LLUNA INSINUADA

Aquest matí, gairebé de miracle,

he pillat l'eixida de la Lluna, que -segons la IA- estava minvant, a punt d'arribar a nova, la qual cosa passarà demà. Més o menys, qüestió de pols -a fa temps que no trobe el pal de suport, que igual vaig llençar i no ho recorde-, però una imatge a la vora de l'albada amb una certa gràcia per damunt del centre d'Alcoi, per la zona on s'ha recentment fet una tala d'arbrat antic bastant significativa, però que ha passat desapercebuda!

VAGA

Temps enrere, abans de ser profe d’institut, em van contar que una dona havia anat a una fàbrica del polígon de Cotes Baixes en Alcoi i havia entregat un currículum del fill. I el seu fill, on està? Li van demanar. A casa, va contestar. No ho vaig entendre fins més tard, quan em vaig incorporar al món docent. És la vida moderna, les responsabilitats dels fills són inexistents: són els pares qui les afronten (fins i tot atacant ensenyants als centres, com va passar recentment al mateix polígon).

El primer estiu de profe -llargues vacances, efectivament, encara que tot és relatiu en aquest món- vam coincidir amb un docent de la Universitat d’Alacant: és que et passes la vida dient: calleu, calleu, calleu… La meua dona em va mirar de gaidó: era el que jo li havia contat de secundària, però en versió universitària.

En ESO/Batxiller no hi

Recepció el primer dia de profe. IES Val d'Aran

ha cap responsabilitat: l’examen era difícil, no ho he pogut fer, el/la profe és un inútil -els pares ho diuen més clar, no tenen ni puta idea, el meu fill és perfecte-, yo no he sido (frase popular de Bart Simpson); encara que, això sí, els alumnes de 1r d’ESO em van felicitar amb un gegantí Viva el Alcoyano en la pissarra l’endemà de la històrica eliminació al Real Madrid. Ho havien vist… i el partit havia acabat a les 23.30 passades. Cap problema familiar amb això.

Fa gairebé dos anys que vaig acabar i l’ambient ja estava carregat. El comportament a les classes, la falta de conseqüències de les accions -tot s’intenta resoldre amb reunions col·lectives, programes didàctics/pedagògics específics, resolucions d’inspecció i conselleria que rares vegades fan costat al docent, però cap assumpció de responsabilitat-, la impossibilitat de seguir els programes, l’increment exponencial de la burocràcia/treball administratiu/informes/recursos, etc. fan que la tasca quotidiana siga cada vegada més enrevessada.

També és un problema de diners, però considere que no és la base, encara que milions de profes destinen una part important del seu salari a fer quilòmetres i quilòmetres diaris o a llogar pisos, amb tots els dispendis que això ara comporta. Vaig estar una temporada en Barcelona en 2018; ara pense que no ho faria: les despeses s’ho menjarien tot. Per tot això, la pasta també és important, si bé no és l’element exclusiu. Les classes de primer de batxillerat de més de 35 alumnes constrets poden ser més eloqüents, o les de segon, que ara tenen molt preocupada a la conselleria per això de la selectivitat.

Per concloure, voldria apuntar que, recentment, vaig tindre un contacte amb primària… i sembla que per tot arreu les coses venen mal dades. Ensenyants, normalment dones, amb ferma consciència i voluntat professional, comencen a estar desbordades, per com van les coses: l’ambient s’ha degradat els últims anys i condeix la desmoralització.

Per tant, no és un problema de diners, que també; no és una qüestió d’uns col·lectius dolents que volen fer malbé o treure un profit sindicat o polític -que segur que hi ha algú que ho pretén, com evidentment ho ha fet la conselleria-, és una prova que el sistema fa temps que fa aigua i la línia de defensa són els profes, els incompresos profes.

Sort.

