SANG A DOLLS EN BENIFALLIM

Recorde que era divendres, que era agost i feia molta calor: com ara, pel cap baix, i que si fa no fa eren les dos i quart. Mentre preparava una ensalada, va sonar el telèfon:

    -¿Benifallim es vuestro? -Sí, vaig contestar. -Pues, id para allá. Ha habido un triple crimen.

    Cridava Javier Prats, llavors cap de la secció de Província del Diari INFORMACION. La resta ja forma part de la història.

    Aquest text és la base de dos programes que Ràdio Alcoi va emetre a principis de 2018 en el programa El racó del crim, amb alguns xicotets ajustos.

 1. Tres morts sense cap sentit*

Era un matí com un altre

qualsevol d'agost: solellós i lleugerament calorós. En un indret al costat de la carretera Alcoi-Benifallim, en un mas molt tradicional anomenat Les Vaquerisses, va ocórrer un drama que commocionà tot Espanya, amb tres morts amb molt poc sinó cap sentit. L'assassí, que va ser arrestat pocs dies més tard, va protagonitzar quatre anys més tard un escàndol nacional en quedar en llibertat pel retardament del judici. Finalment, va ser condemnat per un assassinat i dos homicidis a vint-i-quatre anys d'empresonament.
    Aquests terribles fets van succeir ara fa vint-i-quatre anys, concretament tot va passar al voltant de les 11.30 hores del 20 d'agost de 1999, una data escrita amb grosses lletres negres en la crònica tràgica de les nostres comarques. Aquell matí, com gairebé bé tots, la propietària del mas, Elvira Monllor Miró, feia feines típiques; en concret, estava pasturant el ramat molt a prop de la casa. Cap a l'hora dita, va veure al costat de la casa a Paco, un jove, que en companya d'altres, havia fet recentment algunes feines; sembla que no les havia cobrat i que el motiu de la visita era animar-la a soltar els diners; l'assassí, per la seua banda, va dir que havia aturat la motocicleta per causa d’una necessitat fisiològica urgent. Durant el judici, que es va celebrar el 2004, una neboda d'Elvira va declarar que "mi tía tenía sus cosas a la hora de pagar".
    D'acord amb el relat redactat pel fiscal Francisco Ceacero Lorite al referit judici, en el moment en què Elvira va veure al jove va dir-li que marxés, però aquest es va negar i tot plegat es va produir una discussió. De cop i volta, l'home va agafar un rasclet, una eina de camp que en castellà es diu rastrillo, i va colpejar a Elvira al cap repetides vegades, matant-la de forma instantània. Elvira tenia 54 anys en aquell moment.

    Transcorreguts uns minuts, va arribar Rigoberto Esteve, un alcoià de 47 anys, conegut popularment com a Carrasca i que col·laborava sovint amb les tasques del mas; no va necessitar ni cinc segons per adonar-se que alguna cosa de molt greu havia succeït en descobrir el cadàver d'Elvira. De seguida, va produir-se una baralla entre Rigoberto i Paco amb funestes conseqüències per al primer, donat que el segon li va donar una dolorosa puntada i va tornar a fer ús del rasclet almenys dues vegades, enfonsant-li el cap i matant-lo en l'acte.
    El drama no va concloure aquí. Encara faltava una víctima i molt dolorosa. Francisco Miró, de 75 anys, era oncle d'Elvira, estava retirat i hi anava quasi cada dia, com també feia Rigoberto. Miró era una persona coneguda, havia estat regidor de l'Ajuntament d'Alcoi i va formar part de la corporació que va rendir homenatge a Franco; de fet, hi figura en les fotos oficials de la recepció oficial feta a Madrid. Aquell dia també va acudir al mas i es va trobar amb els dos morts i amb l'assassí: el resultat va estar el mateix.

