SEMPAI O SENSEI? UN DUBTE EXISTENCIAL

Aquella vesprada de juny de 2008

Imatge de l'acte en Sant Roc / M. Candela

vaig tancar la jornada al diari INFORMACION, que està al centre d’Alcoi, i vaig fer la volta als ponts per a tornar a casa. En arribar a Sant Roc, al pati elevat al costat de l'església, vaig veure que al col·legi hi havia festa; vaig pujar els graons i em vaig trobar un acte entre acadèmic i festiu, amb el recinte de gom a gom. Hi estava el director, Jorge Juan Moltó al costat de gran part de la comunitat educativa.

El motiu de l’acte no era altre que la imminent demolició de l'edifici anomenat antic masculí.

Miguel Àngel Alonso, emocionat / Alberto Arques

Tot el centre s’unificaria a l’altre costat del carrer Espronceda, en l’antic femení, com així es va consumar en els mesos posteriors. Al solar, com tots sabem, s’han construït habitatges. En la crònica que us adjunte del diari teniu els detalls de l’operació, que té a veure amb el Barranquet de Soler, una qüestió que escapa al contingut d’aquest escrit.*

Aquesta reflexió té a veure amb la graduació de 4t d’ESO que a es va fer a l’institut Playa de San Juan a principis de juny i on vaig estar, com a tutor d’un dels grups… Feia calor, com és normal a la platja; xafogor, diria amb més precisió, però tampoc es tracta de parlar del temps. Bé, en realitat sí, però no de meteorologia sinó d’aquella expressió llatina del tempus fugit o del poema de Baudelaire: Sous le pont Mirabeau coule la Seine /et nos amours… Ah! Tampoc va de la graduació com a tal acte.

El discurs/reflexió va estar a càrrec del cap d’estudis diürn, Miguel Ángel Alonso de Castro, com homenatge als cinc docents que acaben el curs i tindran a l’abast a tothora els versos de Fray Luis de León: Qué descansada vida / la que huye del mundanal ruido… Va ser molt emotiu perquè de vegades els sentiments estan per damunt del raciocini, de la lògica aristotèlica, per la qual cosa no són controlables. El veterà mestre

El públic de l'acte en San Roc / M. Candela

es va veure obligat a fer més d’una parada, entre els aplaudiments de la comunitat educativa, que també omplia el pati del centre.

Ara bé, si em pregunteu què va dir, de quines coses va parlar, ho tindria difícil. Recorde la música, el to, però no la lletra, perquè pensava a les meues coses. En concret, em va vindre a la memòria aquest acte en Sant Roc, on també vaig ser testimoni, i que si en aquell moment algú hagués pronosticat que setze anys més tard jo repartiria diplomes com a tutor en una graduació de 4t d’ESO, maig no ho haguera cregut. Ni en somnis. Ni en un malson per una ressaca d’olleta alcoiana.

Aquesta argumentació, amb altres conceptes, l’he utilitzada sovint en les tutories i les classes: un títol oficial mai està de més. Al Servei Territorial d’Educació d’Alacant van flipar amb el meu diploma del CAP (és a dir, l’acreditació pedagògica per a Secundària), que està emés per la Universitat d’Alacant i té… l’escut de Franco. Cosas veredes, amigo Sancho… Una frase apòcrifa, que sembla ve del Romancero del Cid, però adient en aquest moment. Aquest títol, com també el de filologia hispànica, va romandre trenta-sis anys al calaix, fins que en un moment concret em van resultar d’utilitat.

Tres lustres més tard, el col·legi

Sant Roc està plenament operatiu, el projecte urbanístic es va consumar -sense enderrocar i reconstruir l'església, com es va parlar en principi- i jo ara en lloc de fer cròniques municipals o festeres, em dedique a ser el sempai d’una colla de kohais, expressió agafada de Sean Connery en la pel·lícula Sol ixent, i que de vegades ens ha portat a debatre a l’aula si és el mateix un senpai que un sensei. Jo crec que no, però em sembla que era al contrari del que jo pensava. Tampoc és important!

Bon ostiu! (com diuen a l’IES Val d’Aran, on tot va començar).

* https://www.informacion.es/alcoy/2008/06/25/despedida-derribo-7485944.html