CRANCS DE PASQUA

De tradicions de Pasqua, tothom en gaudeix. Per tot arreu de les terres cristianes. Ara, més o menys celebrem la Setmana Santa, la Quaresma, el dejuni, l’abstinència, la Pasqua, etc. Jo, dissabte a la nit, a la platja Sant Joan, em vaig adormir entre els càntics megafònics de la vigília de resurrecció de mitjanit que, per cert, en cap moment em van resultar molests. El retor de la parròquia de Sant Pere, Rubén, fa les homilies amb altaveus i li n’he escoltat moltes, en general acurades.

Nosaltres, els alcoians, tenim la Glòria, el gros pregó dels moros i cristians, però com el conjunt dels valencians

Plat de crancs de Martinique

també saboregem la mona, una coca amb ou en el centre. Per què? Com em va explicar el professor & periodista Alfons Pérez fa un parell d’anys l’ou era part de la gallina, doncs era carn, doncs… prohibit. I per això la vam afegir a la coca pasqual.

En altres indrets, el protagonisme és de la xocolata, siga amb pastís o amb ous amb la forma del conill de la tele, per posar un exemple. Més enllà, els amaguen al jardí perquè els xiquets els troben… de tot, a la fi. I en les Antilles, mengen crancs, especialment el dilluns de Resurrecció.

Sembla que durant la colonització del Carib, als esclaus nadius els imposaven la Quaresma dels amos, la qual cosa significava… el dejuni. Com que els illencs continuaven amb la recerca i captura, que era la seua feina, amb la Pasqua disposaven d'una grossa acumulació i van decidir utilitzar-los com a plat principal, especialment el dilluns.

Una curiositat gastronòmica, religiosa, cultural, social, etc.

Per altra banda, Lourdes va viure una tragèdia en la tarda de Pasqua, arran que el xòfer d'un autobús de pelegrins italians va morir esclafat pel seu vehicle, probablement per algun defecte en el sistema de frenada. En una santa ciutat acostumada als miracles -fa uns mesos se'n va confirmar un de nou- s'ha viscut ara una tragèdia.

FILL NO EN TENIM…

Fill no en tenim i ja el bategem, diu la dita. Va de futbol, que jo temps fa ja que m'he allunyat, encara que segueix els titulars, en aquest cas del cas Itàlia i l'eliminació del mundial.

 A banda de les qüestions filosòfiques del tipus els espanyols no anem a Eurovisió, però sí al mundial als EUA… No

ho he captat del tot, encara que el govern confrontaria una revolució ciutadana. Segurament serà per això.

 Vaig pensar, quan vaig veure les imatges dels italians celebrant l'eliminació del País de Gal.les, que acabaven de donar una gran motivació a Bòsnia, país, a més a més, on es disputava el transcendental partit. I així va ser, perquè a l'hora dels penals, els italians semblaven espanyols!

 Només cal donar un cop d'ull als titulars dels diaris de hui: tres mundials seguits d'absència per als transalpins.

 PD. També he llegit a la premsa francesa allò que va passar a Cornellà i els musulmans… Qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra, ho dic per això del respecte als que no són com jo.

EL CAFÉ… QUE NO FALTE!

Feia temps que tenia un article in mente, però mai havia trobat el moment o potser l'excusa per a concretar-lo fins que aquests dies he llegit, en la Revista de Festes dels Moros i Cristians d'Alcoi 2026, un interessantíssim i altament recomanable monogràfic lexicogràfic de Josep Tormo Colomina, al voltant de les expressions típiques de la celebració.
És un article a mastegar profundament, encara que la dita El café… que no falte em ve al pèl,

perquè, efectivament, el café-licor made in Alcoi és omnipresent, fins i tot en el Trofeu Filaes, d'imminent disputa, pel fet que en una convocatòria precedent el consum va arribar a 396 litres en un dia i mig en el bar del poliesportiu, segons em va bufar a l'orella una font digna de confiança. I la prova material existeix en forma de foto bastant eloqüent.

Cap valoració tinc a fer al respecte, encara que m'ha vingut al cap que en el Trofeu Filaes de 1997 -, és a dir, l'any del conflicte del calendari fester-, hi va haver queixes sotto voce, perquè els mateixos que poc abans espellifaven la gel·laba pel canvi de la trilogia festera a cap de setmana per allò de la tradició, oblidaven els ritus litúrgics del Divendres Sant a canvi dels aires festius al poliesportiu, un dia en què, a més a més, el polígon Cotes Baixes tenia un fum de fàbriques operatives, com vaig constatar jo mateix, per pur atzar, caldria afegir.

