LA CRUA REALITAT DEL MÓN DE LES DONES

Dos coses m’han cridat l’atenció poderosament d’El vestit més bonic, de Raquel Ricart, que ha obert aquest estiu la col·lecció Llegir en valencià: la

crua i molt real descripció del món tradicional de les dones i la utilització del vocabulari de la costura per a construir expressions corrents. A més, he descobert el text i l’escriptora, que sols coneixia de nom, en un moment de tensió al voltant de la vida quotidiana de les dones, per allò de l’assumpte del senyor Rubiales.

A partir de la metàfora de l’inici que suposa l’alliberament dels sostenidors, la qual cosa suposa molt més que la retirada d’una peça de vestir: és el símbol de la capacitat de les dones de prendre decisions, sense la presència d’un mascle. El personatge Mariu, que marca l’inici i el final, ens mostra el camí de seguida: que el vestit té un gran escot? Doncs… no el mires… En francés existeix una expressió al respecte: femme décolletée, femme mariée* (dona amb escot, dona casada), que no té res a veure amb l’assumpte, però queda bé.

Després, de les poques -encara que molt precises- dades que rebem de la vida de Guillermina, comprovem que pràcticament ella no decidia, que tot era Antoni, l’home, i les seues vergonyes i preocupacions pel què diran. Les actuacions que per una teòrica tradició li corresponen a un mascle marquen l’esdevenir no sols el seu, sinó també el de la parella i la família, en aquest cas la filla Teresa. Ni tan sols volia que Guillermina cosira, com

Raquel Ricart / V. Commons

han fet milions i milions de dones en la història del món en l’anonimat domèstic i sense cotització. Gràcies al suport de la sogra…

En poques pàgines, assistim a situacions quotidianes: maltractament, incomprensió i enfonsament de l’estima. “Si el seu home li havia cascat, potser tenia alguna raó”, li diu el pare a una filla que plora pel maltractament assidu. El maquillatge fa miracles. Al final, rebem el missatge que el patiment de les dones i les petites batalles que segle a segle han guanyat han permés la situació actual, on la filla té una carrera -de fet, és metgessa- i en conseqüència és autosuficient. “Vam nàixer abans d’hora, Guillermina”, li diu Mariu.

En aquest llibre, de menys de seixanta pàgines, trobem expressions com “els seus cors embastats”, “explicar fil per randa” o “els papers que recitava els tenia cosits a la memòria”, un ben curiós aliatge de llenguatge costurer i la vida quotidiana.

Una lectura, fonamentada en l’autoestima, que es fa en un bufit, però que deixa una empremta profunda.

Fitxa: El vestit més bonic per Raquel Ricart. Il·lustració: Jotaká

Fundació Bromera, “Llegir en valencià per a estimar-nos”, vol. 1. 2023

* Expressió utilitzada, si la memòria no em falla, al llibre La maison du chat-qui-pelote de Balzac.

ENRAMADA DE TARDOR

És una notícia festera de primera

Enramada festera d'estiu

divisió: per primera vegada en la història tindrem enramada de tardor de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Que jo conega, no hi ha precedents. Hem tingut enramada d'hivern, de primavera i també d'estiu, si no recorde malament en 1999 i per una situació semblant: eleccions, en aquella ocasió municipals; però en cap cas de tardor. Tota una novetat digna d'un capítol en els annals de les Festes.

    La causa d'aquest episodi és senzilla, si coneixes una mica com funciona el pati. Les brigades municipals d'obres i serveis s'ocupen d'aquestes tasques: primer es desmunta el castell, que es deposita al fons del magatzem del carrer Gonçal Blanes, i després l'enramada, que per això es col·loca en primer lloc. El que passa és que els treballadors municipals de serveis van molt carregats en temps electoral, encara que no ho semble, per causa de la preparació dels col·legis i les taules, i la convocatòria de dos processos consecutius ha impedit la normal retirada de l'ornamentació festera. Aquesta situació, afegida als períodes normals i reglamentaris de vacances a què tothom té dret, ha provocat aquesta anòmala situació.

    Ara bé, atenció! En cas d'una

Albada del 22 d'abril

eventual repetició dels comicis nacionals, la qual cosa pot arribar-hi, encara hi hauria més demora, per la qual cosa podríem trobar-se amb una prolongació del muntatge... que pense ja quedaria per a la pròxima edició de les festes. Una netejada i una posada a punt seria tot el que caldria per a un veritable esdeveniment.

    Encara que no tot és perfecte. A finals dels anys huitanta, hi va haver la iniciativa d'un grup de dirigents festers de construir el castell en pedra en la plaça d'Espanya i que fora permanent. La idea incorporava també l'enramada de la plaça, que podria enllumenar-se els dissabtes a la nit i dedicar-se la fortalesa a una mena de mini museu de les Festes i a centre d'informació turística i festera; és a dir, a allò que anys més tard va fer la Tourist Info.

Diana d'enguany amb l'enramada encesa

L'equip del president Octavio Rico ho va tenir complicat a l'hora de dissuadir als entusiastes promotors.

    Jo llavors treballava a la plaça d'Espanya i puc dir que l'any noranta-nou vam acabar tots fins als nassos de l'enramada, encara que enguany em sembla que tenim altres preocupacions i ens fa igual. Que ens la bufa, parlant clar! Per la qual cosa, l'ornamentació passa més desapercebuda.

