EL SR. BLANES, MARI TRINI I EL GALLO ROJO

Con más de medio siglo de veraneo en la Playa San Juan (sí, la de las raciones de paella a 30 euros, como he leído hoy mismo) es difícil no tener un apartado memorístico especial para el Gallo Rojo, la sala de fiestas de El Campello que ha estado en boca de todos estos días. En la infancia/juventud, era lo más de lo más;

casi tanto como el aperitivo de sardinas y cocacola de la infancia en casa Ros, cuando estaba en la calle Virgen del Socorro, o la horchatita en Peret, que, como ahora, costaba un pico. En la lista también estaba el eventual viaje a Tabarca desde el puerto de Alicante. Eran otros tiempos, evidentemente.

    El Gallo Rojo anunciaba acontecimientos

casi cada día. Todas las grandes figuras de la época pasaban por la sala. Nosotros, todavía menores, conseguimos colarnos un día para ver de cerca a nuestra adorada Mari Trini. Todo un acontecimiento, que fue seguido de un paseo más bien largo, porque tuvimos que volver a casa, en la zona de Club del Mar, en el coche de San Fernando. En aquella época, nada de buses nocturnos ni, por supuesto, Tram... Éramos jóvenes y con la emoción, lo superamos sin problemas. Ahora, no sé yo.

    En mis últimas semanas profesionales en el mundillo periodístico, me tocó ocuparme de la medalla de oro de Alcoy a Camilo Sesto y en la rueda de prensa posterior, cerca ya de la medianoche, sólo formulé una pregunta: "Señor Blanes, ¿qué recuerdo tiene del Gallo Rojo?". (Por cierto, alguien se sorprendió de la deferencia a la persona en la pregunta...).

    La respuesta fue concisa y concluyente:

"Fue la mejor sala de fiestas de Europa". El cantante lo tenía muy claro y así lo expresó, por lo que de alguna manera coincidíamos en los recuerdos, al menos en lo que se refiere a la ambientación, por lo que a mi menda se refiere, porque el que sabía de salas de fiestas del mundo era él.

    Años más tarde, él ya fallecido y yo profesor, acabé en las aulas del IES Playa de San Juan, que en los tiempos del Gallo Rojo no existía ni en proyecto; de hecho, en toda su área solamente se había construido la torre París, situada justo al lado. Allí tuve una alumna de bachiller de origen colombiano, con la que compartí comentarios literarios sobre García Márquez -su madre es de un pueblo cercano al del escritor-, que me contó que cuando llegó a Alicante se sorprendió muchísimo al averiguar que Camilo Sesto era de esta tierra. "Llevaba toda la vida con Camilo Sesto en mi vida. Estaba convencida de que era colombiano..."

    En nuestra torre, para terminar, en aquella época teníamos como vecinos a los miembros de un grupo musical que alcanzó cierta notoriedad: Alma y el trío Segura...

SEMPAI O SENSEI? UN DUBTE EXISTENCIAL

Aquella vesprada de juny de 2008

Imatge de l'acte en Sant Roc / M. Candela

vaig tancar la jornada al diari INFORMACION, que està al centre d’Alcoi, i vaig fer la volta als ponts per a tornar a casa. En arribar a Sant Roc, al pati elevat al costat de l'església, vaig veure que al col·legi hi havia festa; vaig pujar els graons i em vaig trobar un acte entre acadèmic i festiu, amb el recinte de gom a gom. Hi estava el director, Jorge Juan Moltó al costat de gran part de la comunitat educativa.

El motiu de l’acte no era altre que la imminent demolició de l'edifici anomenat antic masculí.

Miguel Àngel Alonso, emocionat / Alberto Arques

Tot el centre s’unificaria a l’altre costat del carrer Espronceda, en l’antic femení, com així es va consumar en els mesos posteriors. Al solar, com tots sabem, s’han construït habitatges. En la crònica que us adjunte del diari teniu els detalls de l’operació, que té a veure amb el Barranquet de Soler, una qüestió que escapa al contingut d’aquest escrit.*

Aquesta reflexió té a veure amb la graduació de 4t d’ESO que a es va fer a l’institut Playa de San Juan a principis de juny i on vaig estar, com a tutor d’un dels grups… Feia calor, com és normal a la platja; xafogor, diria amb més precisió, però tampoc es tracta de parlar del temps. Bé, en realitat sí, però no de meteorologia sinó d’aquella expressió llatina del tempus fugit o del poema de Baudelaire: Sous le pont Mirabeau coule la Seine /et nos amours… Ah! Tampoc va de la graduació com a tal acte.

