PLATS MÉS O MENYS BRUTS

Una cosa que els meus alumnes de valencià han hagut de patir/gaudir sovint és una sèrie de televisió, de TV3 concretament: Plats bruts. Al principi, rebia moltes queixes perquè no se entiende, però no fa molt que l’esmentada cadena va penjar en la web els capítols amb els corresponents subtítols, la qual cosa ens va facilitar la tasca i va disparar l’interés.

Confesse que hi vaig arribar en llegir que Jordi Sànchez havia estat en l’UCI per causa de la COVID, i que en algun moment havia estat més enllà que ací. Aquest actor és conegut entre els adolescents, perquè participa en La que se avecina, Mariscos Recio, i els van sorprendre les imatges de Sànchez amb cabellera i molt jove als primers capítols, que són de 1999. 

A més, és una sèrie que

es pot veure perfectament en classe perquè encara que tracta temes delicats, ho fa amb humor, amb diversió i amb pràcticament gens de política. Alguna referència a personatges catalans, però molt de passada. És això, una sèrie per a riure i per aprendre la llengua, la qual cosa és important. Aquestos dies he vist alguns episodis que tenia oblidats i la veritat és que no sembla que hagen passat vint-i-cinc anys, perquè mantenen intacte el bon rotllo.

En realitat, va començar en l’època de la popular Periodistas, on Joel Juan tenia un paper i vaig llegir que ho deixava de costat per una sèrie de TV3, que va resultar ser aquesta. Així que Joel i Jordi van fer una parella improbable de companys de pis, amb el suport d'Anna Maria Barbany, Mònica Glaenzel i l’alcoià Pau Durà, com a companys principals, i Ramon i Mercedes amb papers significatius. Després apareixen altres actors, secundaris, però amb papers històrics, com el metge que atén el part a domicili de la Lídia àlies La Sapo. No us perdeu aquest capítol, amb Elisenda Roca en tota la seua esplendor.

L’humor violent d’Ana Maria Barbany, la innocència més o menys fingida de la Mònica, amb una proliferació de moments que serien propis dels Xiripitiflàutics, la filosofia de vida de Pau Durà (el món es divideix entre els que han llegit l'Ulisses de Joyce* i els que no…), es combinen amb el xiquet David i el gairebé iaio Lòpez, tan diferents com concomitants en tantes coses. En alguna part he llegit que Siete vidas està basada en aquesta, especialment el paper d’Amparo Baró.

Per què precisament hui he escrit d’aquest tema? Perquè he acabat de llegir Plats bruts (el llibre), una disquisició metafísica al voltant de la sèrie, els personatges, la dicotomia entre els actors i els papers que

escenifiquen, els guionistes, molt importants en aquest cas, i també per la productora, El Terrat. Jordi Botella, al seu temps de director de la Casa de Cultura d’Alcoi, em va contar que aquesta colla eren tots exalumnes de La Salle de Reus… Quina promoció!

El llibre, editat ara fa just vint-i-cinc anys, és una disbauxa al voltant de tot, però recull alguns dels diàlegs més interessants que s’han escoltat a la sèrie, per la qual cosa, si el trobeu, us farà passar una bona estona. Molt bona. Paraula d’alcoià (parafrasejant a Isabel-Clara Simó).

Ah! El Consell Europeu ens obliga a aprendre competències bàsiques de les llengües i de vegades en valencià/català resulta complicat trobar material audiovisual, especialment en el primer cas. Fa uns dies una xiqueta de 4t d’ESO de l’Arnauda va quedar bocabadada quan li vaig bufar que en youtube tenia un Tenorio d’Estudio 1 de RTVE que era el llibre. Això sí, en blanc i negre! En l’altra llengua, aquestes possibilitats són molt limitades i als profes ens costa trobar material adient.

* Pol, el Pau Durà de la sèrie, mai va llegir l’Ulisses.

BLINDED: JUEGOS DE BANCA Y ÉTICA PERIODÍSTICA

Casi por puro azar, empecé a seguir en las veladas bochornosas de septiembre -que parece tocan a su fin, ¡por suerte!- una serie, de Disney+ concretamente: Blinded. Más tarde, una vez introducido en la trama, recurrí a la infalible arma del diccionario para encontrar el significado: algo así como “encegados”. Un título más que apropiado, tanto literal como figuradamente.

Aviso: no habrá anticipación del desenlace de los hechos (detesto someterme sin protestar a la tiranía de los anglicismos), mas si se hablará del desarrollo. Alertados estamos.

La serie, de ocho capítulos que seguramente continuarán en una nueva temporada cuya temática principal se anuncia al final, va de crisis bancarias y de la ética de los periodistas y de los medios de comunicación. Y también de la nueva esclavitud que la tecnología de la red ha generado para estos profesionales: la inmediatez inmediata de la notícia, veinticuatro horas al día y 365 días al año. No hay reposo.

En un importante banco sueco, las inversiones han derivado en un desastre que sus responsables ocultan a todo el mundo: clientes, accionistas, autoridad financiera y sociedad en general. Las cuentas del trimestre pueden pasar la prueba del algodón. Una periodista sospecha y resulta que su amante es el “capo”, o sea el gran preboste ejecutivo, del banco en cuestión, lo cual enturbia, a mi modo de ver, la moralidad del desarrollo posterior de la historia, pero no desmerece los aspectos laterales que me han resultado verdaderamente apasionantes.

Los inversores del banco juegan a la ruleta con el dinero… y van perdiendo… y cada vez pierden más y más… hasta llegar a un punto de no retorno. Se lo juegan todo al negro… y el desastre es infinito. ¿Les suena? ¿Las crisis que vivimos, mejor, padecimos hace diez años?

La reportera investiga, poco a poco consigue detalles y va ahondando en la realidad, aunque tropieza con el secretismo, los obstáculos, las medias verdades, los desvíos malintencionados; pero ella replica con la insistencia, la presión a los amigos y hasta recurre al chantaje para conseguir su propósito: publicar la verdad. Evidentemente, se arma el belén y llega la sangre; real, no figurada.

Asistimos, en consecuencia, a una visión de la catástrofe financiera que el mundo padeció a partir de 2008, ligada, que en el fondo es lo que más me interesa, a su relación con los medios de comunicación. ¿Una noticia que va a hundir un banco, dejar sin dinero a accionistas y clientes y sin trabajo a los empleados debe publicarse? ¿Es lícito cualquier medio y acción para obtener una información? Son preguntas que se plantean en un momento u otro.

Y también está la cuestión profesional periodística. Un minuto después de publicada la exclusiva mundial, el redactor jefe/director del medio -en este caso, escrito, digital, televisivo, o sea, multimedia, como los tiempos que vivimos- le lanza la pregunta: ¿qué tienes de nuevo?

A partir de ahí es cuando la protagonista se plantea otros esquemas, informativos y de la vida en general, más allá de la propia noticia, de la propia información que tienes delante.

Es una serie de televisión, efímera de una semana, como sucede actualmente con todo, pero que suscita reflexiones interesantes.

Fotos: Filmaffinity.