    Discussió ("Què has fet?", li va preguntar), baralla, rasclet, cops al cap i mort immediata. Paco Miró, a més a més, era oncle de Marcela Miró, que un mes abans havia estat elegida presidenta de les Corts Valencianes.
    Tres crims diferents en uns minuts. Un fet insòlit en la història d'aquestes comarques. I el drama no acaba aquí. Després de consumats els fets, Paco, el jove alcoià, va tractar d'esborrar el rastre, plenament conscient d'allò que acabava de passar. Així, d'acord amb l'exposició del fiscal, va agafar els tres cadàvers i els va arrossegar a l'interior del mas, a la quadra: primer Paco, després Rigoberto i per últim Elvira. Els va nugar les mans amb cordes i va apilar els cossos ("como si de fardos se tratara", va escriure el fiscal) al centre de l'estable; més tard, va agafar una granera i va escombrar les petjades i els restes que havia deixat en traslladar els cadàvers. Finalment, va botar foc a la quadra i va marxar.

    La descoberta del que havia succeït no fou immediata. La vigilància forestal va vore el fum que sortia de l'àrea del Regadiu i va donar l'alerta.

Els bombers i els forestals van acudir i van comprovar que hi havia un foc a l'interior del mas, concretament en una dependència annexa. Fins que la intensitat de les flames no va minvar, els bombers no van poder entrar a la casa i trobar-se cara a cara amb el mal en majúscula: tres cadàvers socarrats. Sense perdre ni un segon van alertar la Guàrdia Civil, que va enviar efectius a correcuita. La impressió preliminar dels bombers va estar confirmada de seguida: era un crim, no un accident ni res de semblant. "Es un asunto muy feo", va dir unes hores més tard el capità de la benemèrita, Antonio García màxim responsable de la investigació**.
    Per començar, totes les possibilitats estaven obertes: des d'un robatori mal acabat fins a assumptes de caràcter personal. Aquells dies va córrer el brogit que Elvira havia venut feia poc de temps una propietat i que tenia a casa 400 milions de pessetes. Tot i això, desconcertava molt la personalitat de les víctimes, persones normals i corrents que vivien les seves vides sense res de particular. La Guàrdia Civil era conscient que tenia una tasca molt complicada al davant.
    El terrible esdeveniment s'escampà per tot arreu en poques hores i tot eren hipòtesis; fins i tot les famílies dels morts tenien les seues, la qual cosa va derivar en què l'endemà hi hagué una recerca important d'un suspecte, un antic treballador del mas, que seria trobat, interrogat i descartat completament. Tenia allò que es diu una coartada de ciment armat. Els investigadors van seguir mil-i-una indicacions, interrogant totes les persones que tenien qualsevol tipus de relació amb els difunts. Tot açò, malauradament, no va conduir enlloc.
    Al divendres 20 d'agost va seguir el 21 i així fins a arribar a la tarda del 25. Aquella vesprada,

L'advocada defensora Lucia Jover

la Guàrdia Civil va decidir fer una recapitulació general (no cal ni pensar la pressió que hi hauria en aquell moment per resoldre el cas), la qual cosa va resultar profitosa. Molt profitosa. Els agents van revisar tos i cadascun dels detalls i les declaracions i la fastigosa feina va conduir a un punt sospitós. Un dels interrogats, Paco, que havia fet algun treball a Les Vaquerisses, havia declarat que a l'hora dels crims estava amb una persona concreta, que era el seu cunyat, però aquest home havia manifestat una altra cosa ben diferent.

    Sense esperar gens ni mica, es va cridar als implicats i es van refer els interrogatoris, però de seguida les sospites es van centrar en Paco, un jove alcoià que vivia a l'Eixample.
    Aquest va reconéixer que havia passat amb la moto per la carretera, que havia anat fins al bar de Benifallim i que, efectivament, s'havia aturat als afores del mas a la tornada cap a Alcoi, perquè havia vist el foc i l'aglomeració de persones, però que abans no havia estat en cap moment a Les Vaquerisses.