    Ara bé, resulta que les fotos de l'enramada d'enguany han adquirit una validesa inesperada. Qui pensava el 22 d'abril que el 25 d'agost encara la gaudiríem! Ningú, de segur.

    I és que els temps canvien que és una barbaritat: don Hilarión tenia tota la raó!

SANG A DOLLS EN BENIFALLIM

Recorde que era divendres, que era agost i feia molta calor: com ara, pel cap baix, i que si fa no fa eren les dos i quart. Mentre preparava una ensalada, va sonar el telèfon:

    -¿Benifallim es vuestro? -Sí, vaig contestar. -Pues, id para allá. Ha habido un triple crimen.

    Cridava Javier Prats, llavors cap de la secció de Província del Diari INFORMACION. La resta ja forma part de la història.

    Aquest text és la base de dos programes que Ràdio Alcoi va emetre a principis de 2018 en el programa El racó del crim, amb alguns xicotets ajustos.

 1. Tres morts sense cap sentit*

Era un matí com un altre

qualsevol d'agost: solellós i lleugerament calorós. En un indret al costat de la carretera Alcoi-Benifallim, en un mas molt tradicional anomenat Les Vaquerisses, va ocórrer un drama que commocionà tot Espanya, amb tres morts amb molt poc sinó cap sentit. L'assassí, que va ser arrestat pocs dies més tard, va protagonitzar quatre anys més tard un escàndol nacional en quedar en llibertat pel retardament del judici. Finalment, va ser condemnat per un assassinat i dos homicidis a vint-i-quatre anys d'empresonament.
    Aquests terribles fets van succeir ara fa vint-i-quatre anys, concretament tot va passar al voltant de les 11.30 hores del 20 d'agost de 1999, una data escrita amb grosses lletres negres en la crònica tràgica de les nostres comarques. Aquell matí, com gairebé bé tots, la propietària del mas, Elvira Monllor Miró, feia feines típiques; en concret, estava pasturant el ramat molt a prop de la casa. Cap a l'hora dita, va veure al costat de la casa a Paco, un jove, que en companya d'altres, havia fet recentment algunes feines; sembla que no les havia cobrat i que el motiu de la visita era animar-la a soltar els diners; l'assassí, per la seua banda, va dir que havia aturat la motocicleta per causa d’una necessitat fisiològica urgent. Durant el judici, que es va celebrar el 2004, una neboda d'Elvira va declarar que "mi tía tenía sus cosas a la hora de pagar".
    D'acord amb el relat redactat pel fiscal Francisco Ceacero Lorite al referit judici, en el moment en què Elvira va veure al jove va dir-li que marxés, però aquest es va negar i tot plegat es va produir una discussió. De cop i volta, l'home va agafar un rasclet, una eina de camp que en castellà es diu rastrillo, i va colpejar a Elvira al cap repetides vegades, matant-la de forma instantània. Elvira tenia 54 anys en aquell moment.

    Transcorreguts uns minuts, va arribar Rigoberto Esteve, un alcoià de 47 anys, conegut popularment com a Carrasca i que col·laborava sovint amb les tasques del mas; no va necessitar ni cinc segons per adonar-se que alguna cosa de molt greu havia succeït en descobrir el cadàver d'Elvira. De seguida, va produir-se una baralla entre Rigoberto i Paco amb funestes conseqüències per al primer, donat que el segon li va donar una dolorosa puntada i va tornar a fer ús del rasclet almenys dues vegades, enfonsant-li el cap i matant-lo en l'acte.
    El drama no va concloure aquí. Encara faltava una víctima i molt dolorosa. Francisco Miró, de 75 anys, era oncle d'Elvira, estava retirat i hi anava quasi cada dia, com també feia Rigoberto. Miró era una persona coneguda, havia estat regidor de l'Ajuntament d'Alcoi i va formar part de la corporació que va rendir homenatge a Franco; de fet, hi figura en les fotos oficials de la recepció oficial feta a Madrid. Aquell dia també va acudir al mas i es va trobar amb els dos morts i amb l'assassí: el resultat va estar el mateix.

    Discussió ("Què has fet?", li va preguntar), baralla, rasclet, cops al cap i mort immediata. Paco Miró, a més a més, era oncle de Marcela Miró, que un mes abans havia estat elegida presidenta de les Corts Valencianes.
    Tres crims diferents en uns minuts. Un fet insòlit en la història d'aquestes comarques. I el drama no acaba aquí. Després de consumats els fets, Paco, el jove alcoià, va tractar d'esborrar el rastre, plenament conscient d'allò que acabava de passar. Així, d'acord amb l'exposició del fiscal, va agafar els tres cadàvers i els va arrossegar a l'interior del mas, a la quadra: primer Paco, després Rigoberto i per últim Elvira. Els va nugar les mans amb cordes i va apilar els cossos ("como si de fardos se tratara", va escriure el fiscal) al centre de l'estable; més tard, va agafar una granera i va escombrar les petjades i els restes que havia deixat en traslladar els cadàvers. Finalment, va botar foc a la quadra i va marxar.

    La descoberta del que havia succeït no fou immediata. La vigilància forestal va vore el fum que sortia de l'àrea del Regadiu i va donar l'alerta.

