Mostrando entradas con la etiqueta Alcoyano. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Alcoyano. Mostrar todas las entradas

sábado, 9 de mayo de 2026

VAGA

Temps enrere, abans de ser profe d’institut, em van contar que una dona havia anat a una fàbrica del polígon de Cotes Baixes en Alcoi i havia entregat un currículum del fill. I el seu fill, on està? Li van demanar. A casa, va contestar. No ho vaig entendre fins més tard, quan em vaig incorporar al món docent. És la vida moderna, les responsabilitats dels fills són inexistents: són els pares qui les afronten (fins i tot atacant ensenyants als centres, com va passar recentment al mateix polígon).

El primer estiu de profe -llargues vacances, efectivament, encara que tot és relatiu en aquest món- vam coincidir amb un docent de la Universitat d’Alacant: és que et passes la vida dient: calleu, calleu, calleu… La meua dona em va mirar de gaidó: era el que jo li havia contat de secundària, però en versió universitària.

En ESO/Batxiller no hi

Recepció el primer dia de profe. IES Val d'Aran
ha cap responsabilitat: l’examen era difícil, no ho he pogut fer, el/la profe és un inútil -els pares ho diuen més clar, no tenen ni puta idea, el meu fill és perfecte-, yo no he sido (frase popular de Bart Simpson); encara que, això sí, els alumnes de 1r d’ESO em van felicitar amb un gegantí Viva el Alcoyano en la pissarra l’endemà de la històrica eliminació al Real Madrid. Ho havien vist… i el partit havia acabat a les 23.30 passades. Cap problema familiar amb això.

Fa gairebé dos anys que vaig acabar i l’ambient ja estava carregat. El comportament a les classes, la falta de conseqüències de les accions -tot s’intenta resoldre amb reunions col·lectives, programes didàctics/pedagògics específics, resolucions d’inspecció i conselleria que rares vegades fan costat al docent, però cap assumpció de responsabilitat-, la impossibilitat de seguir els programes, l’increment exponencial de la burocràcia/treball administratiu/informes/recursos, etc. fan que la tasca quotidiana siga cada vegada més enrevessada.

També és un problema de diners, però considere que no és la base, encara que milions de profes destinen una part important del seu salari a fer quilòmetres i quilòmetres diaris o a llogar pisos, amb tots els dispendis que això ara comporta. Vaig estar una temporada en Barcelona en 2018; ara pense que no ho faria: les despeses s’ho menjarien tot. Per tot això, la pasta també és important, si bé no és l’element exclusiu. Les classes de primer de batxillerat de més de 35 alumnes constrets poden ser més eloqüents, o les de segon, que ara tenen molt preocupada a la conselleria per això de la selectivitat.

Per concloure, voldria apuntar que, recentment, vaig tindre un contacte amb primària… i sembla que per tot arreu les coses venen mal dades. Ensenyants, normalment dones, amb ferma consciència i voluntat professional, comencen a estar desbordades, per com van les coses: l’ambient s’ha degradat els últims anys i condeix la desmoralització.

Per tant, no és un problema de diners, que també; no és una qüestió d’uns col·lectius dolents que volen fer malbé o treure un profit sindicat o polític -que segur que hi ha algú que ho pretén, com evidentment ho ha fet la conselleria-, és una prova que el sistema fa temps que fa aigua i la línia de defensa són els profes, els incompresos profes.

Sort.

El diari INFORMACION ha publicat l'article. Vos deixe l'enllaç!

https://www.informacion.es/opinion/2026/05/12/vaga-130149583.html

domingo, 26 de octubre de 2025

BYE, BYE ALCOYANO

Transcorreguts com a seixanta anys de seguidor perpetu del Club Deportivo Alcoyano -recorde perfectament l’ambient de la vesprada de l’Olot- he decidit esborrar-me, deixar-ho de costat i desitjar bon vent i bona barca a tothom, encara que em resulta indiferent. Tal vegada me'n passe a l'Hércules, que vaig ser tutor d'una excel·lent jugadora seua i millor alumna de quart d'ESO.