El discurs/reflexió va estar a càrrec del cap d’estudis diürn, Miguel Ángel Alonso de Castro, com homenatge als cinc docents que acaben el curs i tindran a l’abast a tothora els versos de Fray Luis de León: Qué descansada vida / la que huye del mundanal ruido… Va ser molt emotiu perquè de vegades els sentiments estan per damunt del raciocini, de la lògica aristotèlica, per la qual cosa no són controlables. El veterà mestre

El públic de l'acte en San Roc / M. Candela

es va veure obligat a fer més d’una parada, entre els aplaudiments de la comunitat educativa, que també omplia el pati del centre.

Ara bé, si em pregunteu què va dir, de quines coses va parlar, ho tindria difícil. Recorde la música, el to, però no la lletra, perquè pensava a les meues coses. En concret, em va vindre a la memòria aquest acte en Sant Roc, on també vaig ser testimoni, i que si en aquell moment algú hagués pronosticat que setze anys més tard jo repartiria diplomes com a tutor en una graduació de 4t d’ESO, maig no ho haguera cregut. Ni en somnis. Ni en un malson per una ressaca d’olleta alcoiana.

Aquesta argumentació, amb altres conceptes, l’he utilitzada sovint en les tutories i les classes: un títol oficial mai està de més. Al Servei Territorial d’Educació d’Alacant van flipar amb el meu diploma del CAP (és a dir, l’acreditació pedagògica per a Secundària), que està emés per la Universitat d’Alacant i té… l’escut de Franco. Cosas veredes, amigo Sancho… Una frase apòcrifa, que sembla ve del Romancero del Cid, però adient en aquest moment. Aquest títol, com també el de filologia hispànica, va romandre trenta-sis anys al calaix, fins que en un moment concret em van resultar d’utilitat.

Tres lustres més tard, el col·legi

Sant Roc està plenament operatiu, el projecte urbanístic es va consumar -sense enderrocar i reconstruir l'església, com es va parlar en principi- i jo ara en lloc de fer cròniques municipals o festeres, em dedique a ser el sempai d’una colla de kohais, expressió agafada de Sean Connery en la pel·lícula Sol ixent, i que de vegades ens ha portat a debatre a l’aula si és el mateix un senpai que un sensei. Jo crec que no, però em sembla que era al contrari del que jo pensava. Tampoc és important!

Bon ostiu! (com diuen a l’IES Val d’Aran, on tot va començar).

* https://www.informacion.es/alcoy/2008/06/25/despedida-derribo-7485944.html

EL ROLEX QUE FEIA PUDOR DE CACA DE VACA MOMIFICADA…

Durant el curs, hem abordat a les classes en l’IES Playa San Juan notícies de l’actualitat, generalment curioses o de l'àmbit dels cadàvers, sempre amb alguna circumstància curiosa o històrica. Recentment, l’astronauta de l'Apol·lo 8, la dona que va ser empassada per una serpent pitó i el jove de 4t d’ESO que va morir en caure d’una torre elèctrica, han estat els darrers titulars*. Per sort, el de l’últim dia lectiu no ho era: no hi havia sang o víctimes… tan sols pudor de caca de vaca, segurament momificada. El problema va estar que l'esperit dels alumnes i molt probablement també el meu estava centrat en el tancament del curs, les notes, Xarxa Llibres i les Fogueres, evidentment.

Un senyor nonagenari, com

Liam King i James Steele, amb el Rolex nou / Daily Star

l’astronauta, acaba de complir un somni: retrobar un valuós rellotge Rolex que havia perdut feia cinquanta anys, en meitat del camp. L’home, James Steele, era ramader i gestionava una granja de vaques lleteres en la regió anglesa de Shropshire; sempre havia sospitat que una d’elles s’havia empassat el Rolex i durant anys i anys el va buscar sense èxit. Fins ara que Liam King, amb el seu detector de metalls, l’ha trobat allà on la vaca lletera l’havia… descarregat, entre els excrements de fa mig segle. La satisfacció de míster Steele, que ara té noranta-cinc anys, ha sigut completa, encara que el rellotge no funciona; suposa que es podria reparar a un altíssim cost, però com se n’havia comprat un altre, no passa res.

