AQUELLES MUNICIPALS DE 2003 EN ALCOI

He aprofitat els dies de calma -i també de pluja- d'aquestes setmanes per donar un cop d'ull a la fototeca, especialment des de l'any 2000, època on les càmeres digitals van començar a popularitzar-se. Ara, tot és mòbil! Tenia una Olympus de 2 megapíxels que déu-n'hi-do quines fotos nocturnes feia! Millor que moltes càmeres rèflex, això sí, sempre que foren escenes estàtiques: amb moviment no hi ha res a fer.

Vilaplana, Lerma i Josep Albert Mestre / M.C.

    Una de les troballes ha estat la remembrança d'unes eleccions municipals, d'un temps polític, transcendent per a la ciutat. Em refereix a les de 2003, aquelles on el PP i Miguel Peralta van aconseguir la primera majoria absoluta, que després es va ratificar en 2007, encara que l'alcalde va ser transitori: sis dies després de prendre possessió del càrrec va renunciar perquè havia estat nomenat conseller d'Indústria del president del govern autonòmic de Francesc Camps. Pocs dies més tard, Jordi Sedano es va convertir en el tercer batlle d'Alcoi de l'etapa democràtica, si deixem de banda la setmana que Quico Carbonell va estar en funcions el juliol de 2000.

    La història política és coneguda i aquesta entrada -la mania de pensar en "article" en clau periodística- no va d'això. Va de fotos de 2003 analitzades des de la perspectiva de 2022. La primera, molt representativa d'un cicle del PSPV-PSOE d'Alcoi, és impactant: Amando Vilaplana, Joan Lerma i Josep Albert Mestre. El tercer fa onze anys que va deixar aquest món, el segon continua la seua trajectòria al Senat i el primer, allunyat de la política activa local des de fa anys, acaba d'encetar l'etapa contemplativa de la vida, almenys teòricament. Gaudeix de l'oportunitat, Amando!

Zaplana i Pere Major, amb Peralta i Rafa Climent / M. C.

    La segona, en la Llotja de Sant Jordi, ens mostra a Eduardo Zaplana, llavors ministre de Treball, en animada discussió amb Pere Major, del Bloc, ambdós sota la mirada de Miguel Peralta, alcalde en aquell moment. Al fons, a la dreta, s'observa al batlle de Muro, Rafa Climent, que dotze anys més tard va esdevenir conseller d'Economia i Indústria, comesa que encara desenvolupa.

    En la tercera, en la tribuna oficial de les Festes de Moros i Cristians, contemplem al president de la Generalitat Francesc Camps i al regidor de Festes Jordi Sedano, 

Camps i Sedano en la tribuna de Festes / M. C.

que quatre mesos després seria escollit alcalde, encara que en eixe moment no podia saber-ho, o sí? Perquè en política res és segur!

    La quarta i darrera recull una imatge característica de l'època, és a dir, els temps on Alcoi era la capital Europea de la legionel·la, una situació tremendament incòmoda per als governants municipals i autonòmics, i també per als responsables de Salut Pública, especialment els locals, que tenien la política informativa com una prioritat molt secundària.

    Aquesta fotografia presenta a Miguel Peralta, el conseller de Sanitat Serafín Castellano,

Peralta, Serafín Castellano i Manuel Escolano / M. C.

el director general de Salut Pública, Manuel Escolano, que és la persona que més va col·laborar amb els mitjans informatius en aquells dolorosos temps. Al fons, dempeus, el director local de Salut Pública, el gerent de l'Àrea de Salut, la directora de Primària i el regidor de Sanitat.

Un temps, una època.

COM TENIR DOTZE O TRETZE ANYS I NO PAGAR AMB LA PELL

De les dificultats de tenir dotze o tretze anys, de tirar endavant al final de cada dia. D’això va la novel·la No sé si vull un nòvio o un gos, un original títol per a fer una descripció entre real i fantasiosa dels temps de la primera adolescència, del pas de la infantesa als esbossos de la joventut. Per cert, hi ha un gos; li diuen Pet.

    Obra de la sabadellenca Glòria Marín i editada el 2015 per Animallibres en la col·lecció l’isard, aquesta novel·leta, dirigida evidentment a un públic entre infantil i juvenil, però també apta pels adults, es presenta en forma del diari d’una jove, l’Alba, on no sols expressa la quotidianitat sinó que també escriu relats, amb un rerefons personal o familiar i carregats d’imaginació.

