JOSÉ JUAN, L'HEROI OBLIDAT

A la primeria de setembre vaig llegir la retirada de José Juan, de cognom Figueiras i originari de Vigo. Quina casualitat, com l’enyorat Juan Mariño, a qui recentment he recordat per la trobada casual d’un antic reportatge. Què tenen ambdós en comú? Alcoi, o més precisament l’Alcoià en el

Juan José i el l'equip, la nit de la victòria / Foto Alcoyano

cas del primer, i per descomptat l’equip del Celta. Encara que un era de Batoi, l’altre jugava a El Collao, que marca la fita amb el barri de Santa Rosa. Circumstàncies o casualitats que permeten aproximacions inesperades.

Jo, a José Juan no el conec, ni a pràcticament ningú de l’actual equip; en realitat, sí: a Josele Gonzàlez i també de manera simbòlica a Juli, encara que aquest fa temps que va marxar. Les coses del futbol. Tanmateix, tant a un com a l’altre els recordaré sempre per allò del Real Madrid. El porter es va convertir en un mite i en YouTube podeu trobar la gravació de la COPE d’aquell partit i comprovar com Manolo Lama i els altres parlaven de Juli i dels córners que va llençar, així com del contraatac que va conduir a la victòria.

    En primer terme, estaven les circumstàncies. La pandèmia de la COVID i un estadi sense públic, la qual cosa dona a l’espectacle una sensació d’irrealitat. Després, l’Alcoià no era un equip destacadíssim de la Segona Divisió B; un bon equip, per descomptat, però res més lluny. Enfront, el campió d’Europa a perpetuïtat, que resol qualsevol situació complicada sense despentinar-se; en aquest cas, va marcar un golet dels anomenats psicològics, a la vora del descans. Tot a favor.

Va començar la segona part i el Madrid va intentar tancar el partit, però José Juan va dir que tururut, que no passaran, i ja en les acaballes, un doble córner va acabar amb l’empat, davant l’estupefacció general mundial televisiva i radiofònica. Ho puc provar: jo estava en Almoradí

En aquesta porteria es van marcar els històrics gols / M. C.

aquella nit i em disposava a entrar en el món dels somnis quan vaig veure l’1 a 1... No ho podia creure... El partit es va acabar així, encara que monsieur Zidane va incorporar a les estrelles de la Champions per a resoldre la situació. La pròrroga, fase del partit on l’equip superior es berena a l’inferior**, va seguir més o menys igual, fins que un jugador de l’Alcoià va ser expulsat. Desastre absolut.

En realitat, el sentit del desastre va ser inesperat, molt inesperat. José Juan en va tornar a fer una o dos, o tres... i un contraatac de Juli i Diakité va concloure amb un gol de Juanfran. Abans havia marcat Solbes. Ho promet: si hagués vist les imatges sense so, hauria pensat que era el Manchester United o el Bayern de Múnic. Confesse que no donava crèdit al 2 a 1 que veia en alguna pàgina web. El temps romanent va permetre entronitzar uns jugadors, un equip, un entrenador com és Vicente Parras, una directiva, una afició, una

Acomiadament de José Juan en X

ciutat... I sobretot un porter, l’heroi de la nit que ara, a 44 anys, ha dit a la família que ja n’hi ha prou de córrer mons. Molt simpàtic ha estat el geste de penjar les sabates professionals en una porteria.

Per molt menys s’han donat condecoracions, s’han batejat carrers o s’han fet homenatges de tots tipus. La història posarà a cadascú al seu lloc i aquest és un dels esdeveniments que caldrà recordar dels temps contemporanis, al marge de quina siga l’evolució posterior. *

    Aquí teníu el vídeo que José Juan ha penjat a la xarxa X i que anuncia el seu acomiadament. Metafísic, transcendental són els termes que em venen al cap després de veure-l'ho.

https://x.com/i/status/1825883946892067240

* Com a l’Alcoià, per una certa vinculació amb la ciutat, segueix als Girondins de Bordeus, equiup campió de França que acaba de ser relegat a la quarta divisió i que encara en pot caure alguna més. La causa? La mateixa que pateix l’Alcoià, però més gran, amb un deute interestel·lar que l’ha conduït a la fallida.

