SAYONARA AL BAR CAPRI

Per pur atzar he passat aquest

migdia per la porta del Bar Capri, al costat de la plaça Jaume I El Conqueridor, i he vist que tenia un cartellet amb data de hui: tancat per jubilació. Un altre fragment de la història recent d'Alcoi que desapareix, com va ocórrer aproximadament fa un any amb el Bar Deportivo, al carrer Oliver. És possible que un dia reòbriguen, però mai seria el mateix, com ha succeït amb altres establiments, per exemple en Santa Rosa, sense anar més lluny.

A Domenech li he seguit la pista, sempre al costat de la seua dona, Santi. Va ser el davanter centre de referència del Club Deportivo Alcoyano a l’època en què jo era cronista futboler, per cortesia de l’Agència EFE. I el que ell no sap és que alguna vegada a les meues classes he contat com era el futbol abans. I com a futbolista destacat d’un equip espanyol important -als anys huitanta l’Alcoyano estava en Segona B, de vegades en un grup únic- va poder estalviar unes perres i acabada l’etapa esportiva quedar-se un bar i treballar i viure fins a la jubilació, el 28 de juliol de 2022. Tot un exemple!

Eren els temps de Moiña, de Barrios, d’Espín, del final de Paqui i Rojo, una generació daurada en un context molt diferent. L’Alcoyano no pagava grans salaris… però els jugadors cobraven, la qual cosa no passava en molts equips. La veu es corria i quantitat de jugadors s’incorporaven als blanc-i-blaus per allò de val més un ocell al puny que una grua lluny! D’haver anticipat que cobraria en 2022 Cristiano Ronaldo -o Messi o qualsevol altre estel del firmament balompèdic- hauríem caigut tots de cul! Era impensable.

El matrimoni Domenech té guanyada la retirada, mentre, de forma indirecta, el tancament d’un bar indica la pèrdua d’un fragment d’història, d’una referència per a molta gent. Podrà reobrir, fins i tot demà mateixa, però serà una altra cosa, amb gent distinta i diferents ambients i sensacions. I que pocs arriben a funcionar!

Tenim exemples fins i tot pròxims, no obstant això, el normal és el contrari: la desaparició. Podem citar en Santa Rosa l’antiga xurreria del carrer Gregori Casasempere: va tancar i va reobrir dues o tres vegades, sense èxit. Si el Bar Deportivo tornara a estar operatiu, difícilment podríem viure l’ambient que ha tingut “tota la vida”, una expressió que en aquest cas és oportuna. Jo viva molt a prop i el tenia bastant controlat, com el bar Quintanilla, que encara hi és.

I que dir del Tropical? Salvador i la família ho van intentar, però sense conseqüències. Hagueren sigut els mateixos abissinis, els mateixos callos, la mateixa sangueta? Ni tampoc l‘ambientació, encara que les persones noves ho feren igual de bé. A mi em va passar amb el bar del poliesportiu, que va ser el meu centre d’operacions, especialment l’any de l’atur. Cada matí prenia forces per a seure a estudiar valencià… Ara hi vaig, de tant en tant, i està bé, però no és el mateix amb la nova gerència i personal, que és eficient i agradable. Som animals de costums.

Bona sort i bones merescudes vacances a Paco i Santi!

LA PONTNOU I LA PUBILLA DE CUIXA FORTA

Feia temps que volia posar alguna cosa de la Pontnou, malnom de guerra de Marta Pontnou, assessora d’imatge “de llengua llarga i pocs eufemismes”, que col·labora setmanalment a nuvol.com, una interessant publicació en català. Vaig estar leri-leri de fer-ho en llegir allò de “com voleu que alliberem un país si no podem alliberar les nostres regateres”, o alguna cosa semblant. Eixa és la seua ploma, directa i en versió de dona contemporània, amb tots els avantatges i també els desavantatges que això suposa.

        Em recorda la filosofia de la Mildred, la sofrida esposa del senyor Roper.

Aquest matí he llegit el títol de l’últim article i he sabut que n’era el dia. Això de “la Feliu sempre serà la Beyoncé catalana” m’ha arribat tant al fons com allò de la regatera, o tantes expressions de “nosaltres, les dones catalanes…” Res a veure amb l’any Joan Fuster.

Com em passa sovint amb els articles, he hagut de recórrer al diccionari per veure que volia dir exactament amb “una pubilla de cuixa forta”, que finalment entenc com una metàfora d’una dona independent i consistent, més que en l’aspecte físic en el psicològic. Una dona independent, que ha superat totes les adversitats per a fer una carrera musical  importantíssima.

La Beyoncé catalana, ni més ni menys.