El llibre parla del pas de l’escola a l’institut, de les relacions amb els pares i, especialment, de les dificultats de tracte amb els germans majors, xic i xica i bessons, en aquest cas; de l’ambient en el centre, de les classes, els professors, el pati i les relacions amb les amigues i amb els xics. Parla de la vida i també de la mort, perquè els iaios o avis, que tant se val, normalment moren abans que els pares i que els nets; així, per a molts xiquets/adolescents, la desaparició d’un d’ells és el primer contacte amb la mort.

Aquest és un apartat molt important del text, on s’analitzen les repercussions de la mort d’algú i com cadascú i la vida en general continua endavant. Per als infants, això suposa una descoberta del món, de la recomposició de les coses i fins i tot de les relacions entre els membres de la família.

Al costat de diferents temes i arguments, trobem fins i tot una mostra de masclisme entre persones d’aquesta edat, d’actituds despectives cap a les xiques per part de gallets de l’institut, si bé en aquest cas la conclusió és raonable i positiva: la jove afectada se n’adona a temps del que passa i talla la relació, amb la conseqüent reacció indiferent i riallera del mascle masclista.

En conclusió, cent-díhuit pàgines que sota l’aparença d’un diari ingenu i informal ens endinsa en el món dels preadolescents, les seues inquetuts, les seues vivències i la manera que tenen de veure el món.

PD. La protagonista l’Alba recorda amb nitidesa l’heroïna del Mecanoscrit del segon origen, en aquest cas una jove que es veu obligada a madurar d’un dia per l’altre.

EL DIA DE SANT JORDI QUE TOT VA CANVIAR

Era una vesprada de Sant Jordi -vint-i-tres d’abril i dissabte, com enguany- com una altra qualsevol a Alcoi. La Processó General transcorria amb total normalitat, fins que, de sobte, va sorgir la gran sorpresa: un grup de dones, mudades de maceres, es disposava a portar la Relíquia del patró! El públic que esperava el moment es va quedar bocabadat i en un vídeo que es pot veure a YouTube es pot escoltar clarament “algú ha cridat sacrilegi”. Les dones van agafar la Relíquia i van fer el seu degut, sense cap incidència ressenyable, més enllà de l’esbalaïment del públic.

Aquella vesprada-nit del Dia de Sant Jordi del 2016 tot va canviar a les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi. Res no tornaria a ser igual. En aquest cas, es va produir una autèntica revolució, un cop de puny damunt taula, sense haver de recórrer als camins habituals de gestions, comissions, aprovacions en assemblees, recursos judicials, etc. Tot va ser molt més senzill: els membres de l’esquadra d’en mig de la Filà Marrakesch, que hi tenien la funció i la responsabilitat, la van traspassar a les seues companyes de l’esquadra que havia fet història en les Entrades de Moros i Cristians la vespra, i que les van acceptar de bon grat.

Aquestes festeres van deixar clar, així, que la seua incorporació a les Festes d’Alcoi no era una qüestió de diversió, d’esquadra, sinó de drets i responsabilitats; de participació total.

    I ho van fer. I tinc entés que en la Processó de la Relíquia d’aquest matí també ocorrerà/ha ocorregut, segons el temps de publicació i lectura de l’article, encara que finalment no ha estat així. I de fet pot haver ocorregut més vegades: ja no soc periodista; no estic al corrent detallat dels esdeveniments de la ciutat.

Aquella vesprada jo estava a la redacció del INFORMACION, al Cantó del Pinyó, preparant la informació de la processó i el tancament, quan em va contactar el fotògraf Rubén Cervera i em va explicar els fets. Ell havia compartit un moment per a la història i n’és testimoni directe i, evidentment, autor de les fotos.

