ARDYSTIL: AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

El trenté aniversari de la Síndrome Ardystil, acomplit el passat quinze de febrer, en circumstàncies normals haguera estat un esdeveniment de primera pàgina, amb titulars, reportatges, homenatges més o menys simbòlics a les sis víctimes de les aerografies tèxtils de l’Alcoià i el Comtat, però no ha ocorregut res de tot això. Els temps han canviat. La catàstrofe universal de la pandèmia ha modificat els paràmetres habituals, tal vegada per sempre, i què són sis morts si considerem els setanta-tres de l’Hospital d’Oliver d’Alcoi?

Aquest estrident silenci ha estat perfectament analitzat amb la seua acostumada saviesa per dos periodistes com són Javier Llopis i Ramon Climent*, però ni així hi ha hagut reacció. Com tampoc n’hi va haver amb la legionel·la. Els interessos -els polítics més que cap altre- solen ser interessats, encara que semble una redundància,

i les posicions s’acomoden als colors: no hi ha més que mirar la composició d’uns governs i altres per a comprendre les actituds que s’hi troben a diferents nivells de les administracions públiques.

D’Ardystil, poc o res queda per apuntar que no haja estat relatat abans, com vaig escriure ara fa deu anys**. Sis víctimes mortals, gairebé totes dolorosament joves, per causa d’una fibrosi pulmonar letal a partir del quinze de febrer de 1992; una altra xica trasplantada de pulmons i encara desenes i desenes de persones més amb seqüeles més o menys greus per a tota la vida. Podríem dir que va ser un preludi, a una escala petita, d’allò que vindria en 2020 amb la COVID. Se’n va parlar i molt. Va ser un esclafit de realitat en l’Espanya triomfant del 1992, atapeïda de modernitat i creixement, i això va ser un xoc brutal.

    Las pinturas de la muerte, va titular Informe Semanal de TVE, a l’època on tenia una audiència milionària, per a disgust de tots aquells que estaven enfrascats en la promoció d’una ciutat capdavantera. Va ser la descoberta d’una realitat industrial tercermundista, amb fàbriques amb reduït o nul control i mesures sanitàries i de seguretat inexistents. Així va quedar clar en el judici, que es va celebrar a l’Audiència Provincial d’Alacant onze anys més tard, amb un resultat poc convincent per a la majoria. Aquests mesos he recordat els tres mesos de vista oral, en passar cada matí en el bus 21 per davant de l’Audiència.

Des de llavors, res, excepte un detall final. En la primavera de 2019 el govern de la Generalitat de Ximo Puig va pagar les despeses jurídiques dels afectats, com s'havia acordat per les Corts Valencianes en 1993 i mai s’havia fet efectiu, per decisió dels governs posteriors i també d’una sentència judicial. Aquesta mesura té un cert mèrit perquè era un assumpte oblidat, excepte pels protagonistes de les tragèdies, que van tindre una compensació moral més que econòmica.

Què són sis víctimes en mig de l’oceà de les tragèdies que fan sotsobrar

actualment el planeta? Poca cosa, però eren veïnes, amigues, filles, jóvens del seu temps, persones que van veure la seua vida truncada per anar a la faena i que, almenys, van meréixer un reconeixement de la societat que les víctimes actuals no han tingut.

*Les claus dels drames

**Un repàs històric de la síndrome

Fotos: 1. Imatge dels advocats dels afectats durant el judici en 2003 / M. C.

2. Reunió d’afectats amb el president Puig en març 2019 / G. V.

           3. Comparecència en l'Ajuntament d'Alcoi per la legionel·la en 2003 / M. C.

LA MÀQUINA ESPANTA TURISTES

La veritat és que imaginació no li va faltar a l’autor -Joan Pla, Artana, 1942- a l’hora d’inventar una màquina: un espantamosques, que provoca una forta angúnia a les persones i que, en realitat, pot ser utilitzat com a mecanisme infal·lible per a buidar les platges, de Benidorm en aquest cas, a fi de… millor deixar de costat el final per si a algú li ve de gust fer la lectura, una lectura estiuenca.

La màquina infernal, publicada el 1985, podem dir que és un clàssic de la literatura contemporània valenciana, al costat entre d’altres del Guardià de l’anell, que vam comentar un altre dia. Són les publicacions primerenques de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, destinades a un públic escolar, que tenia i encara té la missió -anava a dir l’obligació- de llegir un llibre per trimestre, encara que de vegades això és pura fantasia. Em recorda al lema aquell de Todos los días un plátano, por lo menos, que veiem i escoltàvem de xicotes a la tele, és a dir, l’únic canal doble nacional que teníem.

