IDÉOLOGIE D'UN ASSASSINAT (OU BIEN, PEUT-ÊTRE DEUX)

Nous avons découvert de concert très

Amélie Nothomb / W Commons

noms de la littérature française contemporaine: Musso, Lévy et Amélie Nothomb, cette dernière moyennant Stupeur et tremblements. Cet événement s’est passé a Villegahienc, en Aude, à l’académie Ludoexpression, que dirige Mme Dominique Bouriez, qui nous a chargé de lectures le premier jour du cours. C’était l’été 2010 i le monde était très différent, surtout la petite et charmante ville de la champagne audois, que le 14 octobre 2018 a subit des mortelles inondations qui ont changé sa face pour toujours. L’école a muté après en face de la place Gambetta de Carcassonne et à côté même du château.

                Je me rappelle le livre Et si c’était vrai, un original roman de Marc Lévy, que j’ai dévoré en quelques jours. Ce fut l’approximation à la littérature française des temps modernes, du XXIeme siècle. Et après, j’ai pris Stupeur et tremblements. Quel roman ! Incroyable ! Quelle histoire improbable d’une fille europeénne, mais avec l’éducation japonaise dans une grande boîte nippone ! J’ai toujours cru que le roman était autobiographique, mais très longtemps aprés, autour de 2015, pendant le Cours universitaire d’été de La Sorbonne, j’ai réalisé que cette écrivaine fait toujours un mélange de réalité et de fiction et c’est pour cela qu’on ne peut jamais savoir faire la différence. C’est son style à elle, sa caractéristique personnelle.

                Un jour, j’ai commencé

Premier roman de l'écrivaine

son premier, Hygiène de l’assassin, mais je n'ai rien compris et je l’ai laissé tomber... jusqu’à maintenant. Aux abords de l’été, j’ai déposé - avec succés - ma candidature pour enseignant dans deux Académies et j’ai décidé de lire et travailler le français cet été, au cas où ils m’appellent pour faire des cours d’espagnol. J’ai choisi le premier bouquin d’Amélie Nothomb et, très vite, j’ai compris pourquoi je l’avais laissé de côté: c’est très difficile à lire, par cause du vocabulaire, du style, de la construction des propos, du sujet et aussi par le format: discussions très désagréables entre un célèbre écrivain en train de mourir et journalistes. C’est un homme dégueulasse, qui n’a aucun respect pour la vie, pour les sentiments des autres... jusqu’à qu’il rencontre une femme - son nom est Nina et nous l’apprenons à la page 168* - qui le défie et peut-être le bat (je ne raconte jamais le déroulement des romans. Si ça vous dit, vous n’avez qu’à le lire ou chercher des donneés a Wikipédia).

                Une curiosité du premier de Nothomb est le nom de l’écrivain: Prétextat Tach, que débute une longue liste de prénoms peu communs, c’est le moins qu’on peut dire, dans ses romans. Il me revient la Panonique d’Acide Sulfurique, un roman que j’ai commenté plusieurs fois dans mes cours d’espagnol et catalan en Catalogne et en Valence: la télé-réalité portée à l’extrême, où pas encore ?

                Les débats portent sur la littérature, on parle de Céline (-Ah, Céline a tout: plume de génie, grosses couilles, grosse bitte, et le reste, page 83), Victor Hugo, Sartre, Patricia Highsmith, etc. Et aussi de la Guerre du Golfe. C’est compliqué à déterminer comment classifier ce roman, qu'à la fin est un polar, ou pas ? Hygiène de l’assassin est la symphonie inachevée de Tach, et Nina a fait la découverte du arrière-plan, ce qui porte à un aboutissement surprennent, comme fait toujours cette écrivaine. Le crime du comte Neville, un roman plus récent, a aussi un revirement à la conclusion.

                Un parcours par les premiers ébats littéraires de l’écrivaine belge, qui ont besoin de travail autant pour la compréhension de l’oeuvre, autant pour entrer dans la langue, dont le vocabulaire et le style font des difficultés pour les apprenants de français. Mais c’est cela arriver à une langue: il faut la travailler toujours!