Els bombers i els forestals van acudir i van comprovar que hi havia un foc a l'interior del mas, concretament en una dependència annexa. Fins que la intensitat de les flames no va minvar, els bombers no van poder entrar a la casa i trobar-se cara a cara amb el mal en majúscula: tres cadàvers socarrats. Sense perdre ni un segon van alertar la Guàrdia Civil, que va enviar efectius a correcuita. La impressió preliminar dels bombers va estar confirmada de seguida: era un crim, no un accident ni res de semblant. "Es un asunto muy feo", va dir unes hores més tard el capità de la benemèrita, Antonio García màxim responsable de la investigació**.
    Per començar, totes les possibilitats estaven obertes: des d'un robatori mal acabat fins a assumptes de caràcter personal. Aquells dies va córrer el brogit que Elvira havia venut feia poc de temps una propietat i que tenia a casa 400 milions de pessetes. Tot i això, desconcertava molt la personalitat de les víctimes, persones normals i corrents que vivien les seves vides sense res de particular. La Guàrdia Civil era conscient que tenia una tasca molt complicada al davant.
    El terrible esdeveniment s'escampà per tot arreu en poques hores i tot eren hipòtesis; fins i tot les famílies dels morts tenien les seues, la qual cosa va derivar en què l'endemà hi hagué una recerca important d'un suspecte, un antic treballador del mas, que seria trobat, interrogat i descartat completament. Tenia allò que es diu una coartada de ciment armat. Els investigadors van seguir mil-i-una indicacions, interrogant totes les persones que tenien qualsevol tipus de relació amb els difunts. Tot açò, malauradament, no va conduir enlloc.
    Al divendres 20 d'agost va seguir el 21 i així fins a arribar a la tarda del 25. Aquella vesprada,

L'advocada defensora Lucia Jover

la Guàrdia Civil va decidir fer una recapitulació general (no cal ni pensar la pressió que hi hauria en aquell moment per resoldre el cas), la qual cosa va resultar profitosa. Molt profitosa. Els agents van revisar tos i cadascun dels detalls i les declaracions i la fastigosa feina va conduir a un punt sospitós. Un dels interrogats, Paco, que havia fet algun treball a Les Vaquerisses, havia declarat que a l'hora dels crims estava amb una persona concreta, que era el seu cunyat, però aquest home havia manifestat una altra cosa ben diferent.

    Sense esperar gens ni mica, es va cridar als implicats i es van refer els interrogatoris, però de seguida les sospites es van centrar en Paco, un jove alcoià que vivia a l'Eixample.
    Aquest va reconéixer que havia passat amb la moto per la carretera, que havia anat fins al bar de Benifallim i que, efectivament, s'havia aturat als afores del mas a la tornada cap a Alcoi, perquè havia vist el foc i l'aglomeració de persones, però que abans no havia estat en cap moment a Les Vaquerisses.

    La Guàrdia Civil no s'ho va creure i va continuar insistint cap al ja principal sospitós que, a la nit del 25, ho va confessar tot, més o menys com ho va referir cinc anys més tard el fiscal al judici. Els indicis i diferents elements van conduir a què el testimoni -consumat davant de l’advocada del torn d’ofici- obtingués una credibilitat màxima.

    Paco va passar l'endemà a disposició judicial i el jutge va decretar la presó incondicional, la qual cosa va provocar el seu trasllat a la presó de Fontcalent. Dos mesos més tard, la defensa de Paco, que va assumir la lletrada alcoiana Lucia Jover, va enviar al jutjat un escrit en què rebutjava la confessió i declarava la seua innocència. Des de llavors, Paco l'ha defés i ha argumentat una vegada i una altra que va admetre l'autoria pressionat per la Guàrdia Civil, però al llarg dels anys ningú ha cregut aquest canvi de criteri: ni els investigadors, ni el jutge, ni el jurat de l'Audiència Provincial, ni més tard el Tribunal Suprem.

    On ha estat la clau de la història? La principal prova de càrrec contra l'acusat va estar el seu testimoni, que va ser convenientment reafirmat al lloc dels escabrosos fets. Uns quants dies després de la detenció, es va formalitzar la reconstrucció el terrible crim a Les Vaquerisses. Allí, Paco va relatar amb tots els detalls on va aturar la moto, on va fer pipí, on va discutir... I durant l'esdeveniment, se li van posar trampes. Així, per exemple,

se li va dir que el rastell l'havia llençat en un punt concret, tot i saber que ho havia fet en un altre indret. I cada vegada l'acusat va caure en el parany i va assenyalar el lloc bo. L'equip de la Guàrdia Civil va respirar tranquil. El treball estava tancat. Cal assenyalar que en el judici es van mostrar fotografies de gran format de la reconstrucció del crim on es pot veure a Paco assenyalant diferents punts, amb una actitud relaxada, tranquil·la i fins i tot amb un cert somriure. Res a veure amb la pressió que assegura va sofrir per part dels investigadors, la qual cosa el va conduir a la confessió.

    I fins aquí, els fets. En un pròxim capítol parlarem de l'escàndol nacional que es va produir quatre anys després, donat que Paco va sortir en llibertat pel retardament del judici... I també donarem conte de la insòlita sentència: un assassinat i dos homicidis i molts atenuants...

