valor cultural", manifestó ayer a este diario.

160 aniversario

Este curioso descubrimiento se produce, además, en un momento en que Alcoy se apresta a conmemorar los 160 años ininterrumpidos de estudios superiores, sobre todo de carácter técnico. Lo que empezó siendo en 1853 la Escuela Industrial Elemental ha pasado por diferentes etapas, e incluso había tenido un precedente como Establecimiento Científico Artístico de la Real Fábrica de Paños; más tarde sería Escuela Superior de Industria y Escuela de Ingeniería Técnica Industrial, hasta llegar a la actual Escuela Politécnica Superior de Alcoy.

* Noticia publicada en el Diario INFORMACION, en la edición del 13 de enero de 2013. La fotografía es de Juani Ruz, el texto de Mario Candela y el titular del reportaje de Paco Bernabeu.

ILLES EXÒTIQUES EN PERILL D'EXTINCIÓ*

Sense cap mena de dubte, la meua il·lusió és anar a Tahití, a les illes  microscòpiques del Pacífic, aquelles que ens transporten al Romanticisme, les palmeres, les platges, les fruites saboroses.  De fet, quan vaig anar al Japó vaig veure cartells publicitaris de Tahití, com aquells que tenim a les nostres terres de les Mallorques o les Canàries.

Tenia l’objectiu de viatjar-hi

Illa de Moorea /Viquipèdia Commons

a la jubilació i fins i tot tinc estalvis, però el món ha canviat i ara no sé si ho podré fer, encara que el desig, la voluntat és gran. Anar-hi uns mesos, perdre’m sota la bonior del temps suau i la sensualitat de les illes desconegudes, menjar sa, gaudir de la llibertat, pensar als pirates que van descobrir aquestes terres…

A més a més, l’escalfament climàtic està posant en perill la supervivència de moltes d’aquestes illes, per la qual cosa poden ser engolides pel Pacífic a curt termini.

* Treball escolar de 2n d'ESO de deu línies de full.

SÍ, LA VIDA ÉS AIXÍ, CARLOTA

L’expressiva prosa de Gemma Lienas es

Gemma Lienas / Viquipèdia

deixa veure com de costum en Així és la vida, Carlota, una novel·la de 1989, publicada en la col·lecció L’odissea, d’Editorial Empúries, que continua les aventures o més bé els contratemps iniciats en Cul de Sac, i que a la vegada deixa oberta la porta a futurs esdeveniments.

Sí, Carlota, així és la vida. Així és la realitat al marge dels contes, encara que en la separació dels pares aquesta harmonia no és la que estem acostumats a veure. Més aïna al contrari; però cal assenyalar que en 1989 les coses no eren com ara, o almenys no ho semblaven.

El relat, de 140 pàgines, té un caràcter eminentment juvenil i destinat a un públic que cursa l’actual ESO, que, per tant, té entre tretze i setze anys. Hi trobem les tribulacions d’una jove d’aquesta edat que, com tothom, té dificultats amb una matèria, en aquest cas la llengua, la qual cosa vol dir Lengua Española. Això no deixa de ser curiós, com tampoc que en Vall d’Aran jo fora el profe de Caste…

Tanmateix, hi ha un drama, que ve del relat precedent. Ramon ha tingut un greu accident amb la moto, s’ha obert el cap i està a l’UCI, amb reduïdes perspectives de supervivència. Carlota està per ell i va a visitar-lo amb les amigues, però quan aquest recobra

Portada de les primeres edicions

el sentit no se’n recorda d’ella. Por importa, perquè al final, mentre Ramon es recupera i deixa l’hospital, la xica ha conegut el Jordi, un xic de la classe, qui li explica les anàlisis sintàctics i, com qui no vol, li roba el cor.

Al final acaben eixint junts, després d’una memorable jornada, on Carlota té la primera regla, li fan una gran festa d’aniversari al nou pis de la mare i es fa els primers petons de veritat amb el Jordi. La vida segueix.

El relat ens apropa també a una realitat, almenys d’aquell temps, perquè en els més de trenta anys transcorreguts la societat ha fet un canvi radical. Es tracta de la mare, que marxa i deixa l’home i els fills, la qual cosa no es acceptada ni per la família ni pel conjunt de la societat. Sembla que era i és un privilegi masclista.

