AMB GARCÍA MÁRQUEZ A LA MEMÒRIA

No fa ni quatre dies -de fet, era la

Amélie Nothomb / AFP-Le Parisien Joël Saget

penúltima entrada- escrivia d'Amélie Nothomb, una escriptora francòfona, d'origen belga però amb una mescladissa japonesa, que a casa ens resulta molt atractiva des d'una dècada enrere. És rareta, a l'hora de llegir, vull dir; tracta temes difícils, estranys i de vegades insòlits. Així, en classe en alguna ocasió he explicat que la telerealitat pot arribar a l'extrem, com fa Nothomb en el llibre Àcid sulfúric, on es reviu un camp de concentració nazi amb tots els uts i els ets. Ah! I també és una persona molt particular en la seua aparença, sempre endolada i amb barret.

    Per cert, la novel·la es pot trobar en

valencià, per si alguna persona està interessada (jo, evidentment, la recomane).

https://www.grup62.cat/llibre-acid-sulfuric/107864

    Després d'Higiene de l'assassí, que va ser la primera novel·la i causa del comentari precedent, he optat per una de les últimes, Premir sang, disponible igualment en valencià i que recentment estava a l'aparador de Detroit Llibres, a Alcoi. Us deixe uns comentaris d'aquest llibre, veritablement encisador.

https://relatsencatala.cat/conversa/higiene-de-lassassi-damelie-nothomb/912821

    Aquesta escriptora publica un volum a l'any, amb vista a setembre i Premier sang va ser el de fa dos estius. L'inici és contundent: "On me conduit devant le peloton d'exécution. Le temps s'étire, chaque seconde dure un siècle de plus que la précédente..." (Em portaren davant de l'escamot d'execució. El temps s'estira, cada segon dura un segle de més que el precedent...)*

    L'impacte és notori perquè als lectors hispanòfils ens transporta a la segonn novel·la més

Cent anys de soledat / Natalio Cosoy BBC Mundo

important en aquesta llengua: Cien años de soledad de García Márquez: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo"

    També hi ha versió en català, feta per Avel·lí Artís-Gener ("Tísner"): "Molts anys més tard, davant l'escamot d'afusellament, el coronel Aureliano Buendía s'hauria de recordar d'aquella remota tarda que el seu pare l'havia dut a conéixer el gel".

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cent_anys_de_solitud

    Que Buendía era militar queda clar,

García Márquez / W. C.

però d'aquest coneixem una mica més tard que el protagonista és diplomàtic. Es tracta de Patrick Nothomb, per la qual cosa l'assumpte va de família, encara que amb aquesta narradora mai cal prendre al peu de la lletra allò que llegim. Siga el que siga. Després, les històries no tenen res a veure, encara que en aquest cas sembla una vivència autèntica: el pare va ser diplomàtic al Congo en l'època de la independència del país i va viure una terrible experiència, que va recopilar en un diari i més tard va relatar en un llibre.

    Ací disposeu de més informació, per si us ve de gust: https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/amelie-nothomb-acomida-del-seu-pare-a-primera-sang/

    Simplement, una curiositat que pot fer gana de descobrir una autora contemporània, poc difosa en Espanya, encara que, en aquest cas, són dos, perquè també està el llibre del pare.

* Traducció casolana de l'autor.

IDÉOLOGIE D'UN ASSASSINAT (OU BIEN, PEUT-ÊTRE DEUX)

Nous avons découvert de concert très

Amélie Nothomb / W Commons

noms de la littérature française contemporaine: Musso, Lévy et Amélie Nothomb, cette dernière moyennant Stupeur et tremblements. Cet événement s’est passé a Villegahienc, en Aude, à l’académie Ludoexpression, que dirige Mme Dominique Bouriez, qui nous a chargé de lectures le premier jour du cours. C’était l’été 2010 i le monde était très différent, surtout la petite et charmante ville de la champagne audois, que le 14 octobre 2018 a subit des mortelles inondations qui ont changé sa face pour toujours. L’école a muté après en face de la place Gambetta de Carcassonne et à côté même du château.