El diari INFORMACION ha publicat l'article. Vos deixe l'enllaç!

https://www.informacion.es/opinion/2026/05/12/vaga-130149583.html

EL MARAJÁ DEL ABISINIO

De Salvador (Salvador Giner Vidal,

Portada Libro / Foto: Anna Lloret

nacido el 23 de agosto de 1934 en Benimantell y recientemente desaparecido) tenía un gran recuerdo, como también de su familia, porque me trataron estupendamente, y desde luego por su cocina, por su servicio en el Bar Tropical. Era adicto, cuando la economía juvenil me lo permitía, de la sangre en salsa y la palmera de cocacola, y por supuesto de los abisinios, que era una de sus especialidades.

El Bar Tropical forma parte de la historia contemporánea de Alcoy, de la mitología urbana, como otros establecimientos de leyenda. Es curioso, porque hace no mucho que también desapareció Rafael Hernández, que durante décadas gestionó el bar del mercado de San Mateo, cuando Alcoy tenía una única lonja -alias, la plaça- con solo un establecimiento hostelero. Una vez, hace siete lustros, le entrevisté y me contó que era el primero que llegaba al edificio, antes de las cuatro de la madrugada, para que todo estuviera en marcha cuando llegaran los siguientes más tempraneros.

También era un negocio familiar e igualmente eran oriundos de la Marina.

Salvador era gentil, extrovertido, amable -como todos los hosteleros de la vieja guardia- y con su esposa Tavi y su familia hacían unas tapas épicas, en un local exiguo. Todos apreciábamos su cocina y más si cabe cuando cerró, en agosto del 99, si la memoria no me es infiel (es fácil de recordar: coincidió con el triple crimen de Benifallim). Ahora forma parte, como he dicho, de la leyenda urbana.

De vez en cuando coincidíamos o veía su carismático utilitario -un Renault 6 tostado- hasta que volvió a Benimantell, donde ha residido en la última época. Reanudé el contacto recientemente y de manera indirecta, porque Joan Borja inauguró la colección Veus de la

Salvador (arriba, segundo derecha) y Hernández (abajo, primero izquierda) / Página 66

memòria, con una publicación dedicada a Saoret del ros, alter ego de Salvador Giner Vidal. Él y Tavi tuvieron el gigantesco detalle de señalármelo, con una dedicatoria verdaderamente intimista y que comparto, sobre todo, porque me da la sensación que guardaron un buen recuerdo de mi humilde y modesta persona.

Ahora ha terminado el viaje, pero es consciente de que su legado es eterno. Hay publicaciones que lo señalan, pero básicamente hay memoria, la de todos los que disfrutamos de su cocina y, más que nada, de su carácter y su amistad.

PD. Os adjunto un enlace a un reportaje de Paco Agulló en Página 66, donde tenéis abundante información del Tropical y su historia, y extraigo una foto con los protagonistas destacados de la crónica de hoy.

https://pagina66.com/archive/103566/el-tropical-el-mas-emblematico-de-los-bares

DESCANS

El dia del Descans 2026 en Alcoi

Insòlit desmuntatge en el dia del Descans

ha arrancat més matí que la Primera Diana: algú ha tingut la brillant idea de llençar una mascletada a les quatre i poc de la matinada en la zona de l'antic col·legi de Cervantes… Sense paraules. Encara que no era el tema de la dissertació, curta, en qualsevol cas. No és dia per a excessos i elucubracions.

Vaig escriure de les Festes de Moros i Cristians de fa 20 anys, de les coses que van ocórrer, però en vaig guardar una, perquè era post festera. Del dia del Descans, més concretament.

Resulta que al centre d'Alcoi, mentre un eixam de brigades de tota mena tractava de tornar

Retirada immediata del cavall de Sant Jordiet

el poble a la normalitat, i els qui treballàvem normalment anàvem al Savoy o al Reconquista pel café, en un intent de desapegar els parpelles i construir una crònica viable d'alguna cosa.

Aquell llunyà matí, entre tot l'enrenou, una cosa sorprenent cridava l'atenció: havia començat el desmuntatge del castell de Festes. Sorpresa absoluta. Una de les torrasses havia desaparegut a mitjan vesprada, quan encara estava calent de les bengales de Sant Jordiet. I, per cert, el cavall va ser retirat ipso facto.

L'assumpte tenia una explicació: la imminent filmació de la pel·lícula Manolete, que anava a trasbalsar el centre de la ciutat durant setmanes.

