sábado, 27 de noviembre de 2021

DOS CAVALQUEN JUNTS

Eren de la Penya les 9 del matí,

que s'ajuntava a les deu, al bar Ideal, i eren inseparables. Malauradament, han marxat, han mort, amb molt poc temps de diferència. Alguns mesos... Primer va ser Pepe Alijo, amic, home tranquil, educat, polit, seré, sempre amb bones paraules... i l'amo... portava el montepio... Ara, el senyor Company, don José Company, el de launiónalcoyana, igual d'amic i igualment tranquil, seré, educat, polit i discret.

Els dos em contaven històries, esdeveniments, episodis d'altres èpoques, experiències. Coneixien a tothom i eren un pou d'informació. Alijo era amic del xicon de la Torre de les Maçanes que van matar al crim de l'hotel Comerç; eren "camarades" com es deia en aquells temps, i sabia molt de la Cavalcada d'Alcoi, perquè es va ocupar molt de temps de l'organització.

De Company, m'agradava la sensatesa amb què parlava, el seny que mostrava, sempre gesticulant mentre s'expressava. En retirar-se, cada any ens passava algun fotomuntatge nadalenc, com el que il·lustra aquestes línies, aquest dolorós obituari. Perquè són persones que he estimat i que estime, persones que respectava i admirava.

De la penya, que es va dissoldre espontàniament ja fa molt de temps, encara quedem alguns, però sobretot romanen els records, les experiències viscudes amb persones que ens han ensenyat quantitat de coses. I, per descomptat, els bons moments viscuts al voltant d'un café amb llet més o menys descafeïnat i una llesca de pa amb oli o mantega, plens d'humor i de vegades, d'ironia.

Cavalqueu junts, amics!


EXPERIÈNCIA EN VERSIÓ ORIGINAL

Mario Candela i Sílvia Botella / A B
Interessant en grau superlatiu ha resultat l'experiència de l'EOI d'Alcoi amb col·laboració de la UA i la Mútua Levante -quin espectacular saló d'actes, per cert!- d'organitzar projeccions de cinema en versió original i col·loquis posteriors.
Encara queda un capítol la setmana vinent, amb el valencià, la qual cosa és també atractiva, perquè el cinema en aquesta llengua resulta difícil de trobar. Tothom aposta per llengües majoritàries amb més rendibilitat econòmica, sense entrar en qüestions polítiques.

La directora de l'EOI Alma Blasco i, especialment, la meua amiga Sílvia Botella, cap de l'àrea de francés, em van confiar el col·loqui de la projecció en aquesta llengua, la qual cosa en origen em va espantar una mica, i més encara en veure la sala amb un nombrós públic, però pense que finalment tot va eixir bé, més o menys.

El llargmetratge escollit va ser Le Mystère

Cartell de l'esdeveniment

Henri Pick
, que en castellà es va titular La biblioteca de los libros rechazados, que en realitat és un original i ben estructurat film d'aventures, un polar que diuen els francesos, és a dir, policíaca... I amb un rerefons amorós i qüestions socials que Sílvia, diferents membres del públic i jo mateix vam sotmetre a debat. Ah! Recomane també la lectura de la novel·la, de David Foenkinos perquè, com és habitual, aporta altres visions, altres característiques.

Imatge de l'acte / A. Moltó
Els assistents parlàrem des de l'afer Carmen Mola fins a la facilitat de trobar ara pel·lícules en llengua original, la qual cosa és senzilla gràcies a les plataformes digitals, i facilita enormement l'estudi pràctic de les llengües, que és el que actualment ens demana el Consell d'Europa.

Molt instructiu, com deia, molt amé, molt curiós i també plurilingüe, perquè s'hi va parlar en francés, evidentment, i en valencià, castellà... I alguns vam marxar amb bons consells anotats i la voluntat ferme d'anar a la propera emissió, que serà en valencià i on hi participa Carles Castillo. No n'eixireu decebuts!


lunes, 22 de noviembre de 2021

ENTRE TUTANKAMON I RÀDIO ALCOI

Dissabte, Ràdio Alcoi va commemorar el 90 aniversari de les seues emissions; hui, dilluns 22 de novembre, fa noranta-nou anys que va ser descoberta la tomba de Tutankamon. La primera efemèride és molt important i de la segona, no cal parlar-ne (en 2022, que serà el centenari, segur que tenim una allau de notícies, comentaris, reportatges, llibres, vídeos, etc.)

Imatge de l'accés a la tomba de Tutankamon amb la cua de Ramsés VI al fons / A. Moltó

Noranta anys d'emissions ininterrompudes és un esdeveniment a prendre en consideració i més en els tristos i tràgics temps que ens toca viure, absolutament catastròfics per als mitjans de comunicació, que senzillament lluiten per la seua supervivència. Des dels temps de la República, la Guerra Civil i l'autocràcia franquista fins a arribar a l'actual monarquia constitucional, Ràdio Alcoi ha estat un referent de la ciutat i la comarca, que no cal esmicolar ací.

I amb una coincidència temporal, arriba la vespra del centenari de la descoberta de la tomba de Tutankamon, a la Vall dels Reis, a l'Egipte. Un esdeveniment que tradicionalment m'ha interessat i que tinc programat treballar amb els meus alumnes d'ESO aquesta mateixa setmana.

L'accés en 1922 / Viquimèdia Commnons

Curiosament, el viatge que vam fer a l'Egipte va estar organitzat per l'Associació de la Premsa d'Alacant i, així, visitàrem la barca de Kheops amb Esther Viscarra i el seu inseparable Jaume i els temples de Karnak i Luxor amb el meu company directe Vicente Crespo, que malauradament va morir pocs mesos després d'una fulminant i dolentíssima malaltia.