Ah! També hi ha una lectura escolar. Ramon repetia els cursos un rere l’altre i s’havia convertit en el camell del centre escolar, per la qual cosa es pot entendre que l’accident amb la moto té un cert component de càstig diví, com també de moralitat pel que fa al concepte de les motos i les drogues entre els jóvens. Un món que potser atractiu, però que té riscos. De vegades massa elevats.

NO HI HAURÀ MÉS PIULADES AL SUD DE CALIFÒRNIA*

No hi haurà més piulades. Un senyor molt potentat ha pagat a pes d’or, després de setmanes d'incertesa, la compra de l’empresa Twitter i el primer que ha fet ha sigut acomiadar milers de treballadors, perquè -segons he llegit- diu que ha estat obligat a desembutxacar un fotimer de milers de milions de dòlars més dels que havia pensat. Una curiosa filosofia, que ha estat generosament presentada: els paga dos mesos de salari a cadascun.

    Molt noble! Quin gest més bonic! Tan esplèndid, que a casa hem decidit deixar de costat aquesta xarxa. Ens hem esborrat ipso facto! L'amo podrà continuar fent allò que considere amb la seua propietat, però serà sense la nostra col·laboració i participació.

Vaig arribar al món de les piulades [intent infructuós d’adaptació del mot anglosaxó totpoderós tuit] per causa de la Capacitació pedagògica de Valencià, aquell curs obligatori per a esdevenir ensenyant en la Comunitat Valenciana que es va introduir temps enrere i que l’actual govern autonòmic va suprimir. Llàstima, perquè per a molta gent ja de certa edat els requisits tecnològic-informàtics van ser un malson, fins al punt que la majoria vam estar obligats de suplicar orientació externa més jove per part de companys o fins i tot de fills. I en el cas d'Anna, era per qüestions professionals i també familiars: la gent més jove té preferència per aquesta xarxa per damunt del Facebook, que és “de iaios”.

Un dels requisits del costat informàtic van ser les piulades, que es presentaven com a eina còmoda, pràctica, útil per a difondre o compartir continguts.

    El seu encant tenia, és veritat. Recorde que en vaig fer fonamentalment d’autors francesos i de notícies del francés, que centrava la meua unitat didàctica.

Una vegada superat l’escull vaig passar a altres coses, fins que en els últims temps havia recuperat les piulades ocasionals. Amb profunda sorpresa, he constatat que les més populars eren les que estaven en francés i parlaven de llibres, com per exemple de la darrera novetat d’Amélie Nothomb! La més seguida, en canvi, era d’un llibre en valencià: La fallera calavera, encara que sospite que va ser per l’entrada, especialment inspirada: Somnien els morts vivents amb ovelles zombis?

Isabel-Clara Simó / Viq. Commons

Un apunt històric. La postrema piulada ha tingut Isabel-Clara Simó com a protagonista, per causa d’una citació de Rodamots el dia de les Ànimes:

La frase del dia.

Hi ha gent que és incapaç d’estimar els vius i es passa la vida en canvi fent lloances dels morts.

Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020)

Una bona manera de concloure una relació.

* En homenatge a una cançó molt popular en la nostra jovenesa, obra d'Albert Hammond.

UNA SÈRIE (REAL) DE CATASTRÒFIQUES CALAMITATS*

Poques vegades, a parer meu, evidentment, s’ha produït una concatenació de desgràcies i esdeveniments luctuosos tan important en un curt espai de temps i amb un perímetre tan reduït, que abasta de manera bàsica els voltants d’Alcoi i la Platja de Sant Joan, els meus llocs de residència actual, amb puntuals estades al Baradello Gelat.

    Tot va començar amb un accident de trànsit, en principi fortuït, però que després ha esdevingut poc menys que criminal per les circumstàncies afegides.

Imatge del sinistre / DGT

Va ser a prop de la Font dels Patos, en la carretera de Bocairent abans de la segona entrada al Baradello Gelat, on un cotxe va col·lidir amb una moto, amb el resultat de les dos persones de la moto greument ferides. L’home que conduïa la moto, de seixanta-tres anys, jubilat des de feia poc i fester de la Filà Andaluces, va morir per causa de les greus ferides sofertes. Aquest divendres coneixíem que la conductora del cotxe ha estat detinguda per la Guàrdia Civil després d’haver-se comprovat que el nivell d’alcohol en la seua sang triplicava el màxim que preveu la legislació vigent. Aquesta dona portava dos xiquets al cotxe i sembla que va perdre el control, perquè es va estavellar contra un senyal de trànsit a l'altre costat de la carretera i malauradament també contra la moto.

