domingo, 9 de agosto de 2026

EL SR. BLANES, MARI TRINI I EL GALLO ROJO

Con más de medio siglo de veraneo en la Playa San Juan (sí, la de las raciones de paella a 30 euros, como he leído hoy mismo) es difícil no tener un apartado memorístico especial para el Gallo Rojo, la sala de fiestas de El Campello que ha estado en boca de todos estos días. En la infancia/juventud, era lo más de lo más;

casi tanto como el aperitivo de sardinas y cocacola de la infancia en casa Ros, cuando estaba en la calle Virgen del Socorro, o la horchatita en Peret, que, como ahora, costaba un pico. En la lista también estaba el eventual viaje a Tabarca desde el puerto de Alicante. Eran otros tiempos, evidentemente.

    El Gallo Rojo anunciaba acontecimientos


casi cada día. Todas las grandes figuras de la época pasaban por la sala. Nosotros, todavía menores, conseguimos colarnos un día para ver de cerca a nuestra adorada Mari Trini. Todo un acontecimiento, que fue seguido de un paseo más bien largo, porque tuvimos que volver a casa, en la zona de Club del Mar, en el coche de San Fernando. En aquella época, nada de buses nocturnos ni, por supuesto, Tram... Éramos jóvenes y con la emoción, lo superamos sin problemas. Ahora, no sé yo.

    En mis últimas semanas profesionales en el mundillo periodístico, me tocó ocuparme de la medalla de oro de Alcoy a Camilo Sesto y en la rueda de prensa posterior, cerca ya de la medianoche, sólo formulé una pregunta: "Señor Blanes, ¿qué recuerdo tiene del Gallo Rojo?". (Por cierto, alguien se sorprendió de la deferencia a la persona en la pregunta...).

    La respuesta fue concisa y concluyente:

"Fue la mejor sala de fiestas de Europa". El cantante lo tenía muy claro y así lo expresó, por lo que de alguna manera coincidíamos en los recuerdos, al menos en lo que se refiere a la ambientación, por lo que a mi menda se refiere, porque el que sabía de salas de fiestas del mundo era él.

    Años más tarde, él ya fallecido y yo profesor, acabé en las aulas del IES Playa de San Juan, que en los tiempos del Gallo Rojo no existía ni en proyecto; de hecho, en toda su área solamente se había construido la torre París, situada justo al lado. Allí tuve una alumna de bachiller de origen colombiano, con la que compartí comentarios literarios sobre García Márquez -su madre es de un pueblo cercano al del escritor-, que me contó que cuando llegó a Alicante se sorprendió muchísimo al averiguar que Camilo Sesto era de esta tierra. "Llevaba toda la vida con Camilo Sesto en mi vida. Estaba convencida de que era colombiano..."

    En nuestra torre, para terminar, en aquella época teníamos como vecinos a los miembros de un grupo musical que alcanzó cierta notoriedad: Alma y el trío Segura...

domingo, 5 de julio de 2026

LA FESTA NO PARA (SEGONA EDICIÓ)

PRELUDI. Sembla que, amb posterioritat a la crònica, s'ha acordat per la superioritat superior que les festes 2027 seran... Un moment que ho mire... 24, 25 i 26 d'abril, la qual cosa sembla que és provisionament definitiva. I amb el 23 feiner... Millor, més rendiment econòmic per al balcó, que recorda el sainet Tot per un balcó.

La Festa d'Alcoi no para (siga quan siga),

perquè la realitat és que en 2027 veurem quan toca. La veritat és que l'assumpte tenia mala solució si el 23 d'abril havia de ser festiu festiu, però em sembla que la mà esquerra no ha estat operativa: no era complicat intuir que les municipals properes anaven a estar damunt taula, encara que ningú ho diga.

    Per si de cas, he preparat el cartelet: "Llogue balcó per a Festes. Si les Entrades són el 22 d'abril, 1.000 euros. Si són el 24 d'abril, 2.500 euros". Sorry... Llei d'oferta i demanda. I, la veritat, si et preocupa la salut, les guerres, el poder

adquisitiu, etc., la resta d'assumptes passen a tenir una importància molt lateral (pobres càrrecs festers!).

    L'altre dia vaig passar per Sant Jordi i vaig encendre uns ciris i, simultàniament, faig fer una trobada arqueològica familiar: una participació de loteria de Nadal de la Filà Lleganya de 1999... En pessetes bitllo-bitllo. Quatre-centes cadascuna de les dues participacions, en una ampolla d'herbero de Mariola, produït per Licores Sinc, que, ara per ara, desconec si serà apte, encara que l'odorat és molt bo.