                Ah ! Dans Ni d’Ève ni d’Adam, Nothomb fait le roman de ce qui se passait dans sa vie après le travail dans l’enter-prise japonaise. Un complément intéressant... et aussi vrai que l’autre ! Ou faux, parce qu'avec elle on n'est jamais surs de rien.

* Édition de référènce: Albin Michel, Le livre de poche, 1992.

Plus d’informations:

https://fr.wikipedia.org/wiki/Hygi%C3%A8ne_de_l%27assassin

https://fr.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb

https://ca.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb

(en català/valencià)

EL PRIMER NOVEL·LISTA: JORDI VALOR I SERRA

De Jordi Valor i Serra, n'havia sentit parlar;

evidentment, però no tinc record d'haver-li llegit alguna cosa. Fins ara. Per pur atzar, una altra vegada gràcies a Rodamots, vaig descobrir una novel·leta seua amb un títol suggeridor: Lina Morell. Un cas apassionant, publicat per l'editora valenciana SICANIA en 1964.

Confesse que el nom apuntava quelcom de lladres i serenos, però la publicació, de poc més de huitanta pàgines i format una mica més gran que el d'Estefanía, era una altra cosa. Sí que té una arrancada térbola, negra, amb una descripció de la zona lletja de València, amb les xiques "desgraciades" i personatges dubtosos, però després es converteix en un relat costumista de Mariola.

No és una novel·la negra ni res de semblant, però descriu paisatges, personatges, costums del que seria Agres en vespres de la Guerra civil amb una riquesa lèxica veritablement sorprenent i, també cal dir-ho, amb una mica d'ingenuïtat, especialment per causa de l'evolució posterior de la societat espanyola.

Molt interessant és el pròleg, els "Quatre mots només" que descriu el mateix autor, on explica que la publicació de 1964 en realitat la va escriure en març de 1942. "No tenia més pretensió -escriu Jordi Valor- que posar en relleu la vida tranquil·la i senzilla de la rodalia de la Serra Mariola en aquells moments en què tota l'Espanya semblava dominada pel virus de la política agressiva més desenfrenada".

Més endavant es refereix a la situació

literària d'Alcoi, en aquest cas pel que fa a l'any 1964. "Per aquestes latituds nostres del domini idiomàtic no és gaire corrent escriure la nostra llengua, i menys en prosa". Més endavant cita als poetes alcoians Mossén Tomàs Miró Pasqual, Mossén Enric Abat Vilaplana, En Salvador Doménec Aura, En Romà Vitòria Calafí, N'Antoni Valor Albors i en Miguel Gonsàlveç Farges. "Tots aquests són els precedents immediats de la poesia valenciana alcoiana -brotada al ressò de la lira llorentina- que ha concretat en l'astre rutilant que és en l'actualitat el nom de Joan Valls", concreta.

I amb contundència continua: "Però en prosa puc assegurar que sóc el primer que ha novel·lat a Alcoi. No sé si obriré camí o serà açò una espurna perduda en aquest ofegament que la nostra parla va sofrint des de fa segles". Un pioner, en conseqüència, de la narrativa en valencià, en el cas d'Alcoi.

Una publicació, doncs, molt recomanable, tant pel que fa a la narració com pel contingut del pròleg, on l'autor fa unes reflexions que gairebé seixanta anys més tard tenen la seua transdencència.

Us adjunte informació complementària, per si n'esteu interessats. Hi ha una expressiva entrevista de Lorenzo Rubio a Jordi Valor i Serra en Ràdio Alcoi en 1978.

http://rodamots.cat/escreix/nota-biografica-de-jordi-valor-i-serra/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Valor_i_Serra

https://devuelvemelavoz.ua.es/devuelveme-voz/visor.php?fichero=14341.mp3

LA CAIXA DE CRÈDIT D'ALCOI: UNA EFEMÈRIDE OBLIDADA

Protesta al Parterre en la vespra del judici

Era plenament conscient que en uns dies arribarà el trenté aniversari de la fallida de la Caixa de Crèdit d'Alcoi, però confesse que no ho tenia en l'agenda; escric d'altres coses, que o bé tenia en cartera o bé em resulten més atractives ara per ara. També podia pensar inconscientment que d'aquesta tragèdia econòmica -així va ser per a moltes persones, que van perdre els estalvis- ja està tot dit des de fa anys.