Després, en la matinada de dissabte, en una zona de festa nocturna a la Platja de Sant Joan, a Alacant, un jove campeller era mort d’un cop de puny per part d’una altra persona, que va ser detinguda hores més tard per la Policia Nacional: s’havia escapolit cames ajudeu-me. Sembla que anteriorment hi havia hagut una baralla, però s’apunta que la mort va ser per una agressió directa a l’exterior d’un conegut local festiu.

A les dos de la matinada del diumenge, Alcoi es vestia de dol. Un home assassinava -presumptament, és clar, mentre no hi haja confirmació oficial- a la seua parella de vint-i-huit anys en un pis de la Zona Nord.

Minuts de dol a Alcoi / Foto: Ajuntament d'Alcoi

Després, aquest home es va llençar des d’un cinqué pis i a hores d’ara es troba a l’hospital Verge dels Lliris en estat crític; està detingut i vigilat per la Policia Nacional.

A banda de tot açò, la serra de La Carrasqueta ha estat escenari de dos accidents molts semblants, en el termini d’una setmana: dos motoristes han mort després d’haver xocat contra la barana de la carretera. La defunció del segon s’ha confirmat aquest dilluns al matí, com ha apuntat el Diari INFORMACION en la seua edició digital.

Aquest diari també es fa ressò d’una baralla amb una catana en Petrer.

Sens dubte uns dies negres, d'inaudita violència gratuïta de vegades i també de pèrdues difícils. En el cas de La Carrasqueta, farà com a trenta anys que vaig escriure un reportatge per les queixes de conductors, ajuntaments i també de la Guàrdia Civil per les “competicions” i els excessos de velocitat per part de motocicletes, que havien ocasionat diferents morts. Sembla que les advertències contínues no han tingut resultats positius.

Tot el condol per a totes les víctimes!

* Títol inspirat en una pel·lícula de 2004

HARRY POTTER ES QUEDA SENSE HAGRID

Recentment hem aprés la mort de l'actor escocés Robbie Coltrane, nom i cognom poc coneguts per a nosaltres, però universalment popular pel seu paper d’Hagrid en la sèrie de pel·lícules de Harry Potter*.

Aquest home tenia setanta-dos anys i s’havia convertit en una icona de la infantesa, la joventut i també del món adult pel seu caràcter gegantí en les esmentades pel·lícules. Sens dubte, era un personatge de bon caràcter, molt amic dels xiquets, valent i lleial, sobretot a Dumbledore!

    Cal assenyalar que el senyor Coltrane havia començat la seua carrera al teatre i que més tard havia destacat en dos pel·lícules de la sèrie de James Bond, però va ser en 2001 quan es va convertir en immensament popular pe la interpretació d’Hagrid. Malauradament, feia temps que la seua salut s’havia deteriorat, la qual cosa ha conclòs amb la seua defunció.

Un dia trist per a tots!

* A les meues classes a l'IES Jorge Juan d'Alacant hem treballat el seu record amb aportacions de deu línies. Aquesta és la meua, amb foto inclosa en la gegantesca butaca d'Hagrid!

Text: Diari Sudouest / Traducció-adaptació de l'autor.

Foto: A. Moltó / París (exposició Harry Potter 2015).

EL CD ALCOIANO, SECRET D’ESTAT

Per qüestió professional, ara freqüente ambients futbolístics alacantins, especialment de l’Hèrcules. Gent de premsa, quiosquers, persones amb tota una vida d’experiència al voltant del futbol; gent decebuda per la situació del principal equip de la capital de la província,

amb el permís de l’Intercity que ara està per damunt. No vull parlar de competència entre ciutats, encara que he fet broma l’últim any amb alguns alumnes meus, a tir de pedra del Rico Pérez, amb això de l’Alcoiano en una categoria més important; no, intente parlar de sensacions.

