GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

Recentment, l'escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l'IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L'últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

    D'aquest llibre es va parlar molt

L'escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela

a l'acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l'editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l'autora, per descomptat. D'entrada, Pasqual ens va explicar "jo no era escriptora", fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li'l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

    A continuació, es va consolidar amb Marina, "que és el meu best-seller", va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir "una de les primeres persones que viuen dels llibres". Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l'estranger. Els quatre genets de l'Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l'adaptació al cinema.

    Mentrestant, Pasqual es va centrar en L'últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d'amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l'1 d'abril de 1939. Tenia el testimoni d'un iaio, però volia històries de primera mà "i vaig entrevistar a molta gent".

Gemma Pasqual, durant l'acte a l'IES Playa San Juan

Per aquesta causa, "tots els personatges són reals", d'una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

    Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home...). "El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s'estima n'hi va haver com a 250.000", va relatar.

    La vida de l'escriptora podríem dir d'èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. "Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona", va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d'Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se'n recorde d'una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

    És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és "activista", d'acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d'una entitat que va endavant des de 1891.

    Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l'ofici. "Jo no m'enfronte a la pàgina en blanc", perquè fa una tasca de preparació important. "Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta", i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l'oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d'origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final... i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

    Entre aplaudiments i algunes dedicatòries

Col·locació de l'escultura d'Ovidi en Alcoi / M. Candela

de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d'escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d'expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. "Ara està en curs la promoció del segon", va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d'Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l'aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995...

TRIBULACIONS D'UNA XICA JOVE A PARÍS

Nancy Huston /Wp Commons

LA SEDUCTORA

(La dragueuse, a l'original)

“Estàs sola?” Fins que he eixit, aquests últims anys, de la categoria

GXJ (=JJF=jolie jeune femme=guapa xica jove*), les frases ximples dels captivadors francesos han sigut un dels aspectes més inevitables i més molestos de la meua vida quotidiana. No obstant això, m’encanta seduir! Però mai he pogut acostumar-me a eixe trencament repetit de la meua bombolla d’intimitat, l’inestimable anonimat dels passejants. Una xica jove que va pel carrer llegint una carta -”Són bones, les novetats?” - menjant un sandvitx -”Me’n dones un mosset?”- està contínuament sotmesa a eixes no-cites. “Estàs sola?” - No, però hauria volgut tant ser-ho…” O sinó? -sense paraules- on se la taladra de part a part amb la mirada pel pur plaer de veure-la envermellir i girar la mirada, no sabent on amagar-se. M’ha calgut arribar a la quarantena per a conquerir, als carrers de París, eixa llibertat que qualsevol xicon de quinze anys pren com un dret.

*nota del traductor.

NANCY HUSTON

Escriptora canadenca establerta a París des de 1973 i que ha publicat nombrosos llibres de narrativa, assaig i teatre. Als llibres Nord Perdu i Douze France, editats conjuntament per Actes Sud en 2004, analitza la situació d’una persona que canvia de país i de llengua i de les dificultats d’adaptació que pateix, tant socials com lingüístiques.

La seductora forma part de Douze France, un mosaic lingüístic i social amb les tribulacions d’una dona -primer més jove, després més adulta- a París, entre 1973 i 1998, i expressa la dura vida quotidiana d’una xica jove solitària. Més difícil del que sembla.

* Traducció del francés de l'autor del Bloc.

L'amiga de Valldoreix

Al llarg dels anys s'havia generat una certa relació, des dels temps de Jordi Botella a la direcció del Centre Cultural. I un dia es va sorprendre, perquè Isabel-Clara Simó i el seu marit s'havien comprat una caseta a Valldoreix, un poble dels voltants de Barcelona, i jo el coneixia perquè hi havia estiuejat un any amb la família de la Ciutat Condal. Eren els temps on l'escriptora havia publicat "Júlia", una novel·la que es va utilitzar com a lectura escolar no sense controvèrsia: l'APA (això de l'AMPA encara no s'havia inventat) de l'Institut Pare Vitòria es va queixar: entenia que era massa "forta" pels escolars de BUP.

Una de les seus últimes publicacions

I recorde especialment l'última volta que la vaig veure i que vàrem parlar-ne. Casualitats de la vida. La fotògrafa Juani Ruz i jo mateix estàvem a la porta de l'hotel AC on esperàvem l'arribada de Camilo Sesto, la vespra del seu històric nomenament com Fill Predilecte d'Alcoi... i va eixir una dona, que vaig reconéixer quan va parlar. Era Isabel-Clara, que preguntava a un transeünt per on s'anava al centre de la ciutat. Amb una mica d'ironia, li vaig fer notar que com una alcoiana predilecta com ella no s'orientava i es va justificar dient que havia arribat de nit i que no se situava. "Això del costat és la caserna d'infanteria", li vaig dir... i ho va tenir clar. Va marxar a un acte en el campus de la Politècnica de València.

Gairebé de seguida va arribar Camilo Sesto i va ser el maremàgnum, per la qual cosa fins més tard no vaig assumir que eren els dos últims fills predilectes de la ciutat d'Alcoi, que, coses de la vida, han desaparegut en molt poc temps de diferència. I no oblidem que el panteó alcoià és bastant reduït.

Ha estat una dona de lletres, que sempre ha militat d'alcoiania, la qual cosa no deixa de ser meritòria en un país on els índexs de lectura són... els que són, i que ara va a l'Olimp literari.