PD En l’emissió de les Entrades de Canal 9 o com siga que es diu ara la tele autonòmica  d’ahir, 22 d’abril de 2022, el comentarista va dir a migdia que “Alcoi encara no té capitanes i estem quedant-se enrere”. Sí, així, com sona. Ana i jo ho vam escoltar i ho vam llegir als subtítols… Ningú ho va matissar, doncs és el criteri oficial de la cadena televisiva autonòmica. Una mica sorprenent. Un diplomàtic diria que s’ha tractat “d’una ingerència en assumptes interns”; però qui sap, la tele mana…

Fotos: Rubén Cervera/SomosMonos - Arxiu Diario INFORMACION

UNA RIUADA INFINITA DE PERSONES I ESPECTACLE

Buf! Normalment, llençar un

Imatge d'una formació cristiana en les Entrades 2019 / M. Candela

 cop d’ull a les fototeques particulars acostuma a ser una activitat amb sentiments contradictoris, perquè agrupen moments de celebració, de vida viscuda en plenitud, amb la recuperació de persones que ja no hi són. Aquest sentiment s’ha desbordat els últims temps per raó del cataclisme sanitari que hem viscut i que encara patim. No ho oblidem: cada dia mori gent per la maleïda COVID-19, a banda de qui també ho fa per raó d’edat o per malalties sobtades, completament inesperades i dolorossíssimes, com l’exemple que hem tingut en vespres de la Glòria, que va passar a ser un dia de dol.

Mirar, doncs, la fototeca ara és complicat, encara que l’esperit d’aquest article -o hauria de dir, entrada de bloc?- no va per aquest camí. A les portes de la trilogia, he revisat les fotos del 4 de maig de 2019, Dia de les Entrades d’Alcoi. Per raó de faena, em vaig perdre les de 2018 i un any més tard vam decidir seguir una estona l’espectacle, que finalment vam gaudir en un 75%.

El grup anterior, un detall / M. C.

    Cap persona podia pensar llavors que tardaríem tres anys a tornar-lo a veure, a sentir. I, no obstant això, així ha estat.

Recorde d’aquella jornada de 2019 l’ambient a la balconada de ca ma mare, en Sant Nicolauet, amb la família; després vam seure a la porta una estona, en cadires de segona fila, encarats al balcó de Xelo i Rafa i les respectives famílies. El d’enfront, és un immoble de tradició Realista… ha ha ha… Vam veure una estona la desfilada i vam pujar al balcó. Més tard, vam descendir fins a País Valencià a cals Alba, on vam riure, vam xafardejar, vam veure i aplaudir les desfilades, vam dinar, vam prendre café, vam tornar a aplaudir… És a dir: un dia de les Entrades. 

En una ocasió em van contar

Carrossa de Dames de Sant Jordi en les Entrades 2019 / M. C.

que en el despatx de Gregorio Coloma i Antonio Revert en Sant Nicolau, tots dos i l’enginyer Roberto Garcia Payá es van fumar una caixa d’havans… I a penes van veure res de les Entrades; només escoltaven la música i sentien l’ambient: van xarrar i xarrar i xarrar… i fumar i fumar i fumar, supose… Crec que igualment hi havia algun conyac de bon any. Em sembla que també hi era el bisbe Rafael Sanus -eren una colla de companys d’estudis i amics des de xicons-, però la memòria no arriba a tant.

Un original muntatge a l'Entrada Mora / M. C

No puc confirmar-ho.

Cadascú mana en sa casa, la qual cosa vol dir que viu les Entrades a la seua guisa.

El pensament que tinc de l’Entrada de 2019 és de gent, i més gent, i més gent encara. Una banda de 150 músics -aquella de l’esquadra centenària dels Bequeteros-, un grup d’acompanyament d’un càrrec on hi havia un nombre inabastable de fèmines: jo en compte més de dues-centes i promet que no he trucat la foto. Una riuada infinita de persones, amb ordre i formació rigoroses, des de les deu del matí fins a la conclusió, que imagine va ser més tard de les nou de la nit.

Com deia aquella pel·lícula de John Wayne, l’espectacle més gros del món.

Foto de record de les Entrades 2019 / M. C.

Aquest és el sentiment que roman tres anys més tard i que de segur es repetirà el 22 d’abril, encara que la previsió meteorològica ha ruixat hui mateix les expectatives d’una jornada solellosa i brillant, com aquella del 2019.

Bona Festa!

