ELS GRANS XEFS DE L'OLLETA

Dissabte vam passejar pel centre -després de la tardorenca Diana- i vam acabar a la Glorieta, com altres milers de persones. De gom a gom és poc dir: una atapeïda multitud ocupava cada mil·límetre quadrat del jardí de l'antic convent franciscà. Vam saludar gent, especialment Realistes, i, com vam poder, vam eixir, envoltats pel fum agressiu de les cigarretes. Feia com deu anys que no hi anàvem...

Més tard, em vaig assabentar que

Filà Realistes en la Glorieta / Foto: Jordi Linares

havien guanyat els Maseros i, sobtadament, vaig recordar un reportatge que havia fet anys enrere al voltant del concurs del Mig Any: Los grandes chefs de la "olleta", que he trobat a la web del diari INFORMACION i comparteix amb vosaltres. Té cert interés, precisament perquè en 2012 el rànquing estava encapçalat pels Realistes, precisament, i els Almogàvers, la qual cosa desconec completament si ha canviat.

Podeu trobar declaracions de Fernando Fernández (fill), llavors primer tro i tristament desaparegut, de Santi Pericás...

https://www.informacion.es/alcoy/2012/10/20/grandes-chefs-olleta-6736261.amp.html

GUERRERES

Ana Pastor porta tota la vida en el món dels escacs, a partir d’aquella pedrera inesgotable que va produir l’Uxola d’Alcoi, en glòria estiga (el col·legi, ja fa un món que va ser enderrocat i reemplaçat pel Romeral).

Si fa no fa, fa més de

Ana y Nerea Pastor

trenta anys que és la presidenta del Club d’Escacs Alcoi i està forjada en un milió de batalles, metafòriques i reals, res a envejar a aquelles rei Jaume I, recordat aquests dies.

Si escric aquesta entrada al blog és perquè, ara per ara, és la presidenta de la Federació d’Escacs de la Comunitat Valenciana, amb dues característiques molt especials: és la primera dona que ocupa aquest càrrec i també el primer alcoià. En conseqüència, estem d’enhorabona, encara que per a la protagonista té transcendència.

En realitat, ha sigut de retruc, perquè el president ha dimitit per raons electorals, i probablement serà per un temps curt, però és irrellevant: el seu nom romandrà in aeternum en la llista dels mandataris màxims dels escacs valencians.

I no és l'únic motiu de satisfacció, per causa que la seua filla Nerea Pastor ha sigut àrbitra en la recent olimpíada d’escacs disputada en Samarcanda, i és la segona vegada que ho fa, la qual cosa mereix el reconeixement de la societat.

PD Tot just penjada la crònica van convocar Ana com a árbitra al mundial d'escacs d'edats inferiors que es jugarà en Roquetes de Mar. Enhorabona!!

IMMUTABILITAT

En veritat, les coses han canviat en les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi? No paren de publicar-se notícies d’equiparació dels drets de la ciutadania cap a les Festes, sense qüestions de gènere, al voltant de la qual cosa hi ha periodistes -com egomet, sense necessitat d’anar més lluny- que hem escrit a doll durant dècades. Recentment, fins i tot, he vist un vídeo d’una entraeta dels Andalusos, amb una cap amb minifaldilla. Si això no és evolucionar les coses… que baixe Sant Procopi i ho veja. I que dir de la primer tro dels Marrakesch, com a notícia d'última hora!

    Aquest plantejament

és conseqüència d’una fotografia difosa per l’Associació de Sant Jordi al seu facebook. És una imatge sense més transcendència del conjunt de l'assemblea, captada, més o menys, des de la balustrada de la directiva, però que ha fet que em demanara: en realitat, què ha canviat? És una instantània de setembre 2026 que podria ser de fa vint-i-cinc anys si no fora perquè, com en aquell joc de Wally, podem trobar una dona cap al centre, a la dreta (en realitat, podria haver-n’hi dues més, les majorales Paloma Matarredona i Carme Aznar, que imagine són membres de la directiva i estarien amb la junta). Era, en concret, la representant del Palominos.

Cap cosa a dir de la composició de l’assemblea, perquè una vegada instaurat el dret, cada persona pot utilitzar-lo de la manera que considere adient; així les coses, els membres són hòmens. Perfecte, encara que la referida foto sembla antiga, de quan les possibilitats d’estar-hi estaven limitades als mascles (mentre en documentava, m’he assabentat que hi ha una pluralitat de dones a les directives de nombroses filaes i també en la directiva, absent de la imatge). 

Als arxius de Ràdio Alcoi, en alguna part romandrà l’entrevista que Lorenzo Rubio li va fer a la primera dona que va participar en una assemblea de l’Associació de Sant Jordi. No recorde la data exacta, però pense que seria en 1985 o 1986, un temps en què el Casal era cosa d'homes i ni tan sols hi anaven les mares dels candidats a Sant Jordiet; únicament els pares.