Equip de veterans de l'Alcoyano / M. C.
    Fa un temps vaig escriure un article* pel secretisme al voltant de l'equip, que fa més de deu anys que dura. En conseqüència, tres administracions, o propietaris o dirigents diferents. Poc importa qui estiga al davant, el resultat és el mateix: matèria classificada. I em molesta molt, especialment perquè insistentment es demana la col·laboració universal per a tirar endavant (ah!, si algú té curiositat al voltant d’aquest punt, des dels anys cinquanta hi ha campanyes similars).


La malifeta definitiva ha estat assabentar-me que el partit del diumenge seria en Ontinyent, perquè el gloriós Collao està indisponible. Fins ací, perfecte, però que la informació ens arribe perquè el Reus informa a la seua gent per les xarxes socials em sembla una manca de respecte al conjunt dels alcoians. De aquí no paso, una expressió sentimental en Alcoi, perquè ens recorda un bar d’altra època.


El que he dit. Molta sort i, possiblement, Macho Hércules!


*https://elblogdemarioc.blogspot.com/2022/10/el-cd-alcoiano-secret-destat.html


domingo, 22 de septiembre de 2024

JOSÉ JUAN, L'HEROI OBLIDAT

A la primeria de setembre vaig llegir la retirada de José Juan, de cognom Figueiras i originari de Vigo. Quina casualitat, com l’enyorat Juan Mariño, a qui recentment he recordat per la trobada casual d’un antic reportatge. Què tenen ambdós en comú? Alcoi, o més precisament l’Alcoià en el

Juan José i el l'equip, la nit de la victòria / Foto Alcoyano
cas del primer, i per descomptat l’equip del Celta. Encara que un era de Batoi, l’altre jugava a El Collao, que marca la fita amb el barri de Santa Rosa. Circumstàncies o casualitats que permeten aproximacions inesperades.

Jo, a José Juan no el conec, ni a pràcticament ningú de l’actual equip; en realitat, sí: a Josele Gonzàlez i també de manera simbòlica a Juli, encara que aquest fa temps que va marxar. Les coses del futbol. Tanmateix, tant a un com a l’altre els recordaré sempre per allò del Real Madrid. El porter es va convertir en un mite i en YouTube podeu trobar la gravació de la COPE d’aquell partit i comprovar com Manolo Lama i els altres parlaven de Juli i dels córners que va llençar, així com del contraatac que va conduir a la victòria.

    En primer terme, estaven les circumstàncies. La pandèmia de la COVID i un estadi sense públic, la qual cosa dona a l’espectacle una sensació d’irrealitat. Després, l’Alcoià no era un equip destacadíssim de la Segona Divisió B; un bon equip, per descomptat, però res més lluny. Enfront, el campió d’Europa a perpetuïtat, que resol qualsevol situació complicada sense despentinar-se; en aquest cas, va marcar un golet dels anomenats psicològics, a la vora del descans. Tot a favor.

Va començar la segona part i el Madrid va intentar tancar el partit, però José Juan va dir que tururut, que no passaran, i ja en les acaballes, un doble córner va acabar amb l’empat, davant l’estupefacció general mundial televisiva i radiofònica. Ho puc provar: jo estava en Almoradí

En aquesta porteria es van marcar els històrics gols / M. C.
aquella nit i em disposava a entrar en el món dels somnis quan vaig veure l’1 a 1... No ho podia creure... El partit es va acabar així, encara que monsieur Zidane va incorporar a les estrelles de la Champions per a resoldre la situació. La pròrroga, fase del partit on l’equip superior es berena a l’inferior**, va seguir més o menys igual, fins que un jugador de l’Alcoià va ser expulsat. Desastre absolut.

