domingo, 4 de octubre de 2026

IMMUTABILITAT

En veritat, les coses han canviat en les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi? No paren de publicar-se notícies d’equiparació dels drets de la ciutadania cap a les Festes, sense qüestions de gènere, al voltant de la qual cosa hi ha periodistes -com egomet, sense necessitat d’anar més lluny- que hem escrit a doll durant dècades. Recentment, fins i tot, he vist un vídeo d’una entraeta dels Andalusos, amb una cap amb minifaldilla. Si això no és evolucionar les coses… que baixe Sant Procopi i ho veja. I que dir de la primer tro dels Marrakesch, com a notícia d'última hora!

    Aquest plantejament

Assemblea de l'Associació de Sant Jordi.Setembre 2006
és conseqüència d’una fotografia difosa per l’Associació de Sant Jordi al seu
facebook. És una imatge sense més transcendència del conjunt de l'assemblea, captada, més o menys, des de la balustrada de la directiva, però que ha fet que em demanara: en realitat, què ha canviat? És una instantània de setembre 2026 que podria ser de fa vint-i-cinc anys si no fora perquè, com en aquell joc de Wally, podem trobar una dona cap al centre, a la dreta (en realitat, podria haver-n’hi dues més, les majorales Paloma Matarredona i Carme Aznar, que imagine són membres de la directiva i estarien amb la junta). Era, en concret, la representant del Palominos.

Cap cosa a dir de la composició de l’assemblea, perquè una vegada instaurat el dret, cada persona pot utilitzar-lo de la manera que considere adient; així les coses, els membres són hòmens. Perfecte, encara que la referida foto sembla antiga, de quan les possibilitats d’estar-hi estaven limitades als mascles (mentre en documentava, m’he assabentat que hi ha una pluralitat de dones a les directives de nombroses filaes i també en la directiva, absent de la imatge). 

Als arxius de Ràdio Alcoi, en alguna part romandrà l’entrevista que Lorenzo Rubio li va fer a la primera dona que va participar en una assemblea de l’Associació de Sant Jordi. No recorde la data exacta, però pense que seria en 1985 o 1986, un temps en què el Casal era cosa d'homes i ni tan sols hi anaven les mares dels candidats a Sant Jordiet; únicament els pares.

En aquella ocasió, el diari Ciudad va enviar una redactora a una sessió; en concret, es tractava de Marisa Julià i el popular locutor li va posar la carxofa al davant i la va entrevistar, perquè es tractava d’un fet singular i insòlit. Açò es va produir al fons de la sala, on tenien i tenim -supose- l’espai reservat els representants dels mitjans de comunicació.

Tota una curiositat, a la fi, que no té res a veure, repeteix, amb la situació legal actual; tot i això, el fet d’una única dona ens torna als vells temps, a les valentes mosqueteres, a l’èpica personal, encara que siga de manera simbòlica (per cert, la situació de Núria Martínez havia d’haver-se resolt, si més no amb una excepció a les regles; el combat lliurat ho mereixia)*.

A reveure!

* En la imatge de 2006, la dona també era una periodista.


FOTO 1. Assemblea Associació de Sant Jordi. Setembre 2026./ Foto: ASJ
FOTO 2. Ídem. Gener 2006./ Foto: M. C.

A Spice First Big News

A new English course has started... And I'm always telling stories, particulary news that I discover in the newspapers, especially French media. You have here the first one, and also an introduction for a speaking activity about superpowers.

See you later!


A Spice First Big News

I'm keen on news, but especially the news that I used to teach the Valencian language to my students in some high schools. It was my strategy as a teacher, and I did the same as a student at the language school for my writing and speaking.

Do you want to know the first news of that course? Yes? No? I’m sorry, however, it's my speaking. I do a daily search in the French press, for fun and for practising the language.

What was that news? It was an astounding fact that recently happened at the University of Bordeaux in France.

A distracted teacher was at his desk while his students were working. The professor was watching a porn film, but his laptop was connected to the projector in the classroom.

Obviously, the students were astonished, and the president of the university was very angry. The teacher was immediately suspended.

In conclusion, an unforgettable course!

Source: Sud-Ouest newspaper / Photo: Wikipedia

https://www.sudouest.fr/gironde/bordeaux/universite-de-bordeaux-un-professeur-consulte-de-la-pornographie-en-plein-cours-son-ordinateur-etait-branche-sur-le-videoprojecteur-30872634.php

Mario Candela

October 2026


SUPERPOWER


Good afternoon. I'm Mario, and I'm going to talk to you about superpowers.
I don't like the Marvel films. Actually, They're all the same movie:

people who have special power
Obviously, this is my opinion. I remember Supermanin the seventies, which was a fancy film, and Spiderman too, but nowadays my point of view is different.
I prefer romantic movies in French, like Christmas at Castlebury Hall, which was the last character of Roger Moore, a fantastic James Bond.
Maybe, when I was young, long, long time ago, I would have preferred to be the invisible man, because I liked a lot of old novel by H. G. Wells, but now I should choose The Hulk, which is one of The Fantastic Four.
At least, my major goal should be to have the superpower of speaking English properly.
But this is a dream!
Thank you very much for your kind attention.
See you next time!


Mario Candela

September 2026



lunes, 7 de septiembre de 2026

CONCORDE

L’altra vesprada hi havia un Seat 850 blanc

aparcat en un carrer d’Alcoi; no és cap notícia: el veig sovint, però no deixa de ser un mite d’una època, d’un temps d’una felicitat diferent, més senzilla, més natural. Com també ho és o ho era el Concorde, l’avió/coet que podien gaudir els milionaris i que volava -mai més ben dit- de París o Londres a Nova York en una estoneta, al costat dels Juegos Reunidos Geyper, l'Apolo d'Avidesa, Massiel o l’arribada de l’EGB, per esmentar alguns exemples que em venen al cap.

De Concorde, pot visitar-se’n un en Toulouse, en concret al Musée Aeroscopia, al costat de l’aeroport. De fet, Anna i ho vam fer i en solitari; bé, no del tot, per què en la primera fila de seients reposava Milú,

el gos de Tintín -i també, a l’exterior, hi havia una reproducció del blanc-i-roig coet lluner del popular personatge de còmic, tot i això que al nostre temps la paraula emprada era tebeos-. L’avió impressionava per fora i més encara per dins, perquè era perceptible que això no era més que un coet amb dues ales i una vintena de seients, a tot estirar, que costaven els dos ronyons i part
del tercer. Encara no hi havia
Ryanair i el low cost no estava inventat.

El final va ser molt trist amb l’accident a París ara fa vint-i-sis anys, que, coses de la realitat, no va ser per causa d’un problema amb l’avió supersònic, encara que imagine

que poc després es va aprofitar per a tancar un cicle que ja tocava i que durava vora de trenta anys. Un record emocionat per a les 113 víctimes d’aquell accident.

Aquesta introducció -no era una altra cosa- ens permet arribar a la justificació: la jubilació aquest estiu de la comandant aeronàutica

Béatrice Vialle, després de quaranta anys de carrera i que ha estat una de les dos dones que ha pilotat un Concorde (l’altra va ser la britànica Barbara Hammer). El primer vol el va fer en 2001, perquè es va veure afectada per la paralització provocada per l’esmentat sinistre, mentre que l’anglesa Hammer ho havia fet en 1993. La francesa, ara retirada, va fer l’últim vol al capdavant d’un Boeing 777-200 d’Air France.

De les notícies que he llegit aquest estiu -majoritàriament dolentes-, aquesta em va colpejar per allò que comentava al principi: el Concorde era molt més que un avió per a la nostra generació, era un símbol, un mite. Gaudeix de la jubilació, Béatrice!


martes, 11 de agosto de 2026

TEMPESTUOSA TEMPESTA

Ens podem queixar de tot. És la moda

contemporània: perquè està bé, perquè està malament, perquè és tard o d'hora, perquè... Ho deixe a gust del consumidor. La realitat és que el 10 d'agost, a les huit de la tarda, hi havia un gegantesc pi a terra al carrer Isabel II d'Alcoi; a les huit del matí, la via pública estava expedita.

Havia escoltat a la vora de la mitjanit les serradores, amb l'eco des de diferents punts de la ciutat, i al matí, per Santa Rosa i Cervantes, vaig comprovar què s'havia fet i

que estava en marxa una tasca important, amb multitud de gent operativa. També vaig apreciar les prioritats: deixar lliures les vies urbanes i, a continuació, atacar allò que no incomoda o impedeix el quefer quotidià.