Operació de neteja al centre d'Alcoi en 2006

La gent cinematogràfica tenia necessitat de la plaça expedita i per això l'operació castell fora. No tinc tanta memòria: m'ha aparegut una foto.

De la pel·lícula podem parlar un altre dia, però del Descans, poc més cal dir. Jornada de reflexió i contenció, entre les operacions de tornada a la rutina que estan en marxa. Any superat!

NOSTÀLGIA DE 2010

Per pur atzar, he trobat unes fotos de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 2010, que comparteix amb vosaltres. La casualitat vol que els càrrecs festers són les mateixes filaes que enguany. Vos deixe unes imatges, que inviten a la nostàlgia, com tot allò que ens recorda els temps superats!

23 D'ABRIL

Un any ens va enxampar en Vielha

i com que el 23 d’abril és festiu en Catalunya, anàrem a Bagnères-de-Luchon, que tots coneixem pel Tour de França i que està agermanada amb la nostra veïna homònima, però allò que és comú és estar per aquestes terres (encara que l’any passat ens traslladàrem a la platja)...

    A la fi, digressions d’un dia

especial, amb esdeveniments familiars dolorosos de recuperar, onomàstiques actuals i passades -també endolades-, que tampoc és festiu -ni són les Festes de Moros i Cristians-, però ho celebrem com si ho fora. Confesse que em sent una mica fora del cossiol quotidià… Tampoc importa.

Jornada marcada en vermell simbòlic en Alcoi, en qualsevol cas, que majoritàriament commemorem d’alguna manera. Com vaig fer ahir, les imatges fan millor efecte que les paraules. Us en deixe unes quantes del dia de Sant Jordi de 2006.

Bona festivitat i millor lectura!

AQUELLES FESTES DE 2006

Sí, no cal ser endeví per a deduir que fa vint anys de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi de 2006, una efemèride com qualsevol altra. He revisat les imatges d’aquell any -em fa mandra anar a llegir a la revista de Festes digital- per a veure quines coses vam viure; com

estava el pati, per expressar-ho més col·loquialment. Doncs, Javier Morales era el president de l’Associació de Sant Jordi; Jordi Sedano, l’alcalde d’Alcoi, i Mario Santacreu, el regidor responsable. Es va jubilar Gaiato -ho sent, és i serà

Gaiato forever-, es va aprovar el disseny de dona col·laboradora dels Mudèjars, Els Muntanyesos i els Alcodianos van fer un coto en la Bandeja… Va ploure el dia de les Entrades. Como podem comprovar, un any com no importa quin altre. Ah! Espereu. Oblidava un detall: va ser l’any dels Pitufos. Segur que ja recordeu tot el que vam fer aquelles Festes. No hi ha res com un detall, com la magdalena de Proust, que ens reactiva les neurones memorístiques.

Excepte gent que conec del Casal i de la Festa, que és capaç

de detallar sense dubtar quina esquadra va eixir en 1994, qui era el cabo, el nom de la banda… el comú dels mortals tenim a l’abast del record els esdeveniments destacats, coses especials. I en el meravellós capítol de les esquadres especials, la de la Llana de 2006, coneguda popularment

pels Pitufos, va fer història. El color blau fosc que destacava combinat amb la negror d’un dia obscur, van diluir el plantejament del dissenyador, al costat, evidentment, del fet que la formació va fer la segona part del recorregut amb

set membres, entre l’estupefacció general i la rialla del cabo batidor, que no se l’aguantava. Alguna crònica de l’endemà va causar profunda sorpresa… Vos aporte la pista per si teniu curiositat.

No tinc cap intenció d’escriure més.

Gaiato fester

Al contrari, vos aporte algunes fotos que van molt més enllà de mil paraules i que segur que ens porten -com una altra magdalena- vivències, records, sensacions viscudes, en un 22 d’abril que no és dia de les Entrades!

Any de capità

Juan Vicente Capó, Octavio Rico, José Sanus i Enrique Rico en el sopar de l'Associació

MOCIÓ DE CENSURA (FALLIDA) EN ALCOI

ÚLTIMA HORA: La moció ha fallat, si és que va arribar a arrancar, la qual cosa no s'acaba d'entendre, però... Allà cadascú.

