La 103 jornada de Joan Valls

Octavi Jordà i Manel Rodriguez Bernabeu

És l'1 de maig, dia del Treball o de "San José Obrero", com ens ensenyaven als salesians d'Alcoi quan estàvem a la infantesa, però especialment és el dia de Joan Valls i Jordà, la jornada en què hagués arribat als 103 anys. Segur que algun verset irònic al voltant de "l'any del conyac" ens hauria caigut al damunt.
No hi haurà homenatge al carrer, al Fossar, plaça de què deia que era "el millor poeta", però el podem recordar amb la lectura dels seus versos; al voltant de 25.000 ens n'ha legat, com un testament col·lectiu que podem gaudir permanentment.

La família de Joan Valls

Com una Toia d'ofrena o un Tast d'eternitat i fins i tot com un Breviari d'un eremita urbà.

* Les imatges corresponen a l'acte d'inauguració de la placa commemorativa a la casa on va nàixer Valls, celebrat el 2009. El seu germà Octavi, que va morir poc temps després, va protagonitzar la festa, al costat de Manel Rodriguez i d'altres habituals en els homenatges de l'1 de maig, com Hiroshi i Lluís Torró, que tradicionalment aporten l'ambientació musical, juntament amb la Coral Polifònica Alcoiana.
Ací us deixe l'enllaç a la crònica que publicar l'endemà el Diari INFORMACION:
https://www.diarioinformacion.com/alcoy/2009/05/02/descubren-placa-homenaje-joan-valls-casa-nacio/881215.html

Ambient de la inauguració de la placa, l'1 de maig de 2009

Fotos: Mario Candela

Los inventos del TBO en la era del coronavirus

Los más jóvenes -o sea, mis alumnos, por ejemplo- no sabrán ni de qué hablo con este titular: "Los grandes inventos del TBO". Del coronavirus, seguro que sí han aprendido alguna cosa, como mínimo que no hay clase, que no se puede salir de casa... y que hay que convivir permanentemente con la familia, lo cual no deja de tener su punto.
Esta mañana, sábado, teórico Día de las Entradas de Moros y Cristianos de Alcoy, he tropezado con una noticia que me ha recordado al gran Profesor Franz de Copenhague, capaz de inventar las cosas más inverosímiles y con las que nos divertíamos hace más de medio siglo -¡ay!- los de nuestra generación.
Se trata de la propuesta de un gabinete italiano de arquitectos (https://t.co/DHpEzApPxg?amp=1) para resolver una cuestión muy importante: cómo utilizar las playas este verano con seguridad. Una imagen vale más que un millón de palabras:

No es una broma pesada que alguien ha colgado en las redes, sino una propuesta seria enviada al gobierno italiano, que, parece no lo ha acabado de ver claro... Humor aparte, es un problema a resolver: cómo ir a la playa este verano... Bufff...

Y podemos aprovechar este Día de las Entradas oscuro, con gotas de lluvia, por ahora, y sin desfiles para repasar los grandes inventos del TBO: https://www.eldiariomontanes.es/cantabria-dmoda/cantabros-dm/aquellos-inventos-20190120143842-nt.html?ref=https:%2F%2Fwww.google.com%2F

Una de las páginas de los inventos del TBO /Wikipedia

La trágica realidad

Remarcaba recientemente, al hilo del texto sobre la esperanza que genera la soprano Tania Bou, en un contexto laboral terrible, porque los profesionales de la cultura se han detenido en seco, como la mayoría de los hosteleros y comerciantes en general.
El futuro se presenta muy inquietante, pero la realidad ya lo es, como podéis comprobar en el artículo de Nius que os adjunto: el impacto del coronavirus en toda su crudeza en una familia.

https://www.niusdiario.es/sociedad/coronavirus-critica-situacion-familia-alcoy-sin-trabajo-dinero-en-estado-alarma_18_2935020299.html

Y esto no es "El hambre en China" o la solidaridad con los países del Tercer Mundo... esto es aquí, en Alcoy y son los amigos de, los vecinos de, los hijos de... Es la gente joven, con nombre -Antonio e Inés- y con niños, que trata de salir adelante en el mundo que les hemos creado: 35 años, contratos semanales...
No hace falta escribir más... Con leer el artículo, sobra.

