NI CERVANTES, NI LA REGLA DE TRES, NI LA CAÍDA DE TROYA…

Resulta que es innovador. Los institutos podrán decidir los autores que se estudiarán en la asignatura de Lengua Valenciana y Literatura, nivel Bachillerato. Original. Imagino que también tendrán competencia para hacerlo sobre Cervantes, la regla de tres o la caída de Troya, por citar tres aspectos de otras materias; de lo contrario, no tendría sentido: ¿por qué unas asignaturas, sí y otras, no? Porque el meollo del asunto no va de escritores.

En el fondo, va de titular,

Profesores al inicio de un curso en el IES Jorge Juan

va de no estudiar autores catalanes en la Comunidad Valenciana, de acuerdo con el manual de los que gobiernan (yo, de los que mandan en Madrid sé poco o nada, de los que lo hacen aquí, me he criado entre su credo). Y, desde luego va de cambio de lengua cuando pasas de Amposta a Vinaroz o viceversa. ¿También ocurre con Almansa?, me pregunto, inocentemente.

Cervantes no nació en el ámbito autonómico, ni Lope, ni Vargas Llosa, ¡desde luego!, por tanto podrán ser excluidos perfectamente del programa de Lengua Castellana y Literatura -aunque siempre nos quedarán Azorín, por supuesto, Miguel Hernández y Blasco Ibáñez- como la regla de tres en Matemáticas, la fundación de Roma -por cambiar el ejemplo- en Sociales o la mecánica estelar en Física. Es el mismo principio de lógica, que, por cierto, también puede ser fulminada del programa. ¡Cielos!

Más lejos. Como profesor de valenciano utilizaba textos de producción propia en clase, sobre temas de interés. ¿Podría hacerlo ahora? Lo digo porque durante un tiempo fui profesor de Lengua Catalana en Catalunya y no sé dónde está la línea roja. En el caso de Isabel-Clara Simó, la duda está excluida conociendo el patio…

No he leído los textos, solo los titulares, como tampoco lo hago con Trump. No pierdo el tiempo. Pueden prohibir o bombardear aquello que consideren oportuno. Escapa a mi competencia. De ser profesor ahora, habría perdido muy especialmente a Manuel de Pedrolo, porque el Mecanoscrit del segon origen formaba parte de mis aportaciones, a Salvat-Papasseit y a Ramón Llull, que en mi época de estudiante era Raimundo Lulio, lo que causaba cierta sorpresa en las aulas juveniles, así como los relatos de Pere Calders. Por cierto, para justificar moralmente la norma se ha tenido que incluir a los autores mallorquines, los pobres…

Poco más queda por decir, salvo ¡o tempora!

Pd. El artículo está en castellano por motivos obvios.

Mario Candela

Licenciado en Filología Hispánica

Diplomado en Lengua y Literatura Francesa por la Universidad París-Sorbonne

Profesor de Lengua Valenciana (y Lengua Castellana, Sociales, Valores Éticos)

ESTALAGMITA CAP AL CEL*

Com el monòlit de la pel·lícula 2001 -aquell que revolta i atrau els simis- ens ha aparegut en Cervantes d’Alcoi una estructura cap a alguna part, cap a enlloc, cap al cel… que cadascú afegeixa allò que li semble convenient. Amb l’ascensor del riu passa alguna cosa semblant com en el carril bici, encara que en aquest cas hi ha una diferència fonamental. Aquest projecte prové de la consolidació del llit dels rius i si la memòria no em falla, el va rellançar un dels governs del PP perquè recorde perfectament la roda de premsa de Fernando Pastor, llavors cap suprem de l’àrea urbanística municipal. Això no li lleva força al debat de l’oportunitat, l’emplaçament i qualsevol altre que els ciutadans d’Alcoi tinguem a bé posar en marxa.

Siga com vulga, ens ha aparegut una estalagmita verda enmig del pont que segur farà parlar a curt termini. Efectivament, afecta el paisatge, com també ho fa l’Hotel Reconquista, lloc on havia d’haver-se construït l’Institut Pare Vitòria, però eixes són altres històries i que no venen al cas ara per ara.

Salut per a gaudir-lo, mentre

Fotograma de 2001

sorgeixen algunes qüestions. Els gossos estaran autoritzats? Serà de pagament? Tindrà horari? Hi haurà ascensorista de cerimònia?

Calle perquè comence a desvariar més del que toca.

* En record de la cançò de Led Zeppelin.

BRIVALLS DE PA SUCAT AMB OLI

No he pogut per menys de deixar de recordar-me’n del títol d'una pel·lícula de Woody Allen -un home, cal precisar, que no mereix cap classe de reconeixement pel que sembla de la seua biografia- així que he pogut llegir dues notícies semblants, de poc o gens d’enginy o trellat. Em refereix, en concret, a Granujas de medio pelo, una cosa com Brivalls de pa sucat amb oli, un clàssic cinematogràfic que mereix la revisió ocasional pel seu caràcter destacat de sainet destrellatat.