Un Rolex és un Rolex, sense cap dubte.

Doncs amb aquesta notícia es tancava el curs 2023-24 a les meues classes, amb un final de cicle vertaderament interessant!

*https://elblogdemarioc.blogspot.com/2024/06/sempre-hi-ha-dos-cadavers-de-mes-o-tres.html?spref=fb&fbclid=IwZXh0bgNhZW0CMTEAAR0iB2X-CXKW_2eB7Xw22iLogCXHOltKm90P0osBXyMYeKO68DZ9xeEV5IE_aem_ZmFrZWR1bW15MTZieXRlcw

+ Fonts: Daily Star (crònica d’Andrew Jameson), via diari La Dépêche.

+ Traducció del francés (amb algun afegit de l'anglés) M. Candela.

+ La foto no està atribuïda en el Daily Star, que la va publicar.

UNA REIAL MULTA

A l’IES Playa San Juan atacàrem aquest curs amb un fet històric: la visita de Lady Di a la zona, concretament al desaparegut hotel Sidi San Juan, on va romandre el dissabte 4 de maig de 1996. Els meus alumnes, que tenen 15, 16 i 17 anys i que m’acabaven de conéixer, em van mirar amb els ulls com a plats. Lady Di en la platja? Nooooo… L’endemà, la resposta va canviar i vam fer una de les primeres activitats del cicle.

Hem vist més coses, com els atracaments a les farmàcies de la platja i també de Campello, però per sort no hi ha hagut especials esdeveniments, més enllà de la pujada exorbitant de la cosa immobiliària, que ha disparat els preus. Només cal donar un cop d’ull pels establiments del sector i veure preus… Al Pau 5, a Torres Blanques o a Versalles… Millor anar-hi amb cadira, per si de cas caem de cul.

Una qüestió que treballem ara a la recta final del curs també és de naturalesa reial i també té a veure en la platja. A més a més, en 2015 va haver-hi una addenda perquè el protagonista principal va recordar públicament el fet i el va admetre, la qual cosa és digna de consideració, des de la meua perspectiva, per descomptat.

Era una plàcida nit de juliol

Imatge actual de l'avinguda Costa Blanca / M. C,

de 1988. Aleshores, l’avinguda Costa Blanca tenia quatre carrils, dos per cada sentit; a més a més, no hi havia Tram, per si de cas algú no ho recorda, i la velocitat estava limitada a 60 km/h. Ara és a 30 km/h, em sembla, com correspon a una zona plenament urbana. Doncs la nit dita, que era dia 5, la Policia Local havia establert un control de velocitat i de sobte va passar un vehicle a 104 km/h, molt per damunt del límit.

Els agents el van interceptar i quan un dels policies, el bloc a la mà, es va dirigir a la finestra del conductor, va veure esbalaït que es tractava del Príncep Felip. L’agent el va saludar, va demanar la documentació i va posar la multa per excés de velocitat, tot això entre la total col·laboració de Felip de Borbó. Finalitzat el procés, el vehicle va marxar i els agents van retornar a la seua feina, comentant, supose, l’extraordinari fet que havien viscut, a pocs metres d’on està actualment el nostre institut.

Aquest fet és possible que hagués passat desapercebut, si no fos perquè va intervindre un periodista, Manolo Dopazo, redactor del Diario INFORMACION, que es va assabentar del fet i ho va publicar. Això va provocar un rebombori internacional i la reacció immediata de mitjans de comunicació nacionals i estrangers. Per què desapercebut? Perquè el llavors alcalde d’Alacant, José Luis Lassaleta, va tractar d’amagar l'esdeveniment, sembla que amb la finalitat de no causar un perjudici a la família reial. Així, va agafar la multa i la va enviar al palau de La Sarsuela, que la va pagar.

