martes, 28 de julio de 2020

EL TERRATRÉMOL MUNICIPAL DE 2000

Ara fa vint anys que Alcoi va viure un dels episodis més importants de la història democràtica municipal, amb el canvi que es va produir a l'alcaldia: la sortida de José Sanus i la incorporació de Miguel Peralta, amb el ball corresponent de partits i de govern: l'era del PSPV-PSOE va deixar pas al cicle del PP.

Miguel Peralta i José Sanus, l'endemà del canvi a l'alcaldia /Foto: M. Candela

Així va concloure una etapa que havia arrancat a les municipals del 79 i que va significar la consolidació de la corporació municipal democràtica.

Aquell episodi va suposar també la ruptura d’un govern d’esquerres i un autèntic terratrémol de la política local, els efectes del qual encara es deixen sentir, si bé des de les municipals de l’any passat es pot considerar que ha començat un nou cicle.

Aquella operació, la de finals de juliol de 2000, no sols va tenir repercussió en el món polític: va abastar tots els àmbits de la societat, per la qual cosa entenc que cal considerar-la com una de les més importants de la trajectòria municipal alcoiana.


miércoles, 22 de julio de 2020

A. ROLCEST: L’ ASIMOV ALCOIÀ


Arsenio Olcina Esteve /A. Rolcest
El prolífic escriptor nord-americà Isaac Asimov, gran mestre de la ciència-ficció clàssica, va deixar una obra magna de més de 500 llibres de tota mena… Tothom ho sap, encara que la seua figura s’ha eclipsat, com tantes altres coses, d’un temps a aquesta part. Res a veure amb l’oblidada personalitat d'A. Rolcest, que va publicar durant el franquisme fins a 642 novel·les, o “novel·letes”, la major part en les col·leccions populars d’Editorial Bruguera, però un home de qui res se sabia… Fins als començaments de 2015, on es va conéixer -en gran part gràcies a un reportatge que vaig publicar al Diario INFORMACIÓN- que darrere aquest pseudònim s’amagava Arsenio Olcina Esteve, un alcoià anarquista, escriptor des d’abans de la guerra civil i que va viure a València fins al 1997, any de la seua mort.
            Si cinc anys més tard recupere la història és perquè uns mesos enrere vaig aconseguir un dels seus llibres. Un veritable i valuós regal de Nadal! L’esdeveniment es va produir a una llibreria d’ocasió portàtil instal·lada al passeig marítim de Torrevieja. Feia cinc anys que tractava d’aconseguir-ne un i confesse que ha estat difícil: en cada mercadet literari, sempre guaitava aquestes novel·letes, majoritàriament de Marcial Lafuente Estefanía, però també de Clarck Carrados i altres. Mai de Rolcest. Fins a aquell dia. Em vaig sorprendre tant, que vaig buscar en el màgic món de Google si era el nostre autor. I l’era. La vaig comprar per un euro, encara que està marcada en 35 pessetes (d’aquelles de 1980), i la tinc protegida per una borsa de plàstic en un lloc d’honor de la llibreria domèstica.
             De vuelta a la pradera” és el suggerent títol de la publicació, feta el 1962 en la col·lecció “Búfalo - Serie Azul” d’Editorial Bruguera. Té 96 pàgines i imagine que la norma era no arribar-ne a les 100, per no cansar el lector. També ens informa d’altres novel·les que Olcina havia publicat en aquells temps: onze en col·leccions de l’oest i una al voltant dels serveis secrets, amb el títol de “La orgía del gangster”. Resulta difícil comprendre actualment quina seria la vida d’un anarquista reconegut -i condemnat- durant el franquisme: escriure i escriure, guanyant quatre xavos, perquè en aquest país llegir, no s’ha llegit mai, llevat que siguen ara els guassaps o semblants.
            No el coneixia ningú. I no és una frase feta; és real. Enrique Rubio Cremades, catedràtic de Literatura Espanyola en la Universitat d’Alacant, va confirmar que Arsenio Olcina Esteve / A. Rolcest no figurava al catàleg monumental d’escriptors espanyols del segle XX. No va existir. Tan sols en algunes publicacions històriques anarquistes s’havia esmentat qui s’amagava darrere del pseudònim d’Arsenio Olcina.
A principis de 2015 l’amic Vicente Carchano en va passar un reportatge que havia publicat la Cartelera Turia al voltant dels escriptors valencians que escrivien amb pseudònim durant la dictadura i l’esmentava, la qual cosa em va permetre desmadeixar el fil d’Ariadna i reconstruir la seua trajectòria. La seua vida, ara per ara, segueix sent desconeguda després de la guerra: se suposa que es limitava a escriure i a viure. La qual cosa ja era complicada per a un reputat anarquista.