QUAN UNA FORMACIÓ INNOCENT FA CAURE DE CUL

El Dia de les Entrades d'Alcoi del 2012 -és a dir, fa deu anys- van passar infinitat de coses, en general bones, i tothom va gaudir d'una jornada memorable, que a més a més era diumenge 22 d'abril. No tinc memòria especial d'aquell any, així que supose que tot aniria més o menys en la línia habitual.

Amb una excepció, petita i simbòlica. Passades les Festes algú em va explicar que al Casal -això vol dir en llenguatge corrent, a aquelles persones que tenen el comandament; o siga, una sinècdoque, em sembla- hi havia hagut un detall de l'Entrada Cristiana que havia provocat esbalaïments, atoniments, sobrecors... i que fins i tot algú s'havia esquinçat les vestidures.

Formació de la Filà Alcodianos en la Entrada Cristiana de 2012 / M. Candela

Quin era el motiu? Un xicotet acompanyament de la formació de la Filà Alcodianos, on hi havia huit xiques més una que no formaven una esquadra oficial -encara que la cap portara porra, en aquest moment abaixada- però podia semblar-ho, i per acabar d'adobar-ho, les protagonistes eren excessivament fadrinetes. "Això que és?" Diuen que van dir "allà baix", expressió d'argot per a referir-se al Casal de Sant Jordi.

Evidentment, aquest episodi no passava per una cosa de xiquets, simpàtica i condescendent, com potser la Glòria Infantil, i això trencava motlles. Desconec si hi havia alguna intenció amagada, però no ho sembla, sobretot per la fisonomia de les protagonistes, que semblen desfilar amb molta normalitat, i fins i tot tres miren la càmera, amb certa sorpresa. Estava assegut amb els fotògrafs, a la cantonada, i vaig fer una foto, supose que perquè inconscientment em va cridar l'atenció.

El 2012, les coses no eren com el 2022. Fa just deu anys una esquadra femenina en Alcoi era impensable, i allò que va passar amb les Marrakesh i les Realistes el 2015 tres anys abans era impossible de preveure. Estava la situació reconfigurant-se, és veritat, però no hi havia perspectives d'un bot ràpid cap a la normalitat, que es veuria més clar amb la Segona Diana de les Marrakesh de 2013. Una cosa era la simpatia infantil i una altra molt diferent una activitat de dones adultes, els drets de les quals estaven limitats.

Per això, aquests dies, que procure publicar una imatge festera cada jornada, no volia que aquesta quedés al marge. No tinc informació al voltant de si aquestes dones van participar a la Diana dels Alcodianos de 2018, tanmateix allò que va passar ara fa una dècada les va convertir en pioneres, encara que fora sense pensar-ho.*

Un detall de la història de la Festa (i no serà l'últim).

* D. Francisco Javier Monllor Montava afegeix que de totes les xiques, sols una, precisament la cap, Lucía, va formar part de l'esquadra dianera de 2018... Evidentment va fer l'arrancada.

* Vídeo de l'arrancada de la Diana de la Filà Alcodianos en 2018 (segon tram). La cap d'arrancada és Lucía Monllor Carbonell, la mateixa de la foto del reportatge.

AQUELLA INSÒLITA GLÒRIA DE 2019

Si ha existit una Glòria de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi que podríem qualificar d'insòlita és sense cap dubte aquella del meravellós any de 2019; aquella que va ser ajornada dues vegades per una meteorologia adversa i que, finalment, va triomfar en una tarda de dissabte, vespra d’un diumenge electoral. Ah! I va ser doble! Primer els adults i després, la Infantil. I déu-n’hi-do! Hi havia hòmens i dones, xiquetes i xiquets. Grandiós.

Imatge de la Glòria 2019 al seu pas per Sant Nicolauet: cares de Festa / M. Candela

    I va ser l'última, perquè més tard ens va passar allò que més temen Astèrix i Obèlix: el cel es va desplomar sobre el nostre cap en forma de pandèmia.

    Fins hui, que el 17 d’abril de 2022 recuperem la Glòria, una Glòria endolada per tots aquells que s’han quedat pel camí en aquests temps de tristor infinita, i amb un record especial a Salvador Domenech, que no ha pogut acomplir el seu somni de representar les Tomasines.

El sergent dels cristians / M. C.