    Una vegada publicat el fet, la repercussió va ser galàctica i l’alcalde va estar obligat a donar explicacions força contundents, encara que la seua imatge no va resultar molt ben parada. Al contrari que amb els agents, que van actuar com tocava, i amb el Príncep, que va traure la documentació i va fer allò que els policies li van demanar. Tot apunta que mentre tramitaven el procés, va arribar el cotxe dels guardaespatlles, que havia quedat una mica distanciat.

Felipe VI / W. Commons

Ara fa nou anys, en abril del 2015, l’actual rei Felip VI va reconéixer el fet durant una visita a la Direcció General de Trànsit (DGT), que va ocórrer quan tenia vint anys. En aquell temps, estava a l’Exèrcit de l’Aire a San Javier i tenia un Seat Eivissa que el seu pare, el rei Joan Carles, li havia regalat amb motiu de complir 18 anys. Aquest turisme, tunejat i amb un motor d’1,5 litres amb injecció electrònica, es va restaurar en 2015 i es pot visitar actualment al museu de vehicles històrics de Seat. Aquestes informacions sobre el vehicle s’han llegit molt recentment, per causa que la infanta Leonor haja complit els díhuit anys i s’ha especulat sobre que aquesta podria rebre el referit cotxe com a obsequi, la qual cosa no sembla probable.

Mai es va confirmar que aquest fora el vehicle de la sanció, encara que és probable, o si el príncep en conduïa un altre.

Un episodi històric de la Platja de Sant Joan que segur gran part dels meus alumnes descobriran amb curiositat.

N. B. 1. Aquest text no hauria sigut possible sense la feina de Manuel Dopazo, que no deixava de petja a l’alcalde i a l’Ajuntament d’Alacant en general, amb una remarcable carrera professional, com s’ha comprovat en aquest cas, que va suposar una exclusiva molt important.

2. En aquest enllaç hi ha imatges del Seat Eivissa del Príncep.

https://www.autopista.es/el-seat-ibiza-del-rey-felipe-vi_28363_113/3860228.html

3. Ningú està lliure de pecat, com més o menys diu la Bíblia: la policia de trànsit francesa em va sancionar a l’entrada de Toulouse per un excés de velocitat, reduït, però per damunt del límit en qualsevol cas. També la vaig abonar.

POEMA D'AVANTGUARDA

En l'etapa final del curs, a les classes de 4t ESO de l'IES Playa de San Juan estem immersos en les Avantguardes, un moviment cultural original, que va concloure amb el surrealisme i tot el que aquesta evolució ha significat per a la història de la cultura i les arts en general.

    Entre altres activitats, en Llengua valenciana i literatura hem preparat variacions d'un poema futurista de començaments del segle XX, amb la col·laboració de diferents alumnes. Quan és possible, jo mateix faig la meua activitat, encara que siga per allò de donar exemple. I ahir vaig poder.

    Ara us deixe el meu primer poema avantguardista. No són moltes variacions per un coixí, com es deia al teatre, sinó amb el que podríem dir l'actualitat futurista. He pensat que un bon títol està configurat pels darrers dos versos: La pantalla mata les il·lusions de la vida.

I , per concloure, una altra activitat de classe: descobrir el surrealisme lingüístic, de la mà d'una original, particular i característica intervenció de Salvador Dalí. La veritat és que vam passar una bona estona amb el comentari!

https://www.youtube.com/watch?v=_dK6DXSkJHc

EN QUALSEVOL LLOC ANOMENAT GUERRA

Aquest és un títol ambivalent: tant servei per a descriure un lloc on hi ha batalles com per a la redacció d’un diari o un mitjà de comunicació qualsevol. Zona de guerra. Així ho veig després de la lectura d’En un lloc anomenat guerra, de Jordi Sierra i Fabra, un escriptor polifacètic, amb tants o més llibres que el meu benvolgut Isaac Asimov, que tracten de temes molt diversos. De fet, el primer que em ve al cap és Pink floyd, viaje al sonido, que va publicar el 1976 i que vaig llegir a l’època (era i encara l'és, en certa manera, el meu grup favorit).

