Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Tormo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Jordi Tormo. Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de abril de 2024

50 GRANS LLIBRES I UNA GRAN AUTORA ABSENT*

* Amb la inestimable col·laboració de Jordi Tormo, gran especialista en l'obra d'Isabel-Clara Simó.

....................................................

Els millors cinquanta llibres dels últims cinquanta anys en català és el títol d'una acurada selecció que, amb motiu del dia de Sant Jordi, ha fet un nodrit grup d'escriptors i crítics per al suplement Quaderns del diari El País. Com qualsevol tria,

és subjectiva i res cal dir de Mirall trencat, que l'encapçala, o qualsevol de les altres quaranta-nou, part de les quals són les mateixes que molta gent -jo mateix, de fet- hi haguera inclòs, com el Mecanoscrit del segon origen o Invasió subtil i altres contes.

El comentari va per un altre costat, per una absència. No hi figura Isabel-Clara Simó. Cap llibre de l'alcoiana entre els 50 grans llibres? Ni tan sols Júlia, amb reedicions contínues, o Dones o fins i tot La Salvatge? Sorprén una mica -a mi mateix, i més encara a Jordi Tormo- especialment perquè després de la defunció, les reedicions d'obres són permanents, per la qual cosa sempre és objecte d'atenció.

Molt atractiva la referida selecció, siga com siga, de la qual comparteix moltíssims escriptors o escriptores,

com també obres, encara que a la millor jo de Jesus Moncada hagués optat per Calaveres atònites. També hi hauria incorporat les Històries naturals, de Perucho, que li tinc devoció manifesta per ser el primer relat de vampirs escrit en Espanya.

A la fi, l'esmentada selecció és una excusa per recuperar o descobrir autores, autors i llibres que desconeixíem o que ens vindrà de gust llegir una altra vegada.

Aquí teniu l'enllaç amb l'esmentat suplement!

https://elpais.com/quadern/2024-04-19/els-millors-50-llibres-dels-ultims-50-anys.html#?rel=mas

domingo, 11 de junio de 2023

DE GENT D'ALCOI QUE ESCRIU I ALTRES COSES DISPERSES

A la vida, de vegades, hi ha coincidències.

Jordi Tormo durant la xarrada
Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.

    El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi

Josep-Lluís Santonja i Tordi Tormo
contemporani: Hombres que mueven Alcoy, de Floreal Moltó (https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/05/22/els-homes-que-feien-funcionar-alcoi-radio-alcoy/), un volum que reflecteix brillantment els protagonistes més coneguts d'una de les etapes de creixença més rellevants de la ciutat en tota la seua història.

    Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent

La històrica postal d'Ovidi des de París
als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".

    Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:

Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.

    A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard. 

    I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de

l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.

    Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat

d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.

    De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.

    De la Isabel-Clara va explicar que va

publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.

    Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!



domingo, 28 de mayo de 2023

FONÈVOL O EL CLUB DE "LAS MALAS ALCOYANAS"

Dos esdeveniments aparentment
Primers temps de Fonèvol / M. Candela
aïllats, però estretament connectats, han atret recentment la meua atenció i estan a l'origen d'aquest text. D'una banda, la convocatòria d'un acte d'homenatge a Fonèvol en commemoració del seu vinté aniversari i, d'una altra, la inclusió en Rodamots d'un petit text d'Isabel-Clara Simó, publicat al diari Avui en 2003 i que enaltia la formació d'aquest col·lectiu. Gràcies a la tasca de Jordi Tormo hem pogut recuperar l'article íntegre, que té un indubtable interés social, fester i històric.
    La cita d'Isabel-Clara era lingüística,
referida a una expressió típicament alcoiana: "Com que en Alcoi el més bovo apanya rellotges", però el conjunt del text era clarament reivindicatiu i expeditiu. L'adjunte complet a fi que pugueu conéixer el conjunt del contingut, però avise: hi ha afirmacions d'alta tensió. Un exemple: la dona "si volia, podia fer de favorita, que és una situació ben humiliant".
    Com humiliants van ser -i, en gran manera, ho són encara- les actituds cap a la nova entitat, que pretenia qüestionar una situació de facto, creada al llarg de segles, on els drets de les dones eren inexistents en les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Exemples? A doll!! Pregunteu pel Sant Jordiet que no tenia pare... O pel xiquet que la mare volia apuntar a una filà i li van dir que "o el pare també o res"... O l'entradeta que... Aquesta il·lustració la deixarem de costat, ara per ara. Ah! I pel cas de la dona del capità que volia assistir a la proclamació del seu marit i ho va aconseguir! Eren els temps dels protocols protocol·laris al Círculo Industrial.
    Efectivament, a partir de 2008 es va
produir un gir de 180 graus en la situació del món femení a la Festa, la qual cosa va derivar en les esquadres que hem aplaudit a partir de 2015. Moltes coses han canviat, però moltes més encara han d'evolucionar fins que l'existència de Fonèvol siga supèrflua.
    I algun dia s'haurà d'escriure amb tots els ets i uts la història del que ha passat, amb especial menció a les tres candidates rebutjades per votació democràtica en la Filà Navarros i amb la normativa d'inclusió de les dones, que va obrir el camí a les vestimentes diferenciades i a les formacions unisex. Un primer pas que, a parer meu, no estava destinat a arribar a la situació actual, que és conseqüència de factors inesperats, com el cataclisme econòmic de 2008. En parlarem.
    Vint anys, vint anys de "las malas alcoyanas", de persones que no volien ser favoritas sinó gaudir de les Festes del seu poble com a ciutadans de primera categoria i no de segona o tercera, i que han lluitat i lluiten dia a dia contra la incomprensió i el descrèdit. Per tot això, l'homenatge del Col·lectiu 8 de març viscut recentment és més que merescut.

