LLUNA INSINUADA

Aquest matí, gairebé de miracle,

he pillat l'eixida de la Lluna, que -segons la IA- estava minvant, a punt d'arribar a nova, la qual cosa passarà demà. Més o menys, qüestió de pols -a fa temps que no trobe el pal de suport, que igual vaig llençar i no ho recorde-, però una imatge a la vora de l'albada amb una certa gràcia per damunt del centre d'Alcoi, per la zona on s'ha recentment fet una tala d'arbrat antic bastant significativa, però que ha passat desapercebuda!

VAGA

Temps enrere, abans de ser profe d’institut, em van contar que una dona havia anat a una fàbrica del polígon de Cotes Baixes en Alcoi i havia entregat un currículum del fill. I el seu fill, on està? Li van demanar. A casa, va contestar. No ho vaig entendre fins més tard, quan em vaig incorporar al món docent. És la vida moderna, les responsabilitats dels fills són inexistents: són els pares qui les afronten (fins i tot atacant ensenyants als centres, com va passar recentment al mateix polígon).

El primer estiu de profe -llargues vacances, efectivament, encara que tot és relatiu en aquest món- vam coincidir amb un docent de la Universitat d’Alacant: és que et passes la vida dient: calleu, calleu, calleu… La meua dona em va mirar de gaidó: era el que jo li havia contat de secundària, però en versió universitària.

En ESO/Batxiller no hi

Recepció el primer dia de profe. IES Val d'Aran

ha cap responsabilitat: l’examen era difícil, no ho he pogut fer, el/la profe és un inútil -els pares ho diuen més clar, no tenen ni puta idea, el meu fill és perfecte-, yo no he sido (frase popular de Bart Simpson); encara que, això sí, els alumnes de 1r d’ESO em van felicitar amb un gegantí Viva el Alcoyano en la pissarra l’endemà de la històrica eliminació al Real Madrid. Ho havien vist… i el partit havia acabat a les 23.30 passades. Cap problema familiar amb això.

Fa gairebé dos anys que vaig acabar i l’ambient ja estava carregat. El comportament a les classes, la falta de conseqüències de les accions -tot s’intenta resoldre amb reunions col·lectives, programes didàctics/pedagògics específics, resolucions d’inspecció i conselleria que rares vegades fan costat al docent, però cap assumpció de responsabilitat-, la impossibilitat de seguir els programes, l’increment exponencial de la burocràcia/treball administratiu/informes/recursos, etc. fan que la tasca quotidiana siga cada vegada més enrevessada.

També és un problema de diners, però considere que no és la base, encara que milions de profes destinen una part important del seu salari a fer quilòmetres i quilòmetres diaris o a llogar pisos, amb tots els dispendis que això ara comporta. Vaig estar una temporada en Barcelona en 2018; ara pense que no ho faria: les despeses s’ho menjarien tot. Per tot això, la pasta també és important, si bé no és l’element exclusiu. Les classes de primer de batxillerat de més de 35 alumnes constrets poden ser més eloqüents, o les de segon, que ara tenen molt preocupada a la conselleria per això de la selectivitat.

Per concloure, voldria apuntar que, recentment, vaig tindre un contacte amb primària… i sembla que per tot arreu les coses venen mal dades. Ensenyants, normalment dones, amb ferma consciència i voluntat professional, comencen a estar desbordades, per com van les coses: l’ambient s’ha degradat els últims anys i condeix la desmoralització.

Per tant, no és un problema de diners, que també; no és una qüestió d’uns col·lectius dolents que volen fer malbé o treure un profit sindicat o polític -que segur que hi ha algú que ho pretén, com evidentment ho ha fet la conselleria-, és una prova que el sistema fa temps que fa aigua i la línia de defensa són els profes, els incompresos profes.

Sort.