El títol fa referència a la tasca

dels corresponsals de guerra, els periodistes que van allà on cauen les bombes per poder contar-ho al món i, com explica l’autor, de vegades és l’única veu més o menys imparcial que es pot aconseguir dels conflictes. Ara ens ve al cap Gaza, perquè està cada dia a les notícies, però abans ha sigut Ucraïna, Txetxènia, l’antiga Iugoslàvia, Ruanda i Beirut; és aquesta última la que més m’ha recordat el llibre, per la diversitat d’interessos i combatents. Conflictes que marquen.

Ens trobem amb un periodista jove, Nèstor, que passa per un moment personal molt delicat -el llibre ho explica amb detall- i el director del diari en què treballa -el cap, el patró, el monstre, diria jo- l’envia a l’epicentre d’un conflicte, sense saber-ne res del país, ni de la llengua, les dificultats, etc. Allí va, coneix un periodista veterà, troba un ajudant del país que sap espanyol, s’instal·la i comença a fer cròniques.

El llibre planteja la impossibilitat de viure un conflicte amb morts al costat i mantindre’s distant: s’acaba apostant per les persones, encara que aquestes tenen una moral distinta perquè sols hi ha un objectiu: sobreviure. El periodista arriba i marxa, però la gent roman. Jordi Sierra esquinça diferents conflictes morals al voltant de les guerres i la concepció que en tenim des del primer món.

En segon lloc, està la qüestió

Jordi Sierra / Viquipèdia Commons

periodística, que pense explicar als meus alumnes. El redactor o l’enviat especial és un professional que busca notícies i les publica, com un altre ven cotxes i un tercer dissenya cases. El problema està, com li passa Nèstor, en què un es treballa un tema, obté una notícia important, de vegades exclusiva, però el cap mai en té prou: en vol més. Una millor encara per a l’endemà. I així dia rere dia. Any rere any. No hi ha excuses que valguen. Si no ho aconsegueixes eres un inútil, cosa que de vegades t’ho diuen més o menys directament, o el que es pitjor, tu arribes a pensar-ho, la qual cosa enfonsa l’autoestima.

Normalment, aconselle als meus alumnes que no estudien periodisme, però no sempre arribe a l’objectiu, la qual cosa és completament respectable. Jo, si haguera de recomençar, no ho faria, i menys ara que els salaris són d’acudit dolent -és a dir, com els meus, ha, ha, ha- i la tensió màxima, perquè els negocies no marxen com desitjarien els consells d’administració, i això repercuteix en l’ambient laboral. Només cal donar un cop d’ull a la llista de persones que han deixat el Diario INFORMACION, més o menys voluntàriament els darrers anys.

Quina tristor.

Com m’havien avançat els companys, profes de Valencià de l’IES Playa San Juan, el llibre està molt ben escrit, encara que la temàtica no em resulta especialment agradable. Això és una opinió personal: m’agraden uns temes i altres no tant o gens. M’han resultat atractives, en canvi, les reflexions de l’autor molt senyades!

Mario Candela / Maig 2024 / IES Playa San Juan / Dep. Llengua i Literatura Valenciana.

SENSE CONNEXIÓ O LA SENSACIÓ DE DÉJÀ-VU

Òbric el primer llibre de lectura

del trimestre: Sense connexió, de Jaume Monzó, editat per Sembra Llibres 2020.  Com una massa que descarrega un milió de newtons sobre el cap i em deixa atabalat, llegesc esbalaït la taula de continguts: no m’ho crec; he tornat a la joventut, als barracons de la UA, a les classes d’Alpera i Alemany. És el Mecanoscrit del segon origen, la novel·la que més he llegit en català i possiblement en castellà (encara que, en aquest cas, caldria contar les vegades d’Una buena pandilla, de Joan Butler, un clàssic estiuenc).

L’autor Monzó utilitza el mateix esquema que Pedrolo: Quadern de la destrucció, etc., per a introduir-nos en els continguts. Havia agafat el llibre com un més, com una tasca de la feina. Ara ja no necessite cafeïna: estic ben despert i atent! Més encara, en començar el text, que és un tuit (això que es va intentar dir una piulada, en valencià, amb poc o cap èxit), a càrrec d’una certa Verge i bruna: “Carme, una xica de dèsset anys, verge i bruna. Hui comença la meua nova vida i també la vida d’aquest perfil.”

