Mostrando entradas con la etiqueta Peret. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Peret. Mostrar todas las entradas

domingo, 9 de agosto de 2026

EL SR. BLANES, MARI TRINI I EL GALLO ROJO

Con más de medio siglo de veraneo en la Playa San Juan (sí, la de las raciones de paella a 30 euros, como he leído hoy mismo) es difícil no tener un apartado memorístico especial para el Gallo Rojo, la sala de fiestas de El Campello que ha estado en boca de todos estos días. En la infancia/juventud, era lo más de lo más;

casi tanto como el aperitivo de sardinas y cocacola de la infancia en casa Ros, cuando estaba en la calle Virgen del Socorro, o la horchatita en Peret, que, como ahora, costaba un pico. En la lista también estaba el eventual viaje a Tabarca desde el puerto de Alicante. Eran otros tiempos, evidentemente.

    El Gallo Rojo anunciaba acontecimientos


casi cada día. Todas las grandes figuras de la época pasaban por la sala. Nosotros, todavía menores, conseguimos colarnos un día para ver de cerca a nuestra adorada Mari Trini. Todo un acontecimiento, que fue seguido de un paseo más bien largo, porque tuvimos que volver a casa, en la zona de Club del Mar, en el coche de San Fernando. En aquella época, nada de buses nocturnos ni, por supuesto, Tram... Éramos jóvenes y con la emoción, lo superamos sin problemas. Ahora, no sé yo.

    En mis últimas semanas profesionales en el mundillo periodístico, me tocó ocuparme de la medalla de oro de Alcoy a Camilo Sesto y en la rueda de prensa posterior, cerca ya de la medianoche, sólo formulé una pregunta: "Señor Blanes, ¿qué recuerdo tiene del Gallo Rojo?". (Por cierto, alguien se sorprendió de la deferencia a la persona en la pregunta...).

    La respuesta fue concisa y concluyente:

"Fue la mejor sala de fiestas de Europa". El cantante lo tenía muy claro y así lo expresó, por lo que de alguna manera coincidíamos en los recuerdos, al menos en lo que se refiere a la ambientación, por lo que a mi menda se refiere, porque el que sabía de salas de fiestas del mundo era él.

    Años más tarde, él ya fallecido y yo profesor, acabé en las aulas del IES Playa de San Juan, que en los tiempos del Gallo Rojo no existía ni en proyecto; de hecho, en toda su área solamente se había construido la torre París, situada justo al lado. Allí tuve una alumna de bachiller de origen colombiano, con la que compartí comentarios literarios sobre García Márquez -su madre es de un pueblo cercano al del escritor-, que me contó que cuando llegó a Alicante se sorprendió muchísimo al averiguar que Camilo Sesto era de esta tierra. "Llevaba toda la vida con Camilo Sesto en mi vida. Estaba convencida de que era colombiano..."

    En nuestra torre, para terminar, en aquella época teníamos como vecinos a los miembros de un grupo musical que alcanzó cierta notoriedad: Alma y el trío Segura...

miércoles, 3 de julio de 2024

L'EXCURSIÓ SOMIADA AMB TOURMALET ALACANTÍ AL FINAL

Hui, primer dia inhàbil des que va

acabar el curs, he acomplit un objectiu pendent: fer la passejada des de l’IES Jorge Juan d’Alacant fins a casa, a la platja de Sant Joan, que per circumstàncies diverses havia anat ajornant. En realitat, l’itinerari ha estat el contrari perquè l’autobús tardava massa. Així que he anat cap a les torres Suïssa i en paral·lel al Tram he baixat fins a l’Albufereta.
Un matiner, com jo mateix, m’ha explicat per on s’agafava la nova via verda amb túnels i resulta que he acabat al carrer Sol Naciente, del que havia sentit parlar sovint, però que mai havia ubicat amb precisió.

                La veritat és que aquests túnels, engroguits pels primers rais de l’albada, han resultat espectaculars i un camí amb

vistes meravelloses, companyia esportiva matutina, i entrada a Alacant per l’estació ferroviària, amb la perspectiva en aquest cas del Raval i al fons, la Piràmide. Ah! Jo vivia a la Goteta quan es va construir aquest edifici, que és objecte de debat aquests dies, i sempre m’ha resultat interessant; al seu temps, per dintre era un exemple de modernitat. En canvi, no m’agrada l’edifici de l’Estambrera d’Alcoi, a baix del Pont de Sant Jordi, i la gent que hi viu està molt contenta i satisfeta.

                Ambient de gala al Postiguet,

amb els primers estiuejants i nombrosos esportistes de totes les edats, fins a l’Esplanada, pel costat de Peret, amb les ombres allargades i els monuments a les foguereres a l’altre costat. En Canalejas comença la part dura de l’excursió, la pujada al Jorge Juan, com un Tourmalet alacantí. L’altre dia ho explicava en un grup del Facebook: 305 graons a pujar des que baixes del Tram en la plaça dels Estels fins a la segona planta de l’institut. I em falta per contar la pujada al Conservatori!

