A Vicent Pascual i Granell el conec bé, però dels llibres pedagògics i dels apunts del curs del Diploma de Mestre en Valencià; de la seua literatura no en sabia res fins que el company i mestre Rubén Calderón em va obsequiar “El guardià de l’anell”, un xicotet volum, destinat a un públic juvenil, en aquells temps, estudiant de BUP.
Perquè resulta que el llibre el va escriure i publicar a finals de 1984, és a dir, a l'albada de l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, com esmenten els referits apunts), per la qual cosa és possible deduir que va ser un dels primers de la nova etapa lingüística valenciana. I es percep, perquè hi ha paraules que han evolucionat -com, per exemple, uit (sí, sense la hac)- i també construccions que ara no detecte en els llibres juvenils més recents.
 |
| Una de les edicions antigues |
També s’aprecia en la paginació,
que arriba pels pèls a les huitanta -amb hac, ha ha ha-, mentre que actualment
són un xic més grossos. De fet, és el primer que et pregunten a la classe:
profe, el llibre quantes pàgines té? Jo sempre conteste el mateix: set-centes. ¿Setecientaaaas,
profe? És la resposta incrèdula... I després rebaixes a poc a poc...
“El guardià de l’anell” s’inspira,
a parer meu, evidentment, en les llegendes que van sorgir arran la marxa
forçosa i forçada dels moriscos, habitants de les terres valencianes expulsats
el 1609 cap a l’Àfrica; històries més o menys mítiques de tresors amagats
corrents amb l’esperança de tornar temps després i recuperar-los.
Encara que em sembla una mica estranya
la referència a Mahoma, com així els coneixements d’àrab antic d’un jove
contemporani, el llibre construeix una interessant història, una aventura,
ambientada en La Safor, en el poble de Benifairó, i ens transporta als temps de
la mesquita de La Xara, del castell i de les llegendes esmentades.
 |
| Edició contemporània |
També trobem un món desaparegut, un món que ha evolucionat des de mitjans dels anys huitanta: actualment seria gairebé delictiu que un grup de jóvens adolescents enderroquen una casa al centre del poble, com passa al llibre. En canvi, l’ambientació de les festes de Benifairó, en a penes quatre línies, és extraordinària: coets, menjar a tota hora, balls ”agarrats”, la mare que cuina i cuina, etc.
En conclusió, un llibre pioner de
l’expansió acadèmica del valencià, que amb el temps permet analitzar no sols l’evolució
de les lectures escolars, sinó també els canvis socials que ha registrat la
societat, una societat actualment tecnològica però que ha perdut una part
important de la seua autenticitat, la qual cosa no deixa de ser trista.
P. d. L’edició va estar a càrrec del Consorci d’Editors Valencians, SA (Gregal Llibres), la qual cosa m’ha generat la inquietud d’esbrinar perquè l’alcoiana Marfil no va entrar-hi. Si m’assabente d’alguna cosa, ho contaré (“promis, juré, craché”, com diuen els francesos).