    La Guàrdia Civil no s'ho va creure i va continuar insistint cap al ja principal sospitós que, a la nit del 25, ho va confessar tot, més o menys com ho va referir cinc anys més tard el fiscal al judici. Els indicis i diferents elements van conduir a què el testimoni -consumat davant de l’advocada del torn d’ofici- obtingués una credibilitat màxima.

    Paco va passar l'endemà a disposició judicial i el jutge va decretar la presó incondicional, la qual cosa va provocar el seu trasllat a la presó de Fontcalent. Dos mesos més tard, la defensa de Paco, que va assumir la lletrada alcoiana Lucia Jover, va enviar al jutjat un escrit en què rebutjava la confessió i declarava la seua innocència. Des de llavors, Paco l'ha defés i ha argumentat una vegada i una altra que va admetre l'autoria pressionat per la Guàrdia Civil, però al llarg dels anys ningú ha cregut aquest canvi de criteri: ni els investigadors, ni el jutge, ni el jurat de l'Audiència Provincial, ni més tard el Tribunal Suprem.

    On ha estat la clau de la història? La principal prova de càrrec contra l'acusat va estar el seu testimoni, que va ser convenientment reafirmat al lloc dels escabrosos fets. Uns quants dies després de la detenció, es va formalitzar la reconstrucció el terrible crim a Les Vaquerisses. Allí, Paco va relatar amb tots els detalls on va aturar la moto, on va fer pipí, on va discutir... I durant l'esdeveniment, se li van posar trampes. Així, per exemple,

se li va dir que el rastell l'havia llençat en un punt concret, tot i saber que ho havia fet en un altre indret. I cada vegada l'acusat va caure en el parany i va assenyalar el lloc bo. L'equip de la Guàrdia Civil va respirar tranquil. El treball estava tancat. Cal assenyalar que en el judici es van mostrar fotografies de gran format de la reconstrucció del crim on es pot veure a Paco assenyalant diferents punts, amb una actitud relaxada, tranquil·la i fins i tot amb un cert somriure. Res a veure amb la pressió que assegura va sofrir per part dels investigadors, la qual cosa el va conduir a la confessió.

    I fins aquí, els fets. En un pròxim capítol parlarem de l'escàndol nacional que es va produir quatre anys després, donat que Paco va sortir en llibertat pel retardament del judici... I també donarem conte de la insòlita sentència: un assassinat i dos homicidis i molts atenuants...

 2. Un escàndol titànic

Benifallim va eixir als papers en tot Espanya arran del triple crim, tot i això que a la població l'impacte va ser molt limitat donat que tots els implicats (víctimes i assassí) eren d'Alcoi i els fets van ocórrer a un mas, situat en un punt allunyat del nucli urbà. Quatre anys més tard, el nom del poble de l'alcoià va ressortir amb més contundència si cap, per causa que el detingut en qualitat d'autor del triple crim va ser excarcerat per una qüestió administrativa: havia superat el límit de quatre anys de presó preventiva que estableix la legislació vigent en Espanya.
    Així, com vam referir al primer

apartat d'aquest programa especial, el 20 d'agost de 1999 tres persones van morir assassinades al mas de Les Vaquerisses, al terme de Benifallim. Es tractava d’Elvira Monllor Miró, propietària del mas; Rigoberto Esteve Pascual, conegut com a Carrasca, col·laborador i treballador eventual, y Francisco Miró Pascual, oncle d'Elvira i persona molt coneguda: havia estat responsable de la Cambra Agrària i regidor a Alcoi.

    A la caiguda de la nit del 25, la Guàrdia Civil va arrestar a Paco, un jove d'Alcoi, veí de l'Eixample, com a presumible autor dels dramàtics fets, i que havia confessat amb tots els detalls. Uns mesos després, va repudiar el seu testimoni i es va declarar innocent, amb l'excusa que havia estat "pressionat" perquè fera una confessió.
    De totes passades, Paco va estar imputat i va ingressar a la presó de Fontcalent per ordre del jutge del jutjat número 1 d'Alcoi. I allí va estar fins al 26 d'agost de 2003, jornada històrica en què va quedar en situació de llibertat provisional, a l’espera del judici.