 2. Un escàndol titànic

Benifallim va eixir als papers en tot Espanya arran del triple crim, tot i això que a la població l'impacte va ser molt limitat donat que tots els implicats (víctimes i assassí) eren d'Alcoi i els fets van ocórrer a un mas, situat en un punt allunyat del nucli urbà. Quatre anys més tard, el nom del poble de l'alcoià va ressortir amb més contundència si cap, per causa que el detingut en qualitat d'autor del triple crim va ser excarcerat per una qüestió administrativa: havia superat el límit de quatre anys de presó preventiva que estableix la legislació vigent en Espanya.
    Així, com vam referir al primer

apartat d'aquest programa especial, el 20 d'agost de 1999 tres persones van morir assassinades al mas de Les Vaquerisses, al terme de Benifallim. Es tractava d’Elvira Monllor Miró, propietària del mas; Rigoberto Esteve Pascual, conegut com a Carrasca, col·laborador i treballador eventual, y Francisco Miró Pascual, oncle d'Elvira i persona molt coneguda: havia estat responsable de la Cambra Agrària i regidor a Alcoi.

    A la caiguda de la nit del 25, la Guàrdia Civil va arrestar a Paco, un jove d'Alcoi, veí de l'Eixample, com a presumible autor dels dramàtics fets, i que havia confessat amb tots els detalls. Uns mesos després, va repudiar el seu testimoni i es va declarar innocent, amb l'excusa que havia estat "pressionat" perquè fera una confessió.
    De totes passades, Paco va estar imputat i va ingressar a la presó de Fontcalent per ordre del jutge del jutjat número 1 d'Alcoi. I allí va estar fins al 26 d'agost de 2003, jornada històrica en què va quedar en situació de llibertat provisional, a l’espera del judici.

    A les 21.30 hores en punt va sortir del recinte penitenciari i va fer unes declaracions als mitjans de comunicació, amb una clara defensa de la seua innocència. "Me achucharon y me amenazaron para que dijera que había sido yo", va manifestar aquella nit, amb ulleres de sol i una camiseta marró, amb diferents dibuixos; entre d'altres el símbol de la pau i la paraula "free" (lliure).
    Què havia passat per a què el pressuposat culpable d'un triple crim sortís lliure abans del judici? En realitat, nada nuevo bajo el sol de estas tierras, que diria un castís; o más de lo mismo, esmentant a un altre. Des que vaig entrar en el món del periodisme, no hi ha hagut dia que no haja sentit parlar del bloqueig dels jutjats d'Alcoi i de la necessitat d'aconseguir més tribunals i més mitjans humans i materials.

    Es tracta d’uns jutjats sotmesos a l'arribada i marxa permanent de jutges i amb una càrrega de treball molt elevada, i amb assumptes econòmics de gran envergadura, als que es van afegir altres podríem dir monstruosos. Em refereix al cas Ardystil i a la fallida de la Caixa de Crèdit d'Alcoi, amb sumaris de fins a 40.000 fulls.
    Amb la itinerància dels jutges i els sumaris complexos, la tasca diària es converteix en quasi impossible, més encara si el fiscal està a Alacant -com succeïa en aquell moment- i la paperassa s'ha de fer a distància. Això provoca que els períodes s'allarguen i s’arribe al desastre, seguit d'un escàndol titànic d'àmbit nacional com va passar amb l'alliberament de l'acusat d'aquest triple crim.

    Amb aquest procés vaig tenir

una certa premonició. Si fem memòria, entre febrer i abril de 2003 es va celebrar el judici d'Ardystil, que vaig seguir de principi a fi, i vaig tenir l’oportunitat de contactar quasi cada diari amb persones vinculades al procés de Benifallim, que ja intuïen que el jutjat n. 1 d'Alcoi no podria acabar la instrucció a temps.
    Si m'ensumava alguna cosa amb aquest assumpte és perquè recordava que, anys enrere, s'havia registrat un gros ensurt amb l'alliberament d'un membre d'ETA que havia comés atemptats terroristes i que havia quedat en llibertat pel retard del judici. En aquell moment es va augmentar la duració màxima de la presó provisional de tres a quatre anys.

    Ni por esas, que diría el castís. En maig del 2003 vaig signar una notícia al Diari INFORMACION on apuntava que Paco anava a quedar lliure en agost per la referida demora; l'endemà, el president de l'Audiència Provincial d'Alacant, Vicente Magro, ratificava sense cap mena de dubte que si aleshores el sumari estava a Alcoi,

L'advocat de l'acusació Arturo Hernández

el judici no es podria realitzar abans del 26 d'agost. Impossible.
    I així va ocórrer, amb l'escàndol anunciat. No havien transcorregut ni 12 hores de l'alliberament, quan el ministre de Justícia, José María Michavila, va haver de respondre preguntes dels periodistes, mentre tothom es posava les mans al cap. Evidentment, la primera mesura va consistir a obrir expedients als jutges i als fiscals que havien participat en la instrucció, a càrrec del Consell General del Poder Judicial, en el primer cas, i de la Fiscalia General de l'Estat, en el segon.