Divague, coses de l'edat i la jubilació, en l'àmbit d'un text meravellós, del que cal fer un estudi aprofundit. Hi presenta termes plenament vigents, com cagafilaes o bovo -vocable que determinat partit ha popularitzat

Presentación de la revista /A. S. Jordi

entre el seu ramat* per a referir-se a un important càrrec oficial de la ciutat- i també l'expressió ja puc morir-me, que figuradament s'utilitza bastant, tal vegada en càrrecs que l'acaben i tanquen el seu cicle vital fester.

Continue divagant, ho sent. Bon cartell, bon Trofeu Filaes, etc.

* L’accepció ramat figura al diccionari com a fidels, a banda de la clàssica d’animals que tots podem pensar; doncs, en cap cas té un matís ofensiu. Funció representativa pura.

PD. He trobat la revista especialment atractiva, encara que tan sols he pogut llegir un parell d'articles amb certa dedicació. Com vaig dir l'any passat, fantàstic que la contraportada torne a ser alcoiana!

EL CIM DEL CASTELL

Ensopegar amb el muntatge

de la torre de l'homenatge del castell de Festes d'Alcoi forma part del destí, perquè em passa sovint, sense buscar-ho. També m'ha ocorregut hui, aquest migdia del 25 de març. Puc escriure mil ratlles, contar la història sencera... Millor un parell de fotos,

no us sembla?

LA TRISTA BALADA D’ALMANSOR

Havia pensat escriure unes ratlles al voltant de la pitjor pel·lícula de la història d'Espanya, la qual cosa és complicada de determinar perquè n'hi ha dura competència, encara que els experts ens han facilitat alguna acurada pista. Durant anys, a la tarda, gaudíem de les espatarrants i també molt encertades crítiques cinematogràfiques que Antonio Dopazo publicava al Diari INFORMACION. Era un home extremadament expert -com Eduardo Torres-Dulce, el fiscal aquell que eixia en TVE- que sabia barrejar els punts de vista amb el bon humor.
Va haver-hi un cas que ens

va fer fins i tot plorar: Cuando Almanzor perdió el tambor, un film memorable, que va definir com “un dels majors bunyols de la història del cinema espanyol, que mai, mai, degué haver-se rodat”. Ens queien les llàgrimes cada vegada que ho recordàvem. I ara he mirat la fitxa tècnica i resulta que hi apareix la Rafaela Aparicio, Quique Camoiras, Luis Varela, Florinda Chico, Vicente Parra, Alfonso del Real, entre altres actors destacats, tots al costat d'Antonio Ozores, protagonista principal (sense comentaris). La direcció era de Luis Delgado.
Imagine que és del mateix estil que Cristóbal Colón, de oficio descubridor, Cuando el cuerno suena i altres que millor deixar en l'oblit. Confesse que també vaig fer un tip de riure quan vaig llegir una oferta d’una televisió de pagament: les deu millors pel·lícules de Pajares i Esteso… Caldria veure les absents, vaig pensar.
Si he canviat el tomb del circumloqui és perquè els darrers dies he llegit alguna crítica de la gran estrena de la temporada en Espanya: Torrente presidente, que pel que he esbrinat pot fer-li la competència al bo d’Almansor. Anys enrere vaig veure la primera d'aquest personatge, que reconec tenia certa gràcia i a més a més interés per allò de la recuperació de Tony Leblanc, però més endavant ho vaig deixar caure.
Ara estaria bé fer la comparació entre les dues pel·lícules, però he descobert millors fórmules per a perdre el temps. Si a algú li ve de gust, aquest és un país lliure, almenys per a veure cinema! I ara que tenim opcions diferents, ens podem permetre el gust de posar una peli o sèrie i deixar-la al cap de cinc minuts, coms ens arriba sovint. De vegades pensem, a casa, que ens hem fet majors i el que es fa no és per a nosaltres, és per a noves generacions (en canvi, en les classes em parlaven de La casa de papel i va resultar que era una magnífica proposta).
Continuarà… (per allò del cinema)...

ST PATRICK'S MADE IN ALCOI

En Alcoi ho celebrem tot.