P. D. A. Rolcest és el pseudònim únic que va utilitzar Arsenio Olcina Esteve, la qual cosa no era normal: els escriptors d’aquestes novel·les acostumaven a tenir-ne diferents. Una cosa semblant, però distinta, li va passar a Isaac Asimov. Al començament de la seua carrera d’escriptor li’n van demanar un i es va negar: va adduir que Asimov ja era bastant estrany als Estats Units d’Amèrica...
Don Cirilo Tormo Durà
Per concloure. Saben qui era un entusiasta lector d’Asimov? El nostre “don” Cirilo Tormo Durà, com va revelar Rafael Moya a la presentació de la biografia del sacerdot, desaparegut el 1995 però encara present a la nostra societat.

-FONTS: Viquipèdia, entrevista amb Enrique Rubio Cremades, reportatge “El anarquista de Alcoy que escribía novelas del Oeste” Diario INFORMACION, 15 de febrer 2015, i diferents webs al voltant de les novel·les populars i l’anarquisme en Espanya.
- Informació exhaustiva al voltant d’Arsenio Olcina/A. Rolcest a l’enllaç:

-FOTOS: De l’autor i amb llicència Viquimèdia Commons.

domingo, 19 de julio de 2020

BANC SABADELL DESMANTELLA LA CAPITAL DE LA CAM

La seu central de la CAM estava a Alacant, però Alcoi n'era la capital, un heretatge motivat per l’extint Monte de Piedad y Caja de Ahorros, fundat el 1875, que fóra el fonament, en realitat un dels més importants, d’una entitat que va perir per arriscades aventures financeres pendents encara d’elucidar a hores d’ara. A més a més, Alcoi era l’única zona on la CAM superava el 50% de quota de mercat, la qual cosa vol dir que de cada cèntim que es gestionava en aquestes comarques, més de la meitat passava per aquesta entitat.

Tancada l'oficina Santa Rosa-Oliver / Foto M. C.

Per aquesta causa, la infraestructura de la CAM a Alcoi era molt important i va arribar a disposar fins a dotze oficines, de la 1001 (la central, el referit Monte de Piedad) fins a la 1012, que era la de la part baixa del carrer Santa Rosa. I no cal parlar-ne de la transcendència de les seues activitats culturals i socials, que eren permanents i molt nombroses.

Amb la desaparició de la direcció de l’àrea social, la ciutat va rebre un cop a la línia de flotació, però ningú pensàvem en una possible fallida com la que es va produir el 22 de juliol de 2011 i en la posterior adjudicació -pel preu simbòlic d’un euro- al Banc Sabadell. Ahí, Alcoi va perdre tant que encara, nou anys més tard, és complicat fer una valoració, almenys per la meua part. Vull dir, una valoració de la magnitud del desastre econòmic, social, cultural, institucional, etc.

Ara, aquest estiu, estem patint una nova fase del cop, que no és altra que el desmantellament de l’estructura econòmica de l’antiga CAM, la qual cosa vol dir en llenguatge corrent el tancament de les oficines. Així, en Alcoi, desapareix el recinte del Camí i també la dependència en la cantonada Santa Rosa-Oliver, que ha estat clausurada molt recentment.

D’acord amb les informacions disponibles, de les dotze oficines de la CAM (més una que tenia el Banc Sabadell) es passarà a cinc: Santa Rosa, Avinguda l’Alameda, Avinguda País Valencià, carrer València i carrer Sabadell, la qual cosa suposa una reducció de serveis, que per altra banda es veu notablement reduïda pels efectes de la pandèmia (pel que fa a l’atenció als clients).

La seu històrica del Monte de Piedad / Foto: viquipèdia

El cos em demanava escriure de bancs, perquè per aquestes dates és l’aniversari de la fallida de la Caixa de Crèdit d’Alcoi, que es va produir el 23 de juliol de 1993 i l’objectiu es va consumar en veure l'esmentada sucursal del Sabadell tancada. L’oficina maldita, perquè primer va acollir la Caixa de Crèdit d’Alcoi, que va fer fallida; després, la CAM, que va arribar al mateix destí, i ara el Banc Sabadell, que passa per moments molt complicats (com es pot constatar amb la cotització de les accions).

El propietari del local, una persona alcoiana molt coneguda, ja fa anys que tenia pensat fer algun tipus d’exorcisme al local, però desconec si va arribar a fer-ho.