La veu de l'esperança

Fa una eternitat que el món va sotsobrar

Tania Bou al balcó /Foto de l'autora/Facebook

i ens va fer canviar el pas a tots, d’una manera o una altra. Uns tenim el privilegi de teletreballar, altres s’han vist obligats a abaixar la persiana… que veurem si un dia tenen la possibilitat d'apujar. Pense que caminem cap a una societat molt incerta i això és inquietant, esfereïdor.

Confesse que no m’he adherit en cap moment als “reptes” en les xarxes i que admire i encoratge la feina dels sanitaris; de fet, em vaig emocionar amb una foto de la gent de la “quarta planta” de l’hospital Verge dels Lliris, la meua, i els vaig donar ànims… En canvi, sortir a aplaudir… ho he fet de tarda en tarda.

Per contra, procure treure el cap a l’hora que la veïna d’enfront canta, una soprano meravellosa que anima els barris, perquè del carrer a Alacant a Oliver hi ha un trosset, però si el vent torna favorable arriba amb nitidesa l’entonació màgica, les fogoses àries. La veritat és que un arbre impedeix la visió directa, però un veí, Josele Tortosa, fa un vídeo gairebé cada dia i ens serveix de consolació pel que fa a la imatge.

No coneixia a Tania Bou, una persona que no té el privilegi de poder treballar, però que genera il·lusió, esperança en el seu entorn. A l’hora establerta, les 19.00, va sortir vestida de músic, perquè resulta que està “en excedència de la Vella” per òbvies raons professionals, i va celebrar el seu particular Himne de Festes d’Alcoi.

Espere que aquest naufragi mundial es normalitze i puguem gaudir de l’activitat professional de Tània i de tants i tants altres professionals de la cultura atrapats en un atzucac complicat.

Demà, 23 d’abril, és el dia del llibre, però aquest any prefereix escriure d’una soprano solidària, de la gent de la cultura, en general. S’ho mereixen.

Molta sort a tothom i salut!

Nostalgia festera

Estos días teníamos que haber vivido/disfrutado las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy, que se han visto alteradas, como todo, en este año dramàtico que vivimos. Sin embargo, no es la primera vez que esto sucede, ni tampoco será la última, aunque por supuesto a menor escala.

Todos tenemos en nuestra experiencia vital duelos festeros de un modo u otro. En las de 1980, aquellas en que primera vez salió a la calle la Filà Benimerines, falleció repentinamente mi padre, Mario Candela Llopis, como igualmente le sucedería mucho más tarde, pero también demasiado temprano, a Silvestre Vilaplana Molina. El primero, tras las Entradas, ya en el Día de San Jorge; el segundo, tras acabar el desfile de su filà, los Cruzados, como miembro del boato del capitán de 2007. De las muchas necrológicas que me ha tocado escribir, esta fue una de las tristes y sentidas.

"Entraeta" de la Filà Maseros en la noche del 15 de abril de 1975 / Foto Valero-Fototeca Municipal Alcoi

Dos episodios terribles que marcan, como evidentemente lo es perder a un padre en plena juventud (y más tarde -y terriblemente pronto- a un hermano, Jorge, festero 100% y que nunca llevó un traje), pero con Silvestre Vilaplana me unía una especial relación de amistad y respeto. Podría citar otro caso muy similar, en un contexto distinto: el ibense Salvador Miró, presidente perpetuo de los fabricantes de juguetes falleció... el día de Navidad. El día de la ilusión, de la esperanza.

Han pasado 40 años y no tenemos fiestas. Con 104 muertos sobre la mesa [en el momento de escribir este texto] es difícil plantearse una celebración lúdica. Otra vez será.

De cualquier modo, me ha hecho infinita ilusión encontrarme con dos fotografías antológicas en el Archivo/Fototeca Municipal de Alcoy, que marcan sendas épocas, y que el director Josep Lluís Santonja ha tenido el detalle de facilitarme.

Una, original de Foto Valero, es de las Fiestas y plasma una escuadra de una "entraeta" de la Filà Maseros que salió a la calle el 15 de abril de 1975. Me he sentido especialmente emocionado porque los he conocido a todos y con algunos he tenido y tengo muy especiales relaciones.