Us aconselle vivament l’apropament a l’hemeroteca de nuvol.com i revisar els seus articles, sempre amb un llenguatge contundent i idees molt directes del dia a dia, que per a mi va ser una descoberta fonamental. No coneixia aquest tipus d’escriptura, amb un llenguatge cru, que més tard he estimat també al bloc d’una jove professora amiga.

Antigament, semblava que eixes coses tan sols se li permetien a don Camilo.

Fer aquest tipus de literatura en català al segle XXI, des d’una perspectiva de vegades insòlita i complexa de comprendre per aquells que, com jo, venim de l’educació del nacionalcatolicisme, té molt de mèrit, més encara amb l’evolució que presenta la nostra societat i que ens ofereix un futur inquietant. Tal vegada com una distopia.

D’un temps enrere, tendeix a acabar tristament els articles. Serà la xafogor que no ens deixa viure. Millor callar!

Aquí us deixe l’enllaç amb l’article de Marta Pontnou i també la música de la Pubilla de cuixa forta (i bons malucs!) del grup Els surfing sirles.

Núria Feliu, la pubilla de cuixa forta

Els Surfing Sirles Pubilla de cuixa forta

BONJOUR SOURIRE !

De Bonjour tristesse je ne garde

que des images, des sensations. J’ai l’ai lu à la fin des années soixante-dix, à l’époque universitaire, mais je me doute qu’elle ait été publié avant en Espagne. Je ne crois pas qu’elle ait passé la censure de la dictature ecclésiastique et politique espagnole.

Je me souviens d’une jeune fille insouciante, sans but défini pour la vie, sans un sens quiconque de la moralité; rien à voir avec ce qu’il était l’éducation chrétienne que nous avons reçue ou subie, ou toutes les deux à la fois.

Chez moi, il y a des bouquins en français partout. Un de ces jours, j’ai jeté un coup d'œil à la bibliothèque et je ne sais pas pourquoi j’ai pris Un certain sourire, de Françoise Sagan, son second roman, presque une nouvelle: un peu plus de 100 pages.

Il y a cinq ans que j’y suis à plein temps avec le valencien/catalan et quelquefois aussi dans l’espagnol/castillien, et les lectures en français se font rares : la presse du jour et peu plus.

Et pour commencer Sagan, ça fait dur ! Le livre est petit, bien sûr, mais dense ; il faut tourner et retourner les phrases pour voir ce qu’elle dit et surtout ce que signifie l’ensemble des mots. Il faut dire que La symphonie pastorale de Gide, que j’ai été obligée de la travailler il y a quelques années pour mon diplôme en langue française, a été encore pire : la langue de l'écrivain a été très compliquée à comprendre et à interpréter, mais j’en garde un bon souvenir parce que j’ai été admis !

Est-ce que nous pouvons parler d’une continuation de Bonjour tristesse ? Si, je le crois. C’est un roman intimiste avec des mots tels

qu’insouciance, ennuyer, indifférence et tristesse, évidemment ! Trois fois se répète ce dernier nom, si je n’ai mal compté. J’ai lu quelques critiques des lecteurs et quelques-uns voient là-bàs de l'existentialisme, de la vie sans but, sans destin et, par logique, sans Dieu.

C’est pour cela que je comprends pourquoi Sagan a ébranlée la société française de 1954 et 1956, avec une vision des jeunes filles très inconvénient. Cela, par exemple, a frappé François Mauriac, à qui je vois comme un défenseur des valeurs de la France traditionnelle, catholique -un peu comme Camilo José Cela en Espagne*-, et à moi aussi. C’était une lecture bouleversante, ce qui n'arrive pas toujours avec les romans.

Après Un certain sourire, je vais m’y mettre avec Dans un jour, dans un an, que c’était le troisième roman, pour voir comment cela se passe ! Je promets de vous raconter.

* Tous les deux ont eu le Prix Nobel de Littérature: en 1952 le français et en 1989 l’espagnol.

JULIO LAPORTA, EL REI MAG

Hi ha alcoians que el cinc de gener de cada any fan de rei mag a la Cavalcada d’Alcoi. Hi ha persones que són reis mags cada dia. Un d’ells és o era Julio Laporta, desaparegut aquest mes de juliol de 2022, en plena canícula.
No el tornarem a veure en la volta als ponts o pel Cabo de Huertas, on acostumava a passejar des de Vistahermosa, el seu lloc de détente estival, ni a gaudir de la seua espontaneïtat, ni de la seua claredat d’idees ni tampoc de les seues crítiques, de vegades oportunament contundents.