    Com podem veure, la Festa forma part

de les nostres vides i allà per on parem, ens trobem envoltats d'esdeveniments, fets, polèmiques o d'herbero...

Ah! Per si algú té curiositat, us deixe l'enllaç de l'article que vaig escriure per l'aniversari de l'esmentada guerra del calendari fester.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2020/01/el-dia-de-san-mario-del-97.html

miércoles, 1 de julio de 2026

LLUNA D'ESTIU

Aquests dies, hem tingut una superlluna

d'estiu que, per sort, per molta sort, he anat localitzant al poc de l'eixida, especialment anit i amb perspectiva per damunt de la Zona Alta d'Alcoi, a la vora de la Universitat Politècnica. Res d'especial, perquè ni la càmera ni els meus elementals coneixements fotogràfics -enfocar, aguantar el pols i poc més- no són per a fer miracles.

Siga com siga, les fotos tenen el seu valor,

com he comprovat recentment, mentre revisava imatges de 2000 i 2001, sense cap odissea en l'espai -per parodiar la pel·lícula-, on trobes espais i situacions oblidades i, més especialment, persones, en alguns casos amigues o familiars, que han desaparegut.

Perspectiva i nostàlgia, podríem dir!

lunes, 15 de junio de 2026

NEOCLASSICISME SARSUELER

Divendres, a l'hora agònica del dia en què la rogenca llum baixa t'enlluerna en conduir, escoltava Ràdio Clàssica mentre pujava direcció Banyeres. Hi havia un concert del mestre Rodrigo al programa Fila Zero i el presentador comentava l'obra següent, Homenatge a la Tempranica, que va definir com un gran exemple de neoclassicisme sarsueler, una expressió que em va colpejar fort, com aquella de l'arc de descens a Stephen King, mentre documentava El Cadillac de Dolan, una de les obres mestres que té publicades (per cert, ni se vos ocórrega veure una adaptació cinematogràfica que malauradament corre per ahí).

No soc de sarsuela, excepte

per
La corte de Faraó -que excedeix els límits o cànons clàssics del gènere- i una mica per La verbena de la paloma, tal vegada per aquella pel·lícula clàssica amb una Conxa Velasco gairebé adolescent i un galà de manual com Vicent Parra, però sí de la colla de Rodrigo, que ens ha llegat una excel·lent música, reconeguda internacionalment. Imagine que per això vaig parar atenció a allò que explicava el presentador.

Els darrers temps, tinc problemes amb aquesta emissora. Molts programes s’han convertit en magazins i de vegades costa escoltar música. Abans era Sinfonía de la mañana, i ara hi ha un fum. Està molt bé, encara que en sembla que la clientela busca altra cosa: música i context. Recorde que a Garcia del Busto, a les nou del matí, un dia no li entrava l’última obra perquè es va equivocar amb els còmputs temporals o -la hipòtesi més factible- que s’havia enrotllat més del que tocava. Com Pérez d’Arteaga. Als dos casos, com divendres, es tractava d’introduir una obra, no d’altra cosa. A l’estiu, ja a l’abast, la situació millorarà, com va passar el passat. Confie

Sembla que s’ha fet una mena de fusió d’allò que en França són dos emissores diferents: la Clàssica i France Culture, on es poden trobar eminents dissertacions al voltant dels crancs grocs de Madagascar… per posar un exemple, basat en un llibre de Nicole de Buron

A la fi, reflexions de cap de setmana amb xafogor. No vaig sentir l’obra de Rodrigo més que parcialment, però la posaré aquest ipso facto i també el Concert andalús, que m'encanta, com l’art de Pepe Romero! Guitarra de cinc forquetes!


domingo, 7 de junio de 2026

NOVES XXIV HORES

He passat aquest matí per les

Guanyadora femenina del 10K
XXIV Hores esportives d'Alcoi -poc importa el nom, com per a mi sempre serà la selectivitat- i, com fa un any, he ensopegat amb el 10 k, que anava de tornada, encara que uns més ràpids que altres. A banda d'això, hi havia un ambient més bé... familiar, per utilitzar una expressió correctament diplomàtica. Sospite que moltes coses han tingut el seu temps i es mantenen per inèrcia, i no parle solament d'aquest esdeveniment: tot podem pensar-ne d'altres, també amb els Moros i Cristians.