.................................

Notícia bomba d'última hora: tres partits de la corporació municipal han arribat a un principi d'acord per a presentar una moció de censura i assumir el govern de la ciutat d'Alcoi, segons ha pogut confirmar aquest blog de fonts generalment bastant mal informades. La mesura suposarà un canvi d’alcalde i de composició del govern municipal.

Els representants de Partit Crepuscular*, Espasa i Somniar han tancat l'entesa

contra tot pronòstic, durant una reunió conclosa fa una estona en la sala reservada de la Filà Teulains, però que no ha passat desapercebuda per a aquest blog.

Com resulta que les divergències programàtiques impedien qualsevol acord al voltant de les polítiques que es desenvoluparan, el compromís s'ha aconseguit al voltant del territori. Això vol dir que cada partit governarà una part de la ciutat, i que l'alcalde serà mensual: cada mes obtindrà el càrrec un dels partits, i el primer torn serà per sorteig, segurament a la palleta més llarga.

El text definitiu de la moció està en fase de redacció ara per ara, però estem en condicions d'anunciar el repartiment. Així, el PC gestionarà Santa Rosa, el Centre històric i la Zona Alta; Espasa, la Zona Nord i l’Eixample, i Somniar es fa càrrec de Batoi, el Viaducte i la Font Dolça. Queda per tancar les urbanitzacions, encara que Somniar ha exigit l'Estepar i Montesol, mentre que Espasa tindrà el Baradello i Sol i Camp i el PC gestionarà el Sergent i Barxell.

Una resolució insòlita, però sembla que tancada al 100%, amb la idea de registrar oficialment la moció divendres, a fi que puga ser votada dimarts 28 d'abril, a les 9 del matí.

Continuarem informant!

*En record i homenatge al Califlato News, que publicava el periòdic Ciutat d'Alcoi.

SANTA FAÇ, TOTA UNA VIDA

Tota una vida, metafòricament, a la Goteta, al Diari INFORMACION i després tres anys d’ensenyament al terme municipal d’Alacant -la platja de Sant Joan no és sociològicament Alacant ciutat, un altre dia ho detallaré- ja era el moment de la Santa Faç. Hi vam anar dijous, quan tocava, amb una experiència més que satisfactòria. L’any vinent tractarem de fer la romeria sencera. Ho planificarem!

Amb fortuna o com a premi, arribàrem a la clau, al moment en què, a la plaça, el cor i l'orquestra atacaven l'Al·leluia de Haendel (per cert, sabíeu que Jimi Hendrix i Haendel van compartir casa en Londres? Jo ho he aprés aquests dies, a l’EOI), entre el fervor ciutadà i la contrició del clergat, nombrós i presidit pel bisbe d’Oriola-Alacant…

Vam seguir la cerimònia, vam compartir vivències amb antigues companyes del diari i vam fer un llarg tomb per l’ambient, les

paradetes, tantes vegades vistes en fotos i mai realitzades! Vam descobrir el torró de núvia, les mil botigues d’albergínies, els esmorzars a la vora de la vorera. Tot, a la fi.

Més tard, a poc a poc, vam encetar el camí

de tornada -cap al cotxe- entre el formiguer de jovençols que feien la ruta cap a la gran festa en la Platja de Sant Joan, entre una protecció blava i verda que en cap moment passava desapercebuda.

Una jornada assolellada, sense excessiva calor, amb bon ambient… Meravellós.

VÀTERS GRAVITACIONALS

La nau Orió ha tornat a la Terra, sana i estàlvia, així com els quatre tripulants. Enhorabona. Està en tots els informatius del món, per la qual cosa no cal afegir res més...

Excepte que el gran problema que sembla té la indústria aeroespacial del segle XXI és una cosa aparentment tan senzilla com els vàters. Serà cosa de la gravetat, pense jo.

    Al setembre del 21, els quatre milionaris de la nau Space X es van quedar sense sistema d'evacuació de residus, o siga, sense vàters. I com s'ho feien? Va demanar un alumne de 1r ESO quan vam treballar la notícia a la classe: No ho sé, vaig contestar, com que no es pot obrir la finestra...