    La Conselleria de Justícia, en aquell moment a càrrec de Víctor Camps, va defendre els mitjans i es va comprometre a donar el suport als jutjats d'Alcoi, la qual cosa sí que va acomplir el seu successor, l'alcoià Miguel Peralta, amb la creació del quart jutjat d'instrucció local. De lo perdido, saca lo que puedas, podríem dir.
    Mentre tot aquest rebombori trepitjava les emissions radiofòniques, les pàgines dels diaris i els noticiaris de televisió, Paco va sortir de la presó com ja hem referit, va pujar al cotxe on l'esperava el seu germà i va partir cap a Alcoi, cap a casa. L’endemà, a les 9 del matí, va acudir a la seu del jutjat a fi de formalitzar la primera compareixença, una rutina que es va repetir cada dia fins al judici. Una de les condicions fixades pel seu alliberament consistia a efectuar una presentació diària al jutjat, per verificar que hi estava, i tot apunta també al fet que estava sotmés a una discreta vigilància policial.
    El jutjat número 1, en aquell moment a càrrec del magistrat Javier Latorre, va fer tots els possibles per tancar la instrucció, la qual cosa es va produir a principis de desembre. El sumari va ser traslladat a l'Audiència per aquelles dades i el 14 de febrer va començar el judici, que va acabar en la condemna de l'acusat i el seu reingrés a la presó el 16 de març. El detall d'aquest darrer episodi configurarà el contingut del tercer i últim capítol d'aquesta tràgica sèrie.

    Per concloure, cal dir unes paraules en favor del jutge Javier Latorre, que va ser el boc expiatori d'aquest rebombori, la qual cosa va ser molt injusta perquè si aquest professional va fer alguna cosa, aquesta va ser rellançar assumptes que estaven oblidats al calaix, com aquest de Benifallim i també la Caixa de Crèdit d'Alcoi. En fet, el maig de 2007 va aconseguir tancar aquest complexíssim sumari i enviar-lo també a l'Audiència, tot açò entre la rutina diària, és clar.

3. Un final contradictori

Totes les històries, tots els drames, tenen un final, normalment. I en el cas del triple crim de Benifallim aquesta màxima es va produir. No obstant això, en un procés com aquest, marcat per qüestions poc habituals, el final no podia ser convencional. I així va ocórrer. El judici per esclarir la responsabilitat de Paco, un jove alcoià, acusat de la mort d’Elvira Monllor, Rigoberto Esteve i Francisco Miró en el mas de Les Vaquerisses, entre Benifallim i

Alcoi, el 20 d'agost de 1999, es va celebrar a partir del 23 de febrer de 2004 i va concloure amb la condemna unànime del jurat, publicada el 15 de març.

    La circumstància poc comprensible va consistir en el fet que el jurat va resoldre la culpabilitat com un assassinat -concretament, la mort de Rigoberto Esteve- i dos homicidis, els d'Elvira i de l'exregidor d’Alcoi, Francisco Miró, la qual cosa no va deixar de ser sorprenent.
    A punt d'arribar al sisé mes de llibertat provisional pel retardament del judici, Paco va asseure's al banc dels acusats del Tribunal del Jurat de l’Audiència d'Alacant. Un jurat de nou membres es va configurar davant d'un públic nombrós i interessat, i més que ningú les famílies de les víctimes, que esperaven una resolució favorable i contundent. La declaració de Paco va conformar la primera jornada, amb un interrogatori molt cru i acurat per part del fiscal en cap de l'Audiència, José Antonio Romero, que va assumir la responsabilitat de portar endavant el cas; després ho van fer les dues acusacions particulars, a càrrec dels lletrats Román Román Pina i Arturo Hernández i per concloure va intervenir l'advocada de l’acusat, Lucía Jover.
    Les posicions van quedar molt clares de seguida. Les acusacions van parlar d'un horrible crim i la defensa d'una falta absoluta de proves i d’una confessió pressionada per la Guàrdia Civil, que no era factible. Les peticions van ser diverses. Així, el fiscal va demanar una pena de 38,5 anys de presó, per tres delits d'homicidi i un d'incendi. Les acusacions van sol·licitar 51 i 57 anys de presó per tres delits d'assassinat. La defensa va sostenir la incapacitat mental de l'encausat a l'hora de demanar l'absolució. Una vegada conclosos els testimonis i fetes les conclusions, el jurat es va tancar per fer una deliberació molt acurada, que va conduir a una resolució molt motivada.
    Transcorregudes 36 hores, el jurat va emetre el seu veredicte per unanimitat i, així, va considerar culpable a Paco de dos delits d'homicidi i un d'assassinat, amb una condemna de vint-i-quatre anys de presó. El jurat havia estimat una eximent incompleta per alienació mental i també havia acceptat una reducció de pena per les dilacions indegudes registrades durant la instrucció del sumari. Tot açò va passar el 6 de març, i una volta llegida la sentència de culpabilitat, el jutge va donar per tancada la sessió i el judici i tothom va marxar... el culpable inclòs.

    Així, mentre el públic, els familiars de les víctimes, els periodistes i els membres del jurat eixien a la plaça de l'Ajuntament d'Alacant, la persona ja condemnada va passar pel mig i va marxar tranquil·lament cap a casa, entre l'estupefacció general. Tot açò era una conseqüència dels tràmits judicials que determina la llei, perquè la condemna concreta havia d'estudiar-la i fixar-la el jutge professional, en una data posterior. Per tant, en aquell moment, tot i això les tres condemnes per mort rebudes uns instants abans, l’ordre de llibertat provisional continuava vigent per a Paco.
    Així, el 15 de març es va celebrar una vista a l'Audiència, on el jutge va publicar la condemna en tots els seus termes (un assassinat i dos homicidis) i va convocar una altra sessió per l'endemà, amb vista a determinar la situació del condemnat.