En aquella ocasió, el diari Ciudad va enviar una redactora a una sessió; en concret, es tractava de Marisa Julià i el popular locutor li va posar la carxofa al davant i la va entrevistar, perquè es tractava d’un fet singular i insòlit. Açò es va produir al fons de la sala, on tenien i tenim -supose- l’espai reservat els representants dels mitjans de comunicació.

Tota una curiositat, a la fi, que no té res a veure, repeteix, amb la situació legal actual; tot i això, el fet d’una única dona ens torna als vells temps, a les valentes mosqueteres, a l’èpica personal, encara que siga de manera simbòlica (per cert, la situació de Núria Martínez havia d’haver-se resolt, si més no amb una excepció a les regles; el combat lliurat ho mereixia)*.

A reveure!

* En la imatge de 2006, la dona també era una periodista.

FOTO 1. Assemblea Associació de Sant Jordi. Setembre 2026./ Foto: ASJ

FOTO 2. Ídem. Gener 2006./ Foto: M. C.

A Spice First Big News

A new English course has started... And I'm always telling stories, particulary news that I discover in the newspapers, especially French media. You have here the first one, and also an introduction for a speaking activity about superpowers.

See you later!

A Spice First Big News

I'm keen on news, but especially the news that I used to teach the Valencian language to my students in some high schools. It was my strategy as a teacher, and I did the same as a student at the language school for my writing and speaking.

Do you want to know the first news of that course? Yes? No? I’m sorry, however, it's my speaking. I do a daily search in the French press, for fun and for practising the language.

What was that news? It was an astounding fact that recently happened at the University of Bordeaux in France.

A distracted teacher was at his desk while his students were working. The professor was watching a porn film, but his laptop was connected to the projector in the classroom.

Obviously, the students were astonished, and the president of the university was very angry. The teacher was immediately suspended.

In conclusion, an unforgettable course!

Source: Sud-Ouest newspaper / Photo: Wikipedia

https://www.sudouest.fr/gironde/bordeaux/universite-de-bordeaux-un-professeur-consulte-de-la-pornographie-en-plein-cours-son-ordinateur-etait-branche-sur-le-videoprojecteur-30872634.php

Mario Candela

October 2026

SUPERPOWER

Good afternoon. I'm Mario, and I'm going to talk to you about superpowers.
I don't like the Marvel films. Actually, They're all the same movie:

people who have special powerObviously, this is my opinion. I remember Supermanin the seventies, which was a fancy film, and Spiderman too, but nowadays my point of view is different.
I prefer romantic movies in French, like Christmas at Castlebury Hall, which was the last character of Roger Moore, a fantastic James Bond.
Maybe, when I was young, long, long time ago, I would have preferred to be the invisible man, because I liked a lot of old novel by H. G. Wells, but now I should choose The Hulk, which is one of The Fantastic Four.
At least, my major goal should be to have the superpower of speaking English properly.
But this is a dream!
Thank you very much for your kind attention.
See you next time!

Mario Candela

September 2026

CONCORDE

L’altra vesprada hi havia un Seat 850 blanc

aparcat en un carrer d’Alcoi; no és cap notícia: el veig sovint, però no deixa de ser un mite d’una època, d’un temps d’una felicitat diferent, més senzilla, més natural. Com també ho és o ho era el Concorde, l’avió/coet que podien gaudir els milionaris i que volava -mai més ben dit- de París o Londres a Nova York en una estoneta, al costat dels Juegos Reunidos Geyper, l'Apolo d'Avidesa, Massiel o l’arribada de l’EGB, per esmentar alguns exemples que em venen al cap.

De Concorde, pot visitar-se’n un en Toulouse, en concret al Musée Aeroscopia, al costat de l’aeroport. De fet, Anna i ho vam fer i en solitari; bé, no del tot, per què en la primera fila de seients reposava Milú,

el gos de Tintín -i també, a l’exterior, hi havia una reproducció del blanc-i-roig coet lluner del popular personatge de còmic, tot i això que al nostre temps la paraula emprada era tebeos-. L’avió impressionava per fora i més encara per dins, perquè era perceptible que això no era més que un coet amb dues ales i una vintena de seients, a tot estirar, que costaven els dos ronyons i part

del tercer. Encara no hi havia Ryanair i el low cost no estava inventat.

El final va ser molt trist amb l’accident a París ara fa vint-i-sis anys, que, coses de la realitat, no va ser per causa d’un problema amb l’avió supersònic, encara que imagine

que poc després es va aprofitar per a tancar un cicle que ja tocava i que durava vora de trenta anys. Un record emocionat per a les 113 víctimes d’aquell accident.

Aquesta introducció -no era una altra cosa- ens permet arribar a la justificació: la jubilació aquest estiu de la comandant aeronàutica

Béatrice Vialle, després de quaranta anys de carrera i que ha estat una de les dos dones que ha pilotat un Concorde (l’altra va ser la britànica Barbara Hammer). El primer vol el va fer en 2001, perquè es va veure afectada per la paralització provocada per l’esmentat sinistre, mentre que l’anglesa Hammer ho havia fet en 1993. La francesa, ara retirada, va fer l’últim vol al capdavant d’un Boeing 777-200 d’Air France.

