LES DONES TÈCNIQUES TAMBÉ SÓN VÍCTIMES

Portada del Diario INFORMACION

Sí, efectivament, el dia onze de febrer el dediquem a les dones tècniques, a fomentar un aspecte molt important de la igualtat social; és a dir, que les enginyeries i la formació tècnica en general no és com el Soberano que era “cosa de hombres” o com el futbol -que ja no ho és- sinó que està a l’abast de qualsevol persona, siga quin siga el seu sexe. Però aquest article no va d’això, va del costat obscur de la vida, va de la mort, de la violència masclista, que no deixa de costat cap dona, siga llesta o ignara, operària del tèxtil o enginyera aeroespacial. Cap ni una està segura en aquesta societat que hem creat.

Vull parlar concretament de Sorina Peternac, que era “una persona que tenia les idees molt clares, lluitava de valent per aconseguir allò que volia”, com va declarar Dario, un dels seus companys d’estudis al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV), on aquesta dona va cursar els estudis d’Enginyeria Tècnica Industrial, especialitat d’Electrònica, que va concloure amb els premis al millor expedient i projecte de final de carrera. A més a més, acabava de trobar faena i n’estava “molt il·lusionada”, en paraules de la llavors directora del Campus Georgina Blanes.

Eren declaracions pòstumes, en finalitzar l’acte d’homenatge que li va oferir la UPV, perquè Sorina Peternac ja no hi era. El seu nuvi/parella l’havia assassinada a la Torre de les Maçanes i després havia esmicolat i cremat el cadàver. “No sé per què ho he fet… La volia” va afirmar l’home molt més tard, al judici. Són declaracions aproximades, de memòria, perquè no he volgut buscar les cròniques ni dedicar un segon a aquest individu, que, d’altra banda, va ser condemnat a allò que la llei preveu. Un càstig sempre insuficient.

Aquests fets van ocórrer l’octubre de 2013 i encara són vius perquè va ser l’esdeveniment més tràgic de la història del Campus… fins fa poc més d’una setmana, arran la mort de tres joves estudiants en un esgarrifós accident de trànsit quan es dirigien cap a Alcoi. I entre una cosa i altra, la directora Blanes va morir d’una sobtada malaltia. És la crònica negra del Campus d’Alcoi, per unes i altres causes.

    Sorina Peternac era romanesa, era una estudiant de primer nivell, amb les millors notes d’una carrera tècnica, i, no obstant això, es va convertir en una més de la llarguíssima i espantosa llista de les víctimes de la violència de gènere, on hi ha dones de totes classes i condicions. En aquest costat de la vida negre com l’eben, no hi ha cap mena de discriminació. La mort és igualitària.

Sorina Peternac

    Amb aquest text i mitjançant la persona de Na Sorina Peternac es simbolitza, es recorda i es ret homenatge a totes aquelles dones que han perdut la vida perquè un home s’ha considerat digne de prendre’ls-la.

Notes: 

-Les declaracions van estar fetes al Diario INFORMACION el 27 d’octubre de 2013 i les va recollir la periodista Maribel Vicedo.

-La difusió de la fotografia del premi de Sorina Peternac per l'esmentat diari va permetre personalitzar a les víctimes, que així deixen de ser estadístiques i continuen sent les persones que eren.

-Haver conegut a Georgina, la filla de l’enyorada directora, ha sigut una de les grans satisfaccions que he tingut en la meua actual etapa professional.

*Aquest article va estar publicat pel Diario INFORMACION dijous 10 de febrer, sense la part final de les acotacions.

TRENTA ANYS DEL CAMPUS D'ALCOI

Encara que no ho semble, el Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV) està de commemoració: en aquests temps hauria de bufar els trenta ciris al pastís d’aniversari, encara que la data precisa de concepció siga ignota. El juliol de 1991 la Generalitat Valenciana va acordar la compra de l’edifici industrial de Ferràndiz, la qual cosa podria ser considerada com a data oficial de naixença, però en realitat no és així: abans va haver-n'hi una altra més important encara si cap: el dia que es va decidir ubicar el Campus Universitari d’Alcoi al centre de la ciutat. Hui, ben endins del segle XXI, ningú no ho contesta, però aleshores va ser un acord revolucionari i molt, molt polèmic.

La plaça del Campus d'Alcoi / Foto UPV

Alcoi i el conjunt de l’entorn gaudeixen el 2020 d’un Campus Universitari que és cobejat per tot arreu: dos edificis moderns al centre històric, amb enllumenat natural i totes les instal·lacions tecnològiques necessàries, més un altre annex més recent amb equipament complementari i esportiu. Un col·legi major també al nucli urbà i una oferta consolidada d'habitatges adaptats als estudiants. I el que és tant o més important, una proposta educativa atractiva i experimentada, tradicional i alhora moderna, que manté intacte l’interés dels quasi 2.500 alumnes en un temps en què les universitats estan obligades a pugnar en una lluita gairebé fratricida per les matrícules.

Tot açò ara és una realitat, però l'any 1990 les coses no eren així. Alcoi gaudia d’una Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial (EUITIA), que era hereva de l’antiga Escuela de Peritos, que al seu torn continuava els estudis que el 1928 havia instaurat la mítica Real Fábrica de Paños: Alcoi era ciutat pionera al món industrial espanyol i necessitava tècnics qualificats -no sols per al tèxtil, també per al metall i el paper- que han estat formats constantment durant quasi dos segles.

José Sanus / Foto M. C.

En aquells temps, reprenem el fil, en Alcoi es va concebre la necessitat de renovar i ampliar el recinte universitari, llavors limitat a l’històric edifici del Viaducte, que havia estat gestat a principis del segle XX, inaugurat el 1923 i en servici des de la postguerra. I en aquest punt va haver-hi un pronunciament, una decisió contundent per part de tres persones que podríem dir són els pares del disseny del Campus que coneixem actualment: el rector Justo Nieto Nieto

El rector Justo Nieto

, el gerent de la UPV José Antonio Pérez García y l'alcalde José Sanus.Tots tres van apostar pel Campus Universitari en el centre històric, a partir de l’edifici de Ferràndiz, la qual cosa va ocasionar una forta disputa amb gran part de l’equip directiu i del professorat de l'EUITIA, inclòs l’aleshores director Roberto García Payá. Els docents apostaven per un campus al Viaducte, amb una ampliació al barranc de la Riba, i rebutjaven la derivació cap al centre.

La polèmica, més o menys soterrada i intensa, va continuar fins a l’obertura de l’edifici de Carbonell en 2006, moment en què el Viaducte es va deixar definitivament de costat i tota la comunitat educativa es va concentrar en la plaça Ferràndiz i Carbonell, endavant coneguda com la plaça del Campus. Trenta anys enrere es podien contemplar correctament ambdues opcions, segur que amb raons vàlides en cada costat, però actualment no hi ha color: seria impossible entendre la ciutat i el Campus Universitari d’una altra manera o en un altre lloc.

José Ant. Pérez /Diari La Veu

Per concloure, cal assenyalar que l’Ajuntament havia decidit assumir amb fons propis el cost econòmic de la compra del recinte de Ferràndiz -de fet, el contracte estava preparat- però l’alcalde Sanus va aconseguir la implicació del govern de la Generalitat Valenciana en el projecte i la institució autonòmica va finançar íntegrament l’operació, mentre la UPV es va fer càrrec de la rehabilitació i la remodelació de l’edifici.

FONTS: - Wikipèdia, història Universitària d'Alcoi (web del Campus), arxius personals i entrevistes vàries (especialment, amb D. Enrique Masiá Buades)