La veritat és que imaginació no li va faltar a l’autor -Joan Pla, Artana, 1942- a l’hora d’inventar una màquina: un espantamosques, que provoca una forta angúnia a les persones i que, en realitat, pot ser utilitzat com a mecanisme infal·lible per a buidar les platges, de Benidorm en aquest cas, a fi de… millor deixar de costat el final per si a algú li ve de gust fer la lectura, una lectura estiuenca.
La màquina infernal, publicada el 1985, podem dir que és un clàssic de la literatura contemporània valenciana, al costat entre d’altres del Guardià de l’anell, que vam comentar un altre dia. Són les publicacions primerenques de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, destinades a un públic escolar, que tenia i encara té la missió -anava a dir l’obligació- de llegir un llibre per trimestre, encara que de vegades això és pura fantasia. Em recorda al lema aquell de Todos los días un plátano, por lo menos, que veiem i escoltàvem de xicotes a la tele, és a dir, l’únic canal doble nacional que teníem.
Un relat juvenil, en aquest cas d’un temps révolu, que diria Brassens, passat, gairebé oblidat i fins i tot enyorat; temps on els xiquets anaven a sisé, seté o huité -d’EGB, és clar- i més tard passaven al BUP o Bachillerato Unificado Polivalente, que era el nom complet. Una època on al que corria molt li deien Fitipaldi, on Espanya feia poc que havia ficat dotze gols a Malta i on un jove amb calés es comprava un Ford Escort per a fer el gallet.
Evidentment, els jóvens es buscaven de casa a casa i de vegades telefonaven a la llar familiar, perquè la distinció fixe/mòbil ni existia ni ningú somniava que pogués existir. Ah! I l’autor i els personatges feien mofa del futbol femení: “No voldràs que isquen les xiques!... -va riure. No, no, és clar… -vaig contestar”.
Un llibre, una antigalla, un clàssic a la fi de la literatura juvenil valenciana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario