NOSTÀLGIA DE 2010

Per pur atzar, he trobat unes fotos de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 2010, que comparteix amb vosaltres. La casualitat vol que els càrrecs festers són les mateixes filaes que enguany. Vos deixe unes imatges, que inviten a la nostàlgia, com tot allò que ens recorda els temps superats!

EL JUBILEU DE LA JUBILACIÓ INESPERADA

Doncs, Així és la vida, Carlota. Aquest

títol de Gemma Lienas, una de les escriptores que més a gust he descobert i llegit en l'etapa professional docent, em serveix per a argumentar allò que, molt breument, us vull explicar: he arribat a la jubilació, al moment culminant de la vida on la societat t'eximeix del món laboral.

    A més a més, ha estat una sorpresa, un fet inesperat, que no cal que detalle aquí, però que té a veure en la

puta mili. Vaig enviar un article al Diario INFORMACION que, com sabeu, ha estat casa meua durant 32,5 anys, i com que l'ha publicat, doncs us remitix a aquest text. És trist en alguns aspectes, perquè parle d'amics que no han arribat al moment de la retirada o l'han gaudida molt poc. Entre aquest col·lectiu, no vaig parlar de l'enyorat Josele Tortosa i ara aprofite per a recordar-lo novament.

    Així per començar, he tornat a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi: el mur pinkfloià infranquejable que ha estat tota

la vida per a mi l'anglés, que ara tracte d'encarar amb prudència. Allí he retrobat vells coneguts com ara Rafa Botí, Jorge Sedano, Antolí, i també Sílvia Botella, entre molts d'altres.

    I prou. Us penge algunes fotos actuals i retrospectives i, com he dit, podeu llegir l'article en l'enllaç al diari. Continuaré escrivint al blog perquè vull contar aquelles coses que tinc pendents o que simplement passen, però amb tranquil·litat i amb moderació, una qualitat que fa molta falta en aquesta societat contemporània que ens ha tocat viure.

    Salutacions... I per molts anys!

https://www.informacion.es/opinion/2024/11/20/final-puta-mili-valuosa-111880071.html

Imatges: Primera classe en Vall d'Aran, la darrera a l'IES Platja Sant Joan i la mili, en aquest cas al dormitori a l'antiga caserna d'Intendència, en Barcelona.

AQUELLES MUNICIPALS DE 2003 EN ALCOI

He aprofitat els dies de calma -i també de pluja- d'aquestes setmanes per donar un cop d'ull a la fototeca, especialment des de l'any 2000, època on les càmeres digitals van començar a popularitzar-se. Ara, tot és mòbil! Tenia una Olympus de 2 megapíxels que déu-n'hi-do quines fotos nocturnes feia! Millor que moltes càmeres rèflex, això sí, sempre que foren escenes estàtiques: amb moviment no hi ha res a fer.

Vilaplana, Lerma i Josep Albert Mestre / M.C.

    Una de les troballes ha estat la remembrança d'unes eleccions municipals, d'un temps polític, transcendent per a la ciutat. Em refereix a les de 2003, aquelles on el PP i Miguel Peralta van aconseguir la primera majoria absoluta, que després es va ratificar en 2007, encara que l'alcalde va ser transitori: sis dies després de prendre possessió del càrrec va renunciar perquè havia estat nomenat conseller d'Indústria del president del govern autonòmic de Francesc Camps. Pocs dies més tard, Jordi Sedano es va convertir en el tercer batlle d'Alcoi de l'etapa democràtica, si deixem de banda la setmana que Quico Carbonell va estar en funcions el juliol de 2000.

    La història política és coneguda i aquesta entrada -la mania de pensar en "article" en clau periodística- no va d'això. Va de fotos de 2003 analitzades des de la perspectiva de 2022. La primera, molt representativa d'un cicle del PSPV-PSOE d'Alcoi, és impactant: Amando Vilaplana, Joan Lerma i Josep Albert Mestre. El tercer fa onze anys que va deixar aquest món, el segon continua la seua trajectòria al Senat i el primer, allunyat de la política activa local des de fa anys, acaba d'encetar l'etapa contemplativa de la vida, almenys teòricament. Gaudeix de l'oportunitat, Amando!

Zaplana i Pere Major, amb Peralta i Rafa Climent / M. C.

    La segona, en la Llotja de Sant Jordi, ens mostra a Eduardo Zaplana, llavors ministre de Treball, en animada discussió amb Pere Major, del Bloc, ambdós sota la mirada de Miguel Peralta, alcalde en aquell moment. Al fons, a la dreta, s'observa al batlle de Muro, Rafa Climent, que dotze anys més tard va esdevenir conseller d'Economia i Indústria, comesa que encara desenvolupa.

    En la tercera, en la tribuna oficial de les Festes de Moros i Cristians, contemplem al president de la Generalitat Francesc Camps i al regidor de Festes Jordi Sedano, 

Camps i Sedano en la tribuna de Festes / M. C.

que quatre mesos després seria escollit alcalde, encara que en eixe moment no podia saber-ho, o sí? Perquè en política res és segur!

    La quarta i darrera recull una imatge característica de l'època, és a dir, els temps on Alcoi era la capital Europea de la legionel·la, una situació tremendament incòmoda per als governants municipals i autonòmics, i també per als responsables de Salut Pública, especialment els locals, que tenien la política informativa com una prioritat molt secundària.

    Aquesta fotografia presenta a Miguel Peralta, el conseller de Sanitat Serafín Castellano,

Peralta, Serafín Castellano i Manuel Escolano / M. C.

el director general de Salut Pública, Manuel Escolano, que és la persona que més va col·laborar amb els mitjans informatius en aquells dolorosos temps. Al fons, dempeus, el director local de Salut Pública, el gerent de l'Àrea de Salut, la directora de Primària i el regidor de Sanitat.