Recentment, en un lloc

idíl·lic com la Vall de Núria, un indret a la vora de França on es pot gaudir de naturalesa i relaxació, o millor dit, es podia, perquè els darrers anys els preus de l'hotel s'han envolat a escala d'ull de la cara i part de l'altre, tot i això, es pot accedir des de Queralbs o Ribes de Freser amb el tren cremallera… o a peu, emprenent una sinuosa i evidentment costeruda sendera. Aquest hivern, a més a més, la situació ha estat força entrebancada per les infernals i copioses tempestes de neu que han sacsejat els Pirineus.

En aquesta situació, tres lladregots van decidir donar un cop de gran volada, amb nocturnitat, per la qual cosa van arrencar la caixa forta de tres-cents quilos, la van carregar a un trineu i van fer camí cap a Queralbs, on se suposa que tenien el cotxe. Va ser molt més senzill de preparar que d'executar, perquè amb un metre de neu al sol van haver-hi de renunciar als cinc-cents metres, més o menys a l’inici de la baixada.

La caixa blindada va aparéixer al fons d'un barranc, a prop de la via del tren cremallera, buida, després d'haver estat oberta amb una radial. A dintre hi havia diners -sembla que no en gran quantitat- i diversa documentació. A hores d'ara, els brivalls encara corren pel món i les caputxes utilitzades dificulten la seua identificació.

Gairebé de forma simultània, uns brètols van assaltar una casa en un poblet italià, en l'àrea de Pardenone, després d'haver fet miques el cristall d'una finestra. El botí va ser d'allò més interessant, configurat per bitllets estrangers -souvenirs d'antics viatges- amb un valor conjunt d'uns cent cinquanta euros i, més especialment, per un joier, en principi replet de pedres precioses: gemmes, diamants, robins, maragdes, etc.

El que és ben curiós d'aquest episodi és que pedres, haver-n’hi hi havia, però d'una altra classe. En concret, el matrimoni propietari de la petita mansió hi havia depositat els càlculs renals expulsats en tota una vida… Ara per ara, es desconeix el valor pecuniari d'aquestes pedres, de gran repercussió, almenys sentimental, encara que siga pels mals patits dècades durant.

Per descomptat, els Mossos per un costat i els Carabinieris, per l'altre, estan amb els ulls ben oberts, a la recerca dels autors dels robatoris, que els mitjans de comunicació han denominat de pel·lícula. Raó no es falta!

- Fonts: Diari La Depêche.

- Foto: Vall de Núria. Webcam. Infonieve

ANAR A L’INFERN I TORNAR-HI CADA SETMANA

R. és la inicial del nom hipotètic d'una alcoiana, una brava alcoiana, de mitjana edat -o siga, jove-, valenta, lluitadora. En la flor de la vida. Una bona situació familiar i la hipoteca acabada de pagar. Satisfeta. Amb plenitud d'energia, encara que la bonança mai és perfecta perquè tots tenim tecles, siga de salut, nostra, o de familiars o amics; de feina, econòmiques... La llista pot ser llarga.

Tot li anava de pel·lícula a R., de categoria com diu Tirisiti, encara que la llet no li parava molt bé; un fet menor, de simples molèsties, sense gens d’importància aparent, per la qual cosa un dia com tants altres ho va explicar a cal metge. Semblava quelcom banal, encara que es va decidir una visita a l'especialista de les parts baixes, com ho anomenaven les nostres iaies.

El procés va ser ràpid. I el diagnòstic, terrible. El que ningú volem: dos invasors de gran dimensió, amb una voracitat insaciable, definitiva, d'aquella que no para fins al final.

    Al maquinari de la sanitat pública pot costar-li arrancar, però una vegada llançat és implacable. Amb el diagnòstic en la mà, de seguida la químio, la ràdio, els tractaments hormonals i altres coses que puc haver oblidat o no he conegut. I no corren, sinó volen. Tinc uns quants casos pels voltants ara per ara, malauradament, i comprenc la terminologia, macabra de vegades.

I això és un calvari. Mai no ho havia sentit contar com ho ha fet R. "Jo ja conec l'infern", perquè hi ha anat una vegada i una altra, amb els tractaments i l'impacte demolidor que suposen sobre el cos i també

El monument de Cervantes, ara renovat

sobre l’esperit. És com la sorpresa del soldat que rep un tret enmig la batalla: mai de la vida no ho espera. Cap persona desitja la sort del càncer. Els francesos no acostumen a dir "merde", amb e al final; prefereixen llançar "t'envie a la paraula de cinc lletres". Podríem patentar-ho nosaltres, amb una lletra de més, com a eufemisme d'aquesta maleïda paraula.