En canvi, segur que no l’oblidem: cada vegada que ens arribaran els acords d’Un moble més o Mi Barcelona pensarem en l’amic desaparegut, encara que la música siga del seu avantpassat… Coses de les coincidències generacionals de noms i cognoms…

Per què un rei mag cada dia? Perquè treballava, millor dit es dedicava en cos i ànima, a l’obra social del Monte de Pietat/CAM. Organitzava activitats i en subvencionava d’altres. Que necessitaves 1.000 pessetes per a una qüestió del club de segells d’Alcassares? Allí estava Julio. Que volies fer una entrega de trofeus o un concert de clarinet siberià? Allí continuava. La zona d’Alcoi tenia autonomia i era un motor d’activitat i promoció. Ah! I si no en tenies prou, sempre podies demanar la col·laboració de Miguel Valor, que també va fer molts anys de rei mag des de la Diputació.

Qualsevol lector que haja estat al capdavant d’una entitat local o comarcal sap de què parle, i de la mateixa manera sap com va canviar la cosa quan un i l’altre van passar a altres activitats. En el cas de Julio, tampoc és un mèrit individual perquè hi havia altres companys a la mateixa secció i amb el mateix tarannà, que igualment tenien els caps com Baldomero Satorre i Juan Vicente Capó. Alguna cosa s’ha escrit del que hem perdut a Alcoi, no sols amb la desaparició de l’obra social sinó de la CAM al seu conjunt*. Ara ens queda l’Ajuntament, que sempre ha fet i fa allò que pot, amb els recursos que té.

Feia temps que no ens trobàvem i no recorde l’última vegada que vam xarrar. En canvi, sí tinc memòria de la darrera vegada que vaig parlar amb Vicent Blanes, el conserge de la central del Monte de Pietat. Va ser poc després del cataclisme de juliol de 2011 causat pel sotsobre de la CAM. Amb la seua amabilitat quotidiana va comentar, textualment: “si ara anàrem al cementeri i obrirem els taüts de don Jorge Silvestre i don Rafael Terol voríem les tapes arrapades per la ràbia”.

En realitat, era la mateixa educada indignació de les persones que van treballar tota la vida per a la institució econòmica alcoiana i que van veure com en un no-res tot va desaparéixer i es va desplomar com un castell de cartes. Així es va acabar amb la riquesa d’un poble, d’una terra, i amb les il·lusions i la feina de molta gent. Un d’ells va ser Javier Morales, un altre del mateix equip, i també tristament desaparegut, que va comentar en una ocasió: “si m’hagueren dit fa un any que hui estaria en el paro no m’ho haguera cregut”.

Ni ell ni la majoria, però així són els temps que vivim.

Em sap greu, però al final l’escrit ha resultat una mica trist, la qual cosa segur que no li agradarà a Julio Laporta, per la qual cosa millor animar-se amb Un moble més i també amb Mi Barcelona, que sempre, sempre, sonen estupendament!

Aquest text ha estat escrit amb l’acompanyament d’un concert de Bob Dylan -amb l'ajut de Joan Baez- l’any 1975, on va tocar les meues cançons favorites Hurricane, Oh, sister i, per descomptat, Blowin’ in the wind, que el locutor de Ràdio Alcoi Lluís Pérez es veia obligat a posar-me-la cada estiu!

* El periodista Ramón Climent Vaello publica hui, 23 de juliol, un interessantím article al periòdic El Nostre, on recorda a Julio Laporta i analitza aquest tema. No us el perdeu!

SOMIEN ELS MORTS VIVENTS AMB OVELLES ZOMBIS?

Vaig veure la novel·la La fallera calavera* en una llibreria de vell d’Alacant i no ho vaig dubtar, encara que sí que vaig reflexionar al voltant de l’ou o la gallina; és a dir, si primer va ser el joc de cartes o el relat. No ho sabia, però de seguida l’enigma filosòfic va quedar resolt atés que s’explica a la contratapa: primer va ser el joc.

Semblava que la cosa anava

de broma, però abans de començar la lectura ja sabia que no seria així perquè l’edició està a càrrec de Joan Carles Girbés i Xavi Sarrià. Mentre del primer poc conec, del segon he llegit i he treballat a classe les Històries del paradís, un llibre dur, fort, cru, que fa una metàfora rere altra del món en què vivim. Totes negres, evidentment.

Una companya em va avisar que el llibre és divertit, i en efecte així és, però en una de les primeres pàgines ix l’expressió obrint pas, que ens retorna a Sarrià i anticipa el que trobem: una història simpàtica, amb una càrrega social imponent i in crescendo. L’autor, Enric Aguilar, amb el suport de les magnífiques il·lustracions d’Esther Méndez, fa una crítica, una rifara, una ironia metafísica, del temps de l’alcaldessa de València, dels governs del PP a la Generalitat Valenciana i també de Canal 9 i la seua suposada pluralitat.