Un temps, una època.

Esquadra esPPecial

En rares ocasions, trobes alguna fotografia que et provoca un estremiment. Aquest sentiment pot obeir a moltes causes, però normalment ocorre per les persones que hi són, pel lloc o pel moment en què va estar captada; de vegades, per l’excepcionalitat, que li atorga un caràcter únic.

Una "entraeta" històrica / Foto David España-Arxiu Diario INFORMACION

És el que ocorre amb aquesta imatge de les “entraetes” de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, captada per David España i que forma part de l’arxiu del Diario INFORMACION. L'exalcalde Jorge Sedano no va donar crèdit als seus ulls quan la va veure, uns dies enrere.

El capità moro de 2006, Antonio Aracil, ens fa la referència que és la Filà Cordón i hi ha altres membres seus, inclòs el primer tro, David Ponsoda; el cap és, ni més ni menys, Javier Morales, aleshores president de l’Associació de Sant Jordi. Si continuem el cop d'ull cap a l’esquerra, és on trobem per què es tracta d’una veritable “Esquadra esPPecial”.

En primer lloc, ens ensopeguem amb Joaquín Ripoll, president de la Diputació i també màxim responsable del PP en la província d’Alacant. A continuació, l'esmentat Jorge Sedano, en aquell temps alcalde d’Alcoi i que més tard va canviar d’aires, colze a colze -i mai més ben dit- amb Eduardo Zaplana, que fora “llanero i president”, Miguel Peralta, en aquell moment conseller del govern de la Generalitat Valenciana, i més enllà Julio de España, que també va ser president de la Diputació, entre d’altres càrrecs. De España, uròleg de professió, va treballar molt de temps a l’hospital Verge dels Lliris d’Alcoi, abans de llançar la seua carrera política.

Darrere d'aquesta insòlita esquadra podem localitzar igualment algunes cares molt conegudes, com el director d’orquestra Jordi Bernácer, amb Juan Tomás Silvestre al seu costat, i més a la dreta els membres del servei de seguritat de Zaplana.

Una esquadra, una època (amb llums i moltes ombres).

SAN ROQUE: VER PARA CREER

La Fase 2 ya nos permite algunas alegrías como recuperar el hebdomadario desayuno del sábado en el mercado San Roque de Alcoy: el café con leche, las tostadas variopintas, los churros -porras por otro lares- y también la camaradería con otros parroquianos.

San Roque, esta mañana / Foto: M. C.

Desde el 14 de marzo, tan cerca y tan lejos, que no habíamos podido disfrutar de este lujo. Sí, es así: un desayuno ahora es un ritual de culto que hemos esperado desesperadamente.

A pocos metros del mercado, en el puente homónimo, llega la sorpresa morrocotuda: la estética de la iglesia del santo, la del barrio, la vida de Don Cirilo, que ha sido completamente absorbida por el edificio colindante en construcción. Ambos hemos dejado caer la misma expresión de incredulidad, completamente estupefactos. ¿Cómo ha sido posible tal cosa? No seré yo quién ponga adjetivos en estos tiempos que corren.

Tres horas después no ceso de preguntarme: ¿tanto follón para llegar a esto? Porque no olvidemos que estamos ante la ultimísima pieza de un puzle que se gestó a finales de los años ochenta, merced a un histórico acuerdo entre el Arzobispado de Valencia, a través de Don Cirilo, y el Ayuntamiento de Alcoy, gobernado por José Sanus. En pocas palabras, el pueblo de Alcoy obtenía la propiedad del Barranquet de Soler, donde se iba a construir el gran complejo deportivo de Santa Rosa/Ensanche, pero que más tarde el gobierno de Jorge Sedano decidió destinar a usos sociales, concretamente a un centro de enfermos mentales, que suponemos algún día será una realidad.

Por su parte, el Arzobispado obtenía la posibilidad de construir viviendas en el patio y el complejo del antiguo colegio San Roque, una vez el centro se unificase, lo que finalmente ocurrió. Así, se construyó un bloque de viviendas y ahora está en marcha el segundo, que es el que, literalmente, oculta la iglesia. Esta magna operación incorporaba también la sustitución del templo de San Roque, construido a partir de 1915, por otro nuevo, con una estructura circular, adaptada a los ritos de la comunidad de los Kikos.

Aspecto anterior del templo / Imagen Parroquia San Roque

Cuando el proceso de derribo de la iglesia estaba en tramitación, un amplio colectivo de feligreses se sublevó y expresó su rotunda oposición a la iniciativa. La movilización, encabezada por Roberto Blanes, q.e.p.d., fue contundente y tras una controversia encendida, el Arzobispado optó por desechar el proyecto y mantener la estructura de la actual iglesia. Las aguas volvieron a su cauce ipso facto.

Visto lo visto con el proyecto, ahora cabe preguntarse: ¿para qué? El campanario ha quedado completamente escondido por el nuevo inmueble, lo cual quita todo sentido a la decisión de mantener el templo, que únicamente se pretendía preservar por su valor sentimental con respecto a una estética concreta. Todo esto hoy está olvidado, pero generó en su momento auténticos ríos de tinta y muchos quebraderos de cabeza a una institución poco habituada a la rebelión de sus bases (los que protestaban eran de misa diaria).

P. D. Hubo otra permuta urbanística, la de Aceitunas El Serpis, que todos apoyamos, pero que también nos dejó con un sabor amargo cuando se construyó la fábrica en El Castellar, con un diseño completamente inapropiado desde el punto de vista estético. Ahora sucede exactamente lo mismo. La historia se repite.