    Si ho porte a l'abast és perquè el problema s'ha reproduït ara amb la nau que ha portat astronautes a la Lluna, encara que sembla que en aquest cas tenien maneres de treballar l'assumpte, almenys parcialment. Cal fer servir eufemismes per a no ferir sensibilitats.

    No deixa de ser una curiositat que els grans problemes de les dues naus més importants que en mig segle han viatjat a l'espai hagen estat semblants. I encara sort que no anaven cap a Marte!

    Us adjunte el text que vam treballar a les classes de l'IES Jorge Juan, d'Alacant, en la tardor de 2021, i al final comparteix amb vosaltres el comentari que vaig penjar aquesta setmana, amb una bonica foto de la Lluna des d'Alcoi.

Space X:

Els turistes de l’espai, confrontats a un gran problema... de vàters

Els quatre primers turistes astronautes d’Space X han tornat a la Terra aquest dissabte dihuit de setembre [de 2021] a la nit, després d’haver passat tres dies en l’espai. Si el viatge ha transcorregut amb normalitat, les instal·lacions sanitàries no han resistit.

Dissabte, els quatre turistes Jared Isaacman, Hayley Arceneaux, Sian Proctor i Chris Sembroski han tornat a la Terra en haver-hi conclòs la seua missió Inspiration4. Si l’aterratge s’ha fet sense cap problema, en l’espai, els vàters no estaven operatius, com conta Space.com. El ventilador d’aspiració que havia d’eliminar els residus no estava operatiu.

L’esmentada web precisa que la càpsula Dragó està habitualment preparada per a fer viatjar els astronautes cap a l’estació espacial internacional, un trajecte que dura gairebé vint-i-quatre hores. El problema ha estat que els turistes han estat tres dies en òrbita i les instal·lacions no estaven previstes per un periple més llarg.

Font: La Dépêche.fr 21 de setembre del 2021

Traducció: M. Candela

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2026/04/lluna-revisitada.html

LLUNA REVISITADA

La Lluna, hui, des d'Alcoi

Llàstima que la situació geo-política ens haja espatllat la tornada a la Lluna, perquè allò que va passar el 1969 va ser cabdal per a la meua generació. Teníem deu anys, més o menys, i les fotos, les imatges, els cromos que corrien de mà en mà, ens van impactar. Per cert, també hi havia una guerra, la del Vietnam... que sembla molt llunyana, però respon a interessos similars.

    Per això, aquest matí, quan he vist la Lluna per sobre la xemeneia de Matarredona -una clàssica indústria tèxtil d'Alcoi, ara recuperada per Vídua de Rafael Gandia- he tractat de fer una foto, que més o menys ha resultat. No es veu la nau espacial Orió dels EUA, encara que en alguna part deu ser.

    Un moment important, transcendent,

La nau Orió aquest matí /NASA Vilaweb

i també real. Fa un parell d'anys una nau de l'Índia va fotografiar el que queda de l'Apol·lo XI, ho dic pel que fa als incrèduls, amants de les conspiracions, etc. Jo també tinc una certa devoció per les coses rares, però a altres nivells. La terra no és plana, Amstrong va trepitjar la Lluna i l'escalfament global ens deixarà sense platges.

PD. Temps enrere va haver-hi una tràgica notícia al voltant d'un dels pioners de la lluna, que comparteix amb vosaltres, per curiositat.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2024/06/sempre-hi-ha-dos-cadavers-de-mes-o-tres.html

Que tinguin bona lluna! Recordant aquell mític presentador gastronòmic de l'origen de TV3.

CRANCS DE PASQUA

De tradicions de Pasqua, tothom en gaudeix. Per tot arreu de les terres cristianes. Ara, més o menys celebrem la Setmana Santa, la Quaresma, el dejuni, l’abstinència, la Pasqua, etc. Jo, dissabte a la nit, a la platja Sant Joan, em vaig adormir entre els càntics megafònics de la vigília de resurrecció de mitjanit que, per cert, en cap moment em van resultar molests. El retor de la parròquia de Sant Pere, Rubén, fa les homilies amb altaveus i li n’he escoltat moltes, en general acurades.