                A les 8.01, entrada en meta,

per davant de Pogacar -per continuar amb el símil, ha ha ha- i foto de record. La tornada ha estat més fàcil, baixada al mercat, desdejuni esplèndid al Mercat Central, preparat per Antonella, Tram carregat de persones, especialment dones, que es dirigien cap a la platja de Sant Joan o al Cap de l’Horta a la feina quotidiana, i arribada sense
novetat, amb foto al quiosc de Toni, que és el centre neuràlgic de la zona, com ja he contat alguna vegada.

domingo, 11 de julio de 2021

MATÈRIA DE BRETANYA I D'ALTEA I D'ALCOI...

“Un truc qui me colle encore au coeur et au corps” (Souchon/ Voulzy 1977)

“Quelcom que s’adhereix encara al cor i al cos” cantava Laurent Voulzy en Rockollection, una cançó  de gran èxit cap als anys 1977/78, és a dir, alhora que Matèria de Bretanya s’obria camí per les nostres terres, per les nostres biblioteques. Ara, l’any 2021, la novel·leta, el “grapat de fulls” en prosa, de vegades més poètica que un vers, que ens ha deixat en heretatge Carmelina Sánchez-Cutillas, colpeja amb força inusitada i
impregna l’esperit de records i de realitats.

Si alguna cosa impacta en la lectura contemporània és el vocabulari, perquè retorna als vells temps, en el meu cas no a Altea o a la Serra de Bèrnia, però sí a l’Alcoi dels anys seixanta, al barri de Santa Rosa sense edificar, al tren de baix, al pati dels salesians, al tramvia que els xicons vàrem esmicolar a la Glorieta… Sí paraules com vidriola, xamelo i xambi i expressions com armar un cartapell i anar a costura reviuen temps oblidats i gairebé soterrats, no sols personals sinó també familiars i col·lectius: tots teníem una vidriola a casa i la “hucha” era la del Domund. El meu avi jugava al xamelo a l’Iris i el xambilero es posava al carrer sant Francesc, cantó del Tap, que en aquell temps era l’accés al mercat, llavors la plaça.

En conseqüència, records de la realitat, de la memòria de l’escriptora i també del lector: als anys seixanta també hi havia paraules prohibides -com “parto”-, coses que no eren pecat, però que no eren convenients o ben vistes i ocultacions als xiquets de les coses de la vida: “un món on els xiquets venien de la Fira de Cocentaina". Érem innocents per ignorància.

No cal precisar que l’època de la República que na Sánchez-Cutillas descriu tan magistralment -sense pràcticament contar cap cosa concreta- és diferent, però la situació dels menuts no ho era tant.


En el seu cas, a Altea; en el meu, en els estius a la Goteta: matí al Postiguet, sota o al costat dels antics barracons, i horabaixa a l’Esplanada, amb gelat de Peret si teníem algun cèntim estalviat o disponible.

Pel que he vist, no hi ha versió en castellà -encara que no ho puc corroborar-, de la mateixa manera que Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, escrita a la mateixa època i el gran triomf de la literatura catalana del segle XX i que encara es perllonga al XXI, no ha estat ben rebuda a la resta de l’estat.

Tal volta l’esperit d’ambdós llibres no és molt popular; al contrari, una traducció al francés de la Matèria tindria garantit l’aval popular: el públic francòfon té predilecció per aquest tipus d’històries d’infantesa. Així, d’entrada, La guerra dels botons de Louis Pergaud, La glòria del meu pare de Marcel Pagnol i El xiquet i el riu d’Henri Bosco -per cert, nebot de Don Bosco- podrien formar part d’aquest gènere literari a cavall entre la narrativa d’episodis infantils i l’assaig d’anàlisi o crítica social, omnipresents al llibre de l’alteana.

La segona part d’aquesta reflexió inclou una necessària autocrítica. El 1980, el professor Lluís Alpera sempre tenia a la boca la referència a Matèria de Bretanya, però confesse que no em va interessar gaire, com tampoc el conjunt dels estudis de Filologia Hispànica a la Universitat d’Alacant (UA) -que, precisament, va ser oficialment creada aquell any-. Així com Rafael Alemany tenia devoció per La disputa de l’ase d’Anselm Turmeda,
Alpera admirava i tractava de popularitzar l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas. A dita de tots, rectificar és de savis i quatre dècades més tard estic obligat de reconéixer la inadequada actitud dels temps d’universitari amb Matèria de Bretanya i d’Altea i d’Alcoi


PD La seua declaració com a escriptora de l’any 2020 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, més encara, l’exposició itinerant i el magnífic catàleg que ha promogut la UA contribueixen decisivament al fet que aquesta obra ocupe el lloc que mereix al panteó dels llibres il·lustres.