De derecha a izquierda desfilan Luis Sanus, Enrique Luis Sanus, Julio Berenguer, Jorge Silvestre, Enrique Moltó, Eduardo Segura, Floreal Moltó y Mario Candela.

Una foto para enmarcar (la otra también, pero la comentaremos otro día).

La Glòria que nació como relleno

La fotografía del acto homenaje es del desfile original de 1965

La hemeroteca nos permite volver la vista atrás, como decía Machado, y ver el camino que hemos recorrido. Por eso, los que fuimos periodistas (o hemos sido, o somos, que es difícil de determinar) tenemos la memoria más ágil: los reportajes nos sitúan en el tiempo pasado con cierta precisión.
Así, el 15 de abril de 2012 publiqué un reportaje en INFORMACION explicando que la Gloria Infantil nació como relleno, para un día festivo de 1965 sin programa... En realidad fue un desastre por la lluvia, pero se consolidó en el programa de las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy
¡Ah! Días más tarde, Carlos Aracil -que dos años después sería presidente de la Asociación de San Jorge- me contó que su hermano había sido el "glorieret"de la Llana y que jamás había visto una foto... hasta el reportaje, para el que yo había utilizado las que se publicaron en la Revista de Festes de 1966.
No hay mal que por bien no venga.
Aquí os paso el enlace con el referido reportaje...

https://www.diarioinformacion.com/alcoy/2012/06/14/desfile-nacio-relleno/1243657.html

Susana Javaloyes, la pionera de la mascareta

Una vegada era una xica jove que treballava en una empresa tèxtil (amb /ε/ com tracte d'ensenyar als meus alumnes castellanoparlants), al costat d'altres xicones, minyones com ella. Tothom coneix eixa fàbrica, que estava situada a Cocentaina i on pintaven teles amb una tècnica que s'anomenava aerografiat, revolucionària a principis dels anys noranta.
Emperò, va resultar que a partir del 15 de febrer del 1992 aquelles jovenetes van començar a morir, una rere una altra. I van traspassar fins a cinc, més un home d'una altra fàbrica, però aquesta adolescent de què parle es va salvar pels pèls.

Susana i la seua germana Carolina el dia que va rebre l'alta mèdica a França /Foto: Mario Candela

Li deien i li diuen Susana Javaloyes i es va fer famosa perquè és la xicota que va sobreviure, gràcies a un doble trasplantament de pulmons que el doctor Louis Couroud li va fer a la clínica Xavier Arnozan, situada a la perifèria de Bordeus. Va ser gairebé un miracle, perquè la pneumònia letal que va patir -una fibrosi pulmonar- tenia un desenllaç fulminant, com ara el maleït coronavirus que ens ha atacat, i quan van arribar els nous pulmons estava ja més en l'altre barri que en aquest.
Tot va anar bé en la nit d'aquell ja llunyà onze de gener de 1993 i si recupere la història és perquè va rebre l'alta el dissabte sant, vespra de Pasqua, a la clínica La Pignada on estava recuperant-se, a prop de Cap Ferret, a la vora de l'Atlàntic. Era una Setmana Santa amb dates semblants a les que hem tingut enguany.

En aquell moment ningú no ho sabia, però Susana seria una precursora. Aquell dia la foto de sortida, la foto del moment de l'alta, amb el seu pare i la seua germana Carolina, va ser amb una... mascareta. Va ser per prevenció, perquè era primavera i hi havia pol·len per tot arreu.
Ara, Susana ja no és tan jove, però la seua mare m'ha contat -i més tard ella mateixa ha confirmat- que va molt bé... Endavant sempre. I ara tothom portem mascareta... Qui ens ho hagués dit ara fa 27 anys...

Pd Com és notori, la fàbrica s'anomenava Ardystil i la tècnica d'aerografiat va estar prohibida immediatament.

* Dedicat amb un sentiment molt especial a Xelo Ragues, la mare de Soraya i Jovana, i també a les altres víctimes de la "síndrome Ardystil".

Dia de Glòria sense xiulitets

Desperta el dia de Glòria en Alcoi amb un sol titubejant, que apareix per darrere Sant Mauro, però de seguida s'amaga entre els suaus núvols que cobreixen el matí. És diumenge de Glòria, però és un matí sense xiulitets, un matí de dol: els crespons negres hurien de cobrir cada balcó, cada encreuament o lloc visible d'aquest poble, d'aquesta comarca.

