LIKE BLAU O LA BALADA DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ

Poques vegades -tal vegada mai- un llibre, una novel·la, fa eclosió en molt poques pàgines tants records, sentiments, lectures d’altres temps, de molts anys enrere.

Gemma Pasqual / Bromera

Això és, precisament, el que ha succeït només arrancar la lectura de Like Blau, de Gemma Pasqual i Escrivà, editat per Bromera, per recomanació de la gent del Departament de Valencià de l’IES Jorge Juan i especialment de la seua cap, Carme Cases. “És un llibre que agrada molt als alumnes”, va comentar. No m’estranya, perquè enganxa des de la primera pàgina i aporta un tema de molta actualitat… o no.

M’explique. Només començar, quan el capitost diu això d’“oh, món feliç”, la memòria d’Un món feliç, d’Aldous Huxley és òbvia i fonamental, tant pel que fa a la novel·la com a la sèrie. Sí, la sèrie, perquè es va emetre per TVE una adaptació televisiva en 1980, als temps de la “tele única” on tothom veia el mateix, per la qual cosa va tenir gran repercussió. Evidentment, també la novel·la, de lectura obligada i permanent.

Al robot li diuen Robbie, com al seu company del primer relat de Jo, robot d’Isaac Asimov, probablement l’autor que més ha escrit al voltant d’aquest tema, en un temps -a partir dels anys cinquanta- en què les màquines intel·ligents no estaven a l’abast de tothom, com ocorre al segle XXI.

La disposició dels edificis, la nació, ciutat o país en què es desenvolupa l’acció, recorda la pel·lícula Cuando el destino nos alcance, impresentable adaptació al castellà de l’original anglés Soylent Green, distopia que està basada en el llibre ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! de Harry Harrison, publicada en 1966. La mateixa o semblant ambientació es presenta a un altre clàssic de la ciència-ficció com és Juramento de

fidelidad, de Larry Niven i Jerry Pournelle, de 1981, un relat on els habitants d’un immoble gegantí renuncien a part de la seua intimitat i els seus drets a canvi de més seguretat.

Falta el Gran Hermano, l’altre gran clàssic de la narrativa anglosaxona de projecció futura com és encara 1984, de George Orwell. L’ull que tot ho veu, ja siga voluntari -com en els programes de televisió contemporanis- o obligat, com succeeix en algunes novel·les o societats reals, el que és més trist. Evidentment, també passa en Like blau, una novel·la on no falten els tirans, encara que en la pàgina 90 no sabem quina és la realitat del món que se'ns presenta.

L’obelisc em fa pensar en una ciutat com Washington després d’algun tipus de cataclisme, però cal esperar esdeveniments futurs…

La ciutat i les estrelles d’Arthur C. Clarke inclou igualment una societat feliç -utòpicament feliç, caldria precisar- que necessita eventuals incentius o estímuls per no caure en una decadència que ja és més que evident. Ah! I el canvi de qualificacions acadèmiques que fan les bessones via internet el vam descobrir en la primera gran pel·lícula de ciència-ficció que tracta els seus perills: Juegos de Guerra, que data de 1983. David, el protagonista, fa el mateix amb un equipament amb disquets de 5,5 polsades, hui ja prehistòrics.

"Juegos de guerra" / Neo Teo

Cal precisar que hi ha una novel·la, però està basada en el guió cinematogràfic de Lawrence Lasker i Walter F. Parkes i no a l’inrevés, com normalment passa.

Gemma Pasqual ens va incorporant nous elements i temes, encara que no es tracta aquí d’anticipar allò que succeeix més endavant (em negue a utilitzar el barbarisme anglosaxó de moda per a desvelar que l'assassí era el majordom). Hi ha una resistència al poder establert, conseqüència d’una catàstrofe planetària que coneixem cap a la pàgina 100. Fonts literàries o cinematogràfiques de resistents en tenim per tot arreu i referides a una pluralitat de temes; per continuar amb la temàtica, podem esmentar V, una explosiva sèrie televisiva, que també és de 1983 i on assistim a la invasió de la Terra per part d’unes sargantanes gegants, però disfressades de persones. La imatge de la dolenta Diana

Diana i la rata / viquimèdia commons

-la cap dels invasors- tragant-se un ratolí va marcar tota una generació.

Més tard arribem a un altre títol mític que no podia estar absent en un relat tan simbòlic com aquest: Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, una altra distopia que figura a l'Olimp de la literatura mundial i no sols de ciència-ficció. Parla de la crema de llibres i encara que l’autor va parlar de diverses de motivacions diverses, la referència a les imatges del govern nazi d’Alemanya són nítides; nosaltres, a Espanya, també podríem parlar de la censura en la dictadura franquista: no calia destruir llibres perquè no s’editava cap cosa que no tingués el Nihil obstat, de l’església i el govern. En aquest cas hi ha una pel·lícula de 1966, dirigida per François Truffaut, que ha guanyat credibilitat i dignificació amb el pas del temps.

En la recta final del llibre, es precisa la qüestió de la dictadura, com va sorgir, en quines circumstàncies i quins són els seus objectius, i coneixem detalls concrets, com l’existència  de cambres d’aïllament sensorials, on la protagonista està tancada amb llum perpètua i sense cap referència exterior, en la línia de la xiqueta Lisbeth Salander, protagonista de la sèrie de novel·les Millenium.

Igualment, assistim, terroritzats, a un element que ja intuiem, per proximitat a la novel·la/pel·lícula

Títol espanyol de Soylent Green

Soylent Green, com és el destí dels majors, els malalts, els discapacitats i, en general, d’aquells que no assoleixen els mínims que els que manen entenen necessaris per a ser “rendible”. El “tren càpsula” ens retorna dramàticament als trens de la mort que anaven als camps d’extermini nazis, que hem llegit i vist en quantitat de novel·les i pel·lícules.

I, al final, un món obert, com a mínim a l’esperança i al mateix temps a la desesperança*, que recupera la música -també cremada, encara que de manera simbòlica- amb un himne de resistència actualment molt popular per una sèrie televisiva amb gran repercussió mundial. Segur que la teniu al cap!

Que gaudiu de la novel·la com jo mateix!

Amélie Notomb /viq. commons

* Una escriptora francòfona molt popular,
Amélie Nothomb, té una novel·la Acide sulfurique, molt interessant al voltant del que passa al final de Like Blau.

- Fonts: viquipèdia i arxius personals de l’autor.

Mario Candela

IES Jorge Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura

Setembre / 9 d’Octubre 2021