NOVA VIDA PER A "PAPELERES"

L'històric edifici de "Papeleres"

Acte de presentació del pla per a "Papeleras" / Foto: IVACE

d'Alcoi té un futur; ça és, no té cap risc de convertir-se en una altra ruïna urbana, la qual cosa és un fet molt positiu. Papeleras Reunidas, SA, àlies El Bambú, va desaparéixer el juliol del 84, però un any més tard l'Ajuntament, aleshores gestionat per l'equip del batlle Josep Sanus, el va comprar, sembla que per un preu bastant simbòlic.

La seua cessió a la llavors naixent Generalitat Valenciana va permetre la instal·lació de l'Institut Tecnològic Tèxtil (ara, AITEX), que en uns mesos marxarà a Batoi. Recentment, l'equip del conseller d'Economia Rafa Climent i la directora de l'IVACE Júlia Company ha impulsat una solució de futur: hi anirà la Universitat Politècnica de València-UPV, que necessita més

Autofoto amb l'edifici / M. C.

dependències.

Un assumpte, doncs, nugat i ben nugat amb seny abans les eleccions.

Enhorabona.

P.D. Per si algú n'està interessat: la notícia de la creació d'AITEX li la va traure el periodista Lorenzo Rubio al conseller Andrés García Reche mentre retransmetia l'Entrada de Cristians de 1985 des del balcó de l'Ajuntament. Una exclusiva econòmica-festera de Ràdio Alcoi!

IÑAKI BERENGUER

De l'Iñaki Berenguer guarde un

gran record. L'endemà del diumenge de setembre de 2012 en què va esdevenir una personalitat em va contestar a la primera telefonada i em va atendre com si jo fora el sotsdirector del New York Times. El murer estava a la ciutat que mai dorm i menjava una amanida en un restaurant.

Han transcorregut onze anys i tothom confia en el seu talent. I si ho pensa Juan Roig, el magnat de Mercadona, està tot dit. Això sí, pel que veig als mitjans i a alguna xarxa social,

el jove que va estudiar a la UPV, a Cambridge, al MIT i a Columbia no ha canviat, encara que siga una figura estel·lar planetària. És fidel a ell mateix.

........................................

De Iñaki Berenguer guardo un gran recuerdo. Al día siguiente del domingo de septiembre de 2012 en que se convirtió en una personalidad me contestó a la primera llamada i me atendió como si yo fuera elsubdirector del New York Times. El murero estaba en la ciudad que nunca duerme y comía una ensalada en un restaurante.

Han pasado once años y todos confían

en su talento. Y si lo piensa Juan Roig, el magnate de Mercadona, está todo dicho. Eso sí, por lo que leo en los medios y en alguna red social, el joven que estudió en la UPV, en Cambridge, en el MIT y en Columbia, no ha cambiado, aunque sea una figura estelar planetaria. Es fiel a si mismo.

....................................

Aquí disposeu d'un enllaç a la conferència que va protagonitzar a Muro, l'estiu de 2014, organitzada pel Campus d'Alcoi de la UPV, on relata la seua experiència (i en Google podeu accedir a tota la informació que desitgeu!):

https://www.youtube.com/watch?v=Ep6v6xR0j4s

Fotos:

1. Pixable. 2. La inversió de Juan Roig. 3. Importantes del Diari INFORMACIÓN 2016

AUSIÀS MARCH A LA FARMÀCIA ABANS L'ALBADA

Recentment, vaig parlar de casualitats amb

el Toni Cucarella i ara toca el capítol dos: la matinada en què -com Ausiàs March "insomne i atrafegat", que va escriure el gran mestre de les lletres Joan Valls- vaig anar "a la farmàcia de guàrdia per un calmant", mentre m'ocupava o intentava ocupar-me'n del tema de la poesia simbolista valenciana.

És a dir, Joan Valls, per descomptat, i les cinc etapes que veuen els experts en la seua obra; Xavier Casp, des del vessant religiós al social, i Fuster... que

també era poeta, encara que en un moment molt concret de la seua vida. Poesia concentrada, es podria resumir.

Tres figures capitals, però enlloc he vist esmentat al temari de les opos -el que jo fullege de tant en tant- el treball poètic de Carmelina Sánchez-Cutillas, que em sembla digne d'encomi. I molt. Una llàstima.

Joan Valls, Joan Fuster, Xavier Casp i Carmelina Sànchez Cutillas / Viquimèdia

SALTADOR (QUE NO SALTEJADOR) ALHORA QUE MÚSIC

Estic segur que no imagineu qui

Els saltadors que ara som iaios / M. C

guanyava la competició de salt d'alçada a la meua classe. No, veritat? Era Gregorio Casasempere Gisbert, àlies Gori, ni més ni menys. És a dir, era saltador -que no saltejador- alhora que músic.

Estic convençut que no l'albireu en ple esprint, concentrat. Eren altres temps, al gimnàs del Pare Vitòria, a l'edifici aleshores nou. Ara tot és distint, les persones i les coses hem evolucionat. Ni ell -ho sé del cert- ni jo mateix fem salt d'alçada, però, en canvi, som iaios. Bé, ell més que jo, perquè em guanya per cinc a una.

Recentment, Gori va aconseguir un rècord, que ni el de Dick Fosbury* perquè va tenir dos nets el mateix dia! Enhorabona a la família, que segur que va saltar, però de goig!

* mític campió de salt d'alçada, desaparegut el dotze de març.

TROBALLES AL LÍMIT DE L'ARQUEOLOGIA

De vegades, donar un cop d'ull a la fototeca personal et dona sorpresa; ça és, una imatge val més que un milió de paraules! Com a poc, imatges irrepetibles, de persones -perquè han canviat d'activitat o perquè ja no hi són- o de llocs, perquè la perspectiva s'ha modificat. O també, la qual cosa succeïx cada dia al món del periodisme, es tracta d'una cosa puntual, com podreu veure i gaudir, espere!

La Nacional d'Alacant des dels túnels del tren en 2001

Una grua de Català al carrer Sant Nicolau en agost 2005

Funeral de la Creu Roja d'Alcoi en la Parròquia de Sant Maure l'any 2000

Trini Miró amb Javier Castañer i Miquel Santamaria en 2007

L'URÒLEG QUE TOTHOM ESTIMAVA

Què té de poètic que un uròleg canvie

El Dr. Tenza durant la festa

d'hospital cap a un nou centre? En principi, res; però de vegades les coses són distintes. Divendres, més de cinquanta persones/companyes/professionals/amigues i amics de l'Hospital Verge dels Lliris d'Alcoi van acomiadar al doctor José Antonio Tenza Tenza. Era un tres de març, dia del seu aniversari, i nové aniversari de la seua arribada. Dia a dia.

Ara marxa cap a l'Hospital General d'Alacant, pel que sé per raons estrictament privades. Un gran fitxatge... i una gran pèrdua, per a tota la comunitat del nostre Hospital i per als seus pacients de la terra, egomet inclòs (en desembre era una veu que em conhortava en moments de molta dificultat).

El Tiro de Pichón va acollir la festa,

L'homenatjat amb un grup de participants en la festa.

el comiat, on no van faltar les llàgrimes, conseqüència d'una emoció desbordant. El protagonista va passar després un missatge de veu a la seua gent de l'hospital, veritablement emotiu.

Enhorabona per la feina, l'amistat i el tracte, i especialment enhorabona als seus pacients d'Alacant! Els ha tocat la grossa de Nadal!

Per cert, jo treballe en Alacant!!😹😹😹