LA GUÀRDIA PRETORIANA DEL CENTRE D'ESPORTS

Han passat molts anys, molts, però allò de Los viejos guerreros nunca mueren té significat complet quan donem un cop d’ull cap al Centre d’Esports d’Alcoi, tal com s’ha pogut comprovar recentment arran d’una trobada o retrobada a la casa de Miguel Valor, amb el Postiguet alacantí com a testimoni mut.

És hi va parlar d’esports, evidentment, però també de política, de l’Ajuntament, de la visita d’Adolfo Suárez, dels maldecaps de les campanyes de Trillo, d’episodis de la història alcoiana, com l’enfonsament del poliesportiu Francisco Laporta el 13 de gener de 1980, i de la CAPA i la CAM, però igualment es van contar anècdotes més o menys inconfessables que donarien per a omplir una enciclopèdia Salvat per fascicles.

Santi Botella i Octavio Fuentes

La cosa va començar molt bé, perquè resulta que el president del Barça, el senyor Joan Laporta, és de família alcoiana i concretament nebot de l’enyorada Polín Laporta. La primera en la frente, que diria un castís, perquè això pot explicar per què la també difunta Isabel-Clara Simó es va incorporar a la fallida candidatura independentista de Laporta, anys enrere. Aquesta va ser la revelació inicial de Miguel Valor, en la primera retrobada des que l’exalcalde d’Alacant està més o menys retirat, entre les innombrables joguines i els mil-i-un objectes dels seus néts.

Mentre passàvem el corredor, entre una exposició de pintura alacantina i alcoiana, amb tots els noms que podem suposar i alguns que jo desconeixia -de literatura en sé una mica; de pintura estic més bé peix- i arribàvem a la terrassa, amb la sinuositat gairebé camellística de Tabarca al Fons, a poc a poc van arribar els membres de la trobada. El primer, sense la moto, Santi Botella; darrere, Miguel Sarasa, i a continuació, Octavio Fuentes i Paco Couñago, que no és estrictament de la primera generació del Centre d’Esports, però sí dels pioners en la gestió i promoció esportiva, en part per la seua tasca en les activitats socials de l’extinta i enyorada CAPA (com també ho és la CAM).

Històrica foto dels pioners del Centre d'Esports / Arxiu Miguel Valor

Valor va reaparéixer amb àlbums de fotos, des de la prehistòria -Miguel en la puta mili, per citar-ne una- fins a l’actualitat més o menys contemporània, com l’homenatge que l’Ajuntament d’Alacant li va fer en deixar -no cal entrar en detalls mòrbids- l’Alcaldia. I tot això entre els comentaris, les anècdotes, en bona part a càrrec de Sarasa, del que jo coneixia poc aquest vessant. Es va recordar, evidentment a Antonio Pérez Francés, del Tir amb Arc; a Santi Blanquer, que sempre continuarà enganxat a la bicicleta; a Eduardo Latorre i a Jordi Valor Coloma, president del Club Ajedrez Alcoy i destacat membre de la junta del Centre d’Esports. Per descomptat, Rafa Priego va ser protagonista de rememoracions esportives i socials.

Tot això, mentre es mirava una foto d’aquelles que et fan pensar “que jóvens érem” i es parlava de tot i de res, com de la imatge de l’alcalde Alberto Emilio Garcia saludant-se amb Suárez o aquella de la celebèrrima baixada a la Cova Juliana en les 24 Hores de 1980, on el també enyorat Josep Albert Mestre va mostrar la seua predisposició a cantar el Cara el Sol o el que fos necessari per a eixir del pou on estava encallat.

Una celebració informal, però seriosa, una revisió d’aspectes desconeguts -i millor que romanen així durant els cinquanta anys reglamentaris dels secrets d’estat- de

Autofoto de Mario Candela, Miguel Sarasa i Miguel Valor

 la història, no sols esportiva, sinó social i política, de la ciutat i la província d’Alacant, en tant Couñago gairebé plorava mentre passàvem per la plaça Pius XII, on estava la seu de l’obra social de la CAPA i on es jugaven els campionats d’escacs. La tasca més complicada la va tenir Santi Botella, que va veure’s en l’obligació de trobar aparcament, la qual cosa es va resoldre favorablement, en tant recordàvem a un altre incombustible de les motos, recentment desaparegut: Paco Desamparados.

Ah! Amenacen de repetir l’experiència. Per si de cas, portaré la gravadora!

Platja Sant Joan / 31 d’agost de 2021

TRIBULACIONS D'UNA XICA JOVE A PARÍS

Nancy Huston /Wp Commons

LA SEDUCTORA

(La dragueuse, a l'original)

“Estàs sola?” Fins que he eixit, aquests últims anys, de la categoria

GXJ (=JJF=jolie jeune femme=guapa xica jove*), les frases ximples dels captivadors francesos han sigut un dels aspectes més inevitables i més molestos de la meua vida quotidiana. No obstant això, m’encanta seduir! Però mai he pogut acostumar-me a eixe trencament repetit de la meua bombolla d’intimitat, l’inestimable anonimat dels passejants. Una xica jove que va pel carrer llegint una carta -”Són bones, les novetats?” - menjant un sandvitx -”Me’n dones un mosset?”- està contínuament sotmesa a eixes no-cites. “Estàs sola?” - No, però hauria volgut tant ser-ho…” O sinó? -sense paraules- on se la taladra de part a part amb la mirada pel pur plaer de veure-la envermellir i girar la mirada, no sabent on amagar-se. M’ha calgut arribar a la quarantena per a conquerir, als carrers de París, eixa llibertat que qualsevol xicon de quinze anys pren com un dret.

*nota del traductor.

NANCY HUSTON

Escriptora canadenca establerta a París des de 1973 i que ha publicat nombrosos llibres de narrativa, assaig i teatre. Als llibres Nord Perdu i Douze France, editats conjuntament per Actes Sud en 2004, analitza la situació d’una persona que canvia de país i de llengua i de les dificultats d’adaptació que pateix, tant socials com lingüístiques.

La seductora forma part de Douze France, un mosaic lingüístic i social amb les tribulacions d’una dona -primer més jove, després més adulta- a París, entre 1973 i 1998, i expressa la dura vida quotidiana d’una xica jove solitària. Més difícil del que sembla.

* Traducció del francés de l'autor del Bloc.