Per què em resulta colpidora aquesta introducció, perquè el referit Mecanoscrit arranca amb: “ L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…”, que també comença una nova vida, encara que en eixe moment precís encara no ho sabia. Li faltava una estoneta per a descobrir-ho. Contaré coses, però recomane la lectura d’aquesta obra de Pedrolo, molt interessant, i a més a més a la capsa de sorpreses de youtube* podem trobar una adaptació televisiva més que atractiva!

*https://www.youtube.com/watch?v=dSontSkjrZ4&list=PLV0GHyIZ-nXcnBkSeKg2WJu_Nbsz96GUj

Carme ens dona de seguida la pista, amb el segon origen i el mecanoscrit, encara que la tauleta tàctil on escric, de l’era quaternària, no em deixa posar

Edició cl

l’arrova... Coses que passen… La xica ens posa en situació ràpidament: ha hagut de canviar del poble a la ciutat, per la feina del pare, i no li han demanat opinió. Segur que a molts us ha passat: es modifica la situació familiar i has de canviar de món: sense amics o amigues, sense habitació, sense nuvi/núvia… sense vida. I com ella diu, “no és el mateix fer amics quan tens cinc anys i vas a l’escoleta, que quan en tens dèsset i comences en un nou institut”. Per a rematar la feina, hi ha un “armari” pel mig i tots sabem de quina cosa parla!

El llibre, que es llig en un bufit -el primer que se li pregunta al profe és quantes pàgines té i jo sempre tire a l’alça- manté l’estructura de l’esmentat de Pedrolo i trasllada la situació a un institut de València, concretament de Russafa, però que podria ser qualsevol centre de secundària de la Comunitat, amb els seus tipus característics, els problemes generals, començant per l’assetjament, i l’ambientació en general. Carme troba molta incomprensió, pateix l’atac de les primas donnas de la classe… i l’assumpte acaba com acaba… Caldrà llegir-lo fins al final per a descobrir-ho. Els que seguiu els comentaris dels llibres ja sabeu que introdueix i analitze aspectes generals, però mai de la vida anticipe els esdeveniments.

Un volum d’àgil lectura*, que respon als esquemes de les xarxes socials actuals, amb molt poc text, icones d’ambientació i canvis ràpids, com el món que vivim. Una obra a descobrir, d’un autor de la Font d’En Carròs, un poble que em recorda el camí a Xàbia, on vaig treballar una llarga temporada.

* Sí que faig un avançament (en caps cas utilitzaré l’anglicisme de moda) al voltant de la trama: el final fa mal al cor. Avise!

Mario Candela

IES Playa San Juan - Departament de Llengua valenciana i literatura

Abril 2024

GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

Recentment, l'escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l'IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L'últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

    D'aquest llibre es va parlar molt

L'escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela

a l'acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l'editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l'autora, per descomptat. D'entrada, Pasqual ens va explicar "jo no era escriptora", fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li'l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

    A continuació, es va consolidar amb Marina, "que és el meu best-seller", va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir "una de les primeres persones que viuen dels llibres". Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l'estranger. Els quatre genets de l'Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l'adaptació al cinema.

    Mentrestant, Pasqual es va centrar en L'últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d'amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l'1 d'abril de 1939. Tenia el testimoni d'un iaio, però volia històries de primera mà "i vaig entrevistar a molta gent".

Gemma Pasqual, durant l'acte a l'IES Playa San Juan

Per aquesta causa, "tots els personatges són reals", d'una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

    Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home...). "El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s'estima n'hi va haver com a 250.000", va relatar.

    La vida de l'escriptora podríem dir d'èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. "Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona", va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d'Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se'n recorde d'una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

    És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és "activista", d'acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d'una entitat que va endavant des de 1891.

    Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l'ofici. "Jo no m'enfronte a la pàgina en blanc", perquè fa una tasca de preparació important. "Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta", i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l'oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d'origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final... i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

    Entre aplaudiments i algunes dedicatòries

Col·locació de l'escultura d'Ovidi en Alcoi / M. Candela

de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d'escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d'expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. "Ara està en curs la promoció del segon", va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d'Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l'aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995...