** Precisament, així va passar just l'endemà al Cornellà-Barça.

LA SORPRESA DE LA SALVACIÓ O LES MATEMÀTIQUES DEL FUTBOL

Confesse que tenia pensat escriure del carril bici, quelcom com El carril bici se moja cuando llueve. No ho tenia decidit, però ho pensava fer en castellà. Em venia de gust. No obstant això, he optat per canviar el pas i deixar de costat els temes seriosos, que impliquen a tota la ciutadania i al futur d'Alcoi, per a parlar d'una cosa molt més lleugera i que interessa a quatre gats: el futbol.

Confesse també que no segueix de prop l'actualitat i molt menys ara que estem de campanya electoral; per

Piulada del CD Alcoiano

això mateix, dissabte vaig caure al jaç bastant preocupat per la situació de l'Alcoiano. La derrota a casa enfront del Múrcia, un rival dels de tota la vida, el deixava en una situació complicada, amb un partit fora de casa i la navalla d'Occam del descens ben a punt. Això pensava jo.

El matí del diumenge he vist que Ismael Mayor ha publicat un vídeo perquè dissabte a la nit els jugadors li van fer un mantejament d'homenatge. Quina cosa més estranya! Llavors he anat als mitjans oficials i he vist que el nostre equip ja estava salvat. Com potser això? ("Com pot ser que el whisky agrade tenint eixe gust horrible de sabatilla suà?" es preguntava Joan Valls i Jordà). Molt senzill. Les matemàtiques no són una cosa absoluta en el món del futbol.

Efectivament, l'Alcoiano està a dos punts del descens, però com a molt el poden avançar tres equips, per la qual cosa la continuïtat en la categoria està assegurada. Un resultat molt important, que tanca una campanya esportiva desconcertant, amb canvis transcendents en la gestió que impliquen una nova etapa.

Ah! I baixar de categoria és molt fàcil, però i tornar a pujar? La resposta la podem veure en Alacant, amb l'Hèrcules, que un any més continuarà en la categoria inferior, la qual resulta molt trist per als seus seguidors (alguns dels quals són alumnes meus de l'IES Jorge Juan, situat a prop del seu camp, encara que, per circumstàncies adverses, enguany he pogut riure molt poc). Així que una gran notícia i enhorabona als protagonistes, jugadors, aficionats, directius, tècnics, etc.

Aquest fet m'ha recordat un esdeveniment

Felicitació al Cadis en 1981

que va ocórrer el 1981, concretament el 24 de maig (ho he buscat en eixe pou inesgotable que és Google). Aquell dia es va disputar l'última jornada de la Segona divisió. L'Elx anava primer, el Castelló segon i tres equips més tenien opcions de pujar a Primera. Curiosament, a falta d'un partit, l'Elx no estava matemàticament ascendit, mentre que l'equip de la Plana sí, perquè el triple, quàdruple o fins i tot quíntuple empat que podia produir-se li resultava favorable, fet que no passava amb els il·licitans.

L'Elx va perdre a casa amb el Cadis per 1 a 2, davant més de 55.000 aficionats, es va produir un quíntuple empat a 45 punts i els elxans es van quedar en Segona. Temps més tard va tornar a Primera i ara ha baixat una vegada més a Segona...

Aquell fet del primer no ascendit i el segon sí em va impactar, de la mateixa manera que el 12 a 1 d'Espanya a Malta o l'eliminació de la Copa del rei del Real Madrid en el Collao en aquella vetllada històrica, tristament marcada per la pandèmia. Ara afegeix la salvació insospitada de l'Alcoiano en la campanya 2022-23. Que siga per a bé!

PD Aramultimèdia ha publicat un interessantíssim article, on s'analitzen tècnicament totes les càbales d'aquest assumpte, molt més complicat del que jo havia pensat! Enhorabona a l'autor Jordi Vayà i a tot l'equip!

https://www.aramultimedia.com/els-numeros-i-combinacions-que-certifiquen-la-salvacio-de-lalcoyano

LA GESTA IMMORTAL O QUE LI HO PREGUNTEN AL LIVERPOOL

Portada de l'endemà

Han transcorregut dos anys i encara sembla mentida. Aquesta setmana ho hem pogut veure: l'Atlètic de Madrid li guanyava, es va deixar empatar i el partit va anar a la pròrroga. Un de l'equip matalasser va ser expulsat, el Real Madrid se'n va fer un fart... I vet aquí un gat, i vet aquí un gos.