Albada del matí de Glòria 2021 / Foto M. C.

Des d'ahir som concients de la realitat de la catàstrofe humana que patim: 93 morts a la comarca, dels que la major part, més de la meitat amb tota probabilitat, són residents del geriàtric d'Oliver (no és una situació excepcional, ni a Espanya ni a França: els centres tancats estan patint una autèntica eclosió mortífera molt difícil d'aturar).

Aquest context deixa poques ganes o cap per a la diversió o la festa, encara que l'Associació de Sant Jordi ha fet un plantejament elegant: sortir al balcó en homenatge als qui ens han deixat, una manera de recordar les víctimes en un moment on no hi ha ni funeral, ni dol. Tan sols llàgrimes d'impotència. Ganes de celebracions? Pense que molt poques, un sentiment que tardarà a canviar.

La Glòria de les Festes de Moros i Cristians se celebrava antigament dissabte de Pasqua a la tarda, després del "Toque de Gloria", però confesse que mai vaig aconseguir saber a quina hora exacta era. Això va canviar el 1916 i des de llavors és diumenge al matí, excepte quan el temps opina el contrari. Així va passar l'any passat, quan el desfile, conjuntament amb els dels xiquets va sortir al carrer dissabte a la tarda.

Llaç de dol / Foto: Creative Commons

I va ser una Glòria important, perquè hi havia una pluralitat de representació, de festers i festeres, la qual cosa li va donar un cert caire d'esdeveniment. Nosaltres hi anàrem i en Sant Nicolauet gaudirem de la primera gloriera de la Lleganya, la qual cosa em va tocar el cor. Com vaig escriure l'endemà, més que cap altra cosa em va impressionar la "normalitat" del desfile...

Ah! Per cert, la Gloria sempre ha sortit al carrer en abril, excepte en 2011 que es va programar el 8 de maig, després d'una pluja intensa el 24 d'abril. Fins ara ha estat l'arrancà de festa més tardana de la història... fins al maleït i tràgic 2020 que estem vivint, que veurem com acaba.

A la fi, un matí de Glòria sense xiulitets, símbol de l'alegria i la felicitat.

El maldecap de la fi de curs

Actualment, tots tenim una preocupació bàsica: la salut. No n'hi ha altra. Les loteries oficials estan suspeses, però la que es juga ara és terrible. No cal més que apropar-se per l'hospital d'Oliver d'Alcoi per assabentar-se de la cruenta situació, de la terrible hecatombe que estem patint.
Immediatament després, l'alimentació, que sembla ja més racionalitzada, i els serveis bàsics d'atenció personal. I l'economia: el món s'ha aturat i el gros embolic ha deixat milions de famílies en situació cada dia més crítica i amb dramàtiques perspectives de futur.
A continuació, està el confinament: cadascú s'adapta com pot, teletreballa, en molts casos, i fa allò que li ve de gust o té la possibilitat de fer. A mi m'agradaria recuperar l'escalèxtric, però no el tinc a la mà; amb la resta, m'adapte. El meu amic Dèrio, que cada matinada corre al poliesportiu, ara ho fa al menjador; jo, al corredor. Cap dels dos tenim gos...

El món pateix la síndrome de l'aula buida /foto Creative Commons

Després tenim la miríada de qüestions complementàries. Una que m'afecta directament i que està en primera línia de l'agenda política, és la fi de curs. Els nostres dirigents estan valorant què fer, com tancar el cicle escolar 2019-2020? El primer dia de tancament domiciliari vaig dir als companys de departament -i ara ho corrobore- que ens trobàvem amb una situació doble: d'una banda, 2n de batxillerat/selectivitat i els cicles superiors d'FP, i de l'altra, la resta de nivells (món universitari a banda).
Per què? Perquè en el primer cas està l'accés a la universitat, mentre en el segon "todo tiene remedio"; és a dir, allò que no es faça enguany, es pot reprendre el curs vinent. Emperò existeix una qüestió espinosa: la resolució administrativa del curs actual, que presenta serioses dificultats.
Dimarts, el "Consejo Escolar del Estado" proposava avaluar el període de confinament/classe que es segueix a domicili,  "pero fuentes autonómicas apuntan a que la evaluación debería quedar en manos del equipo de profesores de cada alumno, y en ella tendría que valorarse lo realizado por el estudiante a lo largo de todo el año, así como la actitud demostrada en este último trimestre, en función de los medios que haya tenido a su alcance", segons recollia dimecres el diari El País.
Com a docent amb una limitada experiència no deixe de preguntar-me com resoldre aquesta situació; és a dir, com traslladar aquest plantejament a un context avaluable, a una graella. El resultat de la 1a i 2a avaluació està clar, però de quina manera es concreta l'actitud a casa i "los medios que haya tenido a su alcance" l'estudiant. ?¿?¿?