    A les 21.30 hores en punt va sortir del recinte penitenciari i va fer unes declaracions als mitjans de comunicació, amb una clara defensa de la seua innocència. "Me achucharon y me amenazaron para que dijera que había sido yo", va manifestar aquella nit, amb ulleres de sol i una camiseta marró, amb diferents dibuixos; entre d'altres el símbol de la pau i la paraula "free" (lliure).
    Què havia passat per a què el pressuposat culpable d'un triple crim sortís lliure abans del judici? En realitat, nada nuevo bajo el sol de estas tierras, que diria un castís; o más de lo mismo, esmentant a un altre. Des que vaig entrar en el món del periodisme, no hi ha hagut dia que no haja sentit parlar del bloqueig dels jutjats d'Alcoi i de la necessitat d'aconseguir més tribunals i més mitjans humans i materials.

    Es tracta d’uns jutjats sotmesos a l'arribada i marxa permanent de jutges i amb una càrrega de treball molt elevada, i amb assumptes econòmics de gran envergadura, als que es van afegir altres podríem dir monstruosos. Em refereix al cas Ardystil i a la fallida de la Caixa de Crèdit d'Alcoi, amb sumaris de fins a 40.000 fulls.
    Amb la itinerància dels jutges i els sumaris complexos, la tasca diària es converteix en quasi impossible, més encara si el fiscal està a Alacant -com succeïa en aquell moment- i la paperassa s'ha de fer a distància. Això provoca que els períodes s'allarguen i s’arribe al desastre, seguit d'un escàndol titànic d'àmbit nacional com va passar amb l'alliberament de l'acusat d'aquest triple crim.

    Amb aquest procés vaig tenir

una certa premonició. Si fem memòria, entre febrer i abril de 2003 es va celebrar el judici d'Ardystil, que vaig seguir de principi a fi, i vaig tenir l’oportunitat de contactar quasi cada diari amb persones vinculades al procés de Benifallim, que ja intuïen que el jutjat n. 1 d'Alcoi no podria acabar la instrucció a temps.
    Si m'ensumava alguna cosa amb aquest assumpte és perquè recordava que, anys enrere, s'havia registrat un gros ensurt amb l'alliberament d'un membre d'ETA que havia comés atemptats terroristes i que havia quedat en llibertat pel retard del judici. En aquell moment es va augmentar la duració màxima de la presó provisional de tres a quatre anys.

    Ni por esas, que diría el castís. En maig del 2003 vaig signar una notícia al Diari INFORMACION on apuntava que Paco anava a quedar lliure en agost per la referida demora; l'endemà, el president de l'Audiència Provincial d'Alacant, Vicente Magro, ratificava sense cap mena de dubte que si aleshores el sumari estava a Alcoi,

L'advocat de l'acusació Arturo Hernández

el judici no es podria realitzar abans del 26 d'agost. Impossible.
    I així va ocórrer, amb l'escàndol anunciat. No havien transcorregut ni 12 hores de l'alliberament, quan el ministre de Justícia, José María Michavila, va haver de respondre preguntes dels periodistes, mentre tothom es posava les mans al cap. Evidentment, la primera mesura va consistir a obrir expedients als jutges i als fiscals que havien participat en la instrucció, a càrrec del Consell General del Poder Judicial, en el primer cas, i de la Fiscalia General de l'Estat, en el segon.