Encenedor publicitari de la Caixa

    No obstant això, s'ha produït un imprevist. Al llarg d'una vespertina passejada estiuenca vaig coincidir amb Enrique Rodes i la seua esposa Maria Moltó i després de les salutacions i actualitzacions d'informació, va eixir el tema de la Caixa, de la cajita de crédito de Alcoy, expressió que utilitzava sovint el que fora màxim representant del col·lectiu dels afectats per la crisi de la caixa d'estalvis, sense oblidar Cati López, una lluitadora de primera, encara al peu del canó. "Aquest mes fa trenta anys", vaig comentar. "Així és, però de la caja ja no se'n recorda ningú: tu i jo solament", va dir Enrique.

    I d'aquesta conversa va eixir la idea

Una clienta mostra una llibreta en 2008

d'escriure alguna cosa, encara que no tinc cap intenció de reviure els fets, que estan contats i repicats! Més senzill és remetre's a la crònica que vaig escriure al diari INFORMACION ara fa deu anys, amb motiu del vinté aniversari, on tot està esquematitzat, encara que cal fer algunes matisacions.

https://www.informacion.es/alcoy/2013/08/02/afectados-dan-cerrado-proceso-caja-6605565.html

    Així, per exemple, és necessari explicar que el procés encara no està tancat completament un decenni més tard; formalment, segueix tot sota control i queden uns diners -una quantitat simbòlica- que tal vegada caldria distribuir entre els implicats, encara que siga per pur tràmit legal.   

Enrique Rodes

    Que jo sàpiga, al senyor Llopis fill les forces de seguretat de l'Estat o la Interpol no l'han trobat, per la qual cosa deu continuar en situació de crida i cerca. Tal vegada un dia, en un control, algú l'identifique i acabe en la garjola, encara que la seua condemna era bastant simbòlica. Una barbaritat em va comentar el seu advocat arran la fugida de la presó, perquè li faltava molt poc temps per complir la pena i quedar lliure i net. A més a més, allò de la propietat en la costa, en l'Alfàs del Pi, em sembla, no va tenir resultats positius: qüestions amb l'escriptura al registre.

Cati López, el primer dia del judici

    Capítols per tancar en la història d'una vida, de moltes vides que van ser alterades per una gestió econòmica criminal, com van determinar els tribunals al seu moment, especialment l'Audiència provincial d'Alacant i més tard el Tribunal Suprem.

PD. Les fotos són de l'autor, excepte la de l'encenedor que és de Todocolección.

LIKE BLANC: L'INFERN NEGRE

Per herència de l’educació rebuda,

jo pensava que l’infern era d’un color vermell intens -encara que més tard el veia voluptuós- però mitjançant la lectura de Like blanc he arribat a la conclusió que és negre. Negre absolut, com un forat intergalàctic, d’on tot allò que entra mai se’n surt, metafòricament i real. La foscor infinita i eterna, encara són conceptes que expressen el mateix.

    Like blanc és, lògicament, la segona part o continuació de Like blau, una novel·la excepcional tant per la construcció com per les referències que es poden apreciar d’altres relats de ciència-ficció, la major part clàssics absoluts.(https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/10/like-blau-o-la-balada-de-la-ciencia.html)
            El llibre original acabava, com vaig comentar, a l’estil d’Àcid sulfúric, una novel·la impressionant de la francòfona Amèlie Nothomb, una sensació que s’ha confirmat amb Like blanc, perquè tracta d’això, del confinament de l’ésser humà, de la seua degradació com a persona i l’eliminació de sentiments, creences i a la fi tot allò que ens converteix en animals que pensen i tenen consciència de si mateix.??
            Kas viu a l’infern i no desvele cap detall del llibre; apareixen personatges nous i d’altres més

