jueves, 18 de marzo de 2021

LITERATURA EN CLAU D'OVARIS

 "La llengua, les lletres, la política i el feminisme" van ser, a criteri de Verònica Cantó, Acadèmica Valenciana de la Llengua, els quatre eixos d'Isabel-Clara Simó; en conseqüència, el títol d'aquesta entrada, que tanca un parèntesi circumstancial al bloc, em sembla pertinent.


La concatenació de diversos esdeveniments em va permetre ahir gaudir-hi de l'homenatge/presentació biogràfica al voltant de l'escriptora/dona lluitadora i compromesa/política/ i fins i tot narradora d'acudits "marrans", com va explicar Carles Cortés, de la UA. També vaig recórrer les instal·lacions de l'IVAM-CADA, que sols vaig conéixer en temps de tancament conflictiu i preparació de reobertura. Tambié hi eren Jordi Tormo, evidentment, perquè és el pare de la criatura literària biogràfica, i l'editor Joan Carles Girbés.

Va obrir el foc l'alcalde Francés, amb anècdotes i vivències personals, però l'esquelet de l'acte va ser un més que interessant col·loqui amb la literatura com a rerefons, especialment de l'escrita en clau d'ovari. Un dels motius de la meua assistència partia d'un curs que segueix, que imparteix la docent Rosa Roig Celda i referit precisament a dones escriptores.

Vaig prendre nota rapidíssimament i a les fosques -alguna cosa resta després de trenta tres anys de periodisme- d'unes afirmacions del professor Carles Cortés que van recordar les lliçons de Rosa Roig. En concret, feia referència al fet que als anys setanta Joaquim Molas va fixar les basses dels estudis literaris, amb una llista de cinquanta escriptors, dels quals dos eren dones: Sor Isabel de Villena i Víctor Català; en la reedició posterior n'hi va afegir una tercera, Montserrat Roig. I encara gràcies!

Així és la vida. Al curs, Rosa insisteix en la necessitat de referir-se a les èpoques, les etapes, els moviments, de manera general, esmentant els autors sense separació de gènere, la qual cosa va planar també al llarg del col·loqui. Alguna vegada he contat als meus alumnes que al meu temps escolar Ramon Llull no existia, era Raimundo Llullio, i que Vicente Blasco Ibáñez era un escriptor "regionalista" perquè tractava temes de la perifèria, de les taronges...

Es pot concloure que no cal ser dona o regionalista, sinó no estar inclós en la definició oficial, en el cànon establert d'alguna cosa, i Isabel-Clara, com Blasco Ibáñez, no entrava en les normes, ni catalanes ni valencianes, ni tampoc espanyoles (en refereix a la literatura i a les reivindicacions, per descomptat no a la seua concepció política).

Al col·loqui, els experts van aportar un cúmul d'informació suggestiva, però he volgut destacar aquest concepte, per justícia amb les més de 250 dones valencianes escriptores -espectacular dada de Rosa Roig al referit curs- la major part de les quals han estat ignorades segle rere segle.

És hora de començar a fer justícia a la literatura amb ovaris.