    La Conselleria de Justícia, en aquell moment a càrrec de Víctor Camps, va defendre els mitjans i es va comprometre a donar el suport als jutjats d'Alcoi, la qual cosa sí que va acomplir el seu successor, l'alcoià Miguel Peralta, amb la creació del quart jutjat d'instrucció local. De lo perdido, saca lo que puedas, podríem dir.
    Mentre tot aquest rebombori trepitjava les emissions radiofòniques, les pàgines dels diaris i els noticiaris de televisió, Paco va sortir de la presó com ja hem referit, va pujar al cotxe on l'esperava el seu germà i va partir cap a Alcoi, cap a casa. L’endemà, a les 9 del matí, va acudir a la seu del jutjat a fi de formalitzar la primera compareixença, una rutina que es va repetir cada dia fins al judici. Una de les condicions fixades pel seu alliberament consistia a efectuar una presentació diària al jutjat, per verificar que hi estava, i tot apunta també al fet que estava sotmés a una discreta vigilància policial.
    El jutjat número 1, en aquell moment a càrrec del magistrat Javier Latorre, va fer tots els possibles per tancar la instrucció, la qual cosa es va produir a principis de desembre. El sumari va ser traslladat a l'Audiència per aquelles dades i el 14 de febrer va començar el judici, que va acabar en la condemna de l'acusat i el seu reingrés a la presó el 16 de març. El detall d'aquest darrer episodi configurarà el contingut del tercer i últim capítol d'aquesta tràgica sèrie.

    Per concloure, cal dir unes paraules en favor del jutge Javier Latorre, que va ser el boc expiatori d'aquest rebombori, la qual cosa va ser molt injusta perquè si aquest professional va fer alguna cosa, aquesta va ser rellançar assumptes que estaven oblidats al calaix, com aquest de Benifallim i també la Caixa de Crèdit d'Alcoi. En fet, el maig de 2007 va aconseguir tancar aquest complexíssim sumari i enviar-lo també a l'Audiència, tot açò entre la rutina diària, és clar.

3. Un final contradictori

Totes les històries, tots els drames, tenen un final, normalment. I en el cas del triple crim de Benifallim aquesta màxima es va produir. No obstant això, en un procés com aquest, marcat per qüestions poc habituals, el final no podia ser convencional. I així va ocórrer. El judici per esclarir la responsabilitat de Paco, un jove alcoià, acusat de la mort d’Elvira Monllor, Rigoberto Esteve i Francisco Miró en el mas de Les Vaquerisses, entre Benifallim i

Alcoi, el 20 d'agost de 1999, es va celebrar a partir del 23 de febrer de 2004 i va concloure amb la condemna unànime del jurat, publicada el 15 de març.

    La circumstància poc comprensible va consistir en el fet que el jurat va resoldre la culpabilitat com un assassinat -concretament, la mort de Rigoberto Esteve- i dos homicidis, els d'Elvira i de l'exregidor d’Alcoi, Francisco Miró, la qual cosa no va deixar de ser sorprenent.
    A punt d'arribar al sisé mes de llibertat provisional pel retardament del judici, Paco va asseure's al banc dels acusats del Tribunal del Jurat de l’Audiència d'Alacant. Un jurat de nou membres es va configurar davant d'un públic nombrós i interessat, i més que ningú les famílies de les víctimes, que esperaven una resolució favorable i contundent. La declaració de Paco va conformar la primera jornada, amb un interrogatori molt cru i acurat per part del fiscal en cap de l'Audiència, José Antonio Romero, que va assumir la responsabilitat de portar endavant el cas; després ho van fer les dues acusacions particulars, a càrrec dels lletrats Román Román Pina i Arturo Hernández i per concloure va intervenir l'advocada de l’acusat, Lucía Jover.
    Les posicions van quedar molt clares de seguida. Les acusacions van parlar d'un horrible crim i la defensa d'una falta absoluta de proves i d’una confessió pressionada per la Guàrdia Civil, que no era factible. Les peticions van ser diverses. Així, el fiscal va demanar una pena de 38,5 anys de presó, per tres delits d'homicidi i un d'incendi. Les acusacions van sol·licitar 51 i 57 anys de presó per tres delits d'assassinat. La defensa va sostenir la incapacitat mental de l'encausat a l'hora de demanar l'absolució. Una vegada conclosos els testimonis i fetes les conclusions, el jurat es va tancar per fer una deliberació molt acurada, que va conduir a una resolució molt motivada.
    Transcorregudes 36 hores, el jurat va emetre el seu veredicte per unanimitat i, així, va considerar culpable a Paco de dos delits d'homicidi i un d'assassinat, amb una condemna de vint-i-quatre anys de presó. El jurat havia estimat una eximent incompleta per alienació mental i també havia acceptat una reducció de pena per les dilacions indegudes registrades durant la instrucció del sumari. Tot açò va passar el 6 de març, i una volta llegida la sentència de culpabilitat, el jutge va donar per tancada la sessió i el judici i tothom va marxar... el culpable inclòs.