jueves, 18 de marzo de 2021

LITERATURA EN CLAU D'OVARIS

 "La llengua, les lletres, la política i el feminisme" van ser, a criteri de Verònica Cantó, Acadèmica Valenciana de la Llengua, els quatre eixos d'Isabel-Clara Simó; en conseqüència, el títol d'aquesta entrada, que tanca un parèntesi circumstancial al bloc, em sembla pertinent.


La concatenació de diversos esdeveniments em va permetre ahir gaudir-hi de l'homenatge/presentació biogràfica al voltant de l'escriptora/dona lluitadora i compromesa/política/ i fins i tot narradora d'acudits "marrans", com va explicar Carles Cortés, de la UA. També vaig recórrer les instal·lacions de l'IVAM-CADA, que sols vaig conéixer en temps de tancament conflictiu i preparació de reobertura. Tambié hi eren Jordi Tormo, evidentment, perquè és el pare de la criatura literària biogràfica, i l'editor Joan Carles Girbés.

Va obrir el foc l'alcalde Francés, amb anècdotes i vivències personals, però l'esquelet de l'acte va ser un més que interessant col·loqui amb la literatura com a rerefons, especialment de l'escrita en clau d'ovari. Un dels motius de la meua assistència partia d'un curs que segueix, que imparteix la docent Rosa Roig Celda i referit precisament a dones escriptores.

Vaig prendre nota rapidíssimament i a les fosques -alguna cosa resta després de trenta tres anys de periodisme- d'unes afirmacions del professor Carles Cortés que van recordar les lliçons de Rosa Roig. En concret, feia referència al fet que als anys setanta Joaquim Molas va fixar les basses dels estudis literaris, amb una llista de cinquanta escriptors, dels quals dos eren dones: Sor Isabel de Villena i Víctor Català; en la reedició posterior n'hi va afegir una tercera, Montserrat Roig. I encara gràcies!

Així és la vida. Al curs, Rosa insisteix en la necessitat de referir-se a les èpoques, les etapes, els moviments, de manera general, esmentant els autors sense separació de gènere, la qual cosa va planar també al llarg del col·loqui. Alguna vegada he contat als meus alumnes que al meu temps escolar Ramon Llull no existia, era Raimundo Llullio, i que Vicente Blasco Ibáñez era un escriptor "regionalista" perquè tractava temes de la perifèria, de les taronges...

Es pot concloure que no cal ser dona o regionalista, sinó no estar inclós en la definició oficial, en el cànon establert d'alguna cosa, i Isabel-Clara, com Blasco Ibáñez, no entrava en les normes, ni catalanes ni valencianes, ni tampoc espanyoles (en refereix a la literatura i a les reivindicacions, per descomptat no a la seua concepció política).

Al col·loqui, els experts van aportar un cúmul d'informació suggestiva, però he volgut destacar aquest concepte, per justícia amb les més de 250 dones valencianes escriptores -espectacular dada de Rosa Roig al referit curs- la major part de les quals han estat ignorades segle rere segle.

És hora de començar a fer justícia a la literatura amb ovaris.