EL JUBILEU DE LA JUBILACIÓ INESPERADA

Doncs, Així és la vida, Carlota. Aquest

títol de Gemma Lienas, una de les escriptores que més a gust he descobert i llegit en l'etapa professional docent, em serveix per a argumentar allò que, molt breument, us vull explicar: he arribat a la jubilació, al moment culminant de la vida on la societat t'eximeix del món laboral.

    A més a més, ha estat una sorpresa, un fet inesperat, que no cal que detalle aquí, però que té a veure en la

puta mili. Vaig enviar un article al Diario INFORMACION que, com sabeu, ha estat casa meua durant 32,5 anys, i com que l'ha publicat, doncs us remitix a aquest text. És trist en alguns aspectes, perquè parle d'amics que no han arribat al moment de la retirada o l'han gaudida molt poc. Entre aquest col·lectiu, no vaig parlar de l'enyorat Josele Tortosa i ara aprofite per a recordar-lo novament.

    Així per començar, he tornat a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi: el mur pinkfloià infranquejable que ha estat tota

la vida per a mi l'anglés, que ara tracte d'encarar amb prudència. Allí he retrobat vells coneguts com ara Rafa Botí, Jorge Sedano, Antolí, i també Sílvia Botella, entre molts d'altres.

    I prou. Us penge algunes fotos actuals i retrospectives i, com he dit, podeu llegir l'article en l'enllaç al diari. Continuaré escrivint al blog perquè vull contar aquelles coses que tinc pendents o que simplement passen, però amb tranquil·litat i amb moderació, una qualitat que fa molta falta en aquesta societat contemporània que ens ha tocat viure.

    Salutacions... I per molts anys!

https://www.informacion.es/opinion/2024/11/20/final-puta-mili-valuosa-111880071.html

Imatges: Primera classe en Vall d'Aran, la darrera a l'IES Platja Sant Joan i la mili, en aquest cas al dormitori a l'antiga caserna d'Intendència, en Barcelona.

Quan el destí crida a la porta

Ara fa quaranta anys (que casualitat!, quaranta/quarantena) que el destí va cridar a la meua porta. Una tragèdia, la sobtada desaparició del meu pare, va portar un fet inesperat. El delegat de l'Agència Efe a València em va preguntar si em faria càrrec de la corresponsalia  del meu pare, en aquell temps centrada en els esports i especialment en el futbol i el C. D. Alcoyano.
Amb l'aterratge a la Lluna quan tenia deu anys, la meua generació volíem ser astronautes i coses semblants, però el món de la informació no m'ho havia plantejat mai de la vida. No entrava en els meus esquemes. Açò passava un tristament recordat 23 d'abril de 1980... i el quatre de maig debutava al Collao amb un important Alcoyano-Albacete, al costat de Lorenzo Rubio Orsi en una llotja que la premsa teníem a prop de la presidència, al costat mateix de la Comissaria (de fet, hi havia darrere dos policies nacionals de guàrdia).
Aquell partit va ser interessant, perquè l'Albacete podia ser líder, però no va passar de l'empat. Va marcar primer, però Antonio va aconseguir l'empat amb un penal amb "paradinya", una tècnica molt popular en aquella època. Va haver-hi un gros ensurt, perquè l'àrbitre el va fer repetir... i Antonio va tornar a marcar, amb "paradinya" inclosa... Buf... La crònica que vaig fer va ser per a la "Hoja del lunes de Murcia", es va guardar un minut de silenci pel meu pare i vaig destacar a Galindo i a... Antolí.
Vendrien més partits, substitucions d'estiu en La Verdad i Ràdio Alcoi, el final de la carrera de Filologia Hispànica, les històries de la mili, i la tornada a Alcoi i a la corresponsalia d'Efe amb una extensió a la informació general, al gener del 84, que seria clau per al meu futur.

Per cert, la primera notícia política o de successos que vaig enviar a Efe va tenir un efecte col·lateral: va fer enfadar a Manuel Fraga, llavors el cap suprem del centredreta espanyol. Va resultar que AP (encara faltaven anys per a convertir-se en el PP) va sofrir un problema amb la loteria de Nadal i el secretari general local va acabar emmanillat en Comissaria... En aquell temps les notícies d'Efe eren nacionals i, clar, això de "Secretario local de AP detenido por la loteria de Navidad" va córrer com la pólvora arreu d'Espanya. Temps més tard, em van contar que Fraga va telefonar fet un bou a la seu provincial d'Alacant... Doncs, Fraga, emprenyat, devia fer por encara que fos per telèfon.
Al juliol vaig entrar al diari INFORMACION, a la delegació d'Alcoi, al cantó del Pinyó, però això és una altra història.