    Així, mentre el públic, els familiars de les víctimes, els periodistes i els membres del jurat eixien a la plaça de l'Ajuntament d'Alacant, la persona ja condemnada va passar pel mig i va marxar tranquil·lament cap a casa, entre l'estupefacció general. Tot açò era una conseqüència dels tràmits judicials que determina la llei, perquè la condemna concreta havia d'estudiar-la i fixar-la el jutge professional, en una data posterior. Per tant, en aquell moment, tot i això les tres condemnes per mort rebudes uns instants abans, l’ordre de llibertat provisional continuava vigent per a Paco.
    Així, el 15 de març es va celebrar una vista a l'Audiència, on el jutge va publicar la condemna en tots els seus termes (un assassinat i dos homicidis) i va convocar una altra sessió per l'endemà, amb vista a determinar la situació del condemnat.

    Aquesta vegada, Paco ja no va tornar a casa, per causa que es va ordenar que romangués a disposició del Comissariat d'Alacant. El 16 de març, es decretava el reingrés en la presó per al compliment de la condemna, descomptats els quatre anys de preventiva i els beneficis que més endavant correspongueren.
    La defensa va considerar severa la pena imposada i va actuar en dos fronts. D'una banda, va demanar a la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia que revoqués l'ordre de presó provisional, a l'espera que el Tribunal Suprem decidís al voltant del recurs contra la sentència. El 21 de maig el TSJ va desestimar el recurs.

D'una altra banda, l'assumpte pràcticament va quedar tancat un any més tard, per causa d'un auto publicat pel Tribunal Suprem el 30 de juny de 2005 que va inadmetre el recurs de l'advocada, que havia insistit en la qüestió de la incapacitat mental. Un darrer intent davant del Tribunal Constitucional tampoc va arribar enlloc.
    I fins aquí els fets, encara que cal aclarir alguns punts. El jurat va considerar, a l'hora de justificar el seu pronunciament, dos factors clau: el fet que l'acusat va mentir al voltant de la seua coartada i la circumstància que moltes dades que va donar en la confessió van estar corroborats pels informes forenses, a banda que no va donar cap credibilitat a les pressions denunciades.

    Com s'ha comentat al principi, encara avui hi ha persones que no entenen com es va concebre una sentència que diferenciava un assassinat i dos homicidis, des de la perspectiva que els crims van ser consecutius, comesos per la mateixa persona i amb la mateixa arma. Més acceptable haguera estat la catalogació de la primera mort com a homicidi, per causa de la baralla, mentre que les altres dos ho serien com a assassinat. Ja ho diu la dita: cosas veredes...

*Aquest text està dedicat de manera especial a la memòria de l'advocat Roman Roman Pina-Fuster i del fiscal Francisco  Ceacero Lorite, tots dos desapareguts en 2019. També es recorda al fiscal en cap José Antonio Romero, que va faltar en 2013.

** El capità Antonio Garcia va ser condecorat en homenatge a la seua tasca en aquest espinós assumpte.