Enric Aguilar i Xavi Castillo / Foto: denia.com

Una història de zombis,
al gust de la joventut d’aquest segle, però amb un món modificat: de la capital del cap i casal idíl·lica que ha creat l’alcaldessa al cantó Alacant independent, que s’ha aconseguit materialitzar. Apareix, evidentment, una fallera cadavèrica, al costat d’altres personatges estrafolaris com el rei Jaume I amb el seu cavall, la Delicada de la llegenda de Gandia i una Bellea del Foc surrealista, que també té el seu protagonisme.

I no falta Joan Monleón versió mort vivent ni tampoc les seues monleonetes ni les típiques cançonetes. Un volum molt interessant, hiperbòlic en la presentació d’una època, d’un temps on les coses eren d’una manera molt concreta.

Ara, cal descobrir el joc de cartes, la qual cosa arribarà aviat!

LA GRAN GRANISSADA D'ALCOI DEL 88

Granissada al pont de Sant Roc / M. Candela

Si fem un volt per Alcoi i ens fixem en les finestres de les cases, encara n’hi veurem moltes persianes clavillades. No és una situació molt comuna al paisatge alcoià, tot i que romanen testimonis, proves que alguna cosa va succeir temps enrere. I així va ser, per més que és un episodi relativament oblidat: la formidable granissada de principi de juny de 1988, concretament del diumenge 5, segons la precisió aportada pel professor Josep Blanes.

La memòria col·lectiva alcoiana té dades tremendament arrelades. Tots som conscients de la nevada del 26 de desembre de 1926 i la popular frase en la Font Roja: hasta aquí llegó la nieve, com de la del 13 d’abril de 1958, amb el castell de festes atapeït de flocs, i tot això sense deixar de costat aquella del 13 de gener de 1980, amb l’enfonsament afegit de l’extinta metal·lúrgica Mirofret i del poliesportiu Francisco Laporta.

A banda de les nevades, de manera molt especial hi figura la gota freda de 1986: agost tancava el seu cicle estiuenc quan el cel es va obrir i va ploure… i com va ploure! Vora de 700 litres en poc més de dos dies.

Una persiana encara clavillada en Santa Rosa / M. C.

    Altres ciutats hagueren desaparegut del mapa, però Alcoi va resistir molt bé, bé que, per descomptat, hi va haver problemes. Històriques són les fotos de les destrosses en Sentbenet, amb el pont Fernando Reig en construcció.

Hi ha hagut altres incidències meteorològiques rellevants, com les tempestes de pluja i vent de gener de 2017 que van causar milions d’incidències i van assolar jardins, parcs, boscos... L’arbrat va patir gravíssimes conseqüències per tot arreu. També, enguany mateix hem tingut un episodi espectacular de pluges en primavera: més de set-cents litres en dos mesos a la ciutat: el castell, mullat com mai de la vida.

Tanmateix, un episodi va quedar apartat dels records permanents del veïnat. A primers de juny de 1988, entre les quatre i les cinc de la vesprada, es va produir una fenomenal calamarsada.

Insòlita imatge de l'Alameda / M. C.

    Un núvol baix, blanc lluent, va descendir des de Barxell per la conca del Riquer i va començar a soltar pedra en gran quantitat, especialment per Santa Rosa i Cervantes, mal que després es va estendre per tota la ciutat, i va foradar persianes i altres elements urbans.

Curiositats de la vida, en aquell temps els carrers Oliver i l’Alameda estaven en obres i parcialment sense asfalt, per la qual cosa les imatges del granís acumulat resulten suggeridores; com també ho és la vora de la desapareguda caserna d’Alçamora emblanquinada de cap a cap.

L'Alameda sota la gegantesca pedregada / M. C.

    Hi va haver tanta quantitat d’habitatges afectats que recorde que La Unión Alcoyana va decidir assumir les reparacions necessàries dels seus assegurats, tot i això que era un fenomen meteorològic extraordinari no inclòs en les pòlisses domèstiques convencionals.

Va ser molt ràpid. Vist i no vist. El temps de fer quatre fotos de la pedregada amuntonada a les voreres d’Oliver i poc més, fins que vaig arribar al pont de Sant Roc on hi havia una acumulació de pedra i fullam que donava una perspectiva enlluernadora, més encara ara, trenta-quatre anys més tard, amb els canvis del paisatge urbanístic que s’han produït. Una cosa semblant passava també a l’Alameda, com he contat.

La caserna d'Alçamora / M. C.

En la imatge del pont, que evidentment val més que mil paraules, es pot veure a un home contemplant les conseqüències de l’episodi: es tracta de Rafael Jiménez, aleshores regidor del CDS a l’Ajuntament d’Alcoi.

PD. La base d’aquesta entrada va ser escrita al matí del 6 de juliol de 2022. A les cinc de la tarda va caure sobre Alcoi un fort xàfec estiuenc, amb bastant pedra… Coincidència?…