La baixada a la tomba durant, amb els setze famosíssimis graons, li explicava a Ana les sensacions que tenia Howard Carter mentre hi entrava, sense saber quina cosa li esperava: estaria buida? Hi hauria faraó? Finalment, les coses van sortir bé. Després, nosaltres vam passejar cap a la tomba de Tutmosis III, però estava tancada.

Com a detall de conclusió: la foto d'Ana Moltó mostra darrere una llarga cua de persones esperant l'entrada a la tomba de Ramsés VI, un fet molt important perquè la seua popularitat va demorar al llarg de sis anys les excavacions en el punt on, en només dos dies, es va descobrir el soterrament de Nebkeperura, més popularment conegut com a Tutankamon.



viernes, 12 de noviembre de 2021

LA CABINA 2.0 (VERSIÓ 2021)

Una experiència nova, tancat a la cabina de l’ascensor d’un gratacel oblidat, en mig del no-res, sense cap soroll que trenque la monotonia, l’angúnia de la situació. M’ha semblat escoltar l’altre elevador. És evident, si un no va, puges a l’altre, però mai no comproves si hi ha algun cadàver momificat dins de l’altre. Tots tenim pressa en la vida contemporània i anem al nostre alé, sense reflexionar.

La primera imatge que m’ha vingut a la ment és José Luis López Vázquez en la

celebèrrima cabina telefònica, d’allò més destacat que va produir el cinema espanyol durant el franquisme, i que va passar la implacable censura. I és estrany, perquè era un càntic a la predestinació, a l’estil de la filosofia dels grecs, poc harmonitzat amb les creences ultracatòliques predominants i oficials a l’època.

L’home que no pot lluitar contra el destí. La cabina que s’enfonsa sense que cap arma puga combatre l’atac indestructible i la resolució final, inexorable. Hui toca parlar bé de López Vázquez, després del seu paperet en Los chicos del Preu (un títol, per cert, gens inclusiu, i políticament correcte, d’acord amb les mesures sobre el llenguatge que es van aprovar en Múrcia fa uns dies). En aquest cas, l’actor fa un paper amb tota la dignitat i força, molt lluny d’altres que millor oblidar, com d’altres protagonistes cinematogràfics de la Transició espanyola.

He sentit alguna veu a l’escala, però ha marxat, amb l’altre ascensor, evidentment. He fet dos cops a la porta i un crit simbòlic, més que res per assenyalar la meua presència, per buscar la solidaritat d’un so tranquil·litzant, com el Comte de Montecristo que li parlava


al carceller per escoltar una veu. Pobre Edmund Dantés, tants anys i anys tancat sense saber per què estava allí ni tampoc com acabaria.

No es pot negar el paral·lelisme. Encara que Dantés/Montecristo tenia una gerra a manera d’orinal. Caldria plantejar-ho a la reunió següent de la comunitat de veïns? Seria un complement interessant per als elevadors, especialment aquells que cada setmana tenen alguna avaria, com és el nostre cas. Pujava i, de sobte, s’ha parat; els llums han deixat de funcionar, la patada amb què arrancava el 600 tampoc ha servit de res, per la qual cosa he fet sonar l’alarma. Al poc, una veu m’ha demanat les dades: qui sóc, on visc, certificat de penals… una mica surrealista. Després, ha decidit cridar al tècnic. Vindrà hui? No ho sé.

Més veus i l’altre ascensor. El que deia al principi: un dia trobaran el que quede, uns quants ossos i un muntonet de pols… És el moment de citar la Bíblia, amb aquell versicle que tots coneixem: “en pols eres i en pols et convertiràs”...

Parada obligatòria. L’alarma automàtica ha avisat: l’hora de la pastilla diària. I se sent algun soroll. El tècnic? No ho crec. A aquesta hora, si ve d’Alacant, amb tot el trànsit de l’entrada dels col·legis i instituts, serà complicat. Per cert, què passarà amb els meus alumnes? Tinc previstos exàmens amb un grup de 2n ESO i un altre de 4t (de les Llegendes Valencianes i d’Aloma, per si algú té una certa curiositat).

Arriba el tècnic. Era ell. Felicitacions. Un petit soroll i l’ascensor que baixa, la porta s’obri, la vida torna… Pujava o baixava? Demana l’expert. Doncs, crec que pujava… Allí s’ha quedat l’home, mentre posava en marxa un detallat estudi de l’ossamenta de l'ascensor, que té més de mig segle de viatges a l’esquena.

Finalment, he tingut més fortuna que López Vázquez, almenys aquesta vegada.


sábado, 6 de noviembre de 2021

MONTGOMERY CLIFT O LES DOS CARES DE LA VIDA

Montgomery Clift /Viquimèdia Commons
Per començar, cal assenyalar que ha estat necessari un treball de classe perquè jo descobresca qui era en veritat el meu actor favorit, que no és altre que Montgomery Clift, més que res pel paper que fa a D’aquí a l’eternitat, el gran clàssic de 1953.

Si precise una mica més, Harrisson Ford és l’actor que més he seguit, per allò de les pel·lícules de La Guerra de les Galàxies i d’Indiana Jones, però Montgomery Clift cada vegada em resulta més atractiu pel seu paper de

soldat en la cinta referida. En realitat, és una d’aquelles produccions que s’han convertit en un mite.

Per concloure, apunte que he esbrinat que aquest actor té dues parts en la seua vida: una d’icona de Hollywood, d’estel ric i famós, i una altra de persona malalta, enganxada als opiacis i a l’alcohol, que es va arrossegar fins a la seua mort a 45 anys.


Font: Viquipèdia.