ANDORRA, PARADÍS DEL RADIOCASSET, EL SUCRE I EL TABAC

Ahir, dilluns, era festiu en França -la Pentecôte- i va coincidir amb l'obertura de fronteres a Andorra. Resultat? A les dues del matí hi havia gent a les portes dels magatzems de Pas de la Casa -el poble més a prop de Toulouse, per exemple- fent cua per a comprar... especialment tabac i també alcohol.

Carretera de Pas de la Casa / Captura Météo Pyrénées

Els últims anys, com ja vaig relatar anteriorment, els francesos es desvien cap a Espanya, especialment Irun, Vall d'Aran -hi ha un gran supermercat a Les, a 3 kilòmetres de la frontera- i sobretot La Jonquera, que és un empori econòmic comercial per a comprar. Però, la frontera espanyola encara roman tancada i cal anar a Andorra. La diferència és significativa: la compra en Andorra està molt restringida, mentre que en Espanya, per això de la Unió Europea, les quantitats poden ser molt importants.

Pas de la Casa /Arxiu Wikimèdia Commons.

A les dues del matí cues i a les deu, sis kilòmetres d'embús per la carretera que puja des del túnel de Puymorens. Qui no recorda els temps en què els espanyols, la generació dels nostres pares, hi anaven amb objectius tan lloables com comprar el radiocasset per al Seat 850, sacs de cinc quilos de sucre -herència traumàtica del racionament- i una mica de tabac i alcohol.

Hi havia els autobusos que s'organitzaven i es viatjava en un cap de setmana llarg, en un tancar i obrir d'ulls. Una vegada em van contar que un bus de iaies d'una parròquia d'Alcoi va ser aturat a la frontera i, per alguna raó ignota, les van fer buidar-lo i portar al lloc fronterer tot allò que havien comprat... La imatge de les majors arrossegant els sacs de sucre no deixa de tenir el seu punt, vist des de la distància.

Tot això es va acabar, Espanya es va modernitzar i podies comprar tot allò que volies i Andorra va anar quedant com un destí d'esquí o turisme en general, però ja no de compra. Ara són els francesos, perquè un paquet de tabac costarà en novembre 10 euros, la qual cosa ha estat un objectiu polític dels governaments d'Holland i Macron. I el pastís fabricat en Marsella, que molts francesos beuen com aquí els nadons els biberons, costa fins a 6 euros menys per ampolla...

Coses de la vida, o de l'evolució social...

L'últim tango a La Jonquera

Marcel Proust / W. C.

Una notícia trista i dramàtica, causada per aquest terratrémol universal que estem patint en forma de catàstrofe sanitària, s’ha produït aquests dies a La Jonquera i m’ha recordat, a l’estil de la magdalena de Marcel Proust, episodis més o menys recents. El tema el vaig llegir recentment al diari El País (https://elpais.com/espana/catalunya/2020-04-01/trabajadoras-de-un-macroburdel-nos-quedamos-literal-con-la-maleta-en-la-calle.html) i feia referència a un problema social: les “treballadores” del gegantesc prostíbul de La Jonquera s’han quedat al carrer; no sols sense feina, sinó també sense sostre, sense casa, i han hagut de marxar en circumstàncies poc idònies (inassumibles bitllets d’avió de 4.000 euros per a tornar als seus països) i molt doloroses.

Els temps han canviat. Antigament, els espanyols travessàvem la frontera de França per a gaudir de llibertat, però també d’oci. Antonio Gomis Calvo, que fora portaveu del CDS a l’Ajuntament d’Alcoi (i de la filà Lleganya!), em va contar en una ocasió que mentre estudiava toco-ginecologia en Barcelona va marxar un dia a Perpinyà amb la que aleshores era la seua núvia, més tard la seua dona.

Centre hstòric de Perpinyà / Foto: viquipèdia

El motiu? Anar al cinema. Perpinyà s’havia convertit en la simbòlica capital del pecat espanyol, perquè els malaurats súbdits de la dictadura franquista passaven la frontera per veure les pel·lícules o comprar els llibres i revistes que aquí estaven prohibides. La justificació d’aquell viatge va ser l’estrena de L’últim tango a París, en 1972, de Bertolucci i Marlon Brando, una de les pel·lícules més polèmiques de la història, i Gomis relatava la cua que es va formar al pas fronterer mitja hora després del final de l’emissió.

També, un retor de la comarca va referir que va entrar-hi a una llibreria per comprar literatura “prohibida”, crec recordar que era alguna cosa de Kant o Heidegger. “Espagnol?” Li van preguntar: “oui”, va contestar… i el van enviar a l'enorme secció porno, per a la seua absoluta sorpresa i vergonya.

La relació lúdica-eròtica-subversiva de Perpinyà amb Espanya no és coneguda per la part francesa, com també supose que la memòria s’ha perdut en la nostra. Així ho vaig comprovar quan, deu anys enrere, vam començar a relacionar-nos amb gent de Carcasona i els voltants. La nostra professora de francés no n’havia sentit parlar mai de la “ciutat pornogràfica” que és com la vam batejar amistosament. En canvi, ens contava aventures de la “Ligne de démarcation”,

Les dos zones de França sota l'ocupació / vikipèdia commons

la divisió de França que van fer els nazis durant la Segona Guerra Mundial, i que partia en dos el país, situació que està molt ben reflectida en els tres primers volums de “La byciclette bleue”, de Régine Deforgues, amb l’inoblidable personatge de Léa Delmas.

I arribe on anava. En una de les visites a Carcasona, vaig coincidir en una cafeteria en una colla de jubilats, la qual cosa em va permetre conéixer gent, practicar la llengua i ampliar la base cultural. Durant aquella estada, el 6 d’abril de 2016, el parlament francés va aprovar una llei contra la prostitució que castigava tot aquell que comprara un servei sexual; aquesta norma derogava una altra de 2003, coneguda com a “llei Sarkozy”, que criminalitzava les prostitutes.

Accés a la frontera franc-espanyola

El comentari d’aquestes persones va ser: “Hui hi haurà gran festa en La Jonquera: barra lliure als prostíbuls!!” I ahí em vaig assabentar que a la ciutat espanyola els francesos no sols van actualment a comprar tabac, menjar i begudes alcohòliques, que hi són més barates, sinó que també alguns van a gaudir de serveis més exòtics en els grans prostíbuls, de la mateixa manera que adquireixen roba al mercadet setmanal de Roses.

Tot això ara per ara està completament oblidat, mentre, com sempre, els més desfavorits del sistema -en aquest cas, específicament les dones- són qui paguen el preu més alt. Misèria sobre misèria, humana i econòmica. Que tristesa de mon!

P. D. També hi ha un record més llunyà. Un conegut empresari alcoià, ja desaparegut, va ser empresonat i més tard condemnat al costat de l’alcalde de La Jonquera, a finals de 1982, acusat de tràfic de divises. Cinc dies després, jo marxava a la mili a Sant Climent de Sescebes… al costat de La Jonquera. Coincidències de la vida.