    A la gent alacantina coneixedora del món del futbol, l’operació Ramírez li ofereix prevenció. Consideren que és una persona forrada, que inverteix on considera que traurà un rendiment, per la qual cosa utilitza els seus jugadors i els seus entrenadors. Diuen que així ha succeït a l’Hèrcules i també a l’Elx. I que quan considera tancada l’etapa o té una oportunitat, fa una operació amb beneficis, la qual cosa em sembla perfecta.

    Encara que m’obre una etapa d’incertesa. Per amistat i relació segueix al Burdeus de futbol (i també de rugbi quinze). En juny, va baixar a segona divisió, la qual cosa no passava des que De Gaulle era caporal, i uns dies més tard, a tercera per impagaments. De penal injust i en la pròrroga es va salvar i va quedar en segona. Què havia passat? Un inversor havia comprat el club i sembla que aquesta persona de negocis en sabia molt… però de futbol… És un exemple, com en tenim més als voltants. No cal viatjar molt ni sortir dels voltants de la Serra de Mariola.

    Les persones propietàries de l’Alcoiano, que s’han rascat les butxaques sempre que ha calgut i que imagine que n’estan fartes, han pres la decisió que han considerat més adequada i endavant. Cap comentari a fer. Agraïment per l’esforç fet durant moltíssims anys.

    En canvi, sí que tinc coses a dir al voltant de la política informativa del CD Alcoiano, que els últims anys ha estat al·lucinant. Hi ha secrets d’estat que es poden conéixer amb més facilitat. Fa un temps es va dir, oficialment, que quedaven diners per a dos mesos.

Afició de l'Alcoiano / Twitter CD Alcoiano

I ara que un grup inversor nacional es fa càrrec de l’equip. Un model de comunicat desinformatiu*, en la línia del que he vist els últims anys i digne de figurar com a objecte d’estudi en les escoles de periodisme. Enhorabona als promotors i als autors. Els han donat la raó pel complet als signataris d’un recent escrit públic on es comentava precisament aquest tema i es denunciava la impotència davant la situació.

    I res més. Els propietaris d’alguna cosa tenen dret a fer allò que consideren amb el seu bé, fins i tot amb la política informativa. Com també ho tindrà la nova propietat… I la futura. L’alcoià comú queda apartat del sistema i això també pot tenir conseqüències en l’avenir del nostre gloriós CD Alcoiano. Caldrà recordar-ho.

    Enhorabona, molta sort i felicitacions a tothom per la trajectòria esportiva de l’equip, siga quina siga en el futur. De vegades la victòria depén de factors aleatoris.

*https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2022/10/14/el-accionariado-local-del-alcoyano-vende-a-la-propuesta-nacional-radio-alcoy/

NUEVO ENTRENADOR SIN EQUIPO

En la tarde del 15 de noviembre de 2018 el mundo político y social alcoyano se convulsionó. El PP dio un golpe sobre la mesa electoral y anunció el fichaje de Juan Enrique-Quique Ruiz como candidato para las municipales del año siguiente. La comunidad local no daba crédito al salto del jefe de informativos de Radio Alcoy y a más de un veterano/histórico militante del partido que fundó Fraga aún le duele la mandíbula por la morrocotuda sorpresa. Fue, sin duda, un golpe de efecto, que tuvo un resultado limitado en las urnas, pero cuyo objetivo iba más lejos. Roma no se construyó en un día.

Quique Ruiz / Foto: PP Alcoi

Ahora, cuatro años más tarde, aquellos que se rasgaron las vestiduras con aquel candidato se han quedado estupefactos con su cese. Porque es un cese: la ejecutiva local había inequívocamente refrendado su gestión en agosto*, lo que significaba una apuesta firme por su consolidación como principal aspirante a la Alcaldía. La superioridad, no obstante, con su superior criterio ha decidido otra cosa por motivos que podemos suponer, pero que realmente desconocemos (en verdad habría que usar el pasado: en marzo en el seno del PP ya se conocía el nombre de Carlos Pastor como nuevo líder).

Es un nuevo capítulo y muy importante de la historia contemporánea del centro-derecha alcoyano, porque altera un panorama político que sigue siendo interesante, pero de otra manera. En el seno del PP local, entre la sufrida militancia, se tenía confianza en que la gestión de Quique Ruiz diese sus frutos y el partido empezase a remontar desde el semisótano en que lleva tiempo metido.

