LA CRUA REALITAT DEL MÓN DE LES DONES

Dos coses m’han cridat l’atenció poderosament d’El vestit més bonic, de Raquel Ricart, que ha obert aquest estiu la col·lecció Llegir en valencià: la

crua i molt real descripció del món tradicional de les dones i la utilització del vocabulari de la costura per a construir expressions corrents. A més, he descobert el text i l’escriptora, que sols coneixia de nom, en un moment de tensió al voltant de la vida quotidiana de les dones, per allò de l’assumpte del senyor Rubiales.

A partir de la metàfora de l’inici que suposa l’alliberament dels sostenidors, la qual cosa suposa molt més que la retirada d’una peça de vestir: és el símbol de la capacitat de les dones de prendre decisions, sense la presència d’un mascle. El personatge Mariu, que marca l’inici i el final, ens mostra el camí de seguida: que el vestit té un gran escot? Doncs… no el mires… En francés existeix una expressió al respecte: femme décolletée, femme mariée* (dona amb escot, dona casada), que no té res a veure amb l’assumpte, però queda bé.

Després, de les poques -encara que molt precises- dades que rebem de la vida de Guillermina, comprovem que pràcticament ella no decidia, que tot era Antoni, l’home, i les seues vergonyes i preocupacions pel què diran. Les actuacions que per una teòrica tradició li corresponen a un mascle marquen l’esdevenir no sols el seu, sinó també el de la parella i la família, en aquest cas la filla Teresa. Ni tan sols volia que Guillermina cosira, com

Raquel Ricart / V. Commons

han fet milions i milions de dones en la història del món en l’anonimat domèstic i sense cotització. Gràcies al suport de la sogra…

En poques pàgines, assistim a situacions quotidianes: maltractament, incomprensió i enfonsament de l’estima. “Si el seu home li havia cascat, potser tenia alguna raó”, li diu el pare a una filla que plora pel maltractament assidu. El maquillatge fa miracles. Al final, rebem el missatge que el patiment de les dones i les petites batalles que segle a segle han guanyat han permés la situació actual, on la filla té una carrera -de fet, és metgessa- i en conseqüència és autosuficient. “Vam nàixer abans d’hora, Guillermina”, li diu Mariu.

En aquest llibre, de menys de seixanta pàgines, trobem expressions com “els seus cors embastats”, “explicar fil per randa” o “els papers que recitava els tenia cosits a la memòria”, un ben curiós aliatge de llenguatge costurer i la vida quotidiana.

Una lectura, fonamentada en l’autoestima, que es fa en un bufit, però que deixa una empremta profunda.

Fitxa: El vestit més bonic per Raquel Ricart. Il·lustració: Jotaká

Fundació Bromera, “Llegir en valencià per a estimar-nos”, vol. 1. 2023

* Expressió utilitzada, si la memòria no em falla, al llibre La maison du chat-qui-pelote de Balzac.