Els herois de la gesta / Foto: C. D. Alcoyano

    En Alcoi va ser diferent. El C. D. Alcoyano perdia, va empatar, va anar a la prolongació, li'n van expulsar un, va marcar i va guanyar. Va ser increïble aleshores i encara ho és en 2023.

    Sempre recordarem a José Juan, Juli, Diakité, Solbes, Juanan, Parras i tota la penya, o tota la basca, com diuen per aquestes terres, per la gesta immortal de la Copa del rei de futbol de 2021.

https://www.youtube.com/watch?v=Otpfjoq_XJc

P. D. I si no estem d'acord, sempre podem preguntar-ho als aficionats del Liverpool després d'això que ha passat la nit del vint-i-un de febrer de 2023.

COMENTARIS DE SEGUIDORS DEL MADRID AL SORTEIG DE COPA DEL REI:

Hi ha tres punts en comú en les respostes a la piulada oficial que ha fet el Real Madrid on informa del resultat del sorteig de la Copa del Rei, celebrat el 17 de desembre de 2021:

1. “Una altra vegada José Juan, noooooo”.

2. “Li tinc més por a l’Alcoyano que al PSG”.

3. “Aquest sorteig no es pot repetir?”

Real Madrid C.F.

@realmadrid

·

2h

¡Nos enfrentaremos al

@CD_Alcoyano

en los dieciseisavos de final de #CopaDelRey!

@adidasfootball

A continuació hi ha dues respostes coincidents.

4. “No me jodas [queda millor en castellà, nota del traductor]”.

5. “Vendetta”.

I, per finalitzar, la més curiosa:

6. “Padre nuestro que estás en los cielos, santificado… [ídem a la nota anterior]”

Amb humor prenadalenc...

LA INSÍGNIA DE L'ASCENS

Insígnia de l'ascens de 1967

En un lloc de la casa, del qual no puc recordar el nom, va aparéixer recentment una joia de la història moderna d’Alcoi, concretament del vessant esportiu i social, la qual cosa vol dir el futbol, el nostre gloriós C. D. Alcoyano. De manera específica, en un petit calaix, on la gent acostuma a guardar anells o arracades, però que en aquest cas contenia una insígnia i no una qualsevol: la que el president Juan Pérez Aura va fer fabricar per commemorar l’ascens a la 2a Divisió que es va aconseguir a la primavera del 1967.

Després de la famosíssima victòria contra l’Olot, la ciutat va esclatar en una festa, perquè havien transcorregut més de quinze anys des de l'excels cicle en la 1a Divisió i l’esperança d’una nova etapa en l’elit obria les portes. En fet, la temporada següent l’equip blanc-i-blau es va quedar a prop del retorn a la màxima categoria; no obstant això, la felicitat seria de curta durada, perquè la 3a Divisió tornaria aviat i fins i tot hi hauria un recorregut negre i llarg en la Regional Preferent.

Però, això hui no toca. La reaparició de la insígnia -que denota el pas de més de mig segle- és un bon presagi davant d’una temporada que l’equip ha començat amb bon peu i que fins i tot ha tingut la capacitat de marcar un penal, a càrrec del jugador Jona, la qual cosa la selecció espanyola… crec que això tampoc toca…

Banderí o pendó commemoratiu

Tot açò, a més a més, succeïa el dia que El Collao commemorava el seu centenari. Déu-n'hi-do!

Ara queda, a poc a poc, consolidar l’equip i veure si, a l’horitzó, es pot atansar l’objectiu del retorn a la 2a Divisió, encara que la força dels oponents ho farà difícil.

Siga com siga, després del que va passar mesos enrere amb el Real Madrid i la Copa del Rei, qualsevol proesa entra en el territori d'allò que és possible!