En realitat, el sentit del desastre va ser inesperat, molt inesperat. José Juan en va tornar a fer una o dos, o tres... i un contraatac de Juli i Diakité va concloure amb un gol de Juanfran. Abans havia marcat Solbes. Ho promet: si hagués vist les imatges sense so, hauria pensat que era el Manchester United o el Bayern de Múnic. Confesse que no donava crèdit al 2 a 1 que veia en alguna pàgina web. El temps romanent va permetre entronitzar uns jugadors, un equip, un entrenador com és Vicente Parras, una directiva, una afició, una

Acomiadament de José Juan en X
ciutat... I sobretot un porter, l’heroi de la nit que ara, a 44 anys, ha dit a la família que ja n’hi ha prou de córrer mons. Molt simpàtic ha estat el geste de penjar les sabates professionals en una porteria.

Per molt menys s’han donat condecoracions, s’han batejat carrers o s’han fet homenatges de tots tipus. La història posarà a cadascú al seu lloc i aquest és un dels esdeveniments que caldrà recordar dels temps contemporanis, al marge de quina siga l’evolució posterior. *

    Aquí teníu el vídeo que José Juan ha penjat a la xarxa X i que anuncia el seu acomiadament. Metafísic, transcendental són els termes que em venen al cap després de veure-l'ho.


* Com a l’Alcoià, per una certa vinculació amb la ciutat, segueix als Girondins de Bordeus, equiup campió de França que acaba de ser relegat a la quarta divisió i que encara en pot caure alguna més. La causa? La mateixa que pateix l’Alcoià, però més gran, amb un deute interestel·lar que l’ha conduït a la fallida.

** Precisament, així va passar just l'endemà al Cornellà-Barça.

jueves, 28 de julio de 2022

SAYONARA AL BAR CAPRI

Per pur atzar he passat aquest

migdia per la porta del Bar Capri, al costat de la plaça Jaume I El Conqueridor, i he vist que tenia un cartellet amb data de hui: tancat per jubilació. Un altre fragment de la història recent d'Alcoi que desapareix, com va ocórrer aproximadament fa un any amb el Bar Deportivo, al carrer Oliver. És possible que un dia reòbriguen, però mai seria el mateix, com ha succeït amb altres establiments, per exemple en Santa Rosa, sense anar més lluny.

A Domenech li he seguit la pista, sempre al costat de la seua dona, Santi. Va ser el davanter centre de referència del Club Deportivo Alcoyano a l’època en què jo era cronista futboler, per cortesia de l’Agència EFE. I el que ell no sap és que alguna vegada a les meues classes he contat com era el futbol abans. I com a futbolista destacat d’un equip espanyol important -als anys huitanta l’Alcoyano estava en Segona B, de vegades en un grup únic- va poder estalviar unes perres i acabada l’etapa esportiva quedar-se un bar i treballar i viure fins a la jubilació, el 28 de juliol de 2022. Tot un exemple!

Eren els temps de Moiña, de Barrios, d’Espín, del final de Paqui i Rojo, una generació daurada en un context molt diferent. L’Alcoyano no pagava grans salaris… però els jugadors cobraven, la qual cosa no passava en molts equips. La veu es corria i quantitat de jugadors s’incorporaven als blanc-i-blaus per allò de val més un ocell al puny que una grua lluny! D’haver anticipat que cobraria en 2022 Cristiano Ronaldo -o Messi o qualsevol altre estel del firmament balompèdic- hauríem caigut tots de cul! Era impensable.

El matrimoni Domenech té guanyada la retirada, mentre, de forma indirecta, el tancament d’un bar indica la pèrdua d’un fragment d’història, d’una referència per a molta gent. Podrà reobrir, fins i tot demà mateixa, però serà una altra cosa, amb gent distinta i diferents ambients i sensacions. I que pocs arriben a funcionar!