La indudable experiencia periodística le ha permitido documentar sus propuestas, justificar sus acciones y poner en un brete un día y otro también al gobierno de Toni Francés, que había disfrutado de una legislatura anterior muy plácida y que ahora en muchas ocasiones se ha visto contra las cuerdas y obligado a reaccionar. No hay más que echar un vistazo a las propuestas esgrimidas por los demás grupos, en muchas o demasiadas ocasiones fruto de la idea pasajera o de la oportunidad.

No ha habido euforia pública de la comunidad local socialista pero imagino que la fiesta debe haber sido privada, en la misma proporción que los populares alcoyanos de corazón han vivido días de luto, porque son conscientes de que con la gestión de la legislatura se podía aspirar a un resultado que con otro líder está aún por ver, aunque cuente con el respaldo directo e incondicional de la dirección provincial y autonómica.

¡Ah! He leído que se respeta en la lista a los demás concejales, lo cual está muy bien, salvo por el detalle de que al menos dos de ellos son personas que entraron con su equipo. ¿Echamos al entrenador pero mantenemos la plantilla? Resulta desconcertante, pero ahora sigo los toros desde la barrera y no estoy al día, salvo que algún tema me resulte interesante, como es el caso: siempre me he ocupado de la actualidad del centro-derecha alcoyano y el gusanillo quema.

Ja vorem! Que dicen en mi tierra.

*https://www.aramultimedia.com/el-pp-dalcoi-recolza-la-gestio-de-quique-ruiz-al-capdavant-de-loposicio

A CAVALL ENTRE MARI TRINI I EL BISBE D'ALCALÀ

La coincidència, el destí, l’atzar, podem utilitzar el substantiu que més ens agrade o ens convinga, ha fet coincidir la lectura d’un interessantíssim article al voltant de Mari Trini i la seua personalitat, amb la dimissió/renúncia/cessament del bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, il·lustre veí de Cocentaina i exrector d’Alcoi, una notícia que ha tingut un ampli ressò i no especialment positiu.

De vegades -i aquesta setmana ha passat- he contat que quan Reig Pla va estar a càrrec de la Parròquia de Sant Maure i Sant Francesc, a Alcoi,

El bisbe Reig Pla /viquipèdia

va deixar una important empremta; cal assenyalar que el seu càrrec comportava, entre moltes d’altres funcions, la gestió de la Confraria de la Verge dels Lliris i tot allò que tenia a veure al voltant de la romeria. Jo hi vaig tenir bastant contacte, per exemple al voltant d’un rellevant robatori a l'església, i sempre em vaig sentir esplèndidament tractat, per la qual cosa del pare Reig Pla, sacerdot de Sant Maure, no puc més que parlar bé.

Sempre m’ha agradat l’expressió bíblica al Cèsar el que és del Cèsar i en aquest cas és pertinent. Una altra cosa són, com també he dit habitualment, les seues opinions, els seus punts de vista com a bisbe de la societat i de qüestions candents com l’avortament, l’homosexualitat… Em resulta difícil adherir-me, no sols als seus criteris sinó a tots aquells que siguen absoluts, radicals, excloents… Dia a dia aprenc que el món no és una cosa tancada sinó que hi ha colors i matisos.

Mari Trini / Turismo Caravaca

I que fa Mari Trini per ací? Doncs
que vaig ensopegar per atzar -en aquest cas, és així- amb un article del diari El País* on parlava d’aspectes pocs coneguts de la immortal artista de Caravaca de la Cruz (per cert, un topònim molt apropiat per aquest article). Nosaltres n’érem, i en certa manera ho serem sempre, fanàtics seguidors d’aquesta artista amb un estil únic. Recorde al presentador de Discòpolis, que un dia va assenyalar que “a nosotros, los rockeros y progresivos, Mari Trini nos gustaba”, com a exemple del que la cantautora representava.

La vam descobrir també per casualitat, perquè el meu pare gravava a Ràdio Alcoi algunes cançons de discs de quaranta-cinc r.p. a cinta magnetofònica, que després escoltàvem a casa en un altaveu, i n’hi havia temes seus al costat d’altres músics. Aquesta setmana he recuperat la música, fins i tot la cançó i gravació original de C’est pas moi, que anys més tard es convertiria en la popular Yo no soy esa.