El diari INFORMACION ha publicat l'article. Vos deixe l'enllaç!

https://www.informacion.es/opinion/2026/05/12/vaga-130149583.html

EL MARAJÁ DEL ABISINIO

De Salvador (Salvador Giner Vidal,

Portada Libro / Foto: Anna Lloret

nacido el 23 de agosto de 1934 en Benimantell y recientemente desaparecido) tenía un gran recuerdo, como también de su familia, porque me trataron estupendamente, y desde luego por su cocina, por su servicio en el Bar Tropical. Era adicto, cuando la economía juvenil me lo permitía, de la sangre en salsa y la palmera de cocacola, y por supuesto de los abisinios, que era una de sus especialidades.

El Bar Tropical forma parte de la historia contemporánea de Alcoy, de la mitología urbana, como otros establecimientos de leyenda. Es curioso, porque hace no mucho que también desapareció Rafael Hernández, que durante décadas gestionó el bar del mercado de San Mateo, cuando Alcoy tenía una única lonja -alias, la plaça- con solo un establecimiento hostelero. Una vez, hace siete lustros, le entrevisté y me contó que era el primero que llegaba al edificio, antes de las cuatro de la madrugada, para que todo estuviera en marcha cuando llegaran los siguientes más tempraneros.

También era un negocio familiar e igualmente eran oriundos de la Marina.

Salvador era gentil, extrovertido, amable -como todos los hosteleros de la vieja guardia- y con su esposa Tavi y su familia hacían unas tapas épicas, en un local exiguo. Todos apreciábamos su cocina y más si cabe cuando cerró, en agosto del 99, si la memoria no me es infiel (es fácil de recordar: coincidió con el triple crimen de Benifallim). Ahora forma parte, como he dicho, de la leyenda urbana.

De vez en cuando coincidíamos o veía su carismático utilitario -un Renault 6 tostado- hasta que volvió a Benimantell, donde ha residido en la última época. Reanudé el contacto recientemente y de manera indirecta, porque Joan Borja inauguró la colección Veus de la

Salvador (arriba, segundo derecha) y Hernández (abajo, primero izquierda) / Página 66

memòria, con una publicación dedicada a Saoret del ros, alter ego de Salvador Giner Vidal. Él y Tavi tuvieron el gigantesco detalle de señalármelo, con una dedicatoria verdaderamente intimista y que comparto, sobre todo, porque me da la sensación que guardaron un buen recuerdo de mi humilde y modesta persona.

Ahora ha terminado el viaje, pero es consciente de que su legado es eterno. Hay publicaciones que lo señalan, pero básicamente hay memoria, la de todos los que disfrutamos de su cocina y, más que nada, de su carácter y su amistad.

PD. Os adjunto un enlace a un reportaje de Paco Agulló en Página 66, donde tenéis abundante información del Tropical y su historia, y extraigo una foto con los protagonistas destacados de la crónica de hoy.

https://pagina66.com/archive/103566/el-tropical-el-mas-emblematico-de-los-bares

DESCANS

El dia del Descans 2026 en Alcoi

Insòlit desmuntatge en el dia del Descans

ha arrancat més matí que la Primera Diana: algú ha tingut la brillant idea de llençar una mascletada a les quatre i poc de la matinada en la zona de l'antic col·legi de Cervantes… Sense paraules. Encara que no era el tema de la dissertació, curta, en qualsevol cas. No és dia per a excessos i elucubracions.

Vaig escriure de les Festes de Moros i Cristians de fa 20 anys, de les coses que van ocórrer, però en vaig guardar una, perquè era post festera. Del dia del Descans, més concretament.

Resulta que al centre d'Alcoi, mentre un eixam de brigades de tota mena tractava de tornar

Retirada immediata del cavall de Sant Jordiet

el poble a la normalitat, i els qui treballàvem normalment anàvem al Savoy o al Reconquista pel café, en un intent de desapegar els parpelles i construir una crònica viable d'alguna cosa.

Aquell llunyà matí, entre tot l'enrenou, una cosa sorprenent cridava l'atenció: havia començat el desmuntatge del castell de Festes. Sorpresa absoluta. Una de les torrasses havia desaparegut a mitjan vesprada, quan encara estava calent de les bengales de Sant Jordiet. I, per cert, el cavall va ser retirat ipso facto.