Tenim exemples fins i tot pròxims, no obstant això, el normal és el contrari: la desaparició. Podem citar en Santa Rosa l’antiga xurreria del carrer Gregori Casasempere: va tancar i va reobrir dues o tres vegades, sense èxit. Si el Bar Deportivo tornara a estar operatiu, difícilment podríem viure l’ambient que ha tingut “tota la vida”, una expressió que en aquest cas és oportuna. Jo viva molt a prop i el tenia bastant controlat, com el bar Quintanilla, que encara hi és.

I que dir del Tropical? Salvador i la família ho van intentar, però sense conseqüències. Hagueren sigut els mateixos abissinis, els mateixos callos, la mateixa sangueta? Ni tampoc l‘ambientació, encara que les persones noves ho feren igual de bé. A mi em va passar amb el bar del poliesportiu, que va ser el meu centre d’operacions, especialment l’any de l’atur. Cada matí prenia forces per a seure a estudiar valencià… Ara hi vaig, de tant en tant, i està bé, però no és el mateix amb la nova gerència i personal, que és eficient i agradable. Som animals de costums.

Bona sort i bones merescudes vacances a Paco i Santi!


miércoles, 19 de enero de 2022

L’HOME QUE ENTENIA DE FUTBOL

Lorenzo entrevista a Juan Pérez Aura /Arxiu M. d'Alcoi
He conegut persones expertes en futbol, gent coneixedora dels mil i un detalls d’aquest esport. I que dir ara dels joves, adolescents, que coneixen noms i miracles dels jugadors de moda, molt millor que qualsevol matèria de classe. A mi em passava també, és clar, però amb els jugadors d’escacs…El periodista/locutor Lorenzo Rubio va ser el meu mestre.
    Al futbol, al gloriós Collao, seiem junts, primer en una llotja, al costat de la presidència, i més tard enmig de la tribuna. Al principi amb
Jordi Alentado i posteriorment sols. Ell feia les cròniques per a La Verdad i jo per a l’Agència EFE.

Lorenzo Rubio entenia de futbol com ningú. De vegades s’emprenyava bastant. “Fíjate”, em deia als deu minuts del partit, “el número 7 de los otros nos está machacando; mira como nadie lo para. ¿Qué hace el míster que no lo arregla? Es fácil, sube a este, baja al otro y lo apaña”. I s’emprenyava més encara quan l’entrenador, en aquell temps Juan Muñoz o Luiche, mitja hora més tard feia exactament el que ell havia indicat. “¿Ahora, ahora?”, cridava.

El partit era l’excusa per xarrar. Ens passàvem llibres i ell era un apassionat de la lectura, especialment de Salman Rushdie, que adorava, abans que fóra condemnat pels integristes islàmics i obligat a viure amagat i protegit. Jo aprenia i anava fent cròniques fins que va arribar l’estiu i em va demanar que el substituïra en la corresponsalia de La Verdad durant el mes de juliol. M’ho va vendre molt fàcil: envies cada dia una crònica i tranquil… Més tard em va aclarir que això de treure notícies diàriament no era bufar i fer ampolles, sinó aixecar pedres una rere altra fins que trobares algun tresor, més o menys important.

L'última foto, quatre anys enrere

    Va ser el principi. Després, vam ser amics-competidors, però sempre ens retrobàvem més relaxadament a El Collao, fins que la meua etapa esportiva va concloure, encara que la relació es va convertir en diària per causa de la feina que compartíem i per la que ens disputàvem.

Un dia va decidir que ja n’hi havia prou de sortir del llit cada dia a les 5.30 hores i marxar cap al carrer La Cordeta a fi que tots els alcoians tinguérem la informació local i meteorològica que ens permetia arrancar el dia. Era un ritu per a ell i per a la ciutadania, amb Ràdio Alcoi com a nexe comú. Des de llavors, ens vam veure de tarda en tarda: un dia a la Fira de Cocentaina, un altre al concert d’Any Nou, on, precisament, ens vam fer una foto (em negue a utilitzar l’anglicisme obligat), l’última. Ara fa quatre anys. Un mes després li vaig comunicar que començava a treballar de professor i encara tinc gravat en la memòria el seu comentari: “No te deseo suerte, no la necesitas”.