Anar a l'infern i tornar.

El camí de Dant o del disc de Vangelis que he sentit aquests dies, Heaven and hell, però en la més crua realitat. Havia assistit en una ocasió al discurs d'un veterà metge de família que havia patit la quimioteràpia als seus ossos i que somniava en cridar tots els malalts que hi havia enviat durant dècades. "Vosté vaja tranquil. Passarà uns dies dolents, tindrà molèsties... i res més". El pobre doctor havia patit com mai hagués somniat i havia tingut seqüeles increïbles. “Fins i tot, se m'ha pelat el pito!”, comentava, sorneguer. Tristament, la major part dels antics malalts ja no estaven en condicions de rebre les sinceres disculpes.

Aquesta dona ha anat a l'infern i ha tornat, una setmana sí i l'altra també. Aquesta última no ha estat una excepció. Conéixer l'infern vol dir exactament patir com ho explica la Bíblia, és a dir, patir el castic etern. I en aquest cas no val dir em portaré bé i aniré en direcció contrària. No està en el programa.

La meua idea era tancar ací el relat -l'estremidor relat-, però el destí em va portar a saludar una amiga professora que deixa de costat circumstancialment

Inscripció/homenatge al carrer El tap

el calvari laboral i de les oposicions i els canvia per una químio. Com si res. Sembla que la cosa funciona i no és ni de lluny el tractament que hem esmentat abans, però no deixa de ser la maleïda paraula i la fotuda quimioteràpia, encara que més lleugera. “Dios aprieta pero no ahoga”, diu la dita... Ni de lluny... “Ahoga, pero bien”.

I a cavall de Nadal, Z., una xica al zenit de la maduresa, però també encara jove, va assolir la desitjada plenitud laboral... i no va viure per a contar-ho... Ni un dia, ni arribar a la casa, ni la previsible i merescuda ampolla de xampany de luxe. Vaig compartir circumstancialment el trist dol, que acompanyava el meu personal, més corrent, de la vida, encara que no per això menys trist.

A més a més, en la vida havia viscut un Nadal i arrencada d’any amb tants obituaris. De gent jove, de gent major, de tragèdies, de la paraula maleïda que hem esmentat, d'un exalcalde del veïnat... Uf. Confiem en la primavera, encara que no tinc excessives esperances.

Podria continuar, però millor parar i reflexionar una mica, sobretot abans de queixar-se dels maldecaps del dia a dia, del trànsit, de qualsevol cosa banal. Açò són maldecaps, la resta... Ni de lluny.

UN ALCOIÀ EN LA CORT DE LA REINA POLGAR

Imagine que és la moda. Els escacs

Ricardo Calvo Mínguez

i les dones. Primer va arribar Gambit de dama, amb una eixerida xicona, més endavant adulta complicada, que hi jugava com ningú. La vaig veure sencera un parell de vegades per la convalescència del dur COVID-19 i em vaig enganxar; a més a més, pel poc que es veia a les partides, recordava Bobby Fischer.

Era una sèrie crua, que aborda els problemes de la vida i les drogaddiccions, fins i tot en el món dels xiquets. Per això vaig ser prudent a l’hora de tractar-la en les tutories de Secundària. Ah! I vaig continuar amb la novel·la -Le jeu de la dame, de Walter Tevis- que us recomane vivament.

Ara, ens retrobem a la mateixa cadena -o siga, Netflix-, en aquest cas amb un documental al voltant de Judith Polgar, la veritable diva dels escacs. En realitat, al principi va del pare i de les tres germanes Polgar, que van ser educades a casa i encaminades al món dels escacs. Totes tres van assolir gran nivell, però Judith es va convertir en el mite. Doncs, el documental arranca així i continua amb la carrera solitària, fins que es va convertir en la persona més jove en obtenir el títol de Gran mestre internacional.

El documental és profund

i ens trasllada a qüestions com la manera d’educar als fills i el treball dels menors, així com a les relacions amb la gent coneguda. De Fischer no cal parlar: es presenta un vídeo on clarament diu que les dones són menys intel·ligents que els hòmens, la qual cosa el desqualifica bastant, a parer meu, però també elimina carisma al mite Kasparov. L’alcoià Ricardo Calvo, mestre internacional i destacat personatge del món dels escacs, va ser col·laborador directe de Garri Kimovich, però als últims temps ja no parlava igual: alguna cosa contava que no el deixava en bon lloc. A més a més, la primera partida amb Polgar és força contundent: com es pot abusar d’un jugador novell, més encara si és una xica jove i espantada.