                Je me rappelle le livre Et si c’était vrai, un original roman de Marc Lévy, que j’ai dévoré en quelques jours. Ce fut l’approximation à la littérature française des temps modernes, du XXIeme siècle. Et après, j’ai pris Stupeur et tremblements. Quel roman ! Incroyable ! Quelle histoire improbable d’une fille europeénne, mais avec l’éducation japonaise dans une grande boîte nippone ! J’ai toujours cru que le roman était autobiographique, mais très longtemps aprés, autour de 2015, pendant le Cours universitaire d’été de La Sorbonne, j’ai réalisé que cette écrivaine fait toujours un mélange de réalité et de fiction et c’est pour cela qu’on ne peut jamais savoir faire la différence. C’est son style à elle, sa caractéristique personnelle.

                Un jour, j’ai commencé

Premier roman de l'écrivaine

son premier, Hygiène de l’assassin, mais je n'ai rien compris et je l’ai laissé tomber... jusqu’à maintenant. Aux abords de l’été, j’ai déposé - avec succés - ma candidature pour enseignant dans deux Académies et j’ai décidé de lire et travailler le français cet été, au cas où ils m’appellent pour faire des cours d’espagnol. J’ai choisi le premier bouquin d’Amélie Nothomb et, très vite, j’ai compris pourquoi je l’avais laissé de côté: c’est très difficile à lire, par cause du vocabulaire, du style, de la construction des propos, du sujet et aussi par le format: discussions très désagréables entre un célèbre écrivain en train de mourir et journalistes. C’est un homme dégueulasse, qui n’a aucun respect pour la vie, pour les sentiments des autres... jusqu’à qu’il rencontre une femme - son nom est Nina et nous l’apprenons à la page 168* - qui le défie et peut-être le bat (je ne raconte jamais le déroulement des romans. Si ça vous dit, vous n’avez qu’à le lire ou chercher des donneés a Wikipédia).

                Une curiosité du premier de Nothomb est le nom de l’écrivain: Prétextat Tach, que débute une longue liste de prénoms peu communs, c’est le moins qu’on peut dire, dans ses romans. Il me revient la Panonique d’Acide Sulfurique, un roman que j’ai commenté plusieurs fois dans mes cours d’espagnol et catalan en Catalogne et en Valence: la télé-réalité portée à l’extrême, où pas encore ?

                Les débats portent sur la littérature, on parle de Céline (-Ah, Céline a tout: plume de génie, grosses couilles, grosse bitte, et le reste, page 83), Victor Hugo, Sartre, Patricia Highsmith, etc. Et aussi de la Guerre du Golfe. C’est compliqué à déterminer comment classifier ce roman, qu'à la fin est un polar, ou pas ? Hygiène de l’assassin est la symphonie inachevée de Tach, et Nina a fait la découverte du arrière-plan, ce qui porte à un aboutissement surprennent, comme fait toujours cette écrivaine. Le crime du comte Neville, un roman plus récent, a aussi un revirement à la conclusion.

                Un parcours par les premiers ébats littéraires de l’écrivaine belge, qui ont besoin de travail autant pour la compréhension de l’oeuvre, autant pour entrer dans la langue, dont le vocabulaire et le style font des difficultés pour les apprenants de français. Mais c’est cela arriver à une langue: il faut la travailler toujours!

                Ah ! Dans Ni d’Ève ni d’Adam, Nothomb fait le roman de ce qui se passait dans sa vie après le travail dans l’enter-prise japonaise. Un complément intéressant... et aussi vrai que l’autre ! Ou faux, parce qu'avec elle on n'est jamais surs de rien.

* Édition de référènce: Albin Michel, Le livre de poche, 1992.

Plus d’informations:

https://fr.wikipedia.org/wiki/Hygi%C3%A8ne_de_l%27assassin

https://fr.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb

https://ca.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb

(en català/valencià)

LIKE BLANC: L'INFERN NEGRE

Per herència de l’educació rebuda,

jo pensava que l’infern era d’un color vermell intens -encara que més tard el veia voluptuós- però mitjançant la lectura de Like blanc he arribat a la conclusió que és negre. Negre absolut, com un forat intergalàctic, d’on tot allò que entra mai se’n surt, metafòricament i real. La foscor infinita i eterna, encara són conceptes que expressen el mateix.