Eixe era Lorenzo Rubio Orsi.


viernes, 17 de diciembre de 2021

COMENTARIS DE SEGUIDORS DEL MADRID AL SORTEIG DE COPA DEL REI:

Hi ha tres punts en comú en les respostes a la piulada oficial que ha fet el Real Madrid on informa del resultat del sorteig de la Copa del Rei, celebrat el 17 de desembre de 2021:

1. “Una altra vegada José Juan, noooooo”.

2. “Li tinc més por a l’Alcoyano que al PSG”.

3. “Aquest sorteig no es pot repetir?”


Real Madrid C.F.
👑🏆 ¡Nos enfrentaremos al en los dieciseisavos de final de #CopaDelRey!

A continuació hi ha dues respostes coincidents.


4. “No me jodas [queda millor en castellà, nota del traductor]”.

5. “Vendetta”.


I, per finalitzar, la més curiosa:


6. “Padre nuestro que estás en los cielos, santificado… [ídem a la nota anterior]”


Amb humor prenadalenc...


domingo, 3 de mayo de 2020

Quan el destí crida a la porta

Ara fa quaranta anys (que casualitat!, quaranta/quarantena) que el destí va cridar a la meua porta. Una tragèdia, la sobtada desaparició del meu pare, va portar un fet inesperat. El delegat de l'Agència Efe a València em va preguntar si em faria càrrec de la corresponsalia  del meu pare, en aquell temps centrada en els esports i especialment en el futbol i el C. D. Alcoyano.
Amb l'aterratge a la Lluna quan tenia deu anys, la meua generació volíem ser astronautes i coses semblants, però el món de la informació no m'ho havia plantejat mai de la vida. No entrava en els meus esquemes. Açò passava un tristament recordat 23 d'abril de 1980... i el quatre de maig debutava al Collao amb un important Alcoyano-Albacete, al costat de Lorenzo Rubio Orsi en una llotja que la premsa teníem a prop de la presidència, al costat mateix de la Comissaria (de fet, hi havia darrere dos policies nacionals de guàrdia).
Aquell partit va ser interessant, perquè l'Albacete podia ser líder, però no va passar de l'empat. Va marcar primer, però Antonio va aconseguir l'empat amb un penal amb "paradinya", una tècnica molt popular en aquella època. Va haver-hi un gros ensurt, perquè l'àrbitre el va fer repetir... i Antonio va tornar a marcar, amb "paradinya" inclosa... Buf... La crònica que vaig fer va ser per a la "Hoja del lunes de Murcia", es va guardar un minut de silenci pel meu pare i vaig destacar a Galindo i a... Antolí.
Vendrien més partits, substitucions d'estiu en La Verdad i Ràdio Alcoi, el final de la carrera de Filologia Hispànica, les històries de la mili, i la tornada a Alcoi i a la corresponsalia d'Efe amb una extensió a la informació general, al gener del 84, que seria clau per al meu futur.

Per cert, la primera notícia política o de successos que vaig enviar a Efe va tenir un efecte col·lateral: va fer enfadar a Manuel Fraga, llavors el cap suprem del centredreta espanyol. Va resultar que AP (encara faltaven anys per a convertir-se en el PP) va sofrir un problema amb la loteria de Nadal i el secretari general local va acabar emmanillat en Comissaria... En aquell temps les notícies d'Efe eren nacionals i, clar, això de "Secretario local de AP detenido por la loteria de Navidad" va córrer com la pólvora arreu d'Espanya. Temps més tard, em van contar que Fraga va telefonar fet un bou a la seu provincial d'Alacant... Doncs, Fraga, emprenyat, devia fer por encara que fos per telèfon.
Al juliol vaig entrar al diari INFORMACION, a la delegació d'Alcoi, al cantó del Pinyó, però això és una altra història.