De les notícies que he llegit aquest estiu -majoritàriament dolentes-, aquesta em va colpejar per allò que comentava al principi: el Concorde era molt més que un avió per a la nostra generació, era un símbol, un mite. Gaudeix de la jubilació, Béatrice!

TEMPESTUOSA TEMPESTA

Ens podem queixar de tot. És la moda

contemporània: perquè està bé, perquè està malament, perquè és tard o d'hora, perquè... Ho deixe a gust del consumidor. La realitat és que el 10 d'agost, a les huit de la tarda, hi havia un gegantesc pi a terra al carrer Isabel II d'Alcoi; a les huit del matí, la via pública estava expedita.

Havia escoltat a la vora de la mitjanit les serradores, amb l'eco des de diferents punts de la ciutat, i al matí, per Santa Rosa i Cervantes, vaig comprovar què s'havia fet i

que estava en marxa una tasca important, amb multitud de gent operativa. També vaig apreciar les prioritats: deixar lliures les vies urbanes i, a continuació, atacar allò que no incomoda o impedeix el quefer quotidià.

Criteri normal. Amando Vilaplana, molts anys regidor de desastres, sempre aconsellava que, en situacions difícils, agafarem la via principal: primer l'autovia, després la nacional, la comarcal, etc. Qüestió de prioritats, per exemple en cas de nevada.

Ara podem protestar, queixar-se d'allò que considerem, de l'Ajuntament, del senyor de Madrid -o de la senyora, segons convinga-, aportar suggeriments, etc., que és el que s'acostuma al segle XXI, però en dotze hores un carrer com Isabel II havia quedat utilitzable, la qual cosa considere és mereixedora de lloança.

També hem vist mostres de

solidaritat, com en el Baradello Gelat, on els veïns van fer força comuna per treure dels carrers els arbres caiguts. Alguna imatge sembla con la plantà del xop que fan en algun poble, però sense festa.

EL SR. BLANES, MARI TRINI I EL GALLO ROJO

Preludio. Paso por la zona de Fontana, antaño epicentro veraniego de la Playa de San Juan, y tropiezo

con un cartel anunciador: la música del cantautor alcoyano/mundial en directo. Sabor a nostalgia!

Con más de medio siglo de veraneo en la Playa San Juan (sí, la de las raciones de paella a 30 euros, como he leído hoy mismo) es difícil no tener un apartado memorístico especial para el Gallo Rojo, la sala de fiestas de El Campello que ha estado en boca de todos estos días. En la infancia/juventud, era lo más de lo más;

casi tanto como el aperitivo de sardinas y cocacola de la infancia en casa Ros, cuando estaba en la calle Virgen del Socorro, o la horchatita en Peret, que, como ahora, costaba un pico. En la lista también estaba el eventual viaje a Tabarca desde el puerto de Alicante. Eran otros tiempos, evidentemente.

    El Gallo Rojo anunciaba acontecimientos

casi cada día. Todas las grandes figuras de la época pasaban por la sala. Nosotros, todavía menores, conseguimos colarnos un día para ver de cerca a nuestra adorada Mari Trini. Todo un acontecimiento, que fue seguido de un paseo más bien largo, porque tuvimos que volver a casa, en la zona de Club del Mar, en el coche de San Fernando. En aquella época, nada de buses nocturnos ni, por supuesto, Tram... Éramos jóvenes y con la emoción, lo superamos sin problemas. Ahora, no sé yo.

    En mis últimas semanas profesionales en el mundillo periodístico, me tocó ocuparme de la medalla de oro de Alcoy a Camilo Sesto y en la rueda de prensa posterior, cerca ya de la medianoche, sólo formulé una pregunta: "Señor Blanes, ¿qué recuerdo tiene del Gallo Rojo?". (Por cierto, alguien se sorprendió de la deferencia a la persona en la pregunta...).

    La respuesta fue concisa y concluyente:

"Fue la mejor sala de fiestas de Europa". El cantante lo tenía muy claro y así lo expresó, por lo que de alguna manera coincidíamos en los recuerdos, al menos en lo que se refiere a la ambientación, por lo que a mi menda se refiere, porque el que sabía de salas de fiestas del mundo era él.

    Años más tarde, él ya fallecido y yo profesor, acabé en las aulas del IES Playa de San Juan, que en los tiempos del Gallo Rojo no existía ni en proyecto; de hecho, en toda su área solamente se había construido la torre París, situada justo al lado. Allí tuve una alumna de bachiller de origen colombiano, con la que compartí comentarios literarios sobre García Márquez -su madre es de un pueblo cercano al del escritor-, que me contó que cuando llegó a Alicante se sorprendió muchísimo al averiguar que Camilo Sesto era de esta tierra. "Llevaba toda la vida con Camilo Sesto en mi vida. Estaba convencida de que era colombiano..."

    En nuestra torre, para terminar, en aquella época teníamos como vecinos a los miembros de un grupo musical que alcanzó cierta notoriedad: Alma y el trío Segura...