    Sant Jordi, la Cavalcada dels Reis d'Orient, Sant Antoni, la Verge dels Lliris, la Setmana Santa,

la Pasqua Florida, el Dia d'Andalusia, el Rocío, Sant Miquel, el carnaval, Tots Sants -i ara també la carabassa taronja importada-, Sant Valentí... La llista és infinita. Darrerament, hem inventat el Modernisme, que era un dia, després una setmana i imagine que acabarà incorporant el Mig Any. Per cert, enguany el Mig Any és de luxe. "Vestits", que és el terme escaient en Alcoi; no cap altre. Una premonició: aquesta novetat eixirà tan bé, quedarem tots tan bocabadats... que romandrà al calendari... El temps ho dirà.

    Avui és el 19 de mars,

festiu a la Comunitat Valenciana -evidentment!- i dia dels pares i els Peps, o siga el 30% de la població major de 40 anys. Al segle XXI sembla que els josés i les maries han decaigut. Siga com siga, festa gran, que per a alguns, continua la d'ahir, perquè dimecres a l'Escola d'Idiomes (EOI) la gent d'anglés va celebrar el dia de Sant Patrick, amb algunes activitats i ball, preparat i impulsat per les entusiastes teachers del departament, que caràcter i bona voluntat en tenen a doll.

    Em va motivar a recuperar els discs de trenta anys arrere de Bill Whelan i Riverdance, que van ser la bomba, mentre una companya de Muro, Lola, parlava de la

seua devoció per The Pogues. Jo confesse que tenia més predilecció per Enya.

    Així que vam fer una classe diferent, encara que el listening em va eixir malament i del test de St. Patrick's no vaig encertar ni la de l'equivocació. Per descomptat, la festa va ser sense cervesa!

    Enhorabona i fins dilluns!

EPISODI TRÀGIC

Alcoy va ser escenari divendres d'un greu episodi

en un institut, que manté un professor hospitalitzat per una salvatge agressió.

Vos comparteix un article que ha publicat el Diari Información.

ATENTADO EN ALCOY

¿Podéis imaginar que mordéis una oreja al guardia civil que os pone una multa porque el rojo del semáforo os importunaba, o que al trabajador del centro de salud que os da la cita para quince días le soltáis dos directos a la mandíbula, o que al fiscal del caso le pegáis una patada en las partes bajas?… Pues es todo lo mismo: atentado a funcionario público en el ejercicio de sus funciones. Artículo 550 del Código Penal vigente, que también, también, abarca a los profesores que están en un aula, al frente de una clase.

Lo explico por lo que ha pasado en Alcoy, que ha generado tremenda inquietud entre el colectivo profesional, porque las medidas para evitarlo o gestionarlo nunca suelen ser definitivas. Se abrirá una comisión, se estudiarán medidas que protejan al alumno y su entorno, o se le apartará de esa clase en concreto, pero no de las demás (lo digo por un caso que ha habido estos días por tierras alicantinas), por lo que el lunes estará en el instituto como si tal cosa.

Todo esto, sin considerar lo que se decida sobre los agresores. El delito es grave, penado con cárcel, de la que se cumple, no de la que te libras. Atentado a la autoridad constatado: el docente está en el hospital, salvajemente agredido y con una oreja de menos. Prisión incondicional en el castillo de If sería lo mínimo, ¿no?, pero decidirá su señoría, que, por cierto, está protegido por la misma norma.

De tantos años de hacer periodismo de tribunales se me pegó la cosa judicial y un día me dediqué a investigar qué pasaría en caso de agresión a un profesor (que podía ser yo mismo), porque no lo teníamos claro. Lo encontré rápido: artículo 550 del Código Penal, claro y contundente. Mis compañeros de institutos me miraban sorprendidos y se lo apuntaban, sobre todo porque la ley no distingue el tipo de contrato o la categoría, sino la función.

En consecuencia, imagino que el empresario jefe, o sea, la Conselleria de Educación de la Generalitat Valenciana, ya habrá designado un equipo jurídico para ocuparse del caso, defender al docente y perseguir a los agresores, que según las últimas noticias estaban ayer tarde en la Comisaría de Alcoy, que lleva el caso por jurisdicción.

No sé qué instituto es ni me interesa, ni sé quién es el docente; no tiene importancia alguna. Es el que le tocó esa plaza por interinidad, titularidad o simplemente porque estaba de guardia con el grupo en cuestión. Si el peso de la ley no cae con toda contundencia encima de los agresores y se defiende al agredido incluso con exageración, persistirá el ambiente que había anoche en los corrillos -ahora telemáticos- de profesores: desencanto, desesperanza y desolación.

https://www.informacion.es/opinion/2026/03/14/atentado-alcoy-127953945.html

Mario Candela

Marzo 2026