coneguts o conegudes; i també dolents, molt dolents, encara que de vegades ens podem ensopegar amb sorpreses, així com una retrospectiva de com s’ha arribat al món actual, a la distopia. L’única cosa que avançaré és que tot queda obert completament per a un nou volum, i això per a mi també resulta molt interessant, tant per la història com per l’estil de Gemma Pasqual i Escrivà, sempre atractiu i enriquidor (encara que en aquest cas ha abusat una mica de l’expressió en orris, a parer meu, per descomptat).*
            No deixa de ser un gran premi trobar ciència-ficció en valencià i que a més a més resulte satisfactòria, la qual cosa no sempre s’aconsegueix, com també passa en la resta de gèneres literaris. A aquest li tinc especial predilecció i un gran record de l’època juvenil i primera etapa d’adult, amb més de dos-cents llibres d’Isaac Asimov a casa, per exemple.
            Confiem a gaudir prompte del tercer volum!

* Ressenya de l'Associació d'escriptors en llengua catalana.

https://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/obra/like

A LA PLATJA (DE SANT JOAN D’ALACANT)

Un altre estiu a la platja, sota

Nova zona hippy a la platja de Sant Jon

el colpejament fulgurant d’una onada de calor, la primera veritablement grossa del cicle. Sant Joan d’Alacant una vegada més... i van unes quantes. Sempre hi detectes canvis, encara que ara com ara estic més al dia de la zona, i novetats més o menys esperades. Com ha passat amb això dels hippys i les seues botigues, que enguany s’han muntat just al davant de Torres Blancas. Una decisió municipal que sembla no ha agradat massa als veïns, acostumats a la calma. He llegit un article sobre aquest tema al diari INFORMACION, on el representant dels hippys no ha fet molts amics pel barri: “algú s’ha de fotre”. (Avís: la traducció, adaptada al context, és meua).

Les botigues o tenderetes són les mateixes que hi havia davant Las Sirenas, que descansen aquest estiu, i col·locades en el mateix ordre. Segur que a la concurrència del Texaco li va bé! Per cert, el passeig estava de gom a gom i acollia en aquell moment una petita desfilada promocional d’aquest pub, que és sense cap dubte el rei de la platja, tot l’any.

Una estoneta abans, sufocat al balcó de casa, escolte la missa de la parròquia de Sant Pere gràcies a la megafonia. Comença la prèdica amb humor: “Cómo lleváis el calor?”, pregunta retòricament el retor, que segons em conten és nou. Més tard, parla de la festa de la Santa Faç, de la celebració, però perd una mica el fil. Tinc el cap en altres coses.

Al matí vaig cap al consultori

L'onatge ha deixat un cúmul d'algues

i de camí em trobe amb un altre esdeveniment: la històrica botiga de raquetes de tenis, que estava actualment enfront del Peret, ja no hi és! Que trist! El final d’una època: un clàssic de la platja de Sant Joan que es perd. Ara, s’ha implantat una cafeteria o semblant.

És el signe dels temps. En General Marvà, entre les obres, veig que també desapareix un veterà establiment de venda de catifes perses. Al seu lloc, s’anuncia una clínica per a gossos. El missatge és evident: ja no renovem les catifes domèstiques -que tampoc es fabricaran a Crevillent o on siga- però tenim ca a casa.

I a la plata, onatge i brutícia, la qual cosa arriba sovint, al mateix temps que cares conegudes d’altres estiuades, encara que de la nostra època quaternària som pocs.

Continuarem informant, si hi ha quelcom a dir.

Addendes: 1. Oblit gros! L’Ajuntament

Obres en General Marvá

d’Alacant recomana el Tram pel tema de les obres, la qual cosa està molt bé. De fet, jo també l’havia pensada. No obstant això, dimarts, a l'anada i a la tornada, la Línia 4 només tenia un comboi... No cal explicar com anàvem: com a sardines escalfades en llauna.

Millor dos combois, pense jo.

2. Al consultori mèdic, no va comparéixer gent que anava al meu voltant. Què passa? Demanem cita i no hi anem? No som seriosos perquè són les vacances, la platja? I després ens queixem que no ens han agafat el telèfon a la primera o que ens han fet esperar mitja hora.

Una mica de formalitat per part de tots estaria bé, pense jo (també).

