Temps enrere, abans de ser profe d’institut,
em van contar que una dona havia anat a una fàbrica del polígon de Cotes Baixes
en Alcoi i havia entregat un currículum del fill. I el seu fill, on està?
Li van demanar. A casa, va contestar. No ho vaig entendre fins més tard,
quan em vaig incorporar al món docent. És la vida moderna, les responsabilitats
dels fills són inexistents: són els pares qui les afronten (fins i tot atacant
ensenyants als centres, com va passar recentment al mateix polígon).
El primer estiu de
profe -llargues vacances, efectivament, encara que tot és relatiu en aquest
món- vam coincidir amb un docent de la Universitat d’Alacant: és que et
passes la vida dient: calleu, calleu, calleu… La meua dona em va mirar de
gaidó: era el que jo li havia contat de secundària, però en versió
universitària.
En ESO/Batxiller no
hi
 |
| Recepció el primer dia de profe. IES Val d'Aran |
ha cap responsabilitat: l’examen era difícil, no ho he pogut fer, el/la
profe és un inútil -els pares ho diuen més clar, no tenen ni puta idea,
el meu fill és perfecte-, yo no he sido (frase popular de Bart
Simpson); encara que, això sí, els alumnes de 1r d’ESO em van felicitar amb
un gegantí Viva el Alcoyano en la pissarra l’endemà de la històrica
eliminació al Real Madrid. Ho havien vist… i el partit havia acabat a les 23.30
passades. Cap problema familiar amb això.
Fa gairebé dos anys
que vaig acabar i l’ambient ja estava carregat. El comportament a les classes,
la falta de conseqüències de les accions -tot s’intenta resoldre amb reunions
col·lectives, programes didàctics/pedagògics específics, resolucions d’inspecció
i conselleria que rares vegades fan costat al docent, però cap assumpció de
responsabilitat-, la impossibilitat de seguir els programes, l’increment
exponencial de la burocràcia/treball administratiu/informes/recursos, etc. fan
que la tasca quotidiana siga cada vegada més enrevessada.
També és un
problema de diners, però considere que no és la base, encara que milions de
profes destinen una part important del seu salari a fer quilòmetres i
quilòmetres diaris o a llogar pisos, amb tots els dispendis que això ara
comporta. Vaig estar una temporada en Barcelona en 2018; ara pense que no ho
faria: les despeses s’ho menjarien tot. Per tot això, la pasta també és
important, si bé no és l’element exclusiu. Les classes de primer de batxillerat
de més de 35 alumnes constrets poden ser més eloqüents, o les de segon, que ara
tenen molt preocupada a la conselleria per això de la selectivitat.
Per concloure,
voldria apuntar que, recentment, vaig tindre un contacte amb primària… i sembla
que per tot arreu les coses venen mal dades. Ensenyants, normalment dones, amb
ferma consciència i voluntat professional, comencen a estar desbordades, per
com van les coses: l’ambient s’ha degradat els últims anys i condeix la
desmoralització.
Per tant, no és un
problema de diners, que també; no és una qüestió d’uns col·lectius dolents que
volen fer malbé o treure un profit sindicat o polític -que segur que hi ha algú
que ho pretén, com evidentment ho ha fet la conselleria-, és una prova que el sistema fa
temps que fa aigua i la línia de defensa són els profes, els incompresos
profes.
Sort.
El diari INFORMACION ha publicat l'article. Vos deixe l'enllaç!
https://www.informacion.es/opinion/2026/05/12/vaga-130149583.html