En conclusió, un nou capítol negre de la història econòmica alcoiana, amb una repercussió infinitament més gran que la dels cines, que a hores d'ara romanen tancats i sense notícies d'una hipotètica reobertura.

No vull ser ocell de mal averany, però al marge de la nefasta conjuntura general, el que és cert és que per Alcoi sembla que no passem bons temps. Que milloren!


domingo, 12 de julio de 2020

ALCOI, CINEMA QUE S'ENVOLA

Alcoi ha esdevingut una ciutat sense cinema? És molt possible. La realitat, és a dir, allò que és tangible, empíricament constatable, és que hui, la resposta és sí; demà, veurem, encara que, en aquesta qüestió, em sent pessimista, perquè els antecedents i la situació no són favorables.

L'operadora ha retirat els cartells de les pel·lícules de la façana / Foto: Mario C.

He descobert en les últimes hores que la primera funció de cine es va fer a Alcoi, concretament, al Teatre Principal, va ser el 1896, la qual cosa suposa 124 anys d’història més o menys ininterrompuda de diversió i cultura. Quan per no haver-hi, no hi havia ni tele (quina sort!), el cinema era l’únic mitjà pel qual els nostres rebesavis tenien l’oportunitat de gaudir d’altres mons, i per això l’èxit de les pel·lícules que mostraven meravelles naturals, com el Carib, les illes del Pacífic o l’Everest (com va ocórrer al Capitol el matí de la gran nevada del 13 d’abril del 1958).

Octubre de 2003 va ser una data crítica per la història cinematogràfica local, perquè es va inaugurar el Centre Comercial i d’Oci Alzamora, que incloïa un grup de petites sales d’exhibició: Alcoi es convertia, de sobte, en una ciutat moderna. L’endemà, vàrem descobrir la lletra petita del contracte: les últimes dues sales tradicionals que quedaven, el Principal i, sobretot, el Calderón, havien plegat de manera definitiva. A més a més, els preus, les tarifes, es “modernitzaven”, la qual cosa vol dir que pujaven com a un 60%, si la memòria no em falla, però les condicions d’exhibició milloraven (això és el que ens varen contar als periodistes quan tímidament vàrem preguntar).

Quatre anys més tard, va obrir el complex comercial d’El Altet, encapçalat pel totpoderós Carrefour, que també incorporava un paquet de sales de cinema. Aquell dia va arrancar la decadència o el final de l’edat daurada -si és que havia arribat a existir- dels cinemes alcoians: amb dos grups de sales semblants a escassa distància, el futur s’havia complicat de sobte.

I així es va veure a poc a poc: estrenes anticipades i tarifes o abonaments més competitius a Cocentaina van provocar l’eixida de l’operadora alcoiana el 2013 i la substitució per cines Axion, gràcies -al Cèsar allò que és del Cèsar- a la tasca personal que va dur endavant l’aleshores gerent del centre, Paco Bustos, tristament desaparegut a finals de maig. La situació no va millorar i a més a més els nous hàbits socials de Netflix i HBO i la repetició de pel·lícules d’herois, prolongació dels videojocs domèstics, van mantenir o empitjorar la situació.

Tan sols cal donar un cop d’ull a un article de Tipografia la Moderna, signat fa poc més d’un any pel periodista Javier Llopis, que il·lustra la penosa situació dels cinemes alcoians. http://www.tipografialamoderna.com/cultura/me-cago-en-el-septimo-arte/

Setze mesos després, no tenim sales en curs (i no és per causa de la pandèmia: les de Cocentaina són obertes, com també la resta de l’operadora alcoiana), la qual cosa em porta a la malenconia, al pessimisme, de què escrivia al principi.

No podem deixar de rumiar al voltant de si aquesta situació és un tancament definitiu, una altra desaparició com tantes que hem viscut en aquesta ciutat. I seria de les grosses, perquè el cinema ens deixa darrere vivències personals i col·lectives, històries i també economia que s’envola.

Quina tristor més gran!