    De baixada, he retrobat el museu del Camilo Sesto, la gran aportació al futur d'Alcoi... En uns dies, endavant... Em sembla interessant, però d'ací a l'Olimp em

sembla un xic exagerat, encara que no vull caure en allò que vaig qüestionar al temps de la Llum de les Imatges (un conegut articulista valencià en va criticar l'oportunitat, que no existia en cap de les edicions anteriors. La primera que sobrava era la d'Alcoi. Quina casualitat! De no haver estat per Trini Miró i Rafa Miró, segur que no ens hagués tocat).

    Per això, benvingudes 24 Hores -amb el merescut homenatge a Rafa Priego- i museu camilístic, però res més lluny de la panacea alcoiana per a la prosperitat del segon quart del segle XXI.


Guanyador general de la prova





lunes, 25 de mayo de 2026

VAGA (DOS)

Entra un missatge d’una amiga d'Alacant, docent que està de vaga i corregeix exercicis sense parar des del primer dia -com altres envien activitats als alumnes (la nòmina d'aquest mes i les futures extres, millor no pensar-hi)- i preocupada per les possibles eixides. Jo també, encara que menys perquè a) estic jubilat i b) conec aquesta gent i sabia que qualsevol repte seria inassumible. No negocien mai, com ara fa Trump: açò o bombardege és la màxima imperant. És la veu de l’experiència (el mateix manual, en un altre article, diu que mai es presentarà una moció de censura -com havia d’haver passat fa deu dies en Alcoi- si no és per a guanyar-la; i més enllà, que les manifestacions es compten pels que no van, que són els que em donen suport).

Evidentment, em preocupa

Docents de l'IES La Nucia dissabte en València
la situació i, més que res, la dificultat que hi haurà a assolir un enteniment mínim que, per damunt de tot, ajude a ressituar les aules en un punt on es puga treballar, la qual cosa s’ha complicat moltíssim d’ençà de la pandèmia. Es va veure de seguida: que sis mesos apegats als jocs electrònics costarien de revertir. En la nostra època anaves a les sales de joc i en esgotar-se la poca pasta que teníem, punt. Ara no; ara és infinit.

I després, els informes col·lectius, les programacions d’àrea, els informes individualitzats, les sessions de tutoria, les disquisicions amb els progenitors, les habituals dificultats d’enteniment als centres entre els companys i/o amb les direccions, les avaluacions, els recursos, els partes… i la sensació d’inseguretat, de ser l'últim pet de l’orgue en un sistema on hauries de ser dels primers o tindre el lideratge.

Per això, vaig escriure al principi que no era qüestió de diners, que també, sinó de fàstic in crescendo, d’impotència, i per aquesta dimensió la vaga ha tingut molt de ressò, perquè veus comentaris a doll, però no sols de rojos o demòcrates, segons el país, sinó també de gent que sé amb certesa que combrega amb aquest govern, per qualsevol dels dos apèndixs. Això fa que en llegir els comentaris del govern pense que fiquen totes les pomes al mateix cabàs, sense suposar que també hi són les seues.

En conseqüència, els motius inicials i les reaccions rebudes -que són les normals, quan coneixes el pati- han convertit un moviment més o menys indeterminat en un fenomen de magnitud, que continuarà endavant… fins que la necessitat d'abonar les factures, de sostindre el dia a dia, contribuïsca a l’escampada. Els profes són pencaires i molt pocs podran resistir una llarga vaga. Imagine que açò el govern ho tenia claríssim, però la capacitat d’empipar la gent ha fet que el moviment supere qualsevol previsió.

Ah! I la fi de curs s’apropa inexorablement…**

**A última hora s'ha produït una aprovació sindical parcial, de conseqüències imprevisibles, però no positives. Segons fons ben informades, a hores d'ara, aquests entitats ja han perdut afiliats...


viernes, 15 de mayo de 2026

LLUNA INSINUADA

Aquest matí, gairebé de miracle,

he pillat l'eixida de la Lluna, que -segons la IA- estava minvant, a punt d'arribar a nova, la qual cosa passarà demà. Més o menys, qüestió de pols -a fa temps que no trobe el pal de suport, que igual vaig llençar i no ho recorde-, però una imatge a la vora de l'albada amb una certa gràcia per damunt del centre d'Alcoi, per la zona on s'ha recentment fet una tala d'arbrat antic bastant significativa, però que ha passat desapercebuda!