Tanmateix, la Glòria simbolitza la reactivació del món primaveral després de l’obscuritat de l’hivern, la renaixença del camp, de les flors, el sol que ens comença a enlluernar… No deuen ser paraules textuals d’Adrian Espí, però recullen el sentiment que el també recentment desaparegut fester “navarro” ha expressat al llarg d’un milió d’articles en més de seixanta anys.

Músics en la Glòria 2019 / M. C.

    No és un dia de tristor, sinó de Pasqua, en el sentit religiós catòlic -als musulmans els queda Ramadan fins al 3 de maig- i també social, cultural i festiu, per tot allò que representa per a Alcoi, Banyeres, Onil, Agullent, Muro… I tantes altres poblacions veïnes. Siga com siga, gaudim tots es possibles, perquè aquest món ha esdevingut imprevisible!

    Que tinguen bona Festa! (recordant aquell pioner de la TV3 que ens delectava amb la seua “Bona cuina!” i ens sorprenia amb el seu català enrevessat!).*

    *Acompanye aquest text amb unes imatges de la Glòria, especialment una on apareix la primera gloriera de la Lleganya, una filà sempre molt propera al meu cor.

Crònica de Ràdio Alcoi

Per acabar, adjunte un article al voltant d'un aspecte literari d'aquesta Glòria que vaig publicar llavors al Diari INFORMACIÓ.

GLORIERA LITERARIA, GLORIERA REAL

El escritor Antonio Revert imaginó en 1989 una gloriera para la "Llaganya" que 30 años más tarde se ha convertido en realidad.

Mario Candela

La realidad materializa en este caso la ficción literaria, pero no es exactamente así: ni son los mismos tiempos, ni las circunstancias son las mismas. Han pasado 30 años de un episodio a otro, pero en realidad se trata de dos mundos muy diferentes.

Habría que remontarse a la primavera de 1989. Aquel año, las capitanías estaban a cargo de las filaes Almogávares-Llaganya y Chano, en los bandos cristiano y moro, respectivamente. Ambas entidades ofrecieron cargos de lujo, encabezados en el primer caso por Francisco Alba Socarrades y en el segundo, por Enrique Grau Mullor.

En aquellos tiempos, el mundillo de los sainetes alcoyanos y festeros estaba dominado por Armando Santacreu y Joan Valls, pero otros escritores también dejaron su huella. Un episodio singular estuvo a cargo de Antonio Revert, que no logró ver representada su obra, pero sí consiguió la edición de lo que hoy puede contemplarse como un sainete insólito, "desgavellat" y completamente superado -como tantos otros-, pero que no deja de ser una auténtica joya.

Revert aprovechó un "rodolí"/pareado valenciano para construir un simbólico sainete, con el título de "Si la teua filà no t'apanya/ apunta't a la Lleganya", que se editó por la capitanía de la filà. En esta obra en un acto aparecen personajes como el pintor Arjona o el popular La Gallina, un vendedor de cupones ya fallecido, fanático de los Sanfermines y que tenía la costumbre de lanzar el chupinazo en la plaza de España cada 7 de julio. Igualmente, hay que significar que la edición incluía una serie de dibujos subiditos de tono.

El argumento apuesta por la igualdad de hombres y mujeres en las Fiestas de Moros y Cristianos y concluye con la participación de Lisístrata, esposa del primer tro de la filà, como gloriera, con un atuendo que incorporaba tacones -a falta de sandalias reglamentarias de su número-, minifalda y un escote vertiginoso.

Aquello que Revert imaginó literariamente hace 30 años, se convirtió en realidad el pasado sábado, pero de otra manera, mucho menos literaria y sainetística y mucho más real. La Glòria 2019, que logró salir a la calle a la tercera tentativa, incluyó, entre otras, una pionera gloriera de la Llaganya. Begoña Fita Rovira desfiló junto a la también debutante de los Navarros Mireia Soler i Molina, en compañía de los restantes miembros de la escuadra, todos los cuales protagonizaron un evento que queda para la historia. Lo que se podía anticipar hace 30 años como un hecho insólito, se ha materializado de manera muy normal, con los trajes oficiales de las filaes -masculinos o femeninos-, por directo turno de "roda" interna y entre el aplauso y satisfacción general.

Las Fiestas, poco a poco, van logrando que la participación se normalice y en esto la doble Glòria de este año, infantil y de adultos, ha sido un ejemplo.