Criteri normal. Amando Vilaplana, molts anys regidor de desastres, sempre aconsellava que, en situacions difícils, agafarem la via principal: primer l'autovia, després la nacional, la comarcal, etc. Qüestió de prioritats, per exemple en cas de nevada.

Ara podem protestar, queixar-se d'allò que considerem, de l'Ajuntament, del senyor de Madrid -o de la senyora, segons convinga-, aportar suggeriments, etc., que és el que s'acostuma al segle XXI, però en dotze hores un carrer com Isabel II havia quedat utilitzable, la qual cosa considere és mereixedora de lloança.

També hem vist mostres de

solidaritat, com en el Baradello Gelat, on els veïns van fer força comuna per treure dels carrers els arbres caiguts. Alguna imatge sembla con la plantà del xop que fan en algun poble, però sense festa.


domingo, 9 de agosto de 2026

EL SR. BLANES, MARI TRINI I EL GALLO ROJO

Preludio. Paso por la zona de Fontana, antaño epicentro veraniego de la Playa de San Juan, y tropiezo

con un cartel anunciador: la música del cantautor alcoyano/mundial en directo. Sabor a nostalgia!

Con más de medio siglo de veraneo en la Playa San Juan (sí, la de las raciones de paella a 30 euros, como he leído hoy mismo) es difícil no tener un apartado memorístico especial para el Gallo Rojo, la sala de fiestas de El Campello que ha estado en boca de todos estos días. En la infancia/juventud, era lo más de lo más;

casi tanto como el aperitivo de sardinas y cocacola de la infancia en casa Ros, cuando estaba en la calle Virgen del Socorro, o la horchatita en Peret, que, como ahora, costaba un pico. En la lista también estaba el eventual viaje a Tabarca desde el puerto de Alicante. Eran otros tiempos, evidentemente.

    El Gallo Rojo anunciaba acontecimientos


casi cada día. Todas las grandes figuras de la época pasaban por la sala. Nosotros, todavía menores, conseguimos colarnos un día para ver de cerca a nuestra adorada Mari Trini. Todo un acontecimiento, que fue seguido de un paseo más bien largo, porque tuvimos que volver a casa, en la zona de Club del Mar, en el coche de San Fernando. En aquella época, nada de buses nocturnos ni, por supuesto, Tram... Éramos jóvenes y con la emoción, lo superamos sin problemas. Ahora, no sé yo.

    En mis últimas semanas profesionales en el mundillo periodístico, me tocó ocuparme de la medalla de oro de Alcoy a Camilo Sesto y en la rueda de prensa posterior, cerca ya de la medianoche, sólo formulé una pregunta: "Señor Blanes, ¿qué recuerdo tiene del Gallo Rojo?". (Por cierto, alguien se sorprendió de la deferencia a la persona en la pregunta...).

    La respuesta fue concisa y concluyente:

"Fue la mejor sala de fiestas de Europa". El cantante lo tenía muy claro y así lo expresó, por lo que de alguna manera coincidíamos en los recuerdos, al menos en lo que se refiere a la ambientación, por lo que a mi menda se refiere, porque el que sabía de salas de fiestas del mundo era él.

    Años más tarde, él ya fallecido y yo profesor, acabé en las aulas del IES Playa de San Juan, que en los tiempos del Gallo Rojo no existía ni en proyecto; de hecho, en toda su área solamente se había construido la torre París, situada justo al lado. Allí tuve una alumna de bachiller de origen colombiano, con la que compartí comentarios literarios sobre García Márquez -su madre es de un pueblo cercano al del escritor-, que me contó que cuando llegó a Alicante se sorprendió muchísimo al averiguar que Camilo Sesto era de esta tierra. "Llevaba toda la vida con Camilo Sesto en mi vida. Estaba convencida de que era colombiano..."

    En nuestra torre, para terminar, en aquella época teníamos como vecinos a los miembros de un grupo musical que alcanzó cierta notoriedad: Alma y el trío Segura...

domingo, 5 de julio de 2026

LA FESTA MAI PARA: LA PRIMER TRO

ÚLTIMA HORA: LA PRIMERA PRIMER TRO

La Filà Marrakesh va designar nou primer tro en l'assemblea de divendres a la nit. La persona electa per majoria i que encapçalava l'única candidatura va ser Lucía Martínez,

festera tremendament coneguda per les arrancades de Diana i també de l'esquadra del capità moro d'enguany que ha protagonitzat. L'elecció és molt destacada perquè és la primera vegada que es produeix al conjunt de les filaes en la història de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi.

PD. En realitat, aquest mateix any va haver-hi dos dones al capdavant de la Filà Vascos, Tamara Espejo i Núria Insa, durant uns mesos, arran de la renúncia del primer tro en vespres de Festes. Aquest fet, que va recollir Aramultimèdia, va ser igualment transcendent, encara que ara es tracta d'una elecció directa per un període convencional.

https://www.aramultimedia.com/ca/tamara-espejo-primera-dona-primer-tro-de-la-festa-dalcoi

Foto: Juanca Cardenal /Caps d'Esquadra/Facebook

.........................................................

EPÍLEG. Arranca setembre amb una pèrdua, una desaparició molt sentida.


Aurelio Castro. Només el coneixia de les Festes, d'un milió de contactes al Casal, i de mestre amb la navalla, al carrer, al front dels contrabandistes, la Filà Andaluces. Sempre amb un somriure, amb gentilesa, amb una abraçada. Una gran pèrdua. un gran home!! Pet sort, tinc una foto, que crec em va dedicar especialment, amb una mirada inoblidable.

PRELUDI. Sembla que, amb posterioritat a la crònica, s'ha acordat per la superioritat superior que les festes 2027 seran... Un moment que ho mire... 24, 25 i 26 d'abril, la qual cosa sembla que és provisionament definitiva. I amb el 23 feiner... Millor, més rendiment econòmic per al balcó, que recorda el sainet Tot per un balcó.

La Festa d'Alcoi no para (siga quan siga),

perquè la realitat és que en 2027 veurem quan toca. La veritat és que l'assumpte tenia mala solució si el 23 d'abril havia de ser festiu festiu, però em sembla que la mà esquerra no ha estat operativa: no era complicat intuir que les municipals properes anaven a estar damunt taula, encara que ningú ho diga.

    Per si de cas, he preparat el cartelet: "Llogue balcó per a Festes. Si les Entrades són el 22 d'abril, 1.000 euros. Si són el 24 d'abril, 2.500 euros". Sorry... Llei d'oferta i demanda. I, la veritat, si et preocupa la salut, les guerres, el poder

adquisitiu, etc., la resta d'assumptes passen a tenir una importància molt lateral (pobres càrrecs festers!).

    L'altre dia vaig passar per Sant Jordi i vaig encendre uns ciris i, simultàniament, faig fer una trobada arqueològica familiar: una participació de loteria de Nadal de la Filà Lleganya de 1999... En pessetes bitllo-bitllo. Quatre-centes cadascuna de les dues participacions, en una ampolla d'herbero de Mariola, produït per Licores Sinc, que, ara per ara, desconec si serà apte, encara que l'odorat és molt bo.

    Com podem veure, la Festa forma part

de les nostres vides i allà per on parem, ens trobem envoltats d'esdeveniments, fets, polèmiques o d'herbero...

Ah! Per si algú té curiositat, us deixe l'enllaç de l'article que vaig escriure per l'aniversari de l'esmentada guerra del calendari fester.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2020/01/el-dia-de-san-mario-del-97.html

miércoles, 1 de julio de 2026

LLUNA D'ESTIU

Aquests dies, hem tingut una superlluna

d'estiu que, per sort, per molta sort, he anat localitzant al poc de l'eixida, especialment anit i amb perspectiva per damunt de la Zona Alta d'Alcoi, a la vora de la Universitat Politècnica. Res d'especial, perquè ni la càmera ni els meus elementals coneixements fotogràfics -enfocar, aguantar el pols i poc més- no són per a fer miracles.

Siga com siga, les fotos tenen el seu valor,

com he comprovat recentment, mentre revisava imatges de 2000 i 2001, sense cap odissea en l'espai -per parodiar la pel·lícula-, on trobes espais i situacions oblidades i, més especialment, persones, en alguns casos amigues o familiars, que han desaparegut.

Perspectiva i nostàlgia, podríem dir!