    Aquesta vegada, Paco ja no va tornar a casa, per causa que es va ordenar que romangués a disposició del Comissariat d'Alacant. El 16 de març, es decretava el reingrés en la presó per al compliment de la condemna, descomptats els quatre anys de preventiva i els beneficis que més endavant correspongueren.
    La defensa va considerar severa la pena imposada i va actuar en dos fronts. D'una banda, va demanar a la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia que revoqués l'ordre de presó provisional, a l'espera que el Tribunal Suprem decidís al voltant del recurs contra la sentència. El 21 de maig el TSJ va desestimar el recurs.

D'una altra banda, l'assumpte pràcticament va quedar tancat un any més tard, per causa d'un auto publicat pel Tribunal Suprem el 30 de juny de 2005 que va inadmetre el recurs de l'advocada, que havia insistit en la qüestió de la incapacitat mental. Un darrer intent davant del Tribunal Constitucional tampoc va arribar enlloc.
    I fins aquí els fets, encara que cal aclarir alguns punts. El jurat va considerar, a l'hora de justificar el seu pronunciament, dos factors clau: el fet que l'acusat va mentir al voltant de la seua coartada i la circumstància que moltes dades que va donar en la confessió van estar corroborats pels informes forenses, a banda que no va donar cap credibilitat a les pressions denunciades.

    Com s'ha comentat al principi, encara avui hi ha persones que no entenen com es va concebre una sentència que diferenciava un assassinat i dos homicidis, des de la perspectiva que els crims van ser consecutius, comesos per la mateixa persona i amb la mateixa arma. Més acceptable haguera estat la catalogació de la primera mort com a homicidi, per causa de la baralla, mentre que les altres dos ho serien com a assassinat. Ja ho diu la dita: cosas veredes...

*Aquest text està dedicat de manera especial a la memòria de l'advocat Roman Roman Pina-Fuster i del fiscal Francisco  Ceacero Lorite, tots dos desapareguts en 2019. També es recorda al fiscal en cap José Antonio Romero, que va faltar en 2013.

** El capità Antonio Garcia va ser condecorat en homenatge a la seua tasca en aquest espinós assumpte.

CRÓNICA DE UN DESASTRE ANUNCIADO

Hacía meses que se veía venir, que el complejo e incierto proceso de estabilización del profesorado iba a poner en un brete las adjudicaciones docentes del verano. No hacía falta ser muy avispado para anticiparlo: conclusión del concurso de méritos y oposiciones a toda máquina a finales de junio y principios de julio, con correcciones, publicaciones de resultados provisionales y definitivos, recursos, etc. Y después, las vacantes, con funcionarios “estabilizados”, aprobados en prácticas en las oposiciones e interinos, todos a la vez. ¡Ah! Sin olvidar el nuevo estatus del profesorado de FP.

En conclusión, desastre. Sí, desastre anunciado, porque, por si no lo saben, el mismo día de las adjudicaciones, ahora en el aire, hubo docentes que ya concertaron alquileres de viviendas, con el consiguiente dispendio en fianzas y mensualidades adelantadas. ¿Y ahora, qué? ¿Qué pasará

Oposiciones simbólicas 2023 en el IES San Blas

si se cambia el destino a estos profesores? Los sindicatos dicen que pedirán daños y perjuicios. ¡Suerte! Porque Abogacía de la Generalitat no tiene otra cosa que hacer que demorar y bloquear peticiones económicas. Desgraciadamente, lo sé por experiencia, y no la antigua de periodista de tribunales, sino la actual de docente por estas tierras.

            Pongamos un ejemplo, aunque para ello tendré que hablar bien de la administración de la Generalitat de Catalunya, lo cual está mal visto, ahora más que nunca. Siguiendo, como todos, la norma nacional, hicieron las oposiciones el 1 de julio y después las exposiciones orales, hasta más allá del 20 de julio, o sea, bastante más tarde que en la Comunitat Valenciana. Las adjudicaciones definitivas de vacantes para el curso 2023-24 se hicieron el 5 de julio (sí, el 5 de julio, no es una errata) y quienes aprueben las oposiciones -lo cual se sabrá en septiembre- tendrán como plaza definitiva la que les haya correspondido como interinos; más adelante, podrán optar a las comisiones de servicios y demás en base a su nuevo estatus. De esta forma, se ha podido organizar el nuevo curso y los profesores han podido acudir a los institutos o colegios que les han correspondido y hacer preparativos. Igualito que por estas tierras.

            Confieso que he sido bastante crítico con el proceso de “estabilización” desde el primer día porque no comparto ni los planteamientos ni la forma en que se ha ejecutado. Que ce ce o o y la u ge te, como diría el ínclito Urdaci, lo hayan avalado con entusiasmo demuestra la fidelidad a un gobierno, que dudo mucho se hubiese registrado si el mismo plan lo hubiese auspiciado un ejecutivo distinto, que no hace falta precisar. En el año de aplicación de una nueva ley de educación, que ha traído de cabeza a la comunidad educativa, decenas de miles de profesores se han visto inmersos en el estrés de no saber si estarían dentro o fuera o si deberían concurrir a unas oposiciones que no se preparan en un día. Y ahora, la traca final: tengo plaza, pero ¿la tendré dentro de tres días? ¿En el mismo sitio o a 100 kilómetros? Que puede pasar. Conozco un caso cercano de un verano que o le tocaba Alcoi o Xàbia... Cambia bastante de una cosa a la otra.