L'assumpte tenia una explicació: la imminent filmació de la pel·lícula Manolete, que anava a trasbalsar el centre de la ciutat durant setmanes.

Operació de neteja al centre d'Alcoi en 2006

La gent cinematogràfica tenia necessitat de la plaça expedita i per això l'operació castell fora. No tinc tanta memòria: m'ha aparegut una foto.

De la pel·lícula podem parlar un altre dia, però del Descans, poc més cal dir. Jornada de reflexió i contenció, entre les operacions de tornada a la rutina que estan en marxa. Any superat!

NOSTÀLGIA DE 2010

Per pur atzar, he trobat unes fotos de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 2010, que comparteix amb vosaltres. La casualitat vol que els càrrecs festers són les mateixes filaes que enguany. Vos deixe unes imatges, que inviten a la nostàlgia, com tot allò que ens recorda els temps superats!

23 D'ABRIL

Un any ens va enxampar en Vielha

i com que el 23 d’abril és festiu en Catalunya, anàrem a Bagnères-de-Luchon, que tots coneixem pel Tour de França i que està agermanada amb la nostra veïna homònima, però allò que és comú és estar per aquestes terres (encara que l’any passat ens traslladàrem a la platja)...

    A la fi, digressions d’un dia

especial, amb esdeveniments familiars dolorosos de recuperar, onomàstiques actuals i passades -també endolades-, que tampoc és festiu -ni són les Festes de Moros i Cristians-, però ho celebrem com si ho fora. Confesse que em sent una mica fora del cossiol quotidià… Tampoc importa.

Jornada marcada en vermell simbòlic en Alcoi, en qualsevol cas, que majoritàriament commemorem d’alguna manera. Com vaig fer ahir, les imatges fan millor efecte que les paraules. Us en deixe unes quantes del dia de Sant Jordi de 2006.

Bona festivitat i millor lectura!

AQUELLES FESTES DE 2006

Sí, no cal ser endeví per a deduir que fa vint anys de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi de 2006, una efemèride com qualsevol altra. He revisat les imatges d’aquell any -em fa mandra anar a llegir a la revista de Festes digital- per a veure quines coses vam viure; com

estava el pati, per expressar-ho més col·loquialment. Doncs, Javier Morales era el president de l’Associació de Sant Jordi; Jordi Sedano, l’alcalde d’Alcoi, i Mario Santacreu, el regidor responsable. Es va jubilar Gaiato -ho sent, és i serà

Gaiato forever-, es va aprovar el disseny de dona col·laboradora dels Mudèjars, Els Muntanyesos i els Alcodianos van fer un coto en la Bandeja… Va ploure el dia de les Entrades. Como podem comprovar, un any com no importa quin altre. Ah! Espereu. Oblidava un detall: va ser l’any dels Pitufos. Segur que ja recordeu tot el que vam fer aquelles Festes. No hi ha res com un detall, com la magdalena de Proust, que ens reactiva les neurones memorístiques.

Excepte gent que conec del Casal i de la Festa, que és capaç

de detallar sense dubtar quina esquadra va eixir en 1994, qui era el cabo, el nom de la banda… el comú dels mortals tenim a l’abast del record els esdeveniments destacats, coses especials. I en el meravellós capítol de les esquadres especials, la de la Llana de 2006, coneguda popularment

pels Pitufos, va fer història. El color blau fosc que destacava combinat amb la negror d’un dia obscur, van diluir el plantejament del dissenyador, al costat, evidentment, del fet que la formació va fer la segona part del recorregut amb

set membres, entre l’estupefacció general i la rialla del cabo batidor, que no se l’aguantava. Alguna crònica de l’endemà va causar profunda sorpresa… Vos aporte la pista per si teniu curiositat.

No tinc cap intenció d’escriure més.

Gaiato fester

Al contrari, vos aporte algunes fotos que van molt més enllà de mil paraules i que segur que ens porten -com una altra magdalena- vivències, records, sensacions viscudes, en un 22 d’abril que no és dia de les Entrades!

Any de capità

Juan Vicente Capó, Octavio Rico, José Sanus i Enrique Rico en el sopar de l'Associació