AQUELLES FESTES DE 2006

Sí, no cal ser endeví per a deduir que fa vint anys de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi de 2006, una efemèride com qualsevol altra. He revisat les imatges d’aquell any -em fa mandra anar a llegir a la revista de Festes digital- per a veure quines coses vam viure; com

estava el pati, per expressar-ho més col·loquialment. Doncs, Javier Morales era el president de l’Associació de Sant Jordi; Jordi Sedano, l’alcalde d’Alcoi, i Mario Santacreu, el regidor responsable. Es va jubilar Gaiato -ho sent, és i serà

Gaiato forever-, es va aprovar el disseny de dona col·laboradora dels Mudèjars, Els Muntanyesos i els Alcodianos van fer un coto en la Bandeja… Va ploure el dia de les Entrades. Como podem comprovar, un any com no importa quin altre. Ah! Espereu. Oblidava un detall: va ser l’any dels Pitufos. Segur que ja recordeu tot el que vam fer aquelles Festes. No hi ha res com un detall, com la magdalena de Proust, que ens reactiva les neurones memorístiques.

Excepte gent que conec del Casal i de la Festa, que és capaç

de detallar sense dubtar quina esquadra va eixir en 1994, qui era el cabo, el nom de la banda… el comú dels mortals tenim a l’abast del record els esdeveniments destacats, coses especials. I en el meravellós capítol de les esquadres especials, la de la Llana de 2006, coneguda popularment

pels Pitufos, va fer història. El color blau fosc que destacava combinat amb la negror d’un dia obscur, van diluir el plantejament del dissenyador, al costat, evidentment, del fet que la formació va fer la segona part del recorregut amb

set membres, entre l’estupefacció general i la rialla del cabo batidor, que no se l’aguantava. Alguna crònica de l’endemà va causar profunda sorpresa… Vos aporte la pista per si teniu curiositat.

No tinc cap intenció d’escriure més.

Gaiato fester

Al contrari, vos aporte algunes fotos que van molt més enllà de mil paraules i que segur que ens porten -com una altra magdalena- vivències, records, sensacions viscudes, en un 22 d’abril que no és dia de les Entrades!

Any de capità

Juan Vicente Capó, Octavio Rico, José Sanus i Enrique Rico en el sopar de l'Associació

JULIO LAPORTA, EL REI MAG

Hi ha alcoians que el cinc de gener de cada any fan de rei mag a la Cavalcada d’Alcoi. Hi ha persones que són reis mags cada dia. Un d’ells és o era Julio Laporta, desaparegut aquest mes de juliol de 2022, en plena canícula.
No el tornarem a veure en la volta als ponts o pel Cabo de Huertas, on acostumava a passejar des de Vistahermosa, el seu lloc de détente estival, ni a gaudir de la seua espontaneïtat, ni de la seua claredat d’idees ni tampoc de les seues crítiques, de vegades oportunament contundents.

En canvi, segur que no l’oblidem: cada vegada que ens arribaran els acords d’Un moble més o Mi Barcelona pensarem en l’amic desaparegut, encara que la música siga del seu avantpassat… Coses de les coincidències generacionals de noms i cognoms…

Per què un rei mag cada dia? Perquè treballava, millor dit es dedicava en cos i ànima, a l’obra social del Monte de Pietat/CAM. Organitzava activitats i en subvencionava d’altres. Que necessitaves 1.000 pessetes per a una qüestió del club de segells d’Alcassares? Allí estava Julio. Que volies fer una entrega de trofeus o un concert de clarinet siberià? Allí continuava. La zona d’Alcoi tenia autonomia i era un motor d’activitat i promoció. Ah! I si no en tenies prou, sempre podies demanar la col·laboració de Miguel Valor, que també va fer molts anys de rei mag des de la Diputació.

Qualsevol lector que haja estat al capdavant d’una entitat local o comarcal sap de què parle, i de la mateixa manera sap com va canviar la cosa quan un i l’altre van passar a altres activitats. En el cas de Julio, tampoc és un mèrit individual perquè hi havia altres companys a la mateixa secció i amb el mateix tarannà, que igualment tenien els caps com Baldomero Satorre i Juan Vicente Capó. Alguna cosa s’ha escrit del que hem perdut a Alcoi, no sols amb la desaparició de l’obra social sinó de la CAM al seu conjunt*. Ara ens queda l’Ajuntament, que sempre ha fet i fa allò que pot, amb els recursos que té.

Feia temps que no ens trobàvem i no recorde l’última vegada que vam xarrar. En canvi, sí tinc memòria de la darrera vegada que vaig parlar amb Vicent Blanes, el conserge de la central del Monte de Pietat. Va ser poc després del cataclisme de juliol de 2011 causat pel sotsobre de la CAM. Amb la seua amabilitat quotidiana va comentar, textualment: “si ara anàrem al cementeri i obrirem els taüts de don Jorge Silvestre i don Rafael Terol voríem les tapes arrapades per la ràbia”.

En realitat, era la mateixa educada indignació de les persones que van treballar tota la vida per a la institució econòmica alcoiana i que van veure com en un no-res tot va desaparéixer i es va desplomar com un castell de cartes. Així es va acabar amb la riquesa d’un poble, d’una terra, i amb les il·lusions i la feina de molta gent. Un d’ells va ser Javier Morales, un altre del mateix equip, i també tristament desaparegut, que va comentar en una ocasió: “si m’hagueren dit fa un any que hui estaria en el paro no m’ho haguera cregut”.

Ni ell ni la majoria, però així són els temps que vivim.

Em sap greu, però al final l’escrit ha resultat una mica trist, la qual cosa segur que no li agradarà a Julio Laporta, per la qual cosa millor animar-se amb Un moble més i també amb Mi Barcelona, que sempre, sempre, sonen estupendament!

Aquest text ha estat escrit amb l’acompanyament d’un concert de Bob Dylan -amb l'ajut de Joan Baez- l’any 1975, on va tocar les meues cançons favorites Hurricane, Oh, sister i, per descomptat, Blowin’ in the wind, que el locutor de Ràdio Alcoi Lluís Pérez es veia obligat a posar-me-la cada estiu!

* El periodista Ramón Climent Vaello publica hui, 23 de juliol, un interessantím article al periòdic El Nostre, on recorda a Julio Laporta i analitza aquest tema. No us el perdeu!

JAVIER MORALES

Curta, dramàticament curta, ha estat la jubilació, la festa de l'edat, de Javier Morales Ferri, de la CAM, l'Associació Sant Jordi, la Filà Realistes, devot de la família, ciclista de la Ruta de la Plata... Moltes coses es poden escriure hui, però és difícil dir-ne cap que tinga sentit.

Botí, Pericás, Javier Morales y Amparo Ferrando en la desfilada de Nova York / M. Candela

En la seua llarga etapa al davant de l'Associació de San Jorge, primer com a secretari i més tard durant els huit anys de president, sempre va tindre un tracte exemplar amb mi, fent tots els possibles per col·laborar en la feina de periodista que jo tenia llavors.

Ara, ha lluitat amb totes les seues forces contra una de les malalties més dures que ens assoten en aquest segle XXI i, finalment, ha començat una nova etapa, per al desconsol de la família i de tots els qui el vam tractar i vam tenir l'honor de gaudir de la seua amistat, de la seua confiança.

El que deia al principi, cap frase farà justícia.

RIP Javier Morales.