            En definitiva, la crónica de un desastre anunciado o la tragicomedia de no sé muy bien quién, porque todo esto ha venido de una normativa nacional adaptada a la valenciana. Además, por estas tierras, hemos tenido cambio de gobierno, lo que conlleva renovación de la administración. La nueva se ha encontrado el desaguisado sobre la mesa y hace lo que puede, con el apoyo del personal de la Conselleria de Educación que, recordemos, en la noche más tórrida del siglo estaba publicando las vacantes a la 1 de la madrugada. O sea, había miles y miles de profesores tocando madera y rezando a su patrona, pero también personal de la conselleria al pie del cañón, lo cual tiene su mérito y merece señalarlo.

            Evidentemente, no comparto que ampliar las plantillas de profesorado sea una “bomba de relojería”, como ha dicho el conseller José Antonio Rovira, no hay más que echar un vistazo a las aulas masificadas, por ejemplo, pero ni de lejos considero que tenga responsabilidad alguna en el maremágnum actual. Espero que su equipo tenga la capacidad de resolverlo con los menores daños colaterales posibles.

            Por último, que quede claro que la revocación de las adjudicaciones a mi menda le afecta poco. Nunca podré tener una plaza cerca de casa, pero la que se me había asignado, más o menos la que quería, se mantendrá, o como mucho cambiaré de instituto, pero en el mismo barrio. En este sentido, como he comentado muchas veces en el último mes, soy privilegiado, pero mis 22.000 compañeros merecen solidaridad.

AMB GARCÍA MÁRQUEZ A LA MEMÒRIA

No fa ni quatre dies -de fet, era la

Amélie Nothomb / AFP-Le Parisien Joël Saget

penúltima entrada- escrivia d'Amélie Nothomb, una escriptora francòfona, d'origen belga però amb una mescladissa japonesa, que a casa ens resulta molt atractiva des d'una dècada enrere. És rareta, a l'hora de llegir, vull dir; tracta temes difícils, estranys i de vegades insòlits. Així, en classe en alguna ocasió he explicat que la telerealitat pot arribar a l'extrem, com fa Nothomb en el llibre Àcid sulfúric, on es reviu un camp de concentració nazi amb tots els uts i els ets. Ah! I també és una persona molt particular en la seua aparença, sempre endolada i amb barret.

    Per cert, la novel·la es pot trobar en

valencià, per si alguna persona està interessada (jo, evidentment, la recomane).

https://www.grup62.cat/llibre-acid-sulfuric/107864

    Després d'Higiene de l'assassí, que va ser la primera novel·la i causa del comentari precedent, he optat per una de les últimes, Premir sang, disponible igualment en valencià i que recentment estava a l'aparador de Detroit Llibres, a Alcoi. Us deixe uns comentaris d'aquest llibre, veritablement encisador.

https://relatsencatala.cat/conversa/higiene-de-lassassi-damelie-nothomb/912821

    Aquesta escriptora publica un volum a l'any, amb vista a setembre i Premier sang va ser el de fa dos estius. L'inici és contundent: "On me conduit devant le peloton d'exécution. Le temps s'étire, chaque seconde dure un siècle de plus que la précédente..." (Em portaren davant de l'escamot d'execució. El temps s'estira, cada segon dura un segle de més que el precedent...)*

    L'impacte és notori perquè als lectors hispanòfils ens transporta a la segonn novel·la més

Cent anys de soledat / Natalio Cosoy BBC Mundo

important en aquesta llengua: Cien años de soledad de García Márquez: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo"

    També hi ha versió en català, feta per Avel·lí Artís-Gener ("Tísner"): "Molts anys més tard, davant l'escamot d'afusellament, el coronel Aureliano Buendía s'hauria de recordar d'aquella remota tarda que el seu pare l'havia dut a conéixer el gel".

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cent_anys_de_solitud

    Que Buendía era militar queda clar,

García Márquez / W. C.

però d'aquest coneixem una mica més tard que el protagonista és diplomàtic. Es tracta de Patrick Nothomb, per la qual cosa l'assumpte va de família, encara que amb aquesta narradora mai cal prendre al peu de la lletra allò que llegim. Siga el que siga. Després, les històries no tenen res a veure, encara que en aquest cas sembla una vivència autèntica: el pare va ser diplomàtic al Congo en l'època de la independència del país i va viure una terrible experiència, que va recopilar en un diari i més tard va relatar en un llibre.

    Ací disposeu de més informació, per si us ve de gust: https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/amelie-nothomb-acomida-del-seu-pare-a-primera-sang/

    Simplement, una curiositat que pot fer gana de descobrir una autora contemporània, poc difosa en Espanya, encara que, en aquest cas, són dos, perquè també està el llibre del pare.

* Traducció casolana de l'autor.