És més que probable que les aules segueixen buides / Foto C. C.

No puc més que expressar la meua perplexitat davant d'un plantejament així, perquè no existeixen dos confinaments iguals: pares/mares que treballen o no treballen, amb estudis o sense, amb un equip informàtic per alumne o a compartir... S'estudia igual en un domicili amb dos sous que en un altre on s'espera l'arribada del paquet de Càritas?¿ I en les cases amb malalts i/o morts?¿
Uf!! Quin plantejament pot fer "el equipo de profesores" davant de la pluralitat de factors i contexts?
Aquestes consideracions, per descomptat, parteixen de la base que les classes presencials no es recuperaran o ho faran d'una manera simbòlica. Estem, per tant, davant una inèdita, extraordinària i catastròfica situació, on no veig altra solució que una intervenció directa de l'administració, en el cas nostre la Conselleria d'Educació, a qui pertoca una decisió global. Una resolució harmonitzada després, és clar, amb la resta del curs, allò que l'alumne ha fet fins al 13 de març.
És quelcom com l'espasa de Dàmocles, versió pandèmia, a l'abast del conseller i el seu equip... que hauran de prendre una determinació. Sols resta desitjar encert!

L'últim tango a La Jonquera

Marcel Proust / W. C.

Una notícia trista i dramàtica, causada per aquest terratrémol universal que estem patint en forma de catàstrofe sanitària, s’ha produït aquests dies a La Jonquera i m’ha recordat, a l’estil de la magdalena de Marcel Proust, episodis més o menys recents. El tema el vaig llegir recentment al diari El País (https://elpais.com/espana/catalunya/2020-04-01/trabajadoras-de-un-macroburdel-nos-quedamos-literal-con-la-maleta-en-la-calle.html) i feia referència a un problema social: les “treballadores” del gegantesc prostíbul de La Jonquera s’han quedat al carrer; no sols sense feina, sinó també sense sostre, sense casa, i han hagut de marxar en circumstàncies poc idònies (inassumibles bitllets d’avió de 4.000 euros per a tornar als seus països) i molt doloroses.

Els temps han canviat. Antigament, els espanyols travessàvem la frontera de França per a gaudir de llibertat, però també d’oci. Antonio Gomis Calvo, que fora portaveu del CDS a l’Ajuntament d’Alcoi (i de la filà Lleganya!), em va contar en una ocasió que mentre estudiava toco-ginecologia en Barcelona va marxar un dia a Perpinyà amb la que aleshores era la seua núvia, més tard la seua dona.

Centre hstòric de Perpinyà / Foto: viquipèdia

El motiu? Anar al cinema. Perpinyà s’havia convertit en la simbòlica capital del pecat espanyol, perquè els malaurats súbdits de la dictadura franquista passaven la frontera per veure les pel·lícules o comprar els llibres i revistes que aquí estaven prohibides. La justificació d’aquell viatge va ser l’estrena de L’últim tango a París, en 1972, de Bertolucci i Marlon Brando, una de les pel·lícules més polèmiques de la història, i Gomis relatava la cua que es va formar al pas fronterer mitja hora després del final de l’emissió.

També, un retor de la comarca va referir que va entrar-hi a una llibreria per comprar literatura “prohibida”, crec recordar que era alguna cosa de Kant o Heidegger. “Espagnol?” Li van preguntar: “oui”, va contestar… i el van enviar a l'enorme secció porno, per a la seua absoluta sorpresa i vergonya.