    Like blanc és, lògicament, la segona part o continuació de Like blau, una novel·la excepcional tant per la construcció com per les referències que es poden apreciar d’altres relats de ciència-ficció, la major part clàssics absoluts.(https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/10/like-blau-o-la-balada-de-la-ciencia.html)
            El llibre original acabava, com vaig comentar, a l’estil d’Àcid sulfúric, una novel·la impressionant de la francòfona Amèlie Nothomb, una sensació que s’ha confirmat amb Like blanc, perquè tracta d’això, del confinament de l’ésser humà, de la seua degradació com a persona i l’eliminació de sentiments, creences i a la fi tot allò que ens converteix en animals que pensen i tenen consciència de si mateix.??
            Kas viu a l’infern i no desvele cap detall del llibre; apareixen personatges nous i d’altres més

coneguts o conegudes; i també dolents, molt dolents, encara que de vegades ens podem ensopegar amb sorpreses, així com una retrospectiva de com s’ha arribat al món actual, a la distopia. L’única cosa que avançaré és que tot queda obert completament per a un nou volum, i això per a mi també resulta molt interessant, tant per la història com per l’estil de Gemma Pasqual i Escrivà, sempre atractiu i enriquidor (encara que en aquest cas ha abusat una mica de l’expressió en orris, a parer meu, per descomptat).*
            No deixa de ser un gran premi trobar ciència-ficció en valencià i que a més a més resulte satisfactòria, la qual cosa no sempre s’aconsegueix, com també passa en la resta de gèneres literaris. A aquest li tinc especial predilecció i un gran record de l’època juvenil i primera etapa d’adult, amb més de dos-cents llibres d’Isaac Asimov a casa, per exemple.
            Confiem a gaudir prompte del tercer volum!

* Ressenya de l'Associació d'escriptors en llengua catalana.

https://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/obra/like

NO HI HAURÀ MÉS PIULADES AL SUD DE CALIFÒRNIA*

No hi haurà més piulades. Un senyor molt potentat ha pagat a pes d’or, després de setmanes d'incertesa, la compra de l’empresa Twitter i el primer que ha fet ha sigut acomiadar milers de treballadors, perquè -segons he llegit- diu que ha estat obligat a desembutxacar un fotimer de milers de milions de dòlars més dels que havia pensat. Una curiosa filosofia, que ha estat generosament presentada: els paga dos mesos de salari a cadascun.

    Molt noble! Quin gest més bonic! Tan esplèndid, que a casa hem decidit deixar de costat aquesta xarxa. Ens hem esborrat ipso facto! L'amo podrà continuar fent allò que considere amb la seua propietat, però serà sense la nostra col·laboració i participació.

Vaig arribar al món de les piulades [intent infructuós d’adaptació del mot anglosaxó totpoderós tuit] per causa de la Capacitació pedagògica de Valencià, aquell curs obligatori per a esdevenir ensenyant en la Comunitat Valenciana que es va introduir temps enrere i que l’actual govern autonòmic va suprimir. Llàstima, perquè per a molta gent ja de certa edat els requisits tecnològic-informàtics van ser un malson, fins al punt que la majoria vam estar obligats de suplicar orientació externa més jove per part de companys o fins i tot de fills. I en el cas d'Anna, era per qüestions professionals i també familiars: la gent més jove té preferència per aquesta xarxa per damunt del Facebook, que és “de iaios”.

Un dels requisits del costat informàtic van ser les piulades, que es presentaven com a eina còmoda, pràctica, útil per a difondre o compartir continguts.

    El seu encant tenia, és veritat. Recorde que en vaig fer fonamentalment d’autors francesos i de notícies del francés, que centrava la meua unitat didàctica.

Una vegada superat l’escull vaig passar a altres coses, fins que en els últims temps havia recuperat les piulades ocasionals. Amb profunda sorpresa, he constatat que les més populars eren les que estaven en francés i parlaven de llibres, com per exemple de la darrera novetat d’Amélie Nothomb! La més seguida, en canvi, era d’un llibre en valencià: La fallera calavera, encara que sospite que va ser per l’entrada, especialment inspirada: Somnien els morts vivents amb ovelles zombis?

Isabel-Clara Simó / Viq. Commons

Un apunt històric. La postrema piulada ha tingut Isabel-Clara Simó com a protagonista, per causa d’una citació de Rodamots el dia de les Ànimes:

La frase del dia.

Hi ha gent que és incapaç d’estimar els vius i es passa la vida en canvi fent lloances dels morts.

Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020)

Una bona manera de concloure una relació.

* En homenatge a una cançó molt popular en la nostra jovenesa, obra d'Albert Hammond.

LIKE BLAU O LA BALADA DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ

Poques vegades -tal vegada mai- un llibre, una novel·la, fa eclosió en molt poques pàgines tants records, sentiments, lectures d’altres temps, de molts anys enrere.

Gemma Pasqual / Bromera

Això és, precisament, el que ha succeït només arrancar la lectura de Like Blau, de Gemma Pasqual i Escrivà, editat per Bromera, per recomanació de la gent del Departament de Valencià de l’IES Jorge Juan i especialment de la seua cap, Carme Cases. “És un llibre que agrada molt als alumnes”, va comentar. No m’estranya, perquè enganxa des de la primera pàgina i aporta un tema de molta actualitat… o no.

M’explique. Només començar, quan el capitost diu això d’“oh, món feliç”, la memòria d’Un món feliç, d’Aldous Huxley és òbvia i fonamental, tant pel que fa a la novel·la com a la sèrie. Sí, la sèrie, perquè es va emetre per TVE una adaptació televisiva en 1980, als temps de la “tele única” on tothom veia el mateix, per la qual cosa va tenir gran repercussió. Evidentment, també la novel·la, de lectura obligada i permanent.

Al robot li diuen Robbie, com al seu company del primer relat de Jo, robot d’Isaac Asimov, probablement l’autor que més ha escrit al voltant d’aquest tema, en un temps -a partir dels anys cinquanta- en què les màquines intel·ligents no estaven a l’abast de tothom, com ocorre al segle XXI.

La disposició dels edificis, la nació, ciutat o país en què es desenvolupa l’acció, recorda la pel·lícula Cuando el destino nos alcance, impresentable adaptació al castellà de l’original anglés Soylent Green, distopia que està basada en el llibre ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! de Harry Harrison, publicada en 1966. La mateixa o semblant ambientació es presenta a un altre clàssic de la ciència-ficció com és Juramento de

fidelidad, de Larry Niven i Jerry Pournelle, de 1981, un relat on els habitants d’un immoble gegantí renuncien a part de la seua intimitat i els seus drets a canvi de més seguretat.

Falta el Gran Hermano, l’altre gran clàssic de la narrativa anglosaxona de projecció futura com és encara 1984, de George Orwell. L’ull que tot ho veu, ja siga voluntari -com en els programes de televisió contemporanis- o obligat, com succeeix en algunes novel·les o societats reals, el que és més trist. Evidentment, també passa en Like blau, una novel·la on no falten els tirans, encara que en la pàgina 90 no sabem quina és la realitat del món que se'ns presenta.

L’obelisc em fa pensar en una ciutat com Washington després d’algun tipus de cataclisme, però cal esperar esdeveniments futurs…

La ciutat i les estrelles d’Arthur C. Clarke inclou igualment una societat feliç -utòpicament feliç, caldria precisar- que necessita eventuals incentius o estímuls per no caure en una decadència que ja és més que evident. Ah! I el canvi de qualificacions acadèmiques que fan les bessones via internet el vam descobrir en la primera gran pel·lícula de ciència-ficció que tracta els seus perills: Juegos de Guerra, que data de 1983. David, el protagonista, fa el mateix amb un equipament amb disquets de 5,5 polsades, hui ja prehistòrics.

"Juegos de guerra" / Neo Teo

Cal precisar que hi ha una novel·la, però està basada en el guió cinematogràfic de Lawrence Lasker i Walter F. Parkes i no a l’inrevés, com normalment passa.

Gemma Pasqual ens va incorporant nous elements i temes, encara que no es tracta aquí d’anticipar allò que succeeix més endavant (em negue a utilitzar el barbarisme anglosaxó de moda per a desvelar que l'assassí era el majordom). Hi ha una resistència al poder establert, conseqüència d’una catàstrofe planetària que coneixem cap a la pàgina 100. Fonts literàries o cinematogràfiques de resistents en tenim per tot arreu i referides a una pluralitat de temes; per continuar amb la temàtica, podem esmentar V, una explosiva sèrie televisiva, que també és de 1983 i on assistim a la invasió de la Terra per part d’unes sargantanes gegants, però disfressades de persones. La imatge de la dolenta Diana

Diana i la rata / viquimèdia commons

-la cap dels invasors- tragant-se un ratolí va marcar tota una generació.