AUXILI! UNA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ!

Una persona que ve de l’antiga escola, dels Salesians d’Alcoi, de don Tomás i don Blas, d’un món desaparegut, té dificultats per comprendre l’educació actual, encara que, per començar, cal deixar ben clar que majoritàriament els pares es preocupen per la realitat i el futur dels seus fills i que aquests treballen i també tenen consciència. Al costat hi ha la resta: o no l’interessa, o ha decidit que no fa res -normalment als dotze o tretze anys-, o ha optat pels papers de Lee Van Cleef, que sempre feia de dolent de la pel·lícula.

Imatge d'una activitat a l'IES Jorge Juan d'Alacant/ Mario Candela

Recentment he tingut un bon exemple. Va haver-hi una incidència de comportament a una aula, que implicava diferents alumnes, que podríem enquadrar en diferents categories. Un, bon estudiant, em va admetre més tard que havia ficat la pota, que a casa seua hi havia hagut conseqüències… i endavant. Em vaig quedar bocabadat, perquè normalment és el contrari: per què, per què jo?¿ “Yo no he hecho nada”... Experiències de dia a dia.

Al curs de Capacitació de Valencià em vaig assabentar que Ana i jo mateix, i tots els nostres companys de promoció, érem dels últims de la Ley Moyano, que va instaurar el sistema educatiu espanyol en 1857. Vaig llegir que aquesta llei es va modificar en moltíssimes oportunitats, però no va ser abolida fins a l’arribada de la Llei General d’Educació (o llei Villar Mir) que es va aprovar en 1970.

Aquesta llei és aquella de l’EGB i el BUP, i va implicar la desaparició dels antics batxillers elementals i superior i de les populars revàlides, i nosaltres n’èrem l’última promoció. Vam viure -en realitat, jo; Ana era de les estudiants brillants- tot el batxillerat amb l’incertesa afegida que si suspenies, acabaves en l’EGB o el BUP, que, per cert, suposaven un curs més! Finalment, es va implantar un curs pont. 

El govern del PSOE va instaurar una nova llei en 1990, la LOGSE, que modificava l’anterior de manera molt important. No tant pel que fa a les denominacions -ara, ESO i Batxillerat- com als continguts i maneres d’impartir. Ah! L’educació es va convertir en OBLIGATÒRIA  fins als setze anys.

Després, el govern del PP en va aprovar dues i ara n’arriba una altra, de la mà de la coalició PSOE-Podemos, que inclou mesures molt rellevants, com la supressió de les avaluacions extraordinàries, la repetició de curs per suspensos i la impartició pràctica dels ensenyaments, si no he mal comprés les anàlisis que he llegit al voltant de la normativa (que, per cert, ha estat objecte d’un recurs del PP al Tribunal Constitucional, per la qual cosa estem a l’aguait d’allò que puguen decidir les sapientíssimes persones que hi formen part).

A més a més, encara falta que les comunitats autònomes -que, recordem, tenen transferides les competències- l’adapten, la qual cosa cal fer-la amb rapidesa, perquè l’aplicació a 1r i 3r d’ESO és el curs vinent, mentre que la de 2n i 4t es posposa fins al 2023/24 (és lògic, per allò dels cicles).

Curs de capacitació en l'UHM / M. C.

Fins ara havia escrit de les lleis educatives com a periodista, especialment dels conflictes, mentre que ara tinc l’oportunitat de fer-ho des de l’altre costat de la barrera, des de la taula del profe. A les meues classes comentem les notícies del dia -darrerament, la trista mort d’un xiquet de tretze anys, que és l’edat mitjana dels meus alumnes, a un institut de Màlaga, i la d’un conill a un institut de Villena, em sembla recordar- i hui i demà ho farem amb la nova llei. Sempre hi ha comentaris interessants.

Vorem.

Addenda: Per a la gent de la meua generació o aproximada, la Capacitació de Valencià va ser un autèntic malson, més que res pel costat informàtic. Mai hagura pogut sortir-me’n sense la col·laboració de companys i companyes més joves, que ens van donar molt suport. Era un títol obligatori per poder fer classes a la Comunitat Valenciana. Quatre dies més tard, l’actual govern autonòmic la va suprimir. Gràcies mil! (de res).