Un relat juvenil, en aquest cas d’un temps révolu, que diria Brassens, passat, gairebé oblidat i fins i tot enyorat; temps on els xiquets anaven a sisé, seté o huité -d’EGB, és clar- i més tard passaven al BUP o Bachillerato Unificado Polivalente, que era el nom complet. Una època on al que corria molt li deien Fitipaldi, on Espanya feia poc que havia ficat dotze gols a Malta i on un jove amb calés es comprava un Ford Escort per a fer el gallet.

Evidentment, els jóvens es buscaven de casa a casa i de vegades telefonaven a la llar familiar, perquè la distinció fixe/mòbil ni existia ni ningú somniava que pogués existir. Ah! I l’autor i els personatges feien mofa del futbol femení: “No voldràs que isquen les xiques!... -va riure. No, no, és clar… -vaig contestar”.

Un llibre, una antigalla, un clàssic a la fi de la literatura juvenil valenciana.

TUTANKAMON CENTENARI

Aquesta història tracta d’un home que va morir, va ser soterrat i va ser oblidat durant 3.250 anys, si fa no fa, fins que un dia van anar a importunar-lo. Li deien Tutankamon i era rei o faraó, que és com coneixem nosaltres als monarques de l’antic Egipte, encara que després de la vida la situació s’equipara: ningú viu, tots ens desintegrem…

Estem de celebració i efemèride. Centenari. El 22 de novembre és la data més important de la història de l’arqueologia, concretament de l’any 1922; així doncs, aquest any es commemora el centenari de la troballa de la tomba de Tutankamon al Vall dels Reis d’Egipte, a prop de Luxor i dels temples de Karnak. Una història antiga i contemporània tot d’una.

Tutankamon va ser un faraó egipci completament desconegut, anònim, del que poc o res se’n sabia. Hi havia els grans reis com Ramsés II, Seti I i Tutmosis III, dels que es coneixen les gegantesques tombes i algunes de les seues fites, però no hi havia testimonis d’un rei anomenat Nebkheperura o també Tutankamon, fins que l’arqueòleg britànic Howard Carter s’hi va interessar, sembla que per una troballa accidental.

Entre l’alta societat britànica del segle XIX era costum passar l’hivern a Egipte, perquè és més benigne que a Londres, i més encara quan es tractava de persones malaltes. Aquest era el cas de Lord Carnavon, un aristòcrata posseïdor d’un dels carnets de conduir més antics de Gran Bretanya i protagonista d’un dels primers accidents greus de trànsit, que li va deixar importants seqüeles de salut.

Carnavon va arribar a Egipte a principis del segle XX i li va ser picat per la síndrome de les excavacions arqueològiques, que estaven de moda, i com tenia diners en va finançar. Com a expert va contractar Carter i durant set anys van excavar a la Vall dels Reis, amb molt pocs resultats. La tasca va estar interrompuda per la Primera Guerra Mundial.

A la tardor de 1922, van decidir fer una darrera campanya, perquè a Carnavon se li acabaven els diners. Carter va anar directe a un lloc al centre de la vall, on mai havia pogut excavar perquè haguera tancat l’accés a tombes molt freqüentades. El primer dia, van enderrocar les restes d’unes antigues cabanes que havien allotjat als treballadors en la construcció d’una tomba i l’endemà, en arribar Carter a la zona de treball, va veure que tothom estava en silenci, completament quiet: els treballadors havien tret a la llum un graó, símbol que més avall hi havia alguna cosa.

A poc a poc, van anar eixint a la llum més graons, fins que es va veure la part alta d’una porta, tancada i segellada, la qual cosa anticipava una descoberta molt important. Carter va parar els treballs i va enviar un telegrama a Carnavon, que havia tornat a Londres: “Descoberta meravellosa en la Vall. Stop. Tomba magnífica amb els segells intactes”.

A hores d'ara, de Londres a Luxor hi ha unes hores d’avió… però en aquell temps les coses eren diferents. Gairebé tres setmanes es va mossegar les ungles Carter, encara que de seguida, van comprovar que es tractava de la tomba i durant anys van haver-hi de treballar en la investigació i en les despulles del faraó.

La tomba, segellada durant més de tres mil·lennis (des del 1325 a. C., aproximadament), havia estat ben conservada… a excepció de la mòmia, que untada amb mil olis s’havia degradat molt. I encara es va deteriorar més els anys posteriors per causa del maltractament a què va estar sotmesa per l’equip de Carter. A hores d’ara, pot ser visitada a la mateixa tomba, mentre que el tresor està dipositat al museu del Caire i molt pronte s'exhibirà en el nou recinte, al costat de les piràmides de Gizeh.

Una visita molt recomanable.

Mario Candela 

IES Jorge Juan-Departament de Llengua Valenciana / 2022

Fotos: 1. Màscara d’or i reconstrucció de la cara del faraó. viquimèdia commons

2. Imatge d’una reproducció de la tomba. viquimèdia commons

3. Entrada a la tomba. Ana Moltó

4. Els noms de Tutankamon en jeroglífics. viquimèdia commons