SEMPAI O SENSEI? UN DUBTE EXISTENCIAL

Aquella vesprada de juny de 2008

Imatge de l'acte en Sant Roc / M. Candela

vaig tancar la jornada al diari INFORMACION, que està al centre d’Alcoi, i vaig fer la volta als ponts per a tornar a casa. En arribar a Sant Roc, al pati elevat al costat de l'església, vaig veure que al col·legi hi havia festa; vaig pujar els graons i em vaig trobar un acte entre acadèmic i festiu, amb el recinte de gom a gom. Hi estava el director, Jorge Juan Moltó al costat de gran part de la comunitat educativa.

El motiu de l’acte no era altre que la imminent demolició de l'edifici anomenat antic masculí.

Miguel Àngel Alonso, emocionat / Alberto Arques

Tot el centre s’unificaria a l’altre costat del carrer Espronceda, en l’antic femení, com així es va consumar en els mesos posteriors. Al solar, com tots sabem, s’han construït habitatges. En la crònica que us adjunte del diari teniu els detalls de l’operació, que té a veure amb el Barranquet de Soler, una qüestió que escapa al contingut d’aquest escrit.*

Aquesta reflexió té a veure amb la graduació de 4t d’ESO que a es va fer a l’institut Playa de San Juan a principis de juny i on vaig estar, com a tutor d’un dels grups… Feia calor, com és normal a la platja; xafogor, diria amb més precisió, però tampoc es tracta de parlar del temps. Bé, en realitat sí, però no de meteorologia sinó d’aquella expressió llatina del tempus fugit o del poema de Baudelaire: Sous le pont Mirabeau coule la Seine /et nos amours… Ah! Tampoc va de la graduació com a tal acte.

El discurs/reflexió va estar a càrrec del cap d’estudis diürn, Miguel Ángel Alonso de Castro, com homenatge als cinc docents que acaben el curs i tindran a l’abast a tothora els versos de Fray Luis de León: Qué descansada vida / la que huye del mundanal ruido… Va ser molt emotiu perquè de vegades els sentiments estan per damunt del raciocini, de la lògica aristotèlica, per la qual cosa no són controlables. El veterà mestre

El públic de l'acte en San Roc / M. Candela

es va veure obligat a fer més d’una parada, entre els aplaudiments de la comunitat educativa, que també omplia el pati del centre.

Ara bé, si em pregunteu què va dir, de quines coses va parlar, ho tindria difícil. Recorde la música, el to, però no la lletra, perquè pensava a les meues coses. En concret, em va vindre a la memòria aquest acte en Sant Roc, on també vaig ser testimoni, i que si en aquell moment algú hagués pronosticat que setze anys més tard jo repartiria diplomes com a tutor en una graduació de 4t d’ESO, maig no ho haguera cregut. Ni en somnis. Ni en un malson per una ressaca d’olleta alcoiana.

Aquesta argumentació, amb altres conceptes, l’he utilitzada sovint en les tutories i les classes: un títol oficial mai està de més. Al Servei Territorial d’Educació d’Alacant van flipar amb el meu diploma del CAP (és a dir, l’acreditació pedagògica per a Secundària), que està emés per la Universitat d’Alacant i té… l’escut de Franco. Cosas veredes, amigo Sancho… Una frase apòcrifa, que sembla ve del Romancero del Cid, però adient en aquest moment. Aquest títol, com també el de filologia hispànica, va romandre trenta-sis anys al calaix, fins que en un moment concret em van resultar d’utilitat.

Tres lustres més tard, el col·legi

Sant Roc està plenament operatiu, el projecte urbanístic es va consumar -sense enderrocar i reconstruir l'església, com es va parlar en principi- i jo ara en lloc de fer cròniques municipals o festeres, em dedique a ser el sempai d’una colla de kohais, expressió agafada de Sean Connery en la pel·lícula Sol ixent, i que de vegades ens ha portat a debatre a l’aula si és el mateix un senpai que un sensei. Jo crec que no, però em sembla que era al contrari del que jo pensava. Tampoc és important!

Bon ostiu! (com diuen a l’IES Val d’Aran, on tot va començar).

* https://www.informacion.es/alcoy/2008/06/25/despedida-derribo-7485944.html

SEMPRE HI HA DOS CADÀVERS DE MÉS (O TRES)

 SEMPRE HI HA DOS CADÀVERS DE MÉS (o tres)

1. L’ASTRONAUTA FOTÒGRAF.

L’astronauta William Anders, de noranta anys, autor d’una de les fotos més importants de la història, és a dir, aquella de la Terra vista des de la lluna durant la missió de l’Apol·lo 8 en Nadal de 1968, ha mort aquests dies… en un accident aeri. No hi havia molts detalls en la notícia que vaig llegir, simplement que aquest nord-americà pilotava un avió de col·lecció i es va estavellar al nord-oest del país. Tota una desgràcia… i una mala passada del destí. Té pebrots la cosa! Ser part de la primera nau tripulada que va anar i va tornar a la Lluna i morir al costat de casa per un contratemps, ara per ara no especificat. Poc importa. Un mort és un mort.

Per a una generació, com la vostra, que ha nascut i viu al món de la imatge i les comunicacions instantànies, una foto no passa de ser això, una foto, però aquesta va impactar. Era la primera vegada en la història de la humanitat que es podía veure la Terra des de lluny i amb perspectiva: de la sortida del Sol o d’un altre astre, a l’eixida de la Terra, mig apagada per la foscor. 

2. ELS PITONS, COM ELS COCODRILS, TAMBÉ TENEN FAM PERPÈTUA.

Recordeu que una de les primeres notícies que vam tractar a l’inici de curs va ser Els cocodrils sempre tenen fam. Sí? No? Que s’havien empassat un jugador de futbol a Costa Rica i un criador en Indonèsia? Doncs, resulta que a les serps pitó també els passa.

A finals de l’última setmana, en Indonèsia va desaparéixer una dona de 45 anys, Farida, resident en el poble de Kelempang, al sud del país. Divendres, durant la recerca, algú va veure una serp pitó de 5 metres amb una gegantesca panxa, la qual cosa resultava sospitosa. La van obrir i va aparéixer de seguida el cap de la dona. La serpent se l’havia tragada sencera, amb roba i tot, i havia començat a digerir-la.

Una mort esgarrifosa, sense cap dubte, i que ens fa pensar que pel·lícules com Parc Juràssic, tal vegada no siguen tan fantasioses: els animals carnívors quan tenen fam, tenen fam…

3. UNA GRADUACIÓ TRANSFORMADA EN FUNERAL.

Demà, dilluns 17 de juny, faré un afegit a les classes de 4t d'ESO, per causa d'una altra defunció, en aquest cas especialment dolorosa. De la mateixa manera que al nostre IES vam fer la graduació el passat dia 7, a l'IES Torre del Rey, d'Oropesa del Mar, província de Castelló, estava programada per al divendres 14, però va ser suspesa per causa d'una tragèdia. Un estudiant de 17 anys, de 4t d'ESO, va morir en la matinada d'eixe dia en caure d'una torre elèctrica, al costat de les vies de l'estació, per causes sotmeses a investigació oficial. La graduació es va canviar per un funeral, entre la consternació no sols de l'institut sinó de la població en conjunt.

Fonts: Diari Sudouest i El Periódico Mediterráneo. Traducció i adaptació: M. Candela.

Fotos: AFP i Wahyudi/AFP

IES Playa San Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura/ Juny 2024