Més tard arribem a un altre títol mític que no podia estar absent en un relat tan simbòlic com aquest: Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, una altra distopia que figura a l'Olimp de la literatura mundial i no sols de ciència-ficció. Parla de la crema de llibres i encara que l’autor va parlar de diverses de motivacions diverses, la referència a les imatges del govern nazi d’Alemanya són nítides; nosaltres, a Espanya, també podríem parlar de la censura en la dictadura franquista: no calia destruir llibres perquè no s’editava cap cosa que no tingués el Nihil obstat, de l’església i el govern. En aquest cas hi ha una pel·lícula de 1966, dirigida per François Truffaut, que ha guanyat credibilitat i dignificació amb el pas del temps.

En la recta final del llibre, es precisa la qüestió de la dictadura, com va sorgir, en quines circumstàncies i quins són els seus objectius, i coneixem detalls concrets, com l’existència  de cambres d’aïllament sensorials, on la protagonista està tancada amb llum perpètua i sense cap referència exterior, en la línia de la xiqueta Lisbeth Salander, protagonista de la sèrie de novel·les Millenium.

Igualment, assistim, terroritzats, a un element que ja intuiem, per proximitat a la novel·la/pel·lícula

Títol espanyol de Soylent Green

Soylent Green, com és el destí dels majors, els malalts, els discapacitats i, en general, d’aquells que no assoleixen els mínims que els que manen entenen necessaris per a ser “rendible”. El “tren càpsula” ens retorna dramàticament als trens de la mort que anaven als camps d’extermini nazis, que hem llegit i vist en quantitat de novel·les i pel·lícules.

I, al final, un món obert, com a mínim a l’esperança i al mateix temps a la desesperança*, que recupera la música -també cremada, encara que de manera simbòlica- amb un himne de resistència actualment molt popular per una sèrie televisiva amb gran repercussió mundial. Segur que la teniu al cap!

Que gaudiu de la novel·la com jo mateix!

Amélie Notomb /viq. commons

* Una escriptora francòfona molt popular,
Amélie Nothomb, té una novel·la Acide sulfurique, molt interessant al voltant del que passa al final de Like Blau.

- Fonts: viquipèdia i arxius personals de l’autor.

Mario Candela

IES Jorge Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura

Setembre / 9 d’Octubre 2021

Apocalipsis, cuando Stephen King acierta.

Es verdaderamente inquietante, pero lo que ha pasado en Italia me ha hecho tener pesadillas con una novela de Stephen King: "Apocalipsis" (The stand).

Portada de la novela "Apocalipsis" / Creative Commons

Allí, el escritor norteamericano mató al 99'99% de la población mundial a partir de un hecho puntual: la fuga precipitada de Charlie, vigilante en un laboratorio de investigación bacterológica de Nevada que, en el epicentro de una crisis por la propagación de un virus de la gripe mutado, quiso poner a salvo a su familia.
¿Les resulta conocido? Porque los periódicos no dejan de hablar estos días del terremoto que vive Italia a partir de un ciudadano de origen chino, que ha propagado el "coronavirus" de forma exponencial. Muertos, enfermos a miles y un país paralizado, con el coste social y económico que todo esto supone.
Lo que en verdad me preocupa es que Stephen King tiene clara tendencia a acertar.

Fotograma de la película y dos detalles del cómic/ Creative Commons

Me explico. A raíz del 11 S recuerdo que unos raperos tuvieron que retirar la portada de un disco con las Torres Gemelas en llamas, pero entonces nadie se fijó en que en la novela "El futigivo" King destruyó el edificio de la cadena de televisión estrellando un avión de pasajeros (en la adaptación cinematográfica -que fue excelente, por cierto- Schwarzenegger mató al presentador del espantoso concurso).
Queda esperar que esta anticipación del rey del terror no se cumpla, aunque resulta inquietante. En la ficción era el "Capitán trotamundos" o "Capitán muerte"... Nosotros lo llamamos "Coronavirus".

Amélie Nothomb

P. D. Hay otro concurso tipo "reality show" imaginado por un escritor, todavía más repugnante: el que creó la francófona Amélie Nothomb para su libro "Ácido sulfúrico", por si alguien tiene curiosidad.