Nosaltres, els alcoians, tenim la Glòria, el gros pregó dels moros i cristians, però com el conjunt dels valencians

Plat de crancs de Martinique

també saboregem la mona, una coca amb ou en el centre. Per què? Com em va explicar el professor & periodista Alfons Pérez fa un parell d’anys l’ou era part de la gallina, doncs era carn, doncs… prohibit. I per això la vam afegir a la coca pasqual.

En altres indrets, el protagonisme és de la xocolata, siga amb pastís o amb ous amb la forma del conill de la tele, per posar un exemple. Més enllà, els amaguen al jardí perquè els xiquets els troben… de tot, a la fi. I en les Antilles, mengen crancs, especialment el dilluns de Resurrecció.

Sembla que durant la colonització del Carib, als esclaus nadius els imposaven la Quaresma dels amos, la qual cosa significava… el dejuni. Com que els illencs continuaven amb la recerca i captura, que era la seua feina, amb la Pasqua disposaven d'una grossa acumulació i van decidir utilitzar-los com a plat principal, especialment el dilluns.

Una curiositat gastronòmica, religiosa, cultural, social, etc.

Per altra banda, Lourdes va viure una tragèdia en la tarda de Pasqua, arran que el xòfer d'un autobús de pelegrins italians va morir esclafat pel seu vehicle, probablement per algun defecte en el sistema de frenada. En una santa ciutat acostumada als miracles -fa uns mesos se'n va confirmar un de nou- s'ha viscut ara una tragèdia.

FILL NO EN TENIM…

Fill no en tenim i ja el bategem, diu la dita. Va de futbol, que jo temps fa ja que m'he allunyat, encara que segueix els titulars, en aquest cas del cas Itàlia i l'eliminació del mundial.

 A banda de les qüestions filosòfiques del tipus els espanyols no anem a Eurovisió, però sí al mundial als EUA… No

ho he captat del tot, encara que el govern confrontaria una revolució ciutadana. Segurament serà per això.

 Vaig pensar, quan vaig veure les imatges dels italians celebrant l'eliminació del País de Gal.les, que acabaven de donar una gran motivació a Bòsnia, país, a més a més, on es disputava el transcendental partit. I així va ser, perquè a l'hora dels penals, els italians semblaven espanyols!

 Només cal donar un cop d'ull als titulars dels diaris de hui: tres mundials seguits d'absència per als transalpins.

 PD. També he llegit a la premsa francesa allò que va passar a Cornellà i els musulmans… Qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra, ho dic per això del respecte als que no són com jo.

EL CAFÉ… QUE NO FALTE!

Feia temps que tenia un article in mente, però mai havia trobat el moment o potser l'excusa per a concretar-lo fins que aquests dies he llegit, en la Revista de Festes dels Moros i Cristians d'Alcoi 2026, un interessantíssim i altament recomanable monogràfic lexicogràfic de Josep Tormo Colomina, al voltant de les expressions típiques de la celebració.
És un article a mastegar profundament, encara que la dita El café… que no falte em ve al pèl,

perquè, efectivament, el café-licor made in Alcoi és omnipresent, fins i tot en el Trofeu Filaes, d'imminent disputa, pel fet que en una convocatòria precedent el consum va arribar a 396 litres en un dia i mig en el bar del poliesportiu, segons em va bufar a l'orella una font digna de confiança. I la prova material existeix en forma de foto bastant eloqüent.

Cap valoració tinc a fer al respecte, encara que m'ha vingut al cap que en el Trofeu Filaes de 1997 -, és a dir, l'any del conflicte del calendari fester-, hi va haver queixes sotto voce, perquè els mateixos que poc abans espellifaven la gel·laba pel canvi de la trilogia festera a cap de setmana per allò de la tradició, oblidaven els ritus litúrgics del Divendres Sant a canvi dels aires festius al poliesportiu, un dia en què, a més a més, el polígon Cotes Baixes tenia un fum de fàbriques operatives, com vaig constatar jo mateix, per pur atzar, caldria afegir.