Per això us aconselle el documental, però també perquè té un interés històric indubtable: en la part final hi ha dos imatges de Judith Polgar al mític torneig de Linares i al seu costat, Ricardo Calvo en persona. Em vaig emocionar, molt més encara quan l’amic Pepe Blanes em va confirmar la impressió inicial. Tota una descoberta, vint-i-quatre anys després de la seua prematura desaparició.

En l’obertura de l'olimpíada de 1988, on les germanes Polgar van triomfar davant del món,

el president de la Federació internacional Florencio Campomanes va fer el discurs de benvinguda; és el mandatari que va declarar a Calvo “persona non grata” per la seua tasca d’oposició. A més a més, el mateix Calvo em va explicar que la vespra de la històrica partida contra Korchnoi en l’olimpíada de l’Havana de 1966, Espanya es va enfrontar contra Filipines i a l’alcoià li va tocar… Campomanes!

ANIMALS QUE CAUEN DEL CEL O ELS TACS D'IGUANA

Les notícies d'animals acostumen a ser divertides, en general per la ingenuïtat que aporten, o per la fera ferotge, com el matrimoni alemany que va baixar del cotxe en un parc salvatge d'Alacant per acaronar els tigres... En el cementeri estaran pensant al voltant del fet, imagine. A banda, estan les curiositats, que de vegades coincideixen.

En un cas, perquè un gat va

Forat deixat pel gat al parabrisa

travessar el parabrisa d’un cotxe i va aterrar al seient del copilot, mort evidentment. Les indagacions posteriors van concloure un fet sorprenent: una àguila havia agafat el gat de terra i s'havia envolat, però el felí, emprenyat, es va soltar i va caure... Dintre del vehicle. A la conductora no li faltava l’humor, perquè va cridar els serveis d’emergència: “No em creuran mai”. Aquest episodi es va produir al parc nacional de Great Smoky Mountains, en l’estat nord-americà de Carolina del Nord.

L'hivern en curs està resultant especialment dur, encara que a dir de molta gent és mentida que hi haja canvi climàtic. Als EUA hi pensen sovint, però fa pocs dies en localitats de Florida com Orlando van arribar-hi a quatre sota zero, a la qual cosa ni els habitants ni la natura estan acostumats. Com si passés a Benidorm, podríem dir.

Ni tampoc ho estan les iguanes,

Iguanes congelades

encara que són de sang freda, em sembla, perquè han acabat per congelar-se i caure a terra des dels arbres. Per causa que són una espècie invasora o depredadora, les autoritats han aprofitat l'oportunitat per a fer una eutanàsia col·lectiva... Coses que passen, encara que el canvi climàtic siga un invent dels demòcrates, que per aquelles terres és sinònim del nacional “roig”.

Ah! He llegit que en Puerto Rico els gossos vagarívols es mengen les iguanes, encara que sembla que aquests rèptils poden ser transmissors de la salmonel·la.

Font: diari La Dépêche.

Fotos: North Caroline Highway / Christopher Martin

P D. Amb posterioritat he llegit al mateix diari que un youtuber ha decidit arofitar les iguanes i ha creat tacs d'iguana... Les opinions semblen dispars... Per si n'esteu interessats en el tast!

AN AUTHENTIC WALKING DEAD / UN AUTÈNTIC MORT VIVENT

I read a long time ago that The Walking Dead was a fantastic TV series. I really remembered I saw some episodes and it was good, but I didn't like it very much. I prefer other topics when watching TV.

However, life is more real than

the TV world, and recently in Thailand there was an authentic walking dead, because a forty-eight year-old man came back to his home although he was buried fifteen days earlier.

Thai police found a deceased man, but they made a mistake in the identification. The unfortunate family accompanied the body to the cemetery where later the man was buried.

Fifteen days later, the deceased returned home, to the astonishment of the family. They couldn't believe their eyes. The man's mother fainted.

At least, an authentic walking dead!

Source: La Dépêche newspaper

Un autèntic mort vivent

Vaig llegir fa molt de temps que The Walking Dead era una esplèndida sèrie de televisió. Recorde que vaig veure alguns episodis i que estava bé, però no em va omplir el cor. Preferisc altres temes quan veig la televisió.

Tanmateix, la vida és més real que el món televisiu, i recentment a Tailàndia hi va haver un autèntic mort vivent, perquè un home de quaranta-vuit anys va tornar a casa seua tot i que havia sigut soterrat quinze dies abans.

La policia tailandesa havia trobat un home mort, però es va equivocar en la identificació. La desafortunada família va acompanyar el cos fins al cementiri, on posteriorment l’home va ser soterrat.

Quinze dies després, el difunt va tornar a casa, per a l’estupefacció de la família. No es podien creure el que veien. La mare de l’home es va desmaiar.

Al cap i a la fi, un autèntic mort vivent!

Font: Diari La Dépêche

Foto: Viquipèdia Commons