L'ÀTILA, EL REI DELS AUTOBUSOS DE LA ALCOYANA

Ara fa a la ratlla d'un segle, La Alcoyana es va convertir en una de les empreses de transport de viatgers més importants d’Espanya. Havia començat a deixar de costat les diligències i havia comprat automòbils i autobusos -en aquell temps, denominats òmnibus-, que apropaven les ciutats i feien els viatges més confortables, encara que les nostres carreteres, fins molt recentment, han sigut de les més abruptes de la nació, per allò de les muntanyes.

    Fins al primer semestre de 1988,

Un vehicle Pegaso articulat com l'A-111111 en la plaça de Bous d'Alacant / Vectalia

l’empresa va tirar endavant de manera autònoma, encara que en aquell moment va ser subsumida per Auplasa, la societat alacantina que feia els serveis comarcals de la capital, per exemple a la Platja de Sant Joan, El Campello i Sant Vicent del Raspeig. Més tard, va passar a denominar-se grup Subús i actualment és Vectalia.

    D’història, no diré pràcticament res. Si algú està interessat en aprofundir-ne, ací té un esbós en la web del grup

https://movilidad.vectalia.es/empresas/alcoyana-2/

i si encara es desitja més informació, no cal més que acudir al llibre La Alcoyana. Más de 100 años de historia, editat per Vectalia en 2010 amb textos de Josep-Lluís Santonja i José María Perea i amb fotos de l’Arxiu municipal d’Alcoi.

            Avui va de sentiments, perquè tots tenim algun episodi de la nostra vida vinculat a La Alcoyana, d’una manera o d’una altra. Al Diario INFORMACION, durant sis anys les notícies i les fotos d’Alcoi viatjaven cap a Alacant en sobres que transportaven els busos. El fax va suposar el primer pas de la modernitat, completat més tard per l’enviament informàtic de les fotos. Això dels sobres, els meus alumnes contemporanis d'ESO de tretze a quinze anys no s’ho creuen; pensen que eixes coses passaven al paleolític inferior, no fa quatre dies.

            Jo tenia una altra història, particular, 

Autobús A-64 del mateix temps que l'A-710 / AMA

amb l’autobús matrícula A-710, que del paleolític no sé si ho era, però de l’era quaternària, segur que sí. Era el que feia la ruta Alcoi-Ibi-Tibi-Alacant i de 1977 a 1980 el vaig agafar sovint, perquè dilluns al matí arrancava a les set i vora les nou el deixava a les portes de la Universitat d’Alacant. Baldat és poc. Allò era... és difícil d’explicar. Si anava carregat, no podia pujar la costera de Tibi i el xòfer tocava el clàxon perquè baixaren els viatgers, normalment estudiants, i a més a més un dia ens va avançar un iaio amb una autèntica Mobylette dels anys cinquanta. Per descomptat que la carretereta antiga Ibi-Tibi-Sant Vicent era sinuosa com totes les del nostre territori. 

            Per cert, el dia que Auplasa va fer una roda de premsa per a presentar l’acord d’adquisició de La Alcoyana, vaig preguntar si el bus A-710 encara estava en servici, i el responsable -que supose seria Emilio Vázquez, però no ho puc certificar- em va contestar que no, que ja l’havien retirat... Pel to de la resposta, vaig pensar que feia poc d'aquest fet. Diria que aquell acte va ser al migdia del 31 de juliol del 88 i que ens van oferir als periodistes dinar en la mítica Venta del Pilar, amb Pepe Olcina, però era un mal dia per a una àgape com aquesta. Pensar que vaig dir que no hui fa certa pena.

            Al començament del 79, alguns

Una Alcoyana Pegaso en el Postiguet / Vectalia

dimecres tornava a Alcoi a primera hora de la vesprada, en el servei que pujava per Castalla-Onil-Ibi. Vaig acabar per adonar-me que als pobles de la Foia el transport s’omplia de dones embarassades. Al final em vaig assabentar que eixa tarda l’Hospital Verge dels Lliris d’Alcoi feia els controls a les prenyades d’aquest territori, per la qual cosa el bus era gairebé un servici sanitari amb algun polissó, com era el meu cas. Mentre jo hi vaig anar no va haver-hi cap incident, això significa, conclusió inesperada del procés... Imagine que el xòfer estaria preparat, per si de cas.

            El relat que m’ha conduït a aquest text me’l va contar uns mesos enrere el meu cap actual, és a dir, el director de l’IES Jorge Juan d’Alacant, Luis Martín, que, com jo, va estudiar a la UA, que utilitzava -com tots entre setmana- el servei metropolità de La Alcoyana des de la plaça de Bous. Molts ho recordareu perquè era aquell que tenia autobusos articulats, a fi de guanyar en capacitat. Doncs, un d’aquests vehicles era el que portava la matrícula A-111111, que jo havia completament oblidat, i que els estudiants van batejar com L’Àtila perquè era el rey de los unos... Una anècdota saborosíssima. No he trobat foto d’aquest bus, però Vectalia i La Alcoyana -que també fa el transport urbà de la nostra ciutat- n’han passat una altra d’un bus semblant, sinó del mateix model, amb matrícula de Madrid de l'època. Tota una curiositat.

            Segur que els qui llegiu les meues dissertacions, més o menys captivants, teniu en el cap algun episodi de la vostra vida vinculat a aquest servici, per la qual cosa La Alcoyana és molt més que una empresa o un servici de transports. És un depositari simbòlic de les coses que hem viscut!