Divague, coses de l'edat i la jubilació, en l'àmbit d'un text meravellós, del que cal fer un estudi aprofundit. Hi presenta termes plenament vigents, com cagafilaes o bovo -vocable que determinat partit ha popularitzat

Presentación de la revista /A. S. Jordi

entre el seu ramat* per a referir-se a un important càrrec oficial de la ciutat- i també l'expressió ja puc morir-me, que figuradament s'utilitza bastant, tal vegada en càrrecs que l'acaben i tanquen el seu cicle vital fester.

Continue divagant, ho sent. Bon cartell, bon Trofeu Filaes, etc.

* L’accepció ramat figura al diccionari com a fidels, a banda de la clàssica d’animals que tots podem pensar; doncs, en cap cas té un matís ofensiu. Funció representativa pura.

PD. He trobat la revista especialment atractiva, encara que tan sols he pogut llegir un parell d'articles amb certa dedicació. Com vaig dir l'any passat, fantàstic que la contraportada torne a ser alcoiana!

EL CIM DEL CASTELL

Ensopegar amb el muntatge

de la torre de l'homenatge del castell de Festes d'Alcoi forma part del destí, perquè em passa sovint, sense buscar-ho. També m'ha ocorregut hui, aquest migdia del 25 de març. Puc escriure mil ratlles, contar la història sencera... Millor un parell de fotos,

no us sembla?

LA TRISTA BALADA D’ALMANSOR

Havia pensat escriure unes ratlles al voltant de la pitjor pel·lícula de la història d'Espanya, la qual cosa és complicada de determinar perquè n'hi ha dura competència, encara que els experts ens han facilitat alguna acurada pista. Durant anys, a la tarda, gaudíem de les espatarrants i també molt encertades crítiques cinematogràfiques que Antonio Dopazo publicava al Diari INFORMACION. Era un home extremadament expert -com Eduardo Torres-Dulce, el fiscal aquell que eixia en TVE- que sabia barrejar els punts de vista amb el bon humor.
Va haver-hi un cas que ens

va fer fins i tot plorar: Cuando Almanzor perdió el tambor, un film memorable, que va definir com “un dels majors bunyols de la història del cinema espanyol, que mai, mai, degué haver-se rodat”. Ens queien les llàgrimes cada vegada que ho recordàvem. I ara he mirat la fitxa tècnica i resulta que hi apareix la Rafaela Aparicio, Quique Camoiras, Luis Varela, Florinda Chico, Vicente Parra, Alfonso del Real, entre altres actors destacats, tots al costat d'Antonio Ozores, protagonista principal (sense comentaris). La direcció era de Luis Delgado.
Imagine que és del mateix estil que Cristóbal Colón, de oficio descubridor, Cuando el cuerno suena i altres que millor deixar en l'oblit. Confesse que també vaig fer un tip de riure quan vaig llegir una oferta d’una televisió de pagament: les deu millors pel·lícules de Pajares i Esteso… Caldria veure les absents, vaig pensar.
Si he canviat el tomb del circumloqui és perquè els darrers dies he llegit alguna crítica de la gran estrena de la temporada en Espanya: Torrente presidente, que pel que he esbrinat pot fer-li la competència al bo d’Almansor. Anys enrere vaig veure la primera d'aquest personatge, que reconec tenia certa gràcia i a més a més interés per allò de la recuperació de Tony Leblanc, però més endavant ho vaig deixar caure.
Ara estaria bé fer la comparació entre les dues pel·lícules, però he descobert millors fórmules per a perdre el temps. Si a algú li ve de gust, aquest és un país lliure, almenys per a veure cinema! I ara que tenim opcions diferents, ens podem permetre el gust de posar una peli o sèrie i deixar-la al cap de cinc minuts, coms ens arriba sovint. De vegades pensem, a casa, que ens hem fet majors i el que es fa no és per a nosaltres, és per a noves generacions (en canvi, en les classes em parlaven de La casa de papel i va resultar que era una magnífica proposta).
Continuarà… (per allò del cinema)...