*Buscant documentació per aquest text he trobat una curiosa informació al voltant de l'antic cinema de la Caserna d'Infanteria d'Alçamora, que feia funcions per als militars.


martes, 7 de julio de 2020

QUINZE ANYS SENSE AMANDO BLANQUER

Sí, quinze anys. En aquest Sant Fermí descafeïnat que celebrem hui commemorem quinze anys de la desaparició d'un compositor, Amando Blanquer Ponsoda, d'un alcoià, d'un conegut o amic, d'un home amb un sentit de l'humor que m'encantava, i amb qui vaig tenir l'ocasió de compartir l'ambient de la primera "entraeta" de la seua vida.
Amando Blanquer, en la seua primera "entraeta" en 2002 / Foto: Mario C.
Sí, quinze anys. Aquest 7 de juliol és un bon dia per recordar la seua obra, la "nostra", la dels moros i cristians, però també la "clàssica", de vegades difícil de comprendre per a les persones -com jo mateix- que de solfa, ni una nota.

viernes, 3 de julio de 2020

TRENTA ANYS DEL CAMPUS D'ALCOI

Encara que no ho semble, el Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV) està de commemoració: en aquests temps hauria de bufar els trenta ciris al pastís d’aniversari, encara que la data precisa de concepció siga ignota. El juliol de 1991 la Generalitat Valenciana va acordar la compra de l’edifici industrial de Ferràndiz, la qual cosa podria ser considerada com a data oficial de naixença, però en realitat no és així: abans va haver-n'hi una altra més important encara si cap: el dia que es va decidir ubicar el Campus Universitari d’Alcoi al centre de la ciutat. Hui, ben endins del segle XXI, ningú no ho contesta, però aleshores va ser un acord revolucionari i molt, molt polèmic.

La plaça del Campus d'Alcoi / Foto UPV

Alcoi i el conjunt de l’entorn gaudeixen el 2020 d’un Campus Universitari que és cobejat per tot arreu: dos edificis moderns al centre històric, amb enllumenat natural i totes les instal·lacions tecnològiques necessàries, més un altre annex més recent amb equipament complementari i esportiu. Un col·legi major també al nucli urbà i una oferta consolidada d'habitatges adaptats als estudiants. I el que és tant o més important, una proposta educativa atractiva i experimentada, tradicional i alhora moderna, que manté intacte l’interés dels quasi 2.500 alumnes en un temps en què les universitats estan obligades a pugnar en una lluita gairebé fratricida per les matrícules.

Tot açò ara és una realitat, però l'any 1990 les coses no eren així. Alcoi gaudia d’una Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial (EUITIA), que era hereva de l’antiga Escuela de Peritos, que al seu torn continuava els estudis que el 1928 havia instaurat la mítica Real Fábrica de Paños: Alcoi era ciutat pionera al món industrial espanyol i necessitava tècnics qualificats -no sols per al tèxtil, també per al metall i el paper- que han estat formats constantment durant quasi dos segles.

José Sanus / Foto M. C.

En aquells temps, reprenem el fil, en Alcoi es va concebre la necessitat de renovar i ampliar el recinte universitari, llavors limitat a l’històric edifici del Viaducte, que havia estat gestat a principis del segle XX, inaugurat el 1923 i en servici des de la postguerra. I en aquest punt va haver-hi un pronunciament, una decisió contundent per part de tres persones que podríem dir són els pares del disseny del Campus que coneixem actualment: el rector Justo Nieto Nieto

El rector Justo Nieto
, el gerent de la UPV José Antonio Pérez García y l'alcalde José Sanus.Tots tres van apostar pel Campus Universitari en el centre històric, a partir de l’edifici de Ferràndiz, la qual cosa va ocasionar una forta disputa amb gran part de l’equip directiu i del professorat de l'EUITIA, inclòs l’aleshores director Roberto García Payá. Els docents apostaven per un campus al Viaducte, amb una ampliació al barranc de la Riba, i rebutjaven la derivació cap al centre.

La polèmica, més o menys soterrada i intensa, va continuar fins a l’obertura de l’edifici de Carbonell en 2006, moment en què el Viaducte es va deixar definitivament de costat i tota la comunitat educativa es va concentrar en la plaça Ferràndiz i Carbonell, endavant coneguda com la plaça del Campus. Trenta anys enrere es podien contemplar correctament ambdues opcions, segur que amb raons vàlides en cada costat, però actualment no hi ha color: seria impossible entendre la ciutat i el Campus Universitari d’una altra manera o en un altre lloc.

José Ant. Pérez /Diari La Veu

Per concloure, cal assenyalar que l’Ajuntament havia decidit assumir amb fons propis el cost econòmic de la compra del recinte de Ferràndiz -de fet, el contracte estava preparat- però l’alcalde Sanus va aconseguir la implicació del govern de la Generalitat Valenciana en el projecte i la institució autonòmica va finançar íntegrament l’operació, mentre la UPV es va fer càrrec de la rehabilitació i la remodelació de l’edifici.


FONTS: - Wikipèdia, història Universitària d'Alcoi (web del Campus), arxius personals i entrevistes vàries (especialment, amb D. Enrique Masiá Buades)