ESCAC I MAT EN LA BENIATA

La Beniata, escac i mat, podríem dir 

d'una manera simbòlica. Des que en 2011 l'Ajuntament d'Alcoi va declarar en estat de ruïna els edificis de l'antiga Maquinaria Ceres, els problemes al vessant del nou complex del campus de la Universitat Politècnica de València no s'han aturat en cap moment. Tan sols cal recordar la dramàtica coincidència amb la

crisi del pont Fernando Reig, que pràcticament va bloquejar el trànsit a la ciutat entre 2016 i 2018.

    Ara, estem davant d'un nou capítol, esperem que definitiu, amb l'execució de treballs de consolidació del vessant, que, si no estic mal informat, acollirà una xarxa de protecció. Els tècnics, amb el suport de les grues de Català, fan aquests dies una tasca veritablement espectacular, amb el suport d'una cistella.

    Que siga per a bé!

    Us adjunte una crònica de 2012 i també l'entrada del blog al voltant del pont Fernando Reig, en vespres del seté aniversari de la crisi del tirant!

https://www.informacion.es/alcoy/2012/05/20/vestigio-industrial-cae-6813885.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/07/

PAS ALS MASEROS (EDICIÓ 2023)

Faig un cop d'ull a l'actualitat i trobe una notícia veritablement sorprenent: Alfonso Torres ja no és el primer tro dels Maseros d'Alcoi. No m'ho puc creure: jo pensava que era primer tro perpetu, però resulta que només feia huit anys que ho era!

Alfonso alferes /RdF - Estudios Cyan

El "només" és meu: de segur que l'interessat o la seua família pensen alguna cosa ben diferent.

    Encara que la font era molt fiable (=Ràdio Alcoi, Amagatalls de la Festa https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/06/29/los-nuevos-primers-trons-de-labradores-navarros-judios-y-vascos-en-amagatalls-de-la-festa-radio-alcoy/) he decidit anar a la font i he entrevistat al protagonista d'aquest esdeveniment, que ho ha confirmat. Huit anys de primer tro, pandèmia inclosa, però catorze en la junta directiva dels Labradores, que és l'únic nom oficial, encara que popularment per a la majoria siguen els Maseros, substantiu comú que, per cert, no ve al diccionari (al DNV es pot trobar maser/-a com a sinònim de masover/-a), però en cap cas l'acabada en -o.

    Doncs hi ha hagut un relleu i ara Rafa Cerdà, membre d'una nissaga masera, ha pres les regnes i endavant. Sort. Encara que, d'acord, amb l'esmentada notícia, també hi ha hagut canvis en les filaes Navarros, Judíos i Vascos*, he tingut una relació particular amb Alfonso perquè durant anys vam compartir el panet del desdejuni al bar del poliesportiu Francisco Laporta.

Alfonso capità /RdF - Estudios Cyan

Era l'època d'Hilario i Joaquina, Quique i Pau, més altres companys com Rafa; un temps enyorat perquè era una estoneta de relaxament i bon humor, més enllà del matí de panxes plenes.

L'exprimer tro està satisfet de la seua gestió, especialment per haver aconseguit la legalització dels locals de la filà, la qual cosa en els temps que corren no deixa de ser important. També va parlar sovint de la cuina, que sembla que la reforma va ser un maldecap; com en qualsevol casa, però amb progressió geomètrica.

Per concloure, cal recordar que, en un temps, Alfonso va escriure amb la filà pàgines destacades d'història festera en protagonitzar de forma consecutiva els càrrecs d'alferes i capità, la qual cosa va passar allà pels anys 1998 i 1999. Una sorpresa va ser que com a màxim mandatari de les hosts cristianes va desfilar tota l'Entrada a peu, la qual cosa també va fer José Manuel Rico amb els Mossàrabs o Gats en 2002...

En aquest blog teniu profusa informació de la història d'aquesta institució cristiana i abundants fotos i, evidentment, com acompanyament musical el pasdoble Pas als Maseros de José María Valls Satorres.

https://moroscristiansdealcoi.blogspot.com/2019/12/fila-maseros-alcoi.html 

https://www.youtube.com/watch?v=w_KBee0IWGk

* També han canviat de primer tro els Realistes.