La relació lúdica-eròtica-subversiva de Perpinyà amb Espanya no és coneguda per la part francesa, com també supose que la memòria s’ha perdut en la nostra. Així ho vaig comprovar quan, deu anys enrere, vam començar a relacionar-nos amb gent de Carcasona i els voltants. La nostra professora de francés no n’havia sentit parlar mai de la “ciutat pornogràfica” que és com la vam batejar amistosament. En canvi, ens contava aventures de la “Ligne de démarcation”,

Les dos zones de França sota l'ocupació / vikipèdia commons

la divisió de França que van fer els nazis durant la Segona Guerra Mundial, i que partia en dos el país, situació que està molt ben reflectida en els tres primers volums de “La byciclette bleue”, de Régine Deforgues, amb l’inoblidable personatge de Léa Delmas.

I arribe on anava. En una de les visites a Carcasona, vaig coincidir en una cafeteria en una colla de jubilats, la qual cosa em va permetre conéixer gent, practicar la llengua i ampliar la base cultural. Durant aquella estada, el 6 d’abril de 2016, el parlament francés va aprovar una llei contra la prostitució que castigava tot aquell que comprara un servei sexual; aquesta norma derogava una altra de 2003, coneguda com a “llei Sarkozy”, que criminalitzava les prostitutes.

Accés a la frontera franc-espanyola

El comentari d’aquestes persones va ser: “Hui hi haurà gran festa en La Jonquera: barra lliure als prostíbuls!!” I ahí em vaig assabentar que a la ciutat espanyola els francesos no sols van actualment a comprar tabac, menjar i begudes alcohòliques, que hi són més barates, sinó que també alguns van a gaudir de serveis més exòtics en els grans prostíbuls, de la mateixa manera que adquireixen roba al mercadet setmanal de Roses.

Tot això ara per ara està completament oblidat, mentre, com sempre, els més desfavorits del sistema -en aquest cas, específicament les dones- són qui paguen el preu més alt. Misèria sobre misèria, humana i econòmica. Que tristesa de mon!

P. D. També hi ha un record més llunyà. Un conegut empresari alcoià, ja desaparegut, va ser empresonat i més tard condemnat al costat de l’alcalde de La Jonquera, a finals de 1982, acusat de tràfic de divises. Cinc dies després, jo marxava a la mili a Sant Climent de Sescebes… al costat de La Jonquera. Coincidències de la vida.

El llit de Marcel Proust o el París recòndit

Entrada al Museu Carnavalet / Foto: Parisinfo.com

Tothom coneix París i el museu del Louvre, també el centre Georges Pompidou, la torre Eiffel, els vaixells-mosca del riu Sena, el Moulin Rouge... i un reguitzell de meravelles més. Però, però, hi ha joies amagades que en algun moment, quan, esperem, aquesta tragèdia que vivim siga història, podrem descobrir o revisitar.
I una d'elles és sense cap dubte el Museu Carnavalet. El professor Philippe Pantet, de la Universitat Paris-Sorbonne, ens explicava que el Louvre és el museu de França i que el Carnavalet és el de París. Allí, en un edifici construït el 1548, remodelat posteriorment per François Mansart i on va viure ni més ni menys que Madame de Sévigné, trobem tota la història de Paris.
No es tracta d'un museu a l'ús, perquè hi trobem de tot: des d'antigues peces arqueològiques fins a decoracions de luxoses botigues dels segles XVIII i XIX i, fins i tot,

El llit des d'on Proust va escriure "A la recerca del temps perdut" / Foto: A Moltó

el llit i l'habitació completa de Marcel Proust, que em va interessar molt perquè havia treballat la seua obra l'any anterior.
És l'habitacle complet de l'autor de "A la recerca del temps perdut", on s'alimentava de cafés amb llet i sopes, que li portaven de l'hotel Ritz: la deficient alimentació i l'esforç d'escriure 3.500 pàgines de densa, innovadora i immortal literatura li van costar la salut i la vida en plena joventut.

El professor Pantet, en plena explicació / Foto: M. C.

Allí, al museu Carnavalet, ens va portar el professor Pantet, en el marc del seminari d'art, i sempre recordarem, a banda de les altres destacades visites (Sainte Chapelle, art contemporani i Monet), la màgia d'aquest recinte. Si aneu-hi, no ho penseu: directes al Carnavalet!