Si el referit article és apassionant és perquè aporta informació al voltant de la personalitat de la dona, més enllà de l’artista, del seu caràcter combatiu, de l’allunyament del concepte tradicional de família. Algunes coses les coneixia o les intuïa, però aquí s’expliquen clarament, la qual cosa fixa la relació amb l’assumpte Reig Pla.

Entre altres qüestions, per concloure, detalla una cosa que ens va sorprendre una mica: la seua portada a la revista Interviu,encara que es pot pensar que reflecteix una personalitat única.

Ah! Escolteu C’est pas moi**.

Els primers temes de la cantant 

Si no ens diuen el nom l’artista, pensaríem que és francesa: arrossega les erres i pronuncia com qualsevol cantant gal·la…

Un bon moment per a recuperar la seua música i gaudir-la.

*https://smoda.elpais.com/feminismo/yo-no-soy-esa-el-himno-feminista-de-mari-trini-en-el-que-miles-de-mujeres-encontraron-consuelo/

**https://www.youtube.com/watch?v=STy5_QlNO8M

BLINDED: JUEGOS DE BANCA Y ÉTICA PERIODÍSTICA

Casi por puro azar, empecé a seguir en las veladas bochornosas de septiembre -que parece tocan a su fin, ¡por suerte!- una serie, de Disney+ concretamente: Blinded. Más tarde, una vez introducido en la trama, recurrí a la infalible arma del diccionario para encontrar el significado: algo así como “encegados”. Un título más que apropiado, tanto literal como figuradamente.

Aviso: no habrá anticipación del desenlace de los hechos (detesto someterme sin protestar a la tiranía de los anglicismos), mas si se hablará del desarrollo. Alertados estamos.

La serie, de ocho capítulos que seguramente continuarán en una nueva temporada cuya temática principal se anuncia al final, va de crisis bancarias y de la ética de los periodistas y de los medios de comunicación. Y también de la nueva esclavitud que la tecnología de la red ha generado para estos profesionales: la inmediatez inmediata de la notícia, veinticuatro horas al día y 365 días al año. No hay reposo.

En un importante banco sueco, las inversiones han derivado en un desastre que sus responsables ocultan a todo el mundo: clientes, accionistas, autoridad financiera y sociedad en general. Las cuentas del trimestre pueden pasar la prueba del algodón. Una periodista sospecha y resulta que su amante es el “capo”, o sea el gran preboste ejecutivo, del banco en cuestión, lo cual enturbia, a mi modo de ver, la moralidad del desarrollo posterior de la historia, pero no desmerece los aspectos laterales que me han resultado verdaderamente apasionantes.

Los inversores del banco juegan a la ruleta con el dinero… y van perdiendo… y cada vez pierden más y más… hasta llegar a un punto de no retorno. Se lo juegan todo al negro… y el desastre es infinito. ¿Les suena? ¿Las crisis que vivimos, mejor, padecimos hace diez años?

La reportera investiga, poco a poco consigue detalles y va ahondando en la realidad, aunque tropieza con el secretismo, los obstáculos, las medias verdades, los desvíos malintencionados; pero ella replica con la insistencia, la presión a los amigos y hasta recurre al chantaje para conseguir su propósito: publicar la verdad. Evidentemente, se arma el belén y llega la sangre; real, no figurada.

Asistimos, en consecuencia, a una visión de la catástrofe financiera que el mundo padeció a partir de 2008, ligada, que en el fondo es lo que más me interesa, a su relación con los medios de comunicación. ¿Una noticia que va a hundir un banco, dejar sin dinero a accionistas y clientes y sin trabajo a los empleados debe publicarse? ¿Es lícito cualquier medio y acción para obtener una información? Son preguntas que se plantean en un momento u otro.

Y también está la cuestión profesional periodística. Un minuto después de publicada la exclusiva mundial, el redactor jefe/director del medio -en este caso, escrito, digital, televisivo, o sea, multimedia, como los tiempos que vivimos- le lanza la pregunta: ¿qué tienes de nuevo?

A partir de ahí es cuando la protagonista se plantea otros esquemas, informativos y de la vida en general, más allá de la propia noticia, de la propia información que tienes delante.

Es una serie de televisión, efímera de una semana, como sucede actualmente con todo, pero